" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/9/13

Accident


( al motorista desconegut, i al conegut també )

Penso en marxar, quan tot s´acabi. Penso en el sol, la carretera sempre oberta i la meva ombra viatjant davant meu, al meu costat o potser quedant-se enrera. Dormir allí on s´acabi la benzina. Caminar pel desert, vorejar algun mar ; pujar turons o muntanyes, olorar qualsevol bosc. Reprendre una darrera vida, lluny d´aqui.

Ara només sóc al terra. Hi ha una dona que em mira amb angúnia i s´abraça a algú altre. Hi ha un policia que redreça el trànsit a l´avinguda. L´ambulància ha fet tard. Hi ha cotxes passant lentament, com si fossin una comitiva funeraria. Em miren amb curiositat, pena, sense dolor. No em noto l´ull esquerra. El casc, partit, ha deixat de rodolar. He frenat tard, he desviat el rumb. La gran torre elèctrica m´ha aturat als seus peus. Passa un tren, absent de qualsevol cosa, pel pont que tinc a sobre. I poca cosa més. Al mig de l´avinguda, en un dia radiant, les meves inicials i la meva edat han estat fotografiades a les roderes deixades sobre l´asfalt. L´endemà sortiran al diari local.

Algú va tornar-la a comprar, no fa massa. L´han pintada de nou, l´han arreglada. Fa goig de veure-la. La seva ombra buida guarda el meu record, tot i que ara ja ningú em recorda, i qui ho fa, ja no em plora. Les flors a la base metàl.lica de la torre no van durar gaire. Els rams es marceixen massa de pressa.


Jo només pensava en marxar. La moto era nova. Feia sol i jo em vaig deixar endur pel vent de l´oblit momentani. Pensava en un final de camí. Va ser res...



( amb afecte )

26/9/13

Wilder , la Shirley i en Lemmon


Ahir vaig enganxar, esgotat per un dia amb masses coses, la part final de “El apartamento”, pel.lícula que té el do d´enganxar- m´hi sempre de fa anys, quan en algun canal perdut de la tirallonga llarga de canals – que mai s´acaben d ´acabar tots – la donen. Ara feia anys que no la veia. Era a la seva part final, de quan la Shirley McClain es pren masses somnífers i l´atabalat Jack Lemmon mira d´arreglar-ho com pot. Personatges còmics per situacions dramàtiques, sense haver d´arrencar cap llàgrima, només somriures davant de papers on l´ingenuitat es barreja amb el cinisme i l´excessiva però justa frivolitat de tot allò que envolta la famosa doble moral americana.

Sempre hi ha alguna frase que queda, com aquella on ella li diu a ell : “ Així tu ets una víctima. Al món només hi ha víctimes i aprofitats “. Un no pot deixar de comparar-se amb en Jack Lemmon, d´identificar-s´hi potser i tot en alguns moments, com quan al final de la pel.lícula, embala els trastos de la casa i troba un spaguetti enganxat encara a la raqueta de tenis que li fa d´escorredora. Com se´l mira, com l´agafa per la punta i el fa rodolar al llarg del dit, recordant el sopar frustrat pel cunyat emprenyat i segurament també, l´únic petó que ella li fa al front. L´antiheroi fet actor.

Avui pensava encara en lo bé que em va anar veure-la, en com va apareixer i em va arreglar el son de la nit passada. A l´hospital, en un box d´urgències, una dona ja gran dormia. Feia una cara cendrosa, tenia el braç dret ple de taques vermelles, els ulls tancats. Fragilitat i temporalitat, carn i ossos.¿ Alguna cosa més ? Dolor, probablement. Rictus d´una certa amargor als llavis. A la feina, una dona jove, amb un somriure, uns cabells, una figura – al meu modest entendre – moldejada per a la felicitat. Sense escarafalls, sense afegits de cap mena. Cert aire de puresa.

Sovint els rostres, les vides, no tenen la gràcia ni la desgràcia d´uns personatges com els de qualsevol pel.lícula. No són com la dona del box o la jove de la feina, que serien l´antitesi perfecte per fer-ne un petit conte o un relat. Estaria bé inventar-se una història, però si algun dia ho fes, m´agradaria farcir-lo de la fina ironia del Billy Wilder. Veient “ El apartamento” seria fàcil, però és ben sabut que el que sembla fàcil, és sempre el més difícil.

El final sempre m´ha agradat, és un final feliç sense estridències, amb un toc de dramatisme còmic. Sempre és bo acabar les partides que un comença. La llicència a un final feliç encara avui hauria de poder existir. 




22/9/13

Quan s´acaba la tarda


El vent, els boscos
moren besant la lenta
llum de la tarda.

