Per la carretera

 

Estic perdut cercant un camí, un camí que m’eviti haver de transitar la carretera. A Bourg-madame m’he entretingut en un carrer tot escoltant dues senyores ja grans parlant un català exquisit, amb una pronúncia deliciosa, un petit tresor de conversa entre veïnes de poble on ambdues es posaven al dia de les seves coses, aturades dins un passatge que he pujat i baixat quatre o cinc vegades fent-me el despistat i observant-les de cua d’ull : una de cabells blancs, com acabada de sortir de la perruqueria, tota polida i ben posada ; l’altre, en canvi, mig geperuda, de pell fosca, amb boina calada i l’aspecte d’haver passat una pila d’hiverns molt més rigorosos del que un es podria pensar. Tot i ser molt franceses, parlen la llengua dels seus pares. Aquí, a menys d’un quilòmetre de la frontera, el francès impera. I si no, l’espanyol, o això em pensava jo.

El cas és que se m’ha fet tard i el dia, cap a les quatre de la tarda, ja comença a decaure. Amb cotxe, fora a deu minuts de la casa on m’estic aquests dies; caminant pels chémins de riverians potser trigaré una hora llarga si agafo bé la traça, tot fent volta per Onzès i després agafant el camí de Llívia a Santa Llocaia. Però m’equivoco i el camí que agafo va cap a Ur, per on he passat aquest matí. Me n’adono al cap de mitja hora, arribant a una estació del tren groc i passant sota un pont on al fons, una mica lluny encara, es veu el poble. Tossut, dono mitja volta i torno, per cercar el camí correcte. I acabo anant per la carretera, altre cop cap a Ur, tot esperant trobar un camí marcat que travessa els camps fins a Onzès. Arribo a un trencall que mena a un mas des d’on hauria de trobar el camí en qüestió. A l'apropar-me un gos em mira, s’aixeca i gruny. Jo me’l miro i decideixo donar mitja volta. Em torno a trobar a la carretera quan el sol, definitivament, davalla. I llavors camino mentre es va fent fosc, per la carretera altre cop. És la meva darrera alternativa.

No estic perdut, però la sensació és la del rodamons. No em queda sinó seguir la carretera, donant tota una volta llarga fins a la carretera de Llívia i allí, més endavant, agafar la que porta a Caldegas . El cansament ja hi és, avui acabaré fent més de trenta quilòmetres, comença a fer fred i no tinc més paisatge que el dels cotxes passant amunt i avall. M’assec, el peu em fa una mica de mal ; em refredo sense aquell fred del matí al sortir, que m’escalfa ; em canso, m’aturo i continuo, mirant de seguir el petit caminet vora l’asfalt. Cotxes, un darrera l’altre. Em sento estrany i solitari com el qui acaba el dia sense saber on parar. En un moment donat salto dins un camp tot allunyant-me del trànsit : és un camp llaurat, amb grans terrossos de terra que per sort son glaçats, els quals sortejo tot fent d’equilibrista enmig de la profunditat dels solcs, guaret de futures collites. Si algú em mira, qui sap què deu pensar d’aquesta figura saltironejant destins incerts. Encara, després, aprofito els darrers raigs de sol per fotografiar-los, llavors em giro i seguint la tanca que em priva de seguir camp a través, torno a la carretera, on finalment arribo al desviament. Allí, hi trobo un camí més ample per tractors ; el bestiar em mira mentre ja la nit s’avança, em miren sense fixar-se en els cotxes rabents circulant a tota velocitat per el llarg tram  que vorejo, sense saber que hi ha gent com jo dins d’aquells, absents del mon dins el confort dels seus vehicles, com jo que hi he passat tantes vegades. Per les vaques sembla que no hi ha res més que jo, passant vora seu, aixecant el cap i amb parsimònia, seguir amb els seus ulls impertèrrits el meu pas ràpid caminant cap a casa, les mans gelades, el cor calent...l’arbre dorment...jo fent camí, errant fites, seguint vies de tren mig mortes en direcció a estacions tancades . El sender em porta al riu, sense gual per travessar. Em quedo observant les aigües, baixant tranquil·les com si alguna cosa s’acabés aquí ; encara un rètol, on hi diu pesca sense mort. M’imagino l’escena, el pescador tornant el peix al riu, mentre finalment trobo la sortida al camí d’Onzés, on la nit, definitivament, m’atrapa.

