Vacacional

Tots aquests àngels

esfilagarsant somnis.

Sota d'ells, l' ombra.

D' un llibre cap a altres llibres

(...)

Me encuentro frente al abismo de los significados, necesito apoyarme en un sorbo de café turco. El rabino me deja tiempo para asimilar. Después, concluye :

 - Ser condenados desnudos a la muerte. Ése fue el destino de mi pueblo en el siglo pasado, en el desierto de Europa. Desnudados antes de ser asesinados : los asesinos repetían como autómatas los preparativos de la crucifixión de un judío.

Confuso por las noticias, choco con una pila de libros que se derrumba por el suelo. Me siento mortificado, los recojo, me disculpo. Me ayuda, diciendo que no me preocupe por los libros.

 - No son frágiles, se dejan maltratar. Resisten más que nosotros al desgaste, a las heladas, a los exilos y a los naufragios. Su prodigio es que saben tomar el tiempo de quien lee. Abres a Homero y te lo encuentras a tu lado. Lo cierras y vuelve a sus siglos.

(...)

Erri de Luca, " La natura expuesta " ( 2016 )

Vida d' un nàufrag ( I )

L’ illa és deserta. El nàufrag hi arriba ; al cap de poc temps, un bagul, arrossegat per la marea, fa acte de presència. L’ obre , hi troba un llibre en perfecte estat de conservació, però no és el llibre que sempre va dir que s’ emportaria a una illa deserta, perquè totes les fulles són d’ un blanc més aviat esgrogueït. Hi ha, a més, una ploma estilogràfica, amb un sol recanvi de tinta. També hi troba un mapa, és el plano de una illa on una tirallonga de guionets sembla marcar un itinerari  fins arribar a una X , plantada al darrer racó de terra dibuixada amb precisió de filibuster lletrat.

El nàufrag pensa en un tresor, i després, en la set que té . S’ endinsa a la selva , camina dues hores ben bones seguint traces d’ animals fins que sent el so de l’ aigua caient. Surt en un clar; hi troba una llacuna d’ aigües cristal·lines alimentada per una cascada al fons de la mateixa, sorgint de l’ impenetrable verd. Beu assedegat, es despulla i es banya una llarga estona. Després s’ asseca al sol i pensa que té gana. Mira amunt i , efectivament, hi ha alguns cocoters, alguns fruits dels quals cauen sobre el verd maragda on s’ ha banyat fa una estona.. Mentre en recull un parell flotant recorda el que li va dir un norueg sobre la diferència entre un país com el seu i un altre semblant a on es troba ara : en aquest darrer, si un vol menjar, només cal posar-se sota una palmera i esperar. En el seu, per sort, no passava el mateix, però això eren més rics. El nàufrag, sospesant els cocos a les seves mans, troba que millor naufragar aquí on és ara que a Noruega.

Dona la volta a la llacuna i darrera la cascada descobreix una gruta, prou grossa per aixoplugar-se i fer-hi nit. Després es fa amb una liana una mena de corda al final de la qual hi enganxa un petit esquer que ha fabricat amb previsió abans de sortir de la platja, d’ un llarg clau que sobresortia d’ un dels costats del bagul, doblegat a tal efecte a cops de pedra. Lliga aquest sedal primitiu a una roca i després, inspecciona la gruta. Pocs metres endins, la foscor és total, però quan ha caminat una mica a les palpentes, disposat ja a tornar, una llum a la seva esquerra el fa seguir. A mesura que s’ hi apropa, veu que es tracta d’una boca de llum que ve de dalt, il·luminant una petita cambra on quasi bé el soroll de la cascada és inexistent. Un lloc perfecte per dormir.