( S. Espriu)

Amb l´arribada de la tardor les tardes claudiquen. S´escapen, literalment, dels díes marcats pel negre de les necessitats : en aquests díes de Setembre encara fugen davant teu, quan tornes cap a casa . Les veus fonent-se, quan no queda res per aprofitar; llevat potser  d ´uns quants segons  si algun semàfor encarat a ponent t´atura a temps de veure- la passar.

Passa Setembre i ho fa cada cop més acompanyant negrituds : la del matí, la del capvespre. La sort del migdia dura en el millor dels casos en un breu passeig sota el sol, o bé en el temps de regar algun gerani, o de tancar els ulls asegut al sofà amb les claus agafades a les mans.

I després hi ha dos o tres díes de llum, de vent, de boscos i si s´escau, de tarda lenta  de besada. És llavors que penses en l´Agost primer, i en el Setembre després, passant sempre  massa ràpid. Desaprofitat,  com un final d´estiu cansat de ser-ho. 

Quan tot torna al seu lloc ja s´ha acabat, com la tarda.  

15/9/13

Permanent

Amb el permanent he trobat la solució al problema de comprar CD´s verges sense ni una trista caràtula on anotar els temes. Avui en dia tot sembla d´una utilitat tant precària que quan un s´acostuma a alguna cosa ja en sorgeix una altre, o moltes d´altres, sovint pitjors. Jo discrepo i fugo d´estudi . Encara m´agrada fer-me les meves pròpies grabacions , és de les poques coses que no he deixat de fer des que vaig tenir el meu primer - i últim - "radiocassete stereo" Sanyo amb doble entrada de cinta. Després els vinils - els tocates bons eran cars aleshores - i més tard els compactes. I ara internet, sense res físic a les mans i un so esquarterat de matisos, on la feina de mesos d´un músic es veu reduïda a un "download " cap a un arxiu amb mils de cançons injustament inapreciades. El nou fa temps que ho va deixar de ser-ho. Però el que va ser nou em permet també de que algú pogui escoltar alguna cançó de la llista, amb un so més o menys acceptable,  sempre que vulgui i on vulgui : em penso que hi ha això de l´mp4 i l´i-phone que ho permet. Algú m´ho va explicar un dia en un Mc Donalds...



8/9/13

Rastres




(…) Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions : el cos que es descompon afeixuga l´ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l´esperit, capaç de meditar. Si amb prous feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel ? (...)”

del Llibre de la Saviesa 

El que queda de l´alzina, aquest tronc de soca ample descomposant-se amb elegància, em recorda a la Victòria de Samotràcia; o potser a alguna resta d´agun edifici cremat o bombardejat durant alguna guerra, un símbol per recordar temps difícils, memòries de temps passats. Samotràcia va vèncer al rei Antíoc III, rei de Síria, fa més de dos mil anys. Per conmemorar-la, la van vestir d´àngel amb cos de dona. La testa, com d´altres estàtues, es va perdre. Un cos sense esperit, una cabana de terra. Podria fer-ne un poema, com en Forcano.

Però no m´atreveixo,
perquè em costa seguir els rastres de les dones.
De l´amor,
no en sóc un bon perdiguer.

Així que m´agafo al tronc ressec i fort del vell cedre, petit, de copa rodona, estrany i solitari. De sempre ha estat sota el bosc on encara l´arbre més alt és el de la victòria, assecat un estiu de molta calor. Aquest és ben viu, malgrat no ho sembli. I un l´agafa bé, malgrat tingui les mans petites. El cel resta molt boirós, qüasi bé invisible, sobre els turons.




7/9/13

Via Toronto




De fet, el meu país no és tant petit...

31/8/13

L´aprenent


He estat pintant
la porta per on entro,
la finestra per on miro,
l´armari per on guardo.

La ment,
l´he deixada dins l´ossada.

Abans,
he polit la fusta,
encintat el voraviu
de la paret ,
passat un drap humit...
damunt d´ella.

Com seria un altre abans
dins la cal.lidesa d´una nit d´estiu ?

Llavors,
les plomes de fil
han lliscat suaus sobre
plafons, motllures i llistons.

El drap d´antigues tovalles
netejen els meus dits.

De tant en tant,
alguna gota regalima
com si fos la fugissera aigua
d´algun ull invisible;
no sé encara si
deixar-la allí on s´atura,
o bé fer-la morir de pressa.

El bon pintor, em diuen,
mai deixa assecar-les.

I penso que 
no les deixo morir ;
només les amago
dins una matèria noble,
com les llàgrimes
del qui mai plora.

Jugo a ser un Picasso
darrera un toc de gràcia.

