Bombolles

Sovint la lluna em sorpren, com ho faria una amiga fidel que malgrat no estiguis per ella perquè viu en un món diferent al meu, lluny i distant a vegades, apareix baixant del seu sostre nocturn en un lloc on potser encara no hi hauria de ser, propera , ajaguda com l´amant satisfeta, carnosa de pell cremosa, halo-cinògena observant-me des de la seva obscuritat, sense fer preguntes.

La lluna a quarts tocats de dues, la nit aquesta que sembla seva, algunes bombolles de cava saltironejant imatges de dones al cap. La lluna, sense necessitat de buscar-la, canvia de pista el cd i la música li plau, com l´olor momentani de la cambrera mentre anota el coulant que em prendré de postres, em somriu perquè sóc el darrer de la taula, arrenca el full de la llibreta i se li trenca – sempre se´m trenca, em diu, i a la cuina s´enfaden , però jo oloro el perfum del seu cos sense voler-ho, i ella em torna a somriure per acabar una altre història d´amor a primera olor que no a primera vista perquè en caldrien moltes més per acabar-la - ; la lluna i la música, deia, nues totes dues a velocitat moderada , permetent-me ser el centre del món d´algú com ella, indefinida però latent, libinidosa avui, emplenada de mig got de vi blanc ahir, atemperant el meu estat d´ànim al ritme d´una mirada entesa i breu atenta per un calfred sobtat de fred, de saber per un moviment lleu d´esquena com et trobes en aquell precís moment, sense necessitat de fer-ho, intuitivament, o potser no tant, no sé, qui coneix l´ànima d´aquesta eterna femeneïtat ? El pensament vola d´una bombolla a una altre, i a dins s´hi encabeix una història d´amor de la mida d´un didal i la lluna, rememorant-les totes ara que jeu estirada com una amant afinant la punteria... i fent-les explotar. Llavors és quan se´m va despedint, o m´abandona, no ho sé. Però canvia de cançó, això segur, i se´n va cap al seu sostre muda de preguntes febles. M´estima ? L´afegit d´un somriure, dins el meu record, seria perfecte.

Porvenir

La Teresa obre el correu, com cada dia. Factures bàsicament, tret d´aquests díes de l´any en què s´hi barregen algunes felicitacions de Nadal, amb les clàssiques frases ja impreses i a sota, una signatura feta ràpidament, generalment il.legible, com la majoria de signatures sobre les quals - i sobre el paper - els grafòlegs el.laboren tesis acuradíssimes sobr el caràcter de les persones, com vidents ullant les seves boles de cristall ( i és potser precisament per això, al capdevall, que la majoria de signatures solen ser il.legibles ). Només el nom de l ´empresa fa possible saber d´on venen. Normalment la Tere no en fa cabal, i les deixa sobre la safata del despatx del Sr. Mestres, el qual les va acumulant dia rera dia fins aquell en què hi dóna un cop d´ull per fer-hi un breu repàs per comprovar, al seu torn, que ell no s´ha oblidat de ningú a l´enviar les seves .

Fa uns díes però, una l´hi va cridar l´atenció, escrita per un petit proveïdor amb qui el Sr. Mestres havia tingut alguns problemes d´entregues d´aquelles que auguren el pitjor, com ha estat passant amb tantes empreses en els darrers temps. La felicitació resa :

“ Cuando decimos que todo tiempo pasado fue mejor,condenamos al porvenir sin conocerlo “. I a sota : Francisco de Quevedo.

I res més, ni Bon Nadal, ni anys nous, etc., etc.,etc.

Ella decideix deixar-li la felicitació a sobre la taula.Allí hi va a parar la correspondència que considera important.

Després de desptaxar amb el comptable, el Sr. Mestres baixa a l´oficina preocupat, com quasi bé sempre. Nota a la mirada de la Tere, a cop d´ull, aquella tranquilitat que sempre despren, pausada i confiada, com la de la mare acaronant el seu fill tot esperant un breu somriure. De seguida es relaxa, i el somriure surt, un pèl postís però benintencionat. Sospira tot asseient-se a la butaca i es troba amb la frase sobre la taula, ben centrada davant seu. Agafa la felicitació i la torna a llegir. Mira d´on ve. Inmediatament - sens epoder-ho evitar -, es pregunta si aquesta felicitació no amaga una darrera apel.lació a l´inevitable, un cert deix d´amargor per qui fa números , veu que no surten i decideix fer un temps mort buscant alguna frase per felicitar el Nadal ; trobant-la, com si fos un senyal per continuar ; escrivint-la, amb lletra clara i llegible ; sense signar-la, per fer-la una mica més universal ( i menys grafològica ).