Torna a la platja, agafa el mapa, el llibre i la ploma. Arriba a casa seva i ho deixa tot a la cambra. Arreplega llenya  ; utilitzant un pal prim i fent-lo girar sobre un tros d’ escorça seca, aconsegueix fer foc dins la part de la gruta que ha anomenat la cuina i sala d’ estar, just darrera la cascada. Mentrestant, a l’ esquer hi ha picat alguna cosa. Quan treu la corda de l’ aigua, un peix força gros n’ hi surt. Sembla una perca, tot i que no creu que ho sigui. Si és al tròpic, segur que no, tot i que no sap ben bé on és. El que si fa és fregir-lo i després se’ l menja amb la satisfacció més primitiva que recorda des de que és viu. De postres, un coco. Després aprofita encara una brasa i s’ il·lumina el camí cap a la cambra on ha decidit de dormir. Allí encén un petit foc, en un forat que ha envoltat de pedres. Després d’ ajeure’ s, obre el llibre. A la llum de les darreres flames extingint-se escriu una primera entrada al seu diari. Ningú la llegirà, això li sap greu perquè abans del naufragi tenia un blog on escrivia coses que li passaven o històries que s’ inventava o gent que coneixia. Inclús de vegades, algun poema, si s’hi atrevia. Ara només li queda aquell quadern trobat al bagul amb una ploma i dos cartutxos de tinta. Com un vell pistoler, pensa, al qual li queden dues bales al tambor. Somriu i abans de tancar el llibre, es torna a mirar el mapa del tresor. Un tresor en una illa deserta... joies, monedes d’ or ... com els cocoters, la selva, la llacuna, la gruta, el mar i la solitud, tot ha de ser així. Va pel bon camí si vol ser un bon nàufrag. Mentre s’ adorm pensa que farà si li agafa mal de queixal, en un tros de terra abandonat al mig de l’ oceà.

Breviari ( II )

• ·         Els núvols, fent-se la toilette.
• ·     Una dona, passejant el gos. La dona és menuda i el gos, un Sant Bernard, la segueix dòcilment. Mai havia vist que el gos fos més gran que l’ amo.
• ·    La frase principal, la frase subordinada. En teoria una domina l’ altre, però a la pràctica és l’ altre que canvia el relat. Una petita lliçó per a subordinats com jo.
• ·   Qui ha sigut nen, ha tirat alguna vegada bombetes a la revetlla de Sant Joan. És el petard més inofensiu i fàcil de llençar. Escombrant-ne les restes al pedrís, una barreja estranya de papers de colors i restes de pólvora sota els peus d’ espart. Entremig, alguna vareta cremada d’ estels fugaços.
• ·    Al capdavall potser no era tan interessant, allò que vas pensar a escriure ahir mentre t’ adormies. És el consol de l’ oblit.
• ·     Olors fresques , un matí on tot em xiuxiueja a cau d’ orella : Marxa ! Un, dos, tres dies nus. Els desaprofitaré, com sempre.
• ·   Passa una avioneta : un i dos cops se sent el brunzit del seu motor des de dins l’ oficina...memòries d’ Àfrica.
• ·     Una illa deserta, plena de gent.
• ·     Una gran frase : “ les portes de la justícia són obertes per a tothom, com l’ Hotel Ritz “.
• ·    Camp de gira-sols : diuen que sempre orienten la seva faç cap on va el sol, perseguint-lo. No n’ hi ha cap que miri cap un altre lloc. El cerco i no el trobo, però no desisteixo.
• ·    La clandestinitat dels somnis : el seu record resta en algun lloc dins el cap, ocult. Això mentre somnio despert.
• ·     Vanos movent-se,  com papallones estàtiques.
• ·     Qui canta els seus mals espanta, diu algú ben informat. El problema sorgeix quan qui canta espanta als demés.
• ·    Una persona truca a la feina. Li pregunto d’ on truca i em diu que d’ enlloc. Li pregunto qui és i em diu que ningú. Sinó fos que entenc les seves respostes, podria tractar-se d’ un inici inquietant de novel·la de terror.
• ·     L’ anonimat destrueix noms propis. Els pseudònims, identitats.
• ·   El sol cau a plom . Des de dins de casa, observant al defora, és com si hi hagués tempesta : sota arbres i sostres tothom hi cerca refugi.
• ·    Estic preocupat : la doctora em diu que estic baix de pulsacions. Ho rebla afegint que aquest fet és molt positiu per realitzar qualsevol tipus d’ activitat física . Assegut al sofà, segueixo buscant la inspiració.