Sota la llum de la lluna, ara ja sé per on haig d’anar. Envoltat de foscor, enllaço les mans dins les mànigues del forro polar. Camino ja sol, en silenci, dins ombres. Entre arbres i camps, però, m'hi trobo bé, malgrat la foscor, completa, malgrat no trobar-me ningú, cap soroll de cap animal...res sinó les meves passes. Després veuré les llums de la Cerdanya, llunyanes. I les estrelles. Tranquil, torno d’allí on he vingut. Encenc un bon foc  i em poso a escriure.

 

Al llac de Puigcerdà

 

Feia molt de temps que no veia el llac de Puigcerdà. Hi arribo tot seguint, des d’Ur, el camí a Rigolisa després de creuar breument la carretera i enfilar una avinguda de plataners al mig de la qual hi passa aquella provinent de la capital de comarca .Al final d'aquesta llarga avinguda, l'antic camí es separa de la nova carretera seguint ara la traça de l’antiga sequia de la vil·la, un canal perfectament operatiu després de segles de portar l’aigua cap a aquesta cisterna d’aigua que és el llac, en la mateixa direcció on es dirigeixen les meves passes. Seguint-la, no em puc perdre. Camino, doncs, per aquest camí que abans de l’abans, en èpoques prehistòriques, formava part d’un llac que cobria tota la comarca. En vaig escriure unes ratlles, fa uns quants anys. Totes aquestes coses les aprenc llegint els panells informatius que es troben escampats al llarg i ample de la comarca, situant-me una mica més dintre de la història d’aquesta terra per on transito , d’aquestes restes del mon d’ahir, com l’església de Rigolisa, al costat del mas d’igual nom i que de lluny, del camí estant i amb tot el massís del Puigmal de fons, em recorda amb el seu campanar alt i sobri la figura sòbria i puritana dels primers colons d’Amèrica, amb les seves levites negres, els seus colls blancs i les barbes de capitans de vaixell. Ahab, per exemple. Digueu-me Ismael... aquesta església no respon a aquest món d’ahir d’aquí, però la fa alhora singular, particular per a mi ara que he llençat l’àncora en aquest racó de camí tot pensant en la gran balena blanca. Els rètols informatius em diran, en canvi, que aquest tros de camí en diuen el camí dels Enamorats, perquè es veu que per aquí venien a festejar els d’antes, quan la gent es mirava als ulls i es podien dir t´estimo abans d’anar a pastar vaques o encendre xemeneies dins cases envoltades de neu per totes bandes.

Segueixo encara l’estela de la sequia una mica més  al llarg del darrer carrer de la vil·la, vorejant camps per on algun cavall roig de pèl blanc em mira. Vora el llac és on s’hi van construir la majoria de cases d’estiueig a començament de segle XX : es tracta de cases grans on hi destaquen les teulades, rematades  de motllures de fusta amb figures geomètriques, com brodats rematant cortines ; sostres tallants de teules de pissarra negre, amb mansardes i petites torres que recorden, d’alguna manera, els casals campestres de les novel·les russes. D’això me n’adono quan finalment arribo al llac i l’observo, amb totes aquelles sobresortint més enllà, un petit skyline on el llac glaçat exerceix d’amfitrió altre cop a la imaginació, transformant-lo en una estepa plena de neu, amb aquell casal de pel·lícula ple de caramelles congelades, prenent forma al fons mentre el trineu, lliscant de sobte en un primer pla, trenca un silenci que només existeix dins la meva càmera, el meu ull observant l’escena abans de pitjar el botó com si fos una claqueta tancant-se dins el meu cervell. L’acció on Pasternak cita als enamorats uns quants dies dins un casal fred, on ell escriurà els seus millors versos.