Està d´esquenes a la porta, mirant per la finestra el parquing de l´empresa i les quatre gotes que mig cauen amb desídia al matí boirós que sembla anar a joc amb la grisor del polígon. Pensa en el futur ; per a ell, de vuit a vuit el passat no existeix sinó és per buscar-hi referències : de colors, de tendències, d´arxius de feines fetes, de preus, de gènere,d´experiència, de diners també, guanyats i perduts. Quevedo, que recordi ell, sortia en un bitllet de cent pessetes que la seva àvia guardava de l´època de l´Alfonso XIII. Mentre la seva mirada vaga sobre la felicitació, les ulleres rodones sobre el rostre de l´escriptor, seriós i grenyut li recorda un antic llibre de literatura espanyola de quan anava a escola. Llavors no pensava en el futur massa com ara pensa en el futur més inmediat, el de final de mes.

Es gira i torna la vista a la taula.

Quevedo – murmura...i pensa en l´acudit més vell del món, somrient. Deixa la felicitació de costat i a sota, veu l´estoc del dia. S´ha de fer comanda, avui és Divendres. Les darreres entregues no han estat al dia. Té millor preu si compra directe a fàbrica, no gaire més, però millor. El servei també ha millorat, tenen un nou representant de zona, un bon xicot. En canvi el Salvans falla, si li falta material no li diu res, espera, com si li fes vergonya la seva situació. I a casa seva no estan per perdre comandes.

I ara li surt amb en Quevedo !¿ Que no ho veu, que el temps passat era millor, i no fa pas gaire ? El futur ja prou que el coneixeriem...

-Tú diràs si el coneixerem...- fa el Sr. Mestres sense saber on posar la felicitació que encara agafa la seva mà esquerra, i a l´altre, el paper amb la comanda. Se´ls mira tots dos, i segueix el seu murmuri quasi bé ininteligible, un murmuri fronterer amb el pensament, cada cop més proper a una sobtada indignació :

-¿Vols saber una altre frase bona ? Ser o no ser, vet aquí. Aquesta se la sap tothom, inclús en anglès. I és ben senzilla d´entendre ,i a més- el Sr. Mestres s´encen per moments, com li passa sovint quan no vol estovar-se per raons que no acaba d´entendre -, i a més...

-¿Deia Sr. Mestres ?- La Tere és al seu davant. Es fixa en la felicitació.- Ah, veig que li ha agradat la frase. Molt bona, no troba ? I adient...

El Sr. Mestres sembla cedir, els seus ulls tornen a òrbita, remuga alguna cosa i mira la dona que té al seu davant com qui mira a Madame Justicia, esperant un veredicte. Ella sembla entendre´l, i allarga el braç cap a la seva mà dreta.

-La comanda...-

-Si, la comanda...-

-¿Al Salvans ?-

El Sr. Mestres pensa en la tenacitat de certes persones, entre elles la Tere, en la seva capacitat de discernir el camí cap a un porvenir incert. Li allarga el paper.

-Al Salvans, clar. Tot sigui pel Quevedo -

Ella l´agafa i li somriu.

-No fallarà-

-Més li val a aquest somiatruites – I mirant-se la felicitació la deixa oberta, a un costat de la taula. Pel revers hi decobreix una signatura, mig amagada sota un Bon Nadal en varis idiomes. Curiosament, és clara i llegible, sense cap ornament que la disfressi. Sospira, i torna a la feina.

Runes

M´assec en el que sembla va ser el llindar d´una porta, una porta per on s´accedia a l´interior de l´ermita encavalcada sota la bauma natural dins la qual piques centenàries encara recullen les gotes d´aigua filtrant-se del conglomerat de cingles que baixen en picat de més amunt, d´allí on el sol fixa encara les hores. Les runes enfront meu resten fixes en un mur d´uns cinc metres d´alçada, encara sòl.lid al pas dels segles. Les cames pengen del primer pis, sense terra. A la planta baixa hi ha crescut un arbre que no identifico, envoltat d´ortigues ; enfront una finestreta, d´on es veuen les copes dels pins i alzines d´un bosc que es deu enlairar de més avall, i poca cosa més; a ambdós costats sobreviuen dues petites postades de pedra, sense res per aguantar. A tocar d´ull, al mur de nord, un forat a la paret amb forma de capelleta, en el que sembla va ser un antic sagrari ; al seu costat els forats per on s´encabien les vigues que travessaven la nau de la vivenda, allargassada i rectangular ; si alço la vista, encara pot semblar que hi devia haver un altre pis encara. Més amunt, roca i cel.