Ungla de gat

Ungla de gat. M’aturo a contemplar aquesta planta, arran de camí. Vista així, m’ ha vingut al cap de seguida la imatge de la Sagrada Família de Barcelona. Ben bé sembla una vista aèria del conjunt de les torres, a una escala prou petita per treure’ m un somriure tot pensant en l’ adjectiu natural. Li faig una foto i un cop a casa, la curiositat m’ empeny a cercar informació : de Gaudí – com del modernisme en general – és ben sabut que rebia la inspiració de la natura. La sorpresa és quan en vàries pàgines on es parla del disseny del conegut temple expiatori, s’ estableix com a probable que l’ arquitecte es fixés en aquesta planta per idear les torres del mateix. És ben bé el que he pensat sense saber que en Gaudí devia un dia fixar-s´hi de la mateixa manera.

Potser, penso llavors, jo guardo una visió semblant en l’ observació de la natura i concretament, en el paisatge propi de la meva terra, que era el mateix de l’ arquitecte. Potser tinc aquest geni per veure les coses d’ una altra manera, com ell. Potser podria a fer alguna cosa meravellosa que justifiqués el camí que les meves passes segueixen. Llavors penso que no, el fet d’ aquesta versemblança entre la ungla  de gat i la Sagrada Família que he apreciat és degut a que, precisament, les torres ja han estat fetes mentre que quan en Gaudí s’ hi va fixar, va ser dins la seva ment que la idea va lluir del no-res. Mig decebut, contemplo la fotografia que he fet, però em consolo amb la mica més de coneixement adquirit, tant d’ arquitectura com de mi mateix. Com de botànica i de noms bonics com ungla de gat que, de fet, no m’ ho recorda pas.

Sota la figuera

L’ intent d’ escriure sorgeix arran d’ asseure’ m al penúltim graó de l’ escala del baixador, sota la figuera gran que creix a l’ esquerra. A la dreta, la tanca de l’ hort del Vives, mig abandonat, on l´emparrat creix inalterable , fruint pàmpols a mansalva, agermanant els verds a banda i banda del passadís ; en un punt, s’ estira el fil del jonc d’ una branca per unir-se al de la figuera : la parra necessita on agafar-se i quan no pot fer-ho, mira d’ entroncar-se ella mateixa. La necessitat de l' escriptura té una mica d' això. És cridaner, d' altra banda, el contrast relligat  sec i fort del seu tronc  principal amb tota la tendresa de les tiges membranoses sorgides com per art de màgia, estirant-se per totes direccions . També així és l' escriure, quan tot rutlla. Pel contrari, la figuera manté un esquelet que l’ hivern dibuixa amb precisió d’ arquitecte i que la primavera cobreix de fulles grosses i perfumades ; l’ important de tot plegat és a sota, on si es té la sort de disposar d’ un bon seient i l’ afegit d’ una mica d’ airet – una bona marinada suau que el passadís llarg del baixador, orientat de llevant a ponent sempre afavoreix – el resultat és òptim : a bona hora de la tarda et trobes que el cos desfà tensions i els ulls poden perdre´s al petit horitzó del que és potser un dels darrers reductes d’ un poble que va ser així durant molts anys, probablement segles.