Acabada la feina,
faig una darrera ullada :
damunt la capa de marfil,
esmaltada, una gota...
sorgida, qui sap si
de la teva mirada.

De la meva també,
aclarida amb aigua.



Tears in the Rain by Joe Satriani on Grooveshark

26/8/13

Piuladisses de tornada

El sol de les vacances no sembla haver-la afavorit massa. La pell sembla haver agafat un color com de cafè amb llet en algunes part del seu rostre més que en d´altres ; els llavis, prims per natura, s´han assecat, deixant enrera una frescor que li recordava dels mesos freds, quan dipositava el seu cos de vespa encabit dins un vestit jaqueta enfront del mostrador i teclejava distreta i expertament el mòbil de darrera generació mentre el Sr.Mestres es fixava en els talons llargs de les sabates picant d´impaciència  en espera del seu torn. Les sabates, definitivament, eren el seu taló d´Aquil.les : al seu parer no les sabia triar, denotaven una classe que no mereixia o que ell no havia sabut descobrir embadalit per la forma desinbolta i natural – d´una naturalitat de dona del seu temps, jove, dinàmica, atrafegada, llesta... - de moure´s, decidida i abocada simplement a fer bé la seva feina. Però les sabates de taló alt han de saber escollir-se, i els diferents models que havia lluit no li havien mai acabat de fer el pes. Les sabates li fallaven, com ara semblA fallar-li el rostre un pèl demacrat que segueix fixant-se en el mòbil mentre encavalca una cama sobre l´altre asseguda mentre espera altre vegada.

Aquests telèfons que fan de tot s´han cornvertit en l´arma més letal per a la comunicació entre les persones, malgrat semblin afavorir-la. Fa poc, al Sr. Mestres li va passar un cas curiós : un client, remenant un trasto d´aquests, li va dir que li volia passar una comanda a la Domi que ja havia teclejat. Ella era dins l´oficina en aquell moment . - Doncs vagi i li dóna, que veig que està lliure – que li respon. - Oh, és que ja l´he escrit i li voldria passar per mail . Que li podria passar a vosté i vosté li reenvia, que el deu saber, el seu mail, suposo... -li contesta, i sense esperar resposta, com fan tots amb la vista fixe a la pantelleta – miri, ja li he passat – i aixecà la vista amb un somriure babau d´orella a orella – El Sr. Mestres se´l va mirar, i va mirar la Domi, i va mirar el telèfon . No va entendre res. Va anar al seu ordinador i li reenvià el mail pensant el el temps perdut, en els temps inmensament perduts que hi havia rera cadascuna dels mil.lions de mans que semblaven moure el món. Per curiositat va llegir la comanda: només volia una fotesa.

Torna a mirar-se a la noia, al seu bronzejat, a les seves parpelles caigudes, als seus dits movent-se al teclat fent malabarismes. Troba que  té uns dits força bonics, llargs i prims, de fines ungles nacarades i el suficientment llargues per no perdre el fil de la seva comunicació virtual. Ella aixeca la vista i li somriu, i mira de dir-li alguna cosa, però un ocell piula de dins la gàbia que és la màquina. Institntivament baixa la mirada. Sona el telèfon i el Sr. Mestres es posa a parlar. Quan ella aixeca la vista, ja ha tornat la Tere amb el mostrari que ella li havia demanat. El Sr.Mestres ja no se la torna a mirar fins que es despedeix i els seus cabells llargs i solts, d´un negre tant natural com ella, desapareixen rera la porta.

18/8/13

Buscant...

El llamp il.lumina la casa i el tro es fa sentir ben de seguida, un darrera  l´altre, sense pausa dins el seu clímax particular, ple de força virulenta. Pols oposats, com els amants a les pel.lícules, sempre sota la pluja. Aquesta adoba l´escena amb escreix, sorgida del no-res de l´Agost . Havent dinat, la casa, curiosament, resta en silenci. Es desendolla l´ordinador, la tele, el telèfon...els llums s´apaguen i només queda el rugit del que hi ha fora. La força de la tempesta es mesura per l´aigua que entra sota la porta cap al passadís : en pocs minuts una petita onada va solcant-ne les seves rajoles, aturada a temps pel pacient fregar del qui ja s´ho veia venir. Després, col.loca a sobre papers de diaris on s´hi veuen les penes dels dies passats, les lletres dins les columnes, les cares ensagonades, les opinions febrils es van desdibuixant d´un color gris que mica en mica les va convertint en paper mullat.