El silenci és de qualitat. Vull dir que tot és quiet, des de les branques dels boscos encinglant-se , sense ni un bri d´aire movent res, fins la figura de l´home que m´he trobat admirant el paisatge des de la balconada de llevant, uns metres a la meva dreta. Sembla una estàtua. No se sent res, ni la pròpia respiració, el lloc és inanimat. Amb un silenci així, el que sembla deixa de fer-ho. Per un moment sota els peus hi ha un terra i a sobre el cap un sostre, però no dura massa. Un ocell passa d´una branca a una altre piulant lleument l´hivern, acabat d´instal.lar amb les seves greus, silencioses i clarividents qualitats.

P.D. La cançó la tenia en un cd que vaig gravar-me fa poc, i ha sonat al cotxe, mentre tornava. M´ha fet pensar en les runes, en aquestes runes de masos pobres, caiguts i abandonats, com les d´avui.

Remuntar

De la pel.lícula “La pesca del salmó a Yemen” queda un petit diàleg a les acaballes de la mateixa :

-“Ara no sé que fer”-

-“ Quan sigui el moment ho sabràs “ -

És un senyal el que s´espera per poder decidir. Una petita ajuda per fer un pas endavant. Penses , però, en certes coses que probablement no arribaran, o que si ho fan, per alguna mena de raó traidora o simplement, cínica del destí, arriben massa tard. Et preguntes si massa tard és una excusa ( amb l´adjectiu agravant de perdedor ). Sospeses els lligams. Et consoles amb la paraula sacrifici ( amb l´adjectiu si més no més consolador encara de personal ) i saps que aquest prové del fet mateix de no fer res ( de no poder fer res al capdevall ? Ets massa bona persona, segueixes pensant ), lligat als lligams, la raó pera la qual has acabat essent com ets. No fer res, en el camp de les grans decisions, si aquestes existeixen i tenen raó de ser, perquè alguns moments no arriben, i per tant, no saps encara què fer.

Les petites empreses diàries et compensen, et fan sentir bé. Aquestes no requereixen de cap senyal; es fan, i si es miren de fer millor, o amb la paraula aquesta que no corre perill d´extinguir-se mai, la satisfacció té un aire anònim de fer més planera la vida a algú altre sense que se n´adoni massa. No requereix el sacrifici de no haver de fer res per ser-hi, en certa manera és la certificació de ser una gota més de l´oceà, i si queda alguna oportunitat, aquesta és la d´escriure-la quan la marea és baixa i esperar que s´esborri, com en el conte del Gibran.

Hi ha una aixeta que goteja, mentre s´escriu. De l´aixeta brollava aigua, la majoria de la qual se n´anava pel forat de l´aiguera. L´aixeta, quan més vella, més costa de tancar. La mires i sembla tancada, però veus com una gota es va formant lentament sota el difusor, va agafant pes i finalment, cau. És una forma de veure el temps com passa. Les aspiracions es van esbandint sota el broll d´aigua però segueixen rajant, sota el pes d´una gota rebel sota el difusor d´una aixeta pretesament tancada. Aquesta petita metàfora és la que un vell àrab en diria fe. La fe  en un salmó remuntant un riu al mig del desert.

P.D. Les llums de Nadal, incomprensiblement, ja tornen a ser aqui.

P.D. (2) : Una de les coses que no han arribat encara és la d´aprendre a pescar amb mosca. I això em fa pensar, per acabar, que tenir coses pendents de fer és en si mateix, una gran cosa.