Podria tractar-se d’ un tram d’ aquestes pelis independents que es fan avui en dia, properes a un documental , sense més música que la de la tarda silenciosa trencada pel so dels ocells travessant les tanques d’ ambdós costats del baixador, les papallones papallonejant, les veus d’ uns nens xipollejant en piscines de plàstic, amb l’ edat suficient per jugar a defensar ciutadelles imaginàries ; i jo  respirant la tarda, assegut perdent el temps, pesant figues... recordant el que un vell fuster em deia fa anys que a l’ estiu, el millor és ser a sota una figuera. Llavors viatjava, lluny sovint, cercant el que tenia sota a casa . Ho vaig trobar a Sardenya, en un camí de ronda ; en un carreró d’ Atenes, envoltat de ruïnes ; sota un xiprer en una cala de Kerkyra ; en un xiringuito de platja una nit a Acapulco; vora un dels ponts de Praga o de París, ves a saber ; al Pirineu sempre hi ha un lloc així, perfumat d’ avet i amb els peus nus dins un riu ; en un jardí de Viena ;  en una platja humida d’ estiu, vora un far, a Escòcia ; a l’ Empordà, davallant la vall de la Santa Creu. A tants llocs més...el cas és que si me’n recordo és pel fet d’ haver-ho intentat escriure, en les nits d’ aquests viatges on la resta potser no importava tant, o gens ni mica. O res, al capdavall. I on tots aquests moments, tots junts, no serien més que unes hores, molts d’ ells molt menys dels que em passo assegut en aquest penúltim escaló del baixador, sota la figuera, on ara un gat, sobtat, se’ m queda mirant entre els pàmpols de la parra uns breus segons com si jo fos un intrús, alarmat de posseir només una estona el seu minúscul territori, mig abandonat, de l’ hort del Vives, del qual no en sé res de fa força temps.

Sanguificació

Cireres a la boca, tornant de l’ hort. Un sabor de fruita madura i dolça, que ha sabut esperar el seu moment – com  cos de dona,  vi dins  àmfora,  llençol de matinada - fins les primeres calors, les quals ja es deixen notar al pujar els graons de ciment del Tomaset : una escalfor m’ arriba fins a la part baixa del turmell, quan el sol ja és post. 

I a la boca, un gust gaudit com el tros de terra que trepitjo, l’ horitzó calant-se de una primera foscor, batecs d’ ales petites, aigua a les mans i la muntanya, al fons ; el cos en moviment pausat, la ment perfectament alliberada i les papil·les gustatives oferint tot això com si  aquest minúscul univers de sensacions i d' espai es pogués menjar, sanguificant-lo després arreu del cos, mistificant-lo inclús, eternitzant-lo.  

Escenes

És Billy Joel, i la cançó, “scene from an italian restaurant “. Té el ritme imaginat de la vida a ciutat, penso en Nova York i en aquests barris de pel·lícula de Woody Allen o els descrits per Teju Cole, llegit no fa pas massa. Sense la tranquil·litat de la passejada, però ;  més aviat seria la rapidesa vital  del travelling iniciàtic perseguint un personatge caminant un dia qualsevol per una vorera amb edificis ja antics, arbres verdejant, gent creuant l’ asfalt on un taxi groc s’ atura per deixar sortir una senyora ben arreglada, posem l’ Olympia Dukakis per exemple, la qual mira a banda i banda després de pagar la carrera i puja els quatre o cinc graons que la menen al llindar de la seva porta, que obre amb cert cansament.  A dins, la història es tanca darrera la porta, sense mostrar-nos més. Al carrer, els nens corren, els gossos borden i al restaurant italià, el marit amb aires de mafiós, sopa amb la seva pretesa amant, una senyora passadeta, grassa, riallera i certament vulgar, lluint un abric de pells de conill. Les olors s’ hi destil·len com ho fan els restaurants amb mobles pesats i massissos ; mantells blancs amb les línies perfectament marcades per la planxa ; cambrers polits i clenxinats, d ‘uniforme i aires potser massa exagerats; llums tènues i baixes ; el mâitre, davant del petit faristol fent un cop d’ ull a les reserves de la nit i de reüll, mirant que tot marxi bé. Converses a mitja veu, mirades entre greus i somiadores, algunes de cansades, d’ altres d’ ansioses i la que més, golafre :  es tracta d ‘un tercer personatge, el guarda-espatlles de l’ autèntic mafiós, que sopa en un reservat amb algú que fa cara de no saber res ni de ser ningú, però que sap molt bé el que ha de fer. El seu personatge podria ser principal. Podria ser l’ Al Pacino, per exemple. Quan era jove.