Vet aquí com, de vegades, la càmera aconsegueix d’allunyar-me del munió de gent que m’envolta, del tràfec de totes aquestes vides alienes passejant com jo, prenent el sol mentre fan l’aperitiu, fotografiant-se amb les tranquil·les aigües mig glaçades de fons, on uns quants ànecs i un parell de cignes adornen el conjunt, fent-lo ben bonic ; deu ser, potser, aquesta negror envoltant la imatge, aïllant-la, protegint-la del temps present, transformant-la a l’instant en record . Deu ser alguna cosa més, potser, un viatge momentani cap a un món que no afirmaré desconegut ni on tot és possible; no, aquest món ja me’l començo a conèixer i haig de reconèixer el fet de que m’hi agrada fer estada perquè pren la seva pròpia realitat, sempre impossible de dur a terme, com somnis de mirada oberta. El gel, el sol i les cases ; el cel blau, el fred i llavors, de sobte, el trineu, lliscant com un miratge damunt el llac. El pas de la vida és com el mirall d’aquest gel, desdibuixant-la i refent-la de manera que una cabellera rossa aconsegueix d’allunyar-se enmig d’un silenci d’estepes blanques.

No cal patir massa tampoc, perquè tot passa tan ràpid com la velocitat aquella de la llum que apreníem de petits : exactament tres-cents-mil quilòmetres per segon. Fet això, vaig encerclant aquest tros de vida per eixir finalment cap al centre de la població, on m’aturaré a menjar una mica.

 

 

Ur

 

A l’arribar a Ur, venint de Llívia, s’hi entra passant per un bonic pont de pedra , petit i corbat, que travessa el també petit i curt riu d’Angostrina, nom d’una població no gaire lluny d’aquí. M’aturo al centre del pont,  em trec la motxilla, d’allí una mandarina i me la menjo descansant de l’hora llarga que porto caminant. El dia – com tots els que passaré aquí dalt a la Cerdanya – és radiant, potser massa i tot : el sol brilla, el cel és ben blau i el fred s’aguanta perfectament a poc que un es mogui una mica. Ara el noto a la cara, als ulls tancats tot mesclant el gust de la nectarina a la boca mentre escolto el riu, circulant vall enllà. No hi ha neu, només gebre i algun caramell de gel a redós de les obagues, fet que no impedeix a l’aigua baixar alegre o això em sembla, una alegria potser més d’acord a l’estat d’ànim del moment. El riu flueix com aquest flow que diuen ara els més joves quan tot va com ha d’anar i un se sent bé. L’aigua davallarà fins un altre riu, després fins a un o dos  pantans, més tard seguirà el seu curs fins al mar, i d’allí potser una part d’aquesta aigua que passa sota els meus peus davallarà altre cop en forma de pluja, picant cercles dins gorgs al centre dels quals ballarà una gota, un instant, ignorant tots aquest passats marins d’on diuen que arrelà un dia la vida.

