El representant

 

No recordava ni recordo el seu nom. Devia passar dels setanta, però no gaire més. Pel seu aspecte, no hauríeu dit mai que es tractava d’un diable, però el que jo no sabia aleshores era la raó per la qual no el recordava, fet relacionat amb la meva bona memòria pels noms de tota la gent a qui havia conegut al llarg de la meva vida; força gent, degut sobretot a la feina que encara mantinc a dia d’avui. La meva clientela, amb el pas dels anys, ha esdevingut nombrosa i sobretot, diferent d’un dia a l’altre. Si els recordo, és, per una part, per respecte ; per l’altre és pur perfeccionisme professional, un fet pel qual els rostres, amb totes les seves peculiaritats pròpies de cada persona, se’m queden gravats a la memòria. I  amb ells, els seus noms. Estava orgullós de la meva capacitat, tot i que ara ja no ho estigui tant, tal i com veureu tot seguit.

Potser caldria aclarir, abans de continuar aquest relat, que em dedico a l’art d’embalsamar morts; i potser també sonarà estrany de confessar, però és una feina que m’agrada de fer. Al finat, fins que no arriba a les meves mans, habitualment no se li té massa consideració; més aviat, des del darrer sospir, pren la consistència d’un paquet i com a tal se’l tragina amb una manca de delicadesa, una insensibilitat natural pròpia de l’ofici, de tos aquells que, d’una manera o una altre, treballen en aquest negoci. Passa el mateix amb tots els oficis i les seves habituds, a les quals un s’hi acaba acostumant. Si dic això és perquè tothom em pregunta com em pot agradar el que faig. Li agrada al cirurgià d’obrir un cos en canal ? Li agrada a un paracaigudista llençar-se al buit ? O a un bomber cremar-se de vegades ? I a un polític mentir o a un davanter centre fallar gols ? Aquests només son uns quants exemples però el cert és que, a més, en tots els oficis, sense cap excepció, el tedi i l’avorriment sempre acaben apareixent, inclús en un ofici com el meu, i això, per a mi, és el pitjor de tot. Per sort, no m’ha succeït mai encara. Com he dit, al finat se li té que tenir respecte, i això requereix dedicació i passió per la feina ben feta.

El que m’agrada pensar del meu ofici té més a veure amb el concepte de dignitat; en com, a través meu, el mort, en certa manera, recupera la seva humanitat, tant pròpia dels vius, sigui quina sigui la seva condició. Perquè si alguna cosa ens uneix a tots els éssers vius és que  alenem, i en aquest fet tant simple-  del qual no en fem massa cabal – rau tot el que som i hem sigut en vida. Poder arribar a simular una darrera alenada de vida esdevé per a mi un repte diari. Tanmateix, fer reviure un mort no és sempre fàcil, però amb els anys he après pacientment a aconseguir-ho. El que mai hauria pensat és que arribés a l’extrem de poder parlar amb un una bona estona. Mort em va arribar i mort se’l van endur, però entre una cosa i l’altre...

Passa que a vegades tinc clients que he conegut en vida, i quan van treure el llençol damunt del seu cos, me’l vaig quedar mirant i, tot i recordar-lo perfectament, com he dit a l’inici, no em venia el seu nom al cap. Estava igual que el darrer cop que ens vam veure : el cabell lleugerament ondulat, hirsut i tallat curt, els ulls petits, llavis prims d’expressió sorneguera i amable, l’home semblava que en qualsevol moment hagués d’obrir els ulls i preguntar-me per la família, el negoci i després, estranyat, afegir la raó per la qual anava amb aquella bata fosca i aquella mena d’aparell a les fosses nassals, i els guants i tota la pesca. Li vaig tocar la pell de la cara, el rigor mortis feia que aquella sornegueria que li sabíem de viu els que el coneixíem es convertís en beatitud  un cop mort, com si aquell cos petit i ben conservat – l’home sempre havia tingut una pulcritud habitual en els homes de la seva generació, una urbanitat, una higiene, un saber fer senzill i net, sense ostentacions, un d’aquells homes que es conservaven bé al llarg dels anys, sense vicis ni necessitats més enllà de les estrictament necessàries – ja estigués gaudint d’un paradís en el qual hi creia com havia cregut en totes aquelles certeses per les quals mai s’havia preocupat massa, content de tenir sempre el suficient. Endebades, la majoria de la gent passa a millor vida amb totes les seves virtuts al seu favor, incloses algunes d’afegides de les quals no en sabíem ningú res.