Sembla mentida. Fa poc més d´una hora el cos sortia de la piscina i s´hi asseia al seu voral, els peus dins d´ella, la resta oferta al sol, regalimant un tros d´estiu. Per aquelles hores, gairebé ningú més; només una parella, gaudint d´un tros de dues vides en franca benavinença. Ell neda, ella reposa els braços dins l´aigua. Ell es gira i li diu : “Et buscava”.

L´aire arrissa la superfície blau cel de l´aigua, sembla solidificar-la com ho fa amb la sorra del desert. La pell s´asseca, el sol marxa. Entre els xiprers – molts – de Sinera, hi trobo alguns versos :

Plourà. L´àvia Muntala
desa el sol a l´armari
del mal temps, entre puntes
de mantellina fetes
per ditets de Sinera

Les àvies de pagès tenien pors dels trons, dels llamps i de les pluges com les d´avui. Tancaven portes i finestrons, apagaven els llums i encenien les espelmes. Llavors s´explicaven les històries que se sabien de memòria, tot fent puntes de mantellines.

Mentre els diaris es recullen, el cel blau ja és al davant de casa. La tempesta ha fugit per algun lloc, i el sol surt de l´armari del mal temps. Fa més bona olor, fresqueja per allí dalt amb el brunyiment del que s´ha fregat amb ganes. Sembla dir-me : “Et buscava “. Com el tro busca el seu llamp, quan vaga entre els núvols.


Les àvies somriuen, tot apagant les espelmes.

12/8/13

Ombres xinesques

Escriu : “La culpa, la seva culpa, és a vegades com un llarg silenci. En la seva vida comparteixen lloc culpes i silencis. En casos així, el destí sembla tenir-hi molt a veure, perquè el destí només queda escrit quan la història d´una vida es va dilatant poc a poc i al voltant d´aquesta, d´una manera estranya i curiosa, les peces que l´envolten semblen anar encaixant com dins un puzzle fet de moltíssimes peces totes d´un color semblant, com ara un cel o un oceà, aquelles peces corresponents a les parts que es triguen més a acabar. Tot acaba encaixant, sigui en una vida o sigui en una altre. Al final t´adones que l´absurd mai té raó de ser de igual forma que el destí tampoc en té, quan encara ningú l´ha escrit fins ara.”

Només quan queda una sortida ho veiem clar. I llavors el destí es fa, literalment, realitat. Ell ho sap i per això escriu, i ho fa com si escrivís un llarg testament de tot allò que el seu silenci mai ha pogut dir. Els dits llisquen per les planes de la seva història cercant plecs amagats on guardar tots els pensaments – esquitxos de vida on arrapar-se cercant refugi, consol, encaix – que neixen i moren com alenades d´oreig sobre un arbust, sense dilació, continus : milers, incomptables alenades de vent ; suaus i estremidores, com un calfred en una nit de primers de tardor, quan el llençol s´agafa amb força sobre el coll i el cos s´arrauleix maternalment sobre el matalàs del llit ; passatgeres i soltitàries com un passeig de primavera. Voldria pensar que és així, i mentre escriu, escolta l´oreig sobre el llorer, i veu davant seu, el petit marc de fusta buit d´alguna fotografia antiga en blanc i negre.

Escriu : “ La seva vida fou com el marc d´un quadre desballestat per algú – no sabem mai qui – en trencà el vidre i la fotografia que la protegia es va guardar en un calaix ben fosc, on ja ningú – ni ell mateix, potser -, en cap moment li donà més importància que a la que es dóna a una imatge de la qual no en sabem res, per més que l´haguem tingut a la vora durant molts anys “.

No, millor no ser allí, dins aquell marc desballestat. Millor és agafar el vell marc de fusta i portar-lo a sobre; treure´l quan convingui i enmarcar, llavors si, moments com alenades de vents misteriosos . Riure o plorar quan s´escaiés. Amagar-ho, als plecs ocults de les planes pendents d´escriure del seu testament.Tanca els ulls al pensar-ho. Al obrir-los, unes ombres es mouen dins la paret blanca. S´hi fixa.

Escriu : “ El conjunt sobre la paret : un quadre sense enmarcar, movent-se a cop d´alenades d´algun oreig d´estiu, breu com una pinzellada de blanc sobre una nineta obscura, el toc de gràcia perquè l´ull visqui un moment de besada, intangible i perfecte .Ombres xinesques. La seva vida trancorre allí dins, on l´endemà no hi haurà res més que el blanc d´un quadre per pintar".

És Diumenge a la tarda, quan tot es va acabant quan no hi ha silencis per viure ni culpes per consolar. El quadre oneja com una cortina sobre una finestra sense horitzó. L´ataronjat del capvespre es filtra dins la petita obra mestre i a ell li sembla com l´espurna d´una altre vida. S´hi endinsa, fins adormir-se.