Vaig bé, em dic mig burleta tot pensant en els meus vagareigs mentre acabo el darrer grill saborós, com els fruits aquells. Entro llavors dins el poble, de carrers estrets fins una font que avui trobo seca, antic abeurador de bestiar. Entre pedra i ombra, arribo a la carretera que parteix en dos el bourg francès. L’església roman al seu lloc, aliena al tràfec de cotxes anant amunt i avall. Massa soroll, així que giro cua però tot baixant per un altre carrer, avall tot cercant un tros de llum. El trobo en un petit pati on els rosers han perdut tota la fulla. Al davant, una petita entrada fosca a una, suposo, petita casa de poble, encabida enmig d’un mur. Seguint-lo, sorgeix l’esquena d’un casal, força gran. Una balconada central hi destaca, quasi bé de punta a punta de paret, al pis central ; dalt i baix dos balcons més petits l’hi fan joc, dins una façana que si no fos perquè només té una petita entrada en un costat de la planta baixa, podria semblar ben bé la principal, la qual no he sabut veure. Hi ha un pati sense cap mena de vegetació fins la tanca final que dona altre cop a la carretera, en l’inici del poble si un ve amb cotxe, des de Bourg-Madame. Em fixo en les fines baranes de ferro forjat, bellament tornejades, ben conservades a pesar de l’aire deixat de la resta del casal, vingut a menys, deteriorats com tants d’altres, masos sense feina per fer, antics senyors morts. Vagarejo altre cop dins la meva tête, que diria un d’aquí : Ur també era el nom d’una antiga ciutat a Mesopotàmia, una ciutat d’esplendorosa vitalitat fa uns cinc mil anys, avui engolida pel desert. Per allí uns diuen que hi va haver un gran diluvi, d’altres que hi va néixer el pare Abraham, aquell a qui Déu va demanar de sacrificar el seu fill...

Tot i això la casa em mira, com el riu i l’església, i es fa bonica, acaronada pel sol i els seus tons clars. Mirant-la me n’adono que no he vist ningú pels carrers, com si Ur fos un poble sense veïns.  Dos ciclistes es paren al meu costat, parlant en català. Aquests tampoc son del poble.

 

Bon Nadal

... i Feliç Any Nou ...

Versions

“You are always on my mind “ del Willie Nelson en bucle , l’he escoltada aquesta tarda unes quantes vegades per mirar d’aïllar-me de tot el trànsit de converses intranscendents que les dones de l’oficina mantenen de forma regular i esporàdica alhora – una capacitat ambivalent del fluir d’aquelles sempre sorprenent d’entendre per un pobre home com jo -, omplint els pocs moments de silenci inútilment profitosos per a la concentració pròpia de la feina a pesar d’estar dins un despatxet aparentment separat de la resta dels quefers de les sis dones amb les quals comparteixo oficina. M’he quedat sol. L’oïda les sent, aquestes converses, i les va enganxant al vol com qui decideix de seguir el camí d’una gota de pluja caient del ràfec d’una teulada, i després una altre, i un altre caient totes dins un bassal i així mentre el cap no segueix la línia de treball que hauria de seguir, i d’aquí la música en bucle i la cançó. “ You are always on my mind”.

L’E. parla de llibres, d’una saga que està seguint d’una dona-detectiu. El primer llibre li va agradar molt – no sé què d’una gitana - però el segon està sent molt truculent i macabre, segons diu, i l’ha abandonat a les quaranta pàgines i això – rebla- li fa molta ràbia, perquè el primer llibre era boníssim. No puc evitar, llavors, d’imaginar com és un llibre com aquest,  la seva grandària, número de planes,  enquadernació, tipus de lletra, en el que hi posa a la guarda...l’intranscendent d’aquest tipus de lectures, la utilitat que tenen com a eina d’evasió, sempre millor que qualsevol inutilitat viral vista en la pantalla d’un mòbil. Entremig, faig feina, els errors de la qual sorgiran d’aquí uns dies i em faran preguntar on tenia el cap quan vaig escriure aquella xifra o vaig errar al acotar una distància dins un planell. Penso, seguint la remor de les veus femenines, en la meva prepotència per pensar en tot això dels best-sellers, en si em preguntessin ara si jo llegeixo i què llegeixo i els hi digués que uns contes de Faulkner, magníficament escrits i llegits al pas adequat de la tortuga que soc quan una lectura és bona, em com preguntarien que qui és en Faulkner i de què van els seus contes i jo possiblement tornaria enrere i no diria en Faulkner, potser diria Baxauli, o Cabré o l’Alba Dedeu i la seva conformista, i els hi podria explicar la història d’una dona atrapada per l’olor a pollastre o la d’un pare mirant pel seu fill...o inclús podria dir-les i heu llegit a Joël Dicker ? i potser quedaria bé i tot. O millor encara, no llegeixo massa i prou...” You are always on my mind “ sento repetir altre cop.