Un cop dins la caixa, ben emmotllat el cos vestit amb camisa blanca i una americana  a quadres, una mica cridanera, em vaig disposar a donar-li una mica de color a la cara, tot i que quasi bé no feia falta. Va ser posar-li el pinzell al nas, que aquest es va arromangar cap amunt lleugerament per després, veure com s’obrien el ulls. Sense perdre la calma em vaig quedar mirant aquells ulls pensant-me per un moment si tot plegat no es tractaria d’un acte reflex del cos: a vegades m’hi havia trobat que les parpelles, al tocar-les, s’obrien. Però immediatament em vaig apartar esglaiat quan vaig veure les ninetes movent-se i acte seguit, la boca obrint-se, dient :

-Però què carai...- on dimonis soc ?- afegí amb la seva veu pausada i viva. Jo, llavors, espantat però incrèdul, em vaig apropar lleugerament a la caixa fins arribar al seu angle de visió. Em va mirar i em va reconèixer :

-Cardús, punyeta, ets tu ?- va mirar al seu voltant, cap a al sostre i les parets blanques, fredes i asèptiques on ens trobàvem per retornar-la després al meu rostre i mirar d’entendre.-  Em van dir que et dedicaves a maquillar morts, com és doncs...-Llavors va rumiar una estona, tot tancant els ulls i prement-los amb força, per obrir-los altre cop i observar, com qui desperta d’un llarg somni, on estava ficat. Ho va copsar de seguida.

- Ai la mare...- remugà- o sigui que...-va aixecar el braç amb el dit índex amunt – l’últim que recordo és que me’n vaig anar a dormir i...-

- Ja no es va despertar...-vaig afegir jo veient que aquell home no semblava cap mal esperit retornant de ves a saber on. Era ben bé l’home que havia conegut, el representant de l’Olivetti que ens subministrava els recanvis i les màquines de la botiga del pare. Feia com vint anys que no el veia.

Quan em va sentir, va deixar caure el braç a lloc i sospirà, quedant-se en silenci, com meditant.

-Sí, deu haver estat això, segurament – digué per a sí mateix.

Jo encara no acabava d’assumir el que passava. Estava trasbalsat i em mirava aquell home, aparentment viu, amb els nervis propis de la situació, tant anormal. Vaig suposar, fent servir l’aparent lògica dels fets que, d’alguna manera, no havia mort realment, tot i que feia unes hores ho semblés, a més de tenir un certificat de defunció acabat de fer, ben detallat i signat : mort natural, li havien dit. El que calia fer, però, era anar cap al telèfon  de la sala, per mirar d’avisar algú d’aquell malentès. Per cercar un testimoni, realment, de que tot allò no fos una al·lucinació meva.

-No ,no, Cardús, no hi ha res a fer...soc ben mort, creu-me.- va dir des de dins la caixa. Acostumat al silenci monòton del meu dia a dia, ara tindria que dir allò del calfred travessant-me l’esquena, però no va ser així. Més aviat vaig sentir-me compungit pel to de la seva veu, abatut.

-És cosa del de baix, sens dubte...-rematà sense jo entendre res.

Vaig tornar i me’l vaig quedar mirant.

-¿ Què voleu dir ?-

Es tractava del conegut pacte amb el diable. Em va explicar una veritat prou desconeguda : cada ésser humà en té un, de pacte amb el diable. Bé, si l’accepta, és clar.  En el meu cas era senzill, es tractava d’un pacte adequat a la meva posició dins la galeria humana, un pacte pel qual jo recordaria tots els noms de la gent a qui veiés, en vida o no. Amb l’excepció del diable expenedor del mateix, per dir-ho d’alguna manera, un cop mort. Qüestions de la confidencialitat, em va dir. Però el cas era que ningú m’havia explicat res, de tot plegat.