Re-Ward

Diu M. Ward en una de les seves cançons que tot el que ha après ho ha oblidat, i el que ha oblidat sembla nou.  L´oblit de la llum té aquesta recompensa, mai és la mateixa quan sorgeix als revols dels camins. A la tardor la llum s´esbiaixa, es percep de vegades tàctil, subtilment ajaguda com si fos a expirar per abús d´antics excessos,  fràgil però alhora amb la consistència d´un plat deconstruit o l´essència del perfum abans de ser liquat. No deixa de sorprendre que això passi al decaure el solstici, com si de tot plegat se´n tragués una lliçó fruit de la ignorància del que ja se sabia, perquè aquesta llum és patrimoni d´uns pocs matins, o aixi m´ho sembla a mi. Potser els ocres, primer tímids i després, devastadors, ajuden a fer més espessa aquesta escudella de tardors viscudes. M´agrada acabar pensant que veig l´ocre voleiant i  desfent-se les gotes de rosada sobre la darrera fulla - sempre il.luminada - com un balandre sense una mar a sota, sota un flaix cegador, una mena d´oblit retornant com la llum, altre volta quan l´après...ja s´hagi oblidat. 

                                                

Cicatrius ( II )

( capítol anterior )

El temps transcorre, lleuger i pesat alhora segons els díes, però ràpid, com sempre que passa quan es mira enrera a l´observar alguna cosa : una fotografia, un diari, una primera nevada... o com ara mentre observa els quatre trossos de pedra, inamovibles sobre el petit graonet de la llar de foc des de finals d´estiu. Aquesta percepció la té des de que va arribar al poble, com si fos patrimoni del qui viu lluny de casa seva. Fora com si algú escrivís sobre ell mateix, i ho fes emprant sempre el pretèrit com a verb principal. En Pau, el seu veí, -  -que és un escriptor tòxic i pagès ecològic com li agrada definir-se en to mofeta-, sempre escriu utilitzant el pretèrit de tal manera que el present sembla no formar part de cap vida en concret. Això en Goan no ho enten, i algunes vegades, al llarg dels anys d´amistat cimentada de converses dins el petit taller, han tingut llargues discusions sobre aquell fet, una mica absurd si es vol, tot i que les grans discusions – com deia l´escriptor utilitzant ineluctablement el pretèrit - en moltes ocasions han tingut l´absurd com a principal component, i aquesta era una opinió d´en Pau que  n´originaria una de ben grossa on en Goan, com quasi bé sempre, hi deia ben poc. Simplement escoltava, mentre l´escriptor esgrimia els seus dots imprecisos com a orador. Amb en Goan si sent bé parlant, perquè l´escolta en tot despistat però sempre dient el suficient – i és per norma general ben poca cosa – per rebatre bona part dels seus  arguments amb frases que semblen provenir de la natura mateixa de les pedres que afina. Les pedres, en definitiva, tenen un sentit molt particular del pas del temps, inclús aquelles que resten allí, iguals, exactament iguals al dia en què les va trobar, ja feia tres mesos llargs. Al fons d´aquella impertorbabilitat pètria sembla existir només la capacitat de fer-les canviar, modelant tota aquella intemporalitat per aconseguir un bri d´eternitat amb sentiment propi,  i per aquesta raó, resten allí, esperant el temps per fer-ho, un temps igualment impertèrrit, semblant a la capacitat  d´en Pau tractant d´escriure sobre històries que mai han arribat a passar.

Els primers freds han entrat pel final del poble com cada any, pel nord, pel carrer de Sant Genís, d´on aquell neix del bosc baixant cap a la petita plaça de la qual arrenquen uns quants carrers més, no gaires, perdent-se com puntes d´un estel en el silenci de les cingleres vora el mar, atapeïnt-se les cases blanques al cor de la vall adormida sota els primers fums mandrosos sortint de les seves xemeneies . En Goan sent el fred abans que ningú, no en va ell viu a la primera casa del poble venint del nord; o a la darrera, segons com es miri. El poble s´acaba on viu ell i aquest pensament li asserena el seu esperit forani, perquè més enllà la natura trenca fronteres on l´espadat d´un cingle es manté lliure de llengues vernacles.

El petit xinès medita mentre un tronc crepita atiat pel petit adreçador de ferro tot ensorrant-lo al caliu del foc, reflectit aquest als seus ulls oberts fixes en els seus moviments hipnòtics. De reüll veu les pedres, l´aresta esberlada del cos principal recolzada a la paret; la resta als seus peus. Runes.La mà lliure agafa la carta , acabada de llegir. Amb els traços suaus de l´escripura de la seva germana, de la seva ploma gràcil de moviments desossats, la mort ha fet acte de presència, suau i tremolenca com el matí de Novembre en què l´ha rebuda, com un matí a les Muntanyes Grogues; un matí de tardor on la pluja llisca com un vernís calant fons desllustrats, esquerdats, hostes d´estiu desnonats.