Podria ser valent, em dic després. Sabeu de Kafka, Dostoievxki o Bulgàkov ? Txèkhov ? Tolstoi, Kundera, Hrabal ? heu llegit mai Pla? Aldecoa ? Delibes, Matute ? McCullers, Mondiano ? Heu gaudit amb Tabuchi, Balzac o Calvino ? Uns versos ni tant sols de Salvat-Papasseit o Carner ? Jane Austen ? un conte de Calders ? Pedrolo ? Twain, Steinbeck, Hemingway ? Conrad, potser ? Stevenson, Borges , Gracq ? Sóc un petulant ? Així i tot, segueixo enfilant, després de la saga poden venir tots aquests i molts més encara, només és qüestió de temps. Jo vaig començar amb  la tira d’en Camus del Cavall Fort, on no deia res de res. M’agrada llegir, diu l’E. “ You are always on my mind ”.

Em pregunto llavors – mentre segueixo treballant tot seguint els compassos dels violins de la cançó – per totes les novetats i les recomanacions que al migdia he llegit en un article d’un diari digital fetes pels propis editors en referència a títols publicats per altres editorials. Un munt de llibres, molts d’ells desconeguts per a mi, la majoria d’escriptors vius dels quals en canten meravelles de com escriuen, com jo faig en els meus quaderns, a mà, per després polir-los a l’ordinador. Penso en si ningú sabrà mai d’aquest interès segurament real per la frase ben construïda, per la història explicada, pel factor humà ; en si de debò és important – necessari ? – aprofundir massa o tant, potser, en originalitats encobertes.

“ You are always on my mind”, torna la cançó i l’escolto i llavors, definitivament, deixo d’escoltar totes aquestes converses intranscendents, les quals fan passar el temps més ràpid a les dones de l’oficina. Acabaran parlant d’elles mateixes i les seves cabòries, compartint existències entre rialles i amabilitats disfressades de falses voluntats pròpies. Versions més bones o dolentes de personatges literaris descrits mil-i-una vegades al llarg dels segles. Quatre acords, una melodia i unes altres veus que canten un mateix tema. Com l’energia, que es transforma constantment, tot és ara i res, que deia en Vinyoli.

“You are always on my mind “, del Ryan Adams i la Norah Jones, segueix sonant per un darrer cop.

 

Com una ploma al caure

 

El son feia la feina i des de la ment la boira

s'estenia com tornassol cap a la lluna ;

penjava rutilant del cel quan vaig baixar, la pluja,

i vaig trobar-me esquist trencat, no gaire,

sota la pressa trèmula de l'aigua.

Brillava molt ; vaig collir una pissarra

plana i rodona com un gorg, i jo hi llançava

tota la força, com si volgués vorejar l'ànima.

I no hi ha re tan recte com el traç d'aquella pedra

sobre la llum tentinejant de l'aigua ;

es va enfonsar com una ploma al caure,

que es creu que és el seu pes pro se li escapa.

Alice Oswald ,  Dart  (2002) ( Ed. Jardins de Samarcanda, 2024 )

trad. Jaume Coll Mariné

El temps que passa

Més coses sobre el temps que passa. Divendres passat va fer cent anys de la mort de Puccini. Va morir un vint-i-nou de novembre de 1923. Pensant-ho bé, no fa tant, quan passes dels cinquanta els segles passats, en certa manera, s’apropen a la realitat d’un mateix, com si un ja formés part de la història. La raó, suposo, és que a aquestes edats ja et pots imaginar d’una forma preclara de què va tot això de la teva vida en comparació a la l’existència d’alguna altre cosa com l’univers, per exemple ; o de la terra mateixa com a planeta, donant voltes al sol, orbitant dins una de les infinites galàxies existents, que és una cosa inabastable com és ben sabut per tothom.  També però, com la vida d’un gos, per posar un altre exemple, comparant-la amb la vida humana a un nivell més baix, comparació menys bèstia que la de l’univers però més propera a la bèstia que em mira, un quisso de dos anys, un gos salsitxa menut que prova de pujar a la meva falda tot alçant les seves potetes damunt els meus genolls.