-Per això m’he “despertat”, suposo – digué ell – per fer-t’ho saber. De fet ve del teu pare, el pacte, sovint es passa de pares a fills i molta gent ho oblida.

-Què vol dir, que ho oblida ? una cosa així no es pot pas oblidar !- vaig replicar-li neguitós.

-El què ? Que tens bona memòria pels noms ? Que mai et trencaràs un os ? Que aquella dona que tant t’agrada acabarà sent la teva esposa ? ... El que no s’oblida potser son altres coses més grosses, però d’aquestes no t’amoïnis que qui les rep ja sap el pa que si dona...-

-Com quines ? Com qui ?-

-Home, doncs Prometeu per citar un clàssic. O Cèsar, Homer,  Shakespeare, Leonardo, Einstein, Bach, Calders, Maradona  ... en fi, tots els immortals. Aquests son els de primera, com si diguéssim.

- Immortals ? Va , home , va... I en Hitler, l’Stalin i tots els assassins de la història ?- Vaig replicar jo mentre, absorbit per la conversa, m’asseia al gairell de la taula i me’l quedava mirant mig somrient com si fóssim al bar del Mingo, on anàvem a esmorzar quan passava per la botiga. Ell romania amb les mans curosament plegades damunt el ventre, girà el cap en la meva direcció i em mirà amb aquell gest commiseratiu cap a qui no entén res-

-Aquests eren tots bojos i amb ells no hi ha tractes que valguin- respongué tot afegint que la immortalitat només té que a veure amb la història i el seu llegat, i que molta gent mataria per ser recordat per sempre.

- Però bé – continuà – per la resta els reptes tenen més a veure amb el dia a dia, amb certs aspectes pels quals  - i en això tots som diferents Cardús, si ho penses bé – ens veiem més en la necessitat d’aconseguir-los, de mantenir-los al llarg dels anys, aspectes no del tot necessaris, més petulants potser ; te’n recordes de com el teu pare sempre es ventava de saber el dia de la setmana de qualsevol dia, mes i any que li diguessis ?-

- I tant que sí – vaig dir jo somrient pel record -, i sempre sabia totes les remeses , articles, referències, dates... tenia molt bona memòria, el pare. I lo da saber el dia de la setmana feia el seu efecte, sobretot com ho deia, com qui no volgués la cosa, amb aquella falsa modèstia que...- em vaig posar a riure – el punyetero  calendari perpetu, el tenia ben apamat. Ja ningú sap res d’aquestes coses avui en dia.

-Sí, i no era cosa fàcil d’aprendre’l, a aquestes coses feia referència, tothom necessita saber-se bo en alguna cosa, per això , quan em va dir lo de la demència – em va mirar de reüll al dir-ho, com preguntant-se si en sabia alguna cosa- doncs, bé, li vaig oferir la possibilitat del pacte- llavors calà la vista com qui confessa una vergonya -, en fi, Cardús, ja sé que em vaig aprofitar i...-

-El pare va morir d’un atac de cor fulminant, no tenia pas demència. Això ja ho sabies, tu...- vaig tallar-lo jo amb sequedat.

Ell sospirà, i continuà parlant.

- És clar, és clar, és el que vam pactar, tot i que ell no ho sabia pas, que moriria d’un atac de cor. Simplement, va acceptar de no haver de patir demència, i , bé...apart d’això...doncs clar, un pacte així requeria de uns quants interessos més, saps ? i aquí és on entres tu, Cardús.-

Em vaig aixecar, sorprès i vaig inclinar la cara cap aquell mort mentre l’agafava per les solapes de l’americana, l’aixecava i li etzibava enfadat :

-¿ què vols dir, que hi entro jo, aquí ? ¿ Què collons li vas fer al meu pare ?-

-Tranquil Cardús, tranquil, no perdis la paciència- va dir ell calmós- ara tampoc cal fer-ne sang, ni ell hi és ni jo hi seré, o sigui que millor ens preocupem de tu. Si t’estic explicant tota aquesta història és perquè vegis que penso en tu i que me’n preocupo i vetllo, sí – em digué mentre aixecava el dit de la mà dreta tot el que la seva posició podia -, sí... vetllo per la memòria del teu pare i ara per la teva, Cardús. Pensa-ho bé.-

El vaig deixar anar altre cop dins, sense masses contemplacions i sense estar convençut del tot. Ell s’allisà les arrugues de l’americana i s’ajustà el nus de la corbata, per tornar a col·locar les mans pacíficament a la seva posició inicial.