El paper retorna, plegat amb els plecs del qui tanca una història sense acabar. Passa la mà sobre l´escriptura del seu nom occidentalitzat, de la seva adreça sense pàtria, ara potser més que mai. La carta arriba amb retard, és de fa uns mesos, de finals de Juliol. A les Muntanyes Grogues tot té el seu temps, fins i tot el temps per escriure una llarga carta, escomesa difícil per pal.liar el nom de la mort i fer- la amable; potser és el pas del temps, aquell dol tradicional necessari per refer vides, el que cal per pensar en el que s´ha d´escriure, en com fer-ho. La seva terra encara gaudeix del do de la solitud dels llargs capvespres per seure i meditar en com fer una carta, de no sentir cap urgència davant la notícia inminent, de no traspassar més fronteres que les que regeixen al posar un segell en un sobre i deixar-lo a la vella casa de postes ; la de no esperar cap resposta si aquesta havia de transgredir l´ordre natural de les coses i avançar-se al temps que a la majoria els hi semblava com un sospir, quan de tant en tant miraven enrera. El temps té multitud de formes, i els segons multitud de minuts. La seva germana ho ha fet bé, la seva lletra porta la seva ànima a dins, o almenys així li ha semblat a en Goan. L´ànima, en aquests temps ensordidors de tecnología, encara viatja dins un sobre de paper segellat pel pas d´uns segons de lectura, o d´uns mesos de vida si es vol, en tot cas els suficients per saber que la seva mare és morta.

Perspectives

“Para unos ojos saltones, unas gafas con vallas”, acudit tronat per un Divendres al matí. Per fer riure només...per assaborir una frase d´abans d´anar a dormir, Graq : “...y entonces toda la perspectiva de la tarde osciló frente a él sobre una ladera sin sol, una landa perdida “. Quina és millor ? Davant la perspectiva, o les perspectives del dia, totes dues valen. Plenament humans, els paisatges a vegades resumeixen un espai de temps per un estat d´ànim. Els acudits, una ajuda per fer-los més amables, per estira-los com un somriure, cap amunt.Sovint però, no és té la sort de mirar una landa perduda i veure-hi un acompanyant de tarda. Indiferent, l´estat d´ànim predomina sobre els paisatges. Hi ha díes, però, que essent així, et venen a buscar, s´entesten a ajudar-te, ja des de bon matí, amb un simple acudit, per exemple. Després ve un jubilat que fa díes que no veies i xerra amb tú d´altres coses, molt allunyades de la feina. Apareix una boira acollidorament blanca, quasi sòl.lida, quan surts a prendre el sol, l´aire, o el que hi hagi a fora. Veus una papallona d´ales punxegudes i negres ribetejades amb cercles taronges. Seus i surt el sol, mentre becaineges l´abans de dinar. El remoreig del pati de l´escola, dels nens jugant, la rosada sobre l´herba, les tiges altes de les cebes, les coliflors – que prosaica , una coliflor, que poètica amb gotes de rosada aguantant-se encara ! -, l´instant/s, els punts suspensius...retornes a Graq i a les perspectives i passa la tarda amb telèfons, mails, alguna visita, un pressupost dels macos – quants i quants pressupostos, que prosaics i que poètics quan hi dibuixes a sobre, a llapis, una filera d´arbres en perspectiva, allunyant-se a l´horitzó del paper mentre algú t´explica lo urgent que és tot en aquesta vida i tú dius que si, quanta raó, mentre el llapis segueix pintant un quadre diminut allunyant-se de la vista, i somrius a la persona davant teu que et torna el somriure...més punts suspensius – i acabes satisfactòriament esgotat. Tanques la llum, les llums, obres la nit, sense paisatges retornan-te la mirada però sent- hi, com un bon estat d´ànim.Acabes amb una serenade de Schubert, agraïda com inesperada, abans de sopar. I amb l´aviador extraviat, dient- me a cau d´orella – en el seu idioma, que miro d´aprendre per llegir-lo millor -, abans d´anar a dormir : “ Nous avous fondu comme une cire “.

I l´espelma es bufa i s´apaga, plena de noves perspectives. Avui ha sortit així.

Vora la llora...