Estem a Can Poble amb els amics de sempre, fent un esmorzar de diumenge després d’una breu caminada. El gos respon al nom de “Maco” i el seu amo,  l’Enric,  ens explica que aquest dos anys que té ara son com trenta-dos dels nostres(*). A aquesta edat un encara pensa el mon girant més o menys al voltant d’un mateix, sense cap final aparent sinó és el dels altres, el dels “grans”, sempre vist amb pietat condescendent, amigable i fins i tot fraternal, però igualment ple de commiseració, vist des de la llunyania tant de la infància com de la vellesa, en aquell punt mig de seguretat força infal·lible en relació al concepte del “ més tard o més d’hora”, pel qual tot encara és possible per la simple inconsciència dels anys, els quals no passen a la velocitat que inevitablement, acabem per treure dins la conversa entre tall i tall de botifarra.

I entremig, el gos, sota la taula, mirant-me amb ulls rodons i petits, clars, inquiets; estoics com deia l’Auster però sense aquell punt ombrívol que tant bé definia com la mirada que ve acompanyant l’home des de fa quaranta-mil anys. No, el gos em mira i sembla voler dir-me alguna cosa relacionada amb tot això del temps, dels anys i els animals i l’univers, de la brevetat i l’eternitat de tot plegat. D’estar a la vora de ser un digne perdedor. De Puccini també, que he estat escoltant tota la setmana per la ràdio. El quisso em mira i tremola i jo que li acaricio el cap mentre el sol apareix finalment dissipant boires matineres. Li dic a l’Enric sinó tindrà pas fred, i ell que treu un petit anorac amb quatre forats per les quatre potes i li col·loca, quedant el seu llarg llom perfectament tapat. Se’l queda en braços i ell em mira, potser perquè encara l’observo tot esperant una resposta.

Potser és que és massa jove per donar-me-la.

(*) Els gossos maduren molt ràpidament els dos primers anys d'edat, per després alentir l'envelliment respecte els homes quan es fan més grans.

L'adéu

 

L’home dels cabells blancs baixa pel caminoi que mena de la font al cementiri. El seu pas és lent però segur, un pas curt i ferm, inalterable, la mirada fixada a parts iguals entre els peus i el curt horitzó que té al davant. El segueix un nen, un plançó tendre saltironejant damunt les seves petjades, amb dues cametes tot junt iniciant el seu particular equilibri de vida.

A l’arribar a la porta del cementiri, l’home dels cabells blancs s’atura davant la reixa negre amb la creu a dalt forjada, enmig de dos xiprers alts fent d’àngels custodis. Al cap d’una estona arriba el petit com qui arriba a port, abraçant-se a les cames de l’home de cabells blancs, xisclant breument per després aixecar el cap amb somriure d’infant, la mena de somriure que fa confiança de la humanitat sencera. El rostre colrat pel sol de l’home dels cabells blancs eixampla les seves arrugues corresponent al gest del petit, els ulls se li fan petits i les retines convergeixen sense copsar cap importància d’edat ni condició ni temps passats ni futurs. Llavors, en algun moment d’aquests que tan sovint s’obliden, ambdós desapareixen : ningú sabrà mai cap on han anat les seves passes.

El matí és ple de boira baixa.