-O sigui que el pare va acceptar el pacte que li vas oferir en un moment de debilitat-

-Bé, no tothom té la sort de trobar un bon diable com jo – respongué amb orgull -, els meus pactes sempre inclouen una clàusula de possible salvació de l’ànima, i això no ho fa tothom, hi ha dimonis i dimonis, i d’honrats no en queden masses. De totes formes l’has d’entendre al teu pare...tota la vida que venia màquines d’escriure ! –

-I ...?-

-Doncs que imagina’t totes les històries d’aquelles màquines, tota aquella vida traslladada a cases i oficines, tots aquells oficis, aquelles mecanògrafes, els escriptors, periodistes que els feien servir ! El teu pare se les imaginava totes aquelles vides encetades dins la seva botiga, i les escrivia també, a la seva manera, dins la seva memòria. Ja saps com es vanagloriava de que la famosa Olivetti del l’E. havia sortit de la Casa Cardús un dissabte dotze de Juliol de 1964 !. Perdre tot allò per una demència... en fi ...-

Llavors vaig pensar en allò que no sabia el dimoniet aquell – a falta d’un altre nom-, i és que el pare les havia escrit, les històries de la gent que anava a la botiga ; les havia escrit amb una Olivetti, amb còpia feta de paper de carbó, i no n’havia dit res a ningú. Quan va morir les vaig descobrir curosament guardades al seu despatxet del pis on vivia amb la mare. Més de cinc-centes pàgines on la vida de cada dia de la ciutat d’aquella època hi quedava bellament reflectida.

- En fi, ja m’estàs enredant com enredaves al pare perquè et comprés més del que tocava. A més, totes aquestes històries ja ningú no sap ni que van existir-

-Sí, és ben cert, però al seu moment van tenir la seva importància, era una qüestió de supervivència. Els homes com el teu pare, com jo, com tu, com la majoria de gent, tant sols ens queda sobreviure... i al teu pare me l’estimava molt, és més, el trobo a faltar i ara em penso que ja no el podré veure més. Però pel que fa a tu, bé, seguiràs tenint la bona memòria del teu pare, que ho sàpigues.-

-I al final, què, per tenir un atac de cor als setanta ?.- Vaig seguir jo encara una mica ofès, pensant a dir-li allò dels seus escrits.

-Bé, això només ho sap el de dalt.-

-Serà el de baix, dic jo.-

-No, aquestes coses només les sap el de dalt, pel que sé jo. -

Ens vam quedar en silenci. El cas és que jo em vaig quedar en silenci, perquè el ... com se digui ... , quan vaig voler dir-li que gràcies al pacte havia gaudit dels temps passats escrits en aquelles pàgines mecanografiades, estava més rígid que abans de dir-me la primera paraula.

I d’aquesta manera la normalitat va tornar a la meva vida. Vaig mirar de fer una bona feina, i en acabat, cansat, vaig fer una llambregada al seu rostre sorneguer, tot pensant en fer una ullada als escrits del pare per veure si el seu nom, finalment, sortia a la llum.

Llumeneta

 Seguim, intencionadament, cercant els nostres camins. No sabem ben bé cap on anem, però hi ha encara una llumeneta, un espai arrodonit dins una cartolina on hem anotat els nostres noms. Ara, tan sols esperem que alguna rifa grossa faci realitat el nostre premi, dos números finals coincidents en el temps. 

Tot

Hi ha moltes més coses més enllà de tot. No tot s’acaba en el mateix darrer plaer – aquell conegut tot de tot s'acaba on comença - , la mateixa manera de digerir els dies tot esperant les nits. No tot és això, no hauria de ser-ho. La diferència de tot plegat – suposo – rau en el fet de que tot és possible ; però aquest, en concret, és un tot que al final no vol dir res. I llavors, és clar, només queden els somnis esvaint-se lentament i vaporosa, quallant-se amb totes aquelles coses les quals, a falta de res millor, segueixen essent coses força indefinides, vagues i desgraciadament properes ; lligams de vida, desllorigant-se de mica en mica com mànegues on cada dia hi apareix una petita fuga d’aigua per on s’escapa un d’aquests somnis tot mullant-me la cara.