Deia la Maria, la masovera, que vora la llora el rovelló plora. En una raconada, a sotavent, llueix damunt el seu barret un vermell de conte d´Andersen, poc a to amb els terres plens de fullaraca tenyint colors ocres, de pinassa xopa , de troncs nuats d´escorça empedreïda, negres de pluja ; d´olors flagrants alliberades, perfumades d´oblits ancestrals eixint del terra embafat d´humitat, espès i talment lleuger com l´aire que es respira, distribuint oxígen pel sotabosc on la llum del sol penetra com assenyalant terres promeses, allí on jauen les vistes a sobrevent, on les velles feixes de pedra encara ensenyen què és això del pas del temps, de les faixes i les espardenyes, del davantal i les mitges fosques de la Maria, la masovera.

Llueix la llora, envernissada i lluent. A la vora, més avall, concedint-lis la frontera des d´on els vigila, sota l´arbust, es confonen tres esclata-sangs amb els colors de la terra. La bóta és a un pas d´esclafar-los. Camuflats de verd i roig, sorgeixen de repent com una visió preuada, de tresor amagat, arran, molt arran de terra, trencant- la amb una estirada de forces conjuntes, un retrobament als mateixos cels de tardor, aquests que les orenetes desconeixen com ells mateixos desconeixen el que és l´estiu , l´hivern o la primavera, o aquesta cosa que encara recorden les feixes. Segreguen el nèctar d´aquest bosc pentinat de mediterrani. Netejats sense aigua, amb una mica d´oli i sal, l´all i el julivert, sense temps per oblidar res de la seva jove ancestralitat, s´endinsen al paladar essent un tros de pi, d´alzina, de bruc, d´arboç, de pluja, de vent...d´alguna llàgrima també, regalimant pel seu cos quan plora. Per la tardor tot el bosc plora i se surt d´allí amb el cor moll i benigne, amable de solitud compartida.

N´hi ha més, al voltant. Deu o dotze, ben distribuits. Els més xics es deixen per qui hi volti d´aqui uns díes. L´esclata-sang tenyeix els dits del qui el posa al cistell, com si estigués cometent un crim sense càstig, un crim on els culpables són els sospitosos habituals, tan avessats a fer-ne publicitat amb falsa modèstia i eufòria continguda. El cistell sempre que és ple,  fa goig de veure, d´olorar, de tocar. Sempre arriba un dia, aquest dia dels quinze graus del migdia, de la pluja de fa els vint díes, en què tot arriba. La llora es vesteix de festa, i ben a la vora, el rovelló plora.

I sempre penso que alguna cosa dolenta m´ha de passar llavors, perquè no pot ser tenir tanta bona sort en un sol dia.

Potser...

... cal saber el que tinc, el que sóc o potser el que no sabré mai. Cal, però, saber tocar de peus a terra i gaudir i plorar al mateix temps, però potser al capdevall no cal sinó seguir vivint. A lo millor és que encara tinc allò que se´n diu "àngel"...  pensar no costa res.

Plançons

No he fet cas de la nit ni de les pors. M´he llevat i he vist la lluna acompanyant-me mentre pujava tot sol per la carretera dins les primeres llums de l´albada; a l´emisora Beethoven sense semblar-ho, en mans d´una mandolina, un piano i un andante d´alegre volada : el món, llevant-se sense esbufegar pors ni angunies. El camp, el bosc i la lluna, ara despedint-se dins la tonalitat més clara. El riuet, cabalós dins les orelles. L´esmorzar, més tard, sota un roure vora els plançons neixent. El vent passant a saludar, els ocells joganers travessant el mar del camp entre els boscos, una fulla caient - només una -, els lladrucs d´un gos ensumant al visitant, les branques baixes esteses com persianes mig abaixades; la mandíbula, com l´ànima, mastegant l´aliment.

I els plançons al davant, acabats de néixer. Es poden distinguir, es poden separar un a un. Es van vestint d´aquest verd de segones núpcies i jo no sé de què volia escriure, de què pensava mentre tranquil, pujava per la carretera i passava davant el trencall del cementiri del poble, de la vella església del poble, amb el seu campanar rera la masia on estiuejava quan era tant sols un plançó com els que veia ara. Miro el campanar des de la carretera i faig com feien abans quan es passava davant del cementiri. I me´n recordo d´ells i més tard esmorzo, matiner, en el dia aquest tan radiant i tranquil, fins que encabat arriba un tot terreny i aparca a l´altre riba. Deso els trastos, m´aixeco, i vorejo el camp per anar a trobar la resta del dia, abundós , bo com els dies que quasi bé són invencibles.

Però encara no sé de què volia escriure. Potser dels potsers. Podria ser que fos d´això.