Tardor

 

Com el boscater vora el Dart del poema, el dia de difunts vaig estar treballant al bosc, vora les Refardes. Un bon cistell, un cistell parsimoniós de bolets trobats aquí i allà, sobretot quan vaig alçar-me  fins a la meva particular muntanya màgica, el turó del Rossinyol : fent honor al seu nom , em regala no només rossinyols sota alzines i bruguerars, sinó també alguns carlets i llenega blanca, en una mitja-hora llarga de collir el nèctar dels déus del bosc dins un espai redimit de males collites, de rastres de senglar, supervivent fronterer del foc ja llunyà, en certa manera etern, de la meva esperança de tornar-hi, després d'uns anys de no fer-ho. Serenament soc feliç , més vell però alhora estranyament més feliç davant d’un fet tan simple com el d’ajupir-me i tallar la tija tova amb la navalla, collir i anar cobrint el vímet desempolsegat per l’ocasió. Després baixo per, camí enllà, arribar-me a l’indret on habita el rei dels bolets. L’esclata-sangs m’espera, a punt per a ser tallat, dins un darrer reducte on s’escampa ell i els seus, al lloc de sempre. Aquest any no ha faltat a la cita. Al vespre, pixo vermell fosc. El rovelló em fa justícia.

*******

I el so de l’aigua a l riuet, el sol furtiu i les petites libèl·lules, volant damunt breus estades de tardor. Cauen les fulles dels roures, empeses per un vent molt i molt lleuger. Flumen dialis, el déu dels roures, el riu de Zeus. Segueixo venint per aquí, com si fos un darrer refugi. Somnio altre cop de treballar aquestes terres, de trencar la terra d’aquests petits camps sense llaurar, d’anar a vendre en places i mercats, de viure una  altra vida massa tard : pagès, escriptor, fotògraf o jardiner...ningú – i jo més que ningú altre – m’ha ajudat mai a cercar el meu camí. A Déu gràcies ara ja sé el que voldria haver estat. Les coses son d’aquesta manera i no hi ha gaire cosa més a dir sinó marxar content a cercar l’infinit.

                                                                 

Bassals

Camino en la foscor. Torno de l’hort pel camí més llarg, després de la pluja del matí la tarda ha estat fresca, regalimada d’una primera tardor. Diumenge passat, de tarda també, vaig omplir un cul de cistell amb rossinyols, fredolics i un parell de llaneges. Cal mencionar-ho, doncs feia quatre llargs anys que no trobava res, i el gust de la truita que em vaig fer al vespre potser ha estat el millor de la setmana, afegint-hi aquesta tarda de dissabte de curt termini, amb el cel ple de nuvolades de baixos relleus del color blau d’antigues ampolles d’ultramarins. La foscor m’embolcalla sense ser nit encara, alguna cosa es veu pel camí, de fet alguna cosa es mou mentre avanço : es tracta de l’aigua dels bassals, de reflexos argentats, bellugant-se lleugera com si alguna cosa nedés dins seu, inescrutable però viva, promesa dins la foscor, pàtina canviant a cada pas donat, inspiració breu del destí, son com miralls devots de l'esdevenidor, certituds de ser com un és. Caminar breument sense rumb. I respirar una estona.

Passen dos darrers ciclistes, el so de les cadenes trencant el cant d’una darrera cigala, encara, les llumenetes vermelles papallonejant la negror d’ adéus al pas de les roderes signant el fang. Baudelaire segueix essent llegit, amb extremada calma : ¿ D’on et ve, dius, aquesta tristesa inesperada, com l’ona empenyalant-se pel roc negrós i nu ? . Semper eadem, i en canvi, no. També ressona un conte d’en Faulkner ( cabells ) i el rostre d’en Barry, lluitant contra el seu mal mentre recita Shakespeare. Tot això amb la mirada quasi bé d’un cec, dels quals he llegit que no somnien imatges doncs no en tenen cap per recordar, cosa que els obre a infinites possibilitats de somni i no només a una, com els que ho veiem tot. Potser soc cec, en el fons, potser m'agrada ser-ho.

Torno a la llum del carrer i passo pel costat dels pessebristes. Un home de cabellera blanca, el davantal posat, treballa donant forma a una cova. La nit és agradable perquè és quieta, com el meu pensament mentre avança, reposat i tranquil. La música, és clar, acompanya.