Al final, amb tantes fuges, quedo xop d’una felicitat feta de tots aquells possibles impossibles, i per un moment, tapant amb el dit un d’aquests minúsculs forats i tornant-lo a destapar, sembla i tot real.  

 

 

Ortònim

Habitualment escriu a mà, en un bloc a tal efecte, mida A-5 i fulls color crema, amb una goma que el ferma . És un bloc on mira de fer una lletra que quedi bé, endreçada, més aviat petita – així és la seva lletra – però alhora informal i sobretot, que no es torci massa. Ho fa per no perdre la lletra. El que hi escriu sovint no importa massa. Per exemple, anota alguna frase o idea que li ha sorgit al llegir : escriu clar si penses clarament; escriu fosc si penses foscament ; escriu confús si penses confusament. La gramàtica només és un instrument. L’estil el crea un mateix. L’estranger analitza. Més o menys així ho diu Pessoa en boca de Bernardo Soares. Pessoa va fer servir molts heterònims, setanta en total. Heterònim fa referència al fet de fer servir un autor fictici que és alhora un personatge i que té una obra pròpia. A l’escriptor que el crea se li diu ortònim. Això diu la viquipèdia, però el fet és que ortònim, així escrit, no surt al diccionari. Pensant, escriu al seu bloc que ortònim podria ser un heterònim d’ell mateix, la qual cosa s’aproparia al terme aquell filosòfic de la tautologia, que és la repetició d’un mateix pensament expressat de maneres diferents. I que estaria relacionat amb l’heteronomia , és a dir, aquella idea kantiana de que estem subjectes a voluntats alienes a la nostra, lligades al nostre passat, dominades fins i tot per aquestes. Com Pessoa amb el pobre Bernardo. Per això no vol crear històries, per no haver de sotmetre ningú a la seva voluntat. Escriure té aquest perill de submissió, pot fer de l’escriptor una mena de déu despietat amb els seus personatges.De fet no es creu massa els escriptors que afirmen precisament el contrari, que son els personatges els qui els arrosseguen a ells dins les seves vides.

Habitualment escriu coses així al seu bloc. I després es mira com ha quedat i li sembla estar complint una mena de somni. Veure la seva lletra impresa per la seva mà li produeix un estrany plaer, dolorós de vegades. Confús. No escriu massa, de totes formes. No fa servir heterònims perquè no fa servir noms, ni tant sols el seu de veritat. Qui l’escriu a ell sovint somriu, pensant-se qui sap què.

 

  

Automàtica.28

 

(...)

Papalloneja el desig dins el calze, com música dins la nit. L’ésser es distreu de tot el cansament dolç d’un primer dia de treball, a mitges tintes, paraules de benvinguda esmorteïdes per la tarda acabant de pintar un moble, una finestra, una fotografia d’un capvespre en blanc i negre, el natural  descoloriment dels mites, cromàtic d’esperances i nuvolades inexistents, xafogor dolça de suor a les parpelles, perlada en uns braços de morenor sobtada, cobrada d’un sol llunyà, d’una mar vista cinc segons, més a prop que mai i ... de sobte, llunyana. Cervesa fresca en copa petita, escumosa d’un primer glop llarg i gustós, del raïm acabat de collir i les figues, dolces per fi. Crida el Fogerty cercant la llum i la llum m’encega tot el dia fins que arriba la nit amb la seva espelma a la finestra, els ulls mig clucs, dorments de vida, cercant repòs. És diferent de la dels passejants nocturns, agafats de la mà, sense res més que el quart de lluna lliurant-se a tots els moments foscos , sense pes, de l’univers ? El mapa de totes les llegendes passades s’estén sota uns ulls volgudament glaucs, allí on descansen les penes, els neguits, les darreres desesperances però tanmateix llargues llums dins nits com aquesta, com fars, com son, volgudament , els teus

llagrimalls

(...)