¿ Comèdia o drama ? Al barri per on passo ja desmunten la fira de la primera festa major d’enguany. En un dels camions  on hi carreguen una de les atraccions més reclamades – el vaixell que pujava i baixava de babord a estribord amb una gàbia on la gent xisclava sense parar – hi llueix el nom de Seneca, ben gran. Seneca era hispà, vivia allí on segles després hi viurien els andalusos i abans que ells, els musulmans. Això era ahir. Avui la fira s’ ha convertit en una mesquita a l’ aire lliure, on els fidels s’ hi apropen amb pas adelerat, alguns amb xilaves, d’ altres no, molts amb una estora petita enrotllada sota el braç : dones, homes, nens...tots en successió, convergint al clot de l’ antic mercat ; vist així, semblaria una pel·lícula messiànica. Mentretant en Billy Joel, ben americà, em recorda d’ on venia Seneca i el  nostre restaurant italià, amb el seu carrer desembocant vora el Hudson, es queda amb els seus personatges congelats,  i a més a més, orfe de l’ aparició de la Cher, amb el seu nas meravellós de jueva i els seus ulls mig cansats enmig de les parpelles mig tancades. El sol naixent enmig dels edificis  em desperta i una nova cançó, passada la nova migració anant a resar, surt dels altaveus : she can kill with her smile...comença, antiga com la balada que avui ja no s’ estila, ni de lletra ni de música, ni de saxo tampoc però que em porta a la memòria uns peus d’ ungles perfectament lacades del color de les cireres, albirats fa uns dies a la piscina. Uns peus de musa, formosos i perfectes, mai vistos fins aleshores ; vaig preferir no alçar la vista i retenir la imatge : she can kill with her feet, podria cantar ara. I del cirerer ple a vessar aquest any  a les orenetes, fent nit a les atzavares de més amunt : ja porten dues nits passant-les a la part alta del meu jardí, la més inaccessible. Viatgeres i estrangeres com les tomaqueres, tan nostres com l’ olivera i la vinya, malgrat  venir de les Amèriques. D' allí va venir també l’ Anselmo, qui em saluda amb un bon dia i un ¿ como amanesió esta mañana ? a l’ entrar a la feina, quan encara el piano va baixant de to, piano-piano , dels altaveus del cotxe. Em miro la tapa del compacte : s’ hi veu el Billy Joel mirant-se una màscara damunt un coixí amb el títol del disc a sobre : “ the stranger”.

Tot plegat, certament estrany, sinó fos que és així de veritat. No som res més que estrangers passant arran portes de jardins, no som més que pedres del camí.

Al cinquè beatle

Hi ha alguns dies - molt pocs - en que un es reconcilia amb el món de manera universal, tenint en compte la seva evident variabilitat. Ho confirmen cadascun dels rostres cansats de darrera hora de la tarda quan, sota un primer sol gens aigualit, els elements vius de la ciutat respiren alleugerits l' anonimat d' un sentiment gens impacient ni presurós, sinó més aviat de pau sobrevinguda després d' una magnífica tempesta primaveral. És com si portessin mil anys sense gaudir de tot allò que mai sabran fixar en un dia com avui però que en canvi, els farà passar lleugers tots els anys de la seva vida, quasi bé sense adonar-se' n. D' altres,no sé si malauradament, seguiran cantant als camps de maduixes per sempre més, com si fos ahir.

Jardí botànic

estrepa gran

caragola de l' Obac

lliri de Sant Bru

xicoira gran

orella d´ós

campaneta rosa

espaseta

 

 composició natural

flor d' atzavara