L'espera

 

Estar-se quiet i no esperar res. Potser, tan sols, el temps. Passa el temps lentament, a cop de sol amagant-se rere les muntanyes. Veig, llavors, un contrallum al marge del camí : espigues, flors seques, herbes...totes alineades en negre. Penso en ombres xineses, mogudes pel vent suau de la plana. El so de la màquina nova, al disparar, m’agrada ; és suau i quiet, poc estrident. Les fotografies resultants son boniques.

El paisatge és sec, no hi ha bassals, la terra crostada i les restes de les tiges segades, punxegudes, d’un color groc dur, cruixen sota les botes al trepitjar-les, amb un  obscur, quasi bé  demolidor so , una mena de missatge profètic de la llum mentre mor, un dia més. Regnes. Palplantat, espero el pas d’una au xisclant a l’ocàs ; m’imagino un cérvol a contrallum, amb la cornamenta ben perfilada, observant-me. Potser és l’efecte d’haver estat llegint aquests dies “ A la pell del llop”, de la Kerstin Ekman. El protagonista hi veu un llop ; es tracta d’un caçador suec, a les acaballes de la seva vida. Records de caça, de natura, d’ancestres i salvatgia. De llibres, també. Jo penso en un cérvol, una àliga, un mussol, però el cérvol, més tard, assegut a la gandula del petit pati emmurallat de verd, se  m’apareix emmarcat per la llum de la porxada, mirant-me sense reticència. Tant difícil fora això com que jo escrivís bé.

Com Pessoa, per exemple, força inintel·ligible de vegades però transmetent la certesa, la veritat, l’autenticitat de les paraules bellament escrites.

“ Així, entre els murs alts de l’audàcia absurda, a les rengleres d’arbres i en els ensurts d’allò que es neuleix, un altre que no fos jo sentiria dels llavis trists la confessió negada a millors insistències “  .

Els murs alts de l’audàcia absurda...poca gent escriu així de bé. Pessoa era poeta, pel que sé, però aquest “Llibre del desassossec “ és, llegit amb la precaució i el distanciament necessaris, un llibre que se’n podria dir de vers lliure. I el protagonista, que escriu una autobiografia sense fets, podria ser jo. Podria, en certa manera, tot i que no. Jo espero el cérvol i mentrestant trobo ombres xineses. El sol i la llum segueixen al darrera, amagant tots els seus secrets.

Ales ( tanka d'estiu )

 

Suaument dança

sense saber mai del cert

si l'estiu té ales.

Damunt la darrera flor,

                                                                                       el mestral les hi acarona.

Cuca

 

La cuca de llum, infinitesimal llum-verd-esperança, bella i estranyament transparent, enmig d'un racó de negre nit. Quan es té un dia on un pensa en moltes coses ensorrant-se de mica en mica, apareix la cuca, la veig i me n'adono d'allò del mai és massa tard, de l'encara si ...de la minúscula esperança verda enmarcant una nit d'estiu. Cada any, per aquests dies, se'm deixa veure-la.

Rereguarda

 Fa un parell de dies, al vespre, caminava sota una pluja que potser ni era pluja, més aviat eren gotes ben bé passatgeres. Com una rereguarda. Baixava pel carrer cap a casa, i de lluny, veia entrar els Q. a casa seva, al pas de la gent gran. El Q. s'ha aprimat força. Ja queden pocs vells vivint als Rajolers i jo baixava pel carrer amb totes aquestes gotes caçant-me al vol  com si fos la rereguarda de tota aquesta pluja que ha anat caient les darreres setmanes, abans del pic de calor que sembla ha de venir . Gaudia d'elles com gaudia - recordava - de les converses dels que ja no hi son.

Amb el Chett Baker de fons, alleugerint el pes de les passes.

Diari d'un nàufrag. Apòcrif 2

Amb les cadires del pati, els nens s’han fet un vaixell. A la proa han instal·lat un carro vell de paleta del revés – com les cadires -, de tal forma que la roda queda cap amunt : fent-la lliscar,  de seguida descobreixen un motor, a més de les veles surant entre els pals d’escombra distribuïts al llarg de la coberta,  d’un altre timonejant el rumb, orientat a terra ; sota les cadires, la sentina i les cabines, on dormen. Per arrodonir-ho tot, el pedrís del pati del davant, que els hi fa de mar.

L’abundosa tripulació de cinc petits membres han decidit d’emular Phileas Fogg i donar la volta al mon no en vuitanta, sinó en setanta-nou dies ; per fer-ho han establert una ruta, o més aviat un inici de ruta, mentre salpen de seguida, doncs no poden esperar més de veure com navega el seu lleuger bergantí, discutint-se de si han de parar primer al Marroc o al Camerun, de si els arribaran les provisions i el combustible – la roda del carro ja ha començat a girar- . En tot cas, han d’arribar a Sudàfrica i allí veuran què fer. Fan anar hores i geografia a tot drap, tot girant ara a esquerra , ara a dreta ; tenint alguna tempesta punyetera entremig ; discutint-se sobre si ja s’ha arribat o no ; fent càbales i mirant el mar, el cel i les estrelles.

Arriben a port. Tots surten del vaixell, excepte l’encarregat de màquines, que es queda perquè troba que no va del tot fina la roda i la vol reparar. Van tornant, l’un amb queviures, l’altre amb benzina, aigua...pugen a bord i llavors apareix l’àvia, que els hi pregunta a què juguen.

 “Juguem que som en un vaixell i donem la volta al mon “  

Ella es mira l’estructura i l’avalua. Somriu i diu : “ Que bé, però en acabat mireu de tornar-ho tot a lloc “. Un sí àvia a l’uníson tanca la breu interrupció i quan desapareix pel llindar de la porta, amb els cops de bastó allunyant-se passadís enllà, per un moment pensen en algun pirata desconegut i es miren entre ells, miren el mar altre cop i sense immutar-se, tornen a navegar. A pesar de tot, no sembla que per a ells hi hagi cap diferència entre el joc i la realitat, no diferencien massa una escombra d’un timó, una roda vella d’un motor, el pedrís del mar...la marinada de la tarda els hi ho acaba de confirmar, inalterable com aquest “juguem a ...”, salva-conducte cap a l’aventura. Per a ells son dues realitats, vet-ho aquí, perfectament ajustables segons les necessitats del moment. Amb els seus ulls grossos et miren des d’aquella distància inabastable que els permet de fer-ho, dins del seu mon sense diferències de cap mena, on tot sembla possible.

Així que, segons ells, ja s’ha fet de nit i tots es posen sota l’entramat de cadires, disposats a dormir. Seran dos o tres minuts que faran d’una nit sencera. És llavors quan el nàufrag, que els ha estat observant des de la seva petita talaia enmig del mar, observa un grup de dofins saltant en mig del clar de lluna per damunt el vaixell, deixant gotes de l’aiguabatre damunt la coberta buida del vaixell; i com després sura l’aigua de l’espiracle de la balena, per deixar pas a la forma del seu cap, del seu ull obrint-se i observant el son dels infants, jugant a fer la volta al mon. El nàufrag veu tot això mentre el dia torna i la tripulació es lleva, una mica cansada de la vida dins un vaixell. El nàufrag els hi ho explica, amb un llibre a la falda, tranquil·lament assegut al sofà, dins la seva illa. Els nens se’l miren i ell els hi assenyala les gotes d’aigua que han deixat sobre el pedrís, tant a proa com a popa, i sobre el vaixell, assecant-se ràpidament. L’aiguabatre, els hi diu. Les esquitxades de la seva felicitat, afegeix per a ell mateix quan veu com obren la boca, creient-se  allò que els diu. La realitat de les coses no deixa d’esquerdar els seus jocs, a la fi, com passa amb els cops de bastó de l’àvia, o aquest núvol juganer que ha deixat anar quatre gotes mentre dormien.

Però el més fàcil és continuar amb el joc, oblidant-se ràpidament del lapsus que els hi ha explicat el nàufrag; fins que es cansen. Abandonen el barco. El nàufrag sent els seus xiscles alegres mentre s’allunyen , mira un moment el vaixell a punt de ser desballestat, i deixant-se portar per la marinada que entra per la finestra, tanca els ulls i respira.