És un bon dia per enterrar a algú.Plovisqueja sota un cel veritablement gris,amb una pluja que qüasi bé no és pluja,com un bon dia a Escòcia.Als primers díes d´Octubre la gent comença altre cop a morir,és inevitable.El senyor G. però,no vol destorbar massa.Des que va agafar la pulmonia no han passat sinó un parell de setmanes.Als seus nouranta-tres anys,la dona morta no feia gaire temps,havia viscut sense massa pressa,però des de d´aleshores la pressa no era pas per morir,encara que tampoc per viure.
És Diumenge. L´entrada al cementiri pròpiament dit- amb la resta conforma el marquetinitzat nom de complex funerari - és la mateixa de sempre.Deixo enrere la mirada d´un home de barba blanca llàcia que m´observa assegut en la base de ciment d´un dels pilars d´aquella-un home amb aire d´àngel caigut-i enfilo l´avinguda ampla i curta flanquejada de xiprers que mena a la capella interior.
Arribo tard.El jersei de llana negre m´acalora,però vinc d´un encostipat que juntament amb el dol i el día encapotat el fan perfectament vàlid.A mesura que pujo sento la veu esmorteïda del mossèn per un altaveu exterior que l´esmorteeix encara més.La capella és petita,com d´un estil mig bizantí,d´esgléssia ortodoxa.Deu ser pel pantocràtor de colors brillants que m´observa des de sobre les portes,que són obertes.Diviso el taüt,de fusta clara,al final del passadís.Entro i m´assec a la darrera fila,mentre un avorrit i endormiscat operari del complex mig mou el cap al veure´m entrar.
No hi havia estat mai,i no té res de particular,tret d´una bonica cúpula de color blau cel per on hi entra la llum a través de la seva base de finestrall baix.Em penso que està dedicada als morts de la guerra,no n´estic segur; de petit,però, recordo que els pares em deien quelcom relacionat amb la guerra,perquè el que si recordo és que m´inmaginava la petita esgléssia plena de tombes i gent morta apilada dins les parets.Devia ser la imatge d´allò dels "caidos por la patria".Com si tots haguessin de ser allí.
El mossèn segueix parlant,la seva veu sembla formar part del recinte,de la pau i la calma respectuosa que hi regna,el silenci...la veu del mossèn forma part del silenci del cementiri,el respecte es palpa com la mitja boira que hi planeja,un respecte que té un cert caire de por,de incomprensió,però si més no de pau també.
La cerimònia acaba amb una peça musical,de melodia incerta,feta per trencar la llàgrima fàcil.Encabat,una noia amb un del tot inadequat vestit-jaqueta vermell,que era sentada a un banc lateral tota sola,s´aixeca i indica el pas de la comitiva,mentre els portataüts-diguem-los així- fan la seva feina traient la caixa per una porta lateral.
Sortim.Dóno el condol al P.,vestit impecable amb traje i corbata,com ha de ser.El cotxe funerari,de formes futuristes i de color granatós com el logo de l´empresa,és conduït pel més veterà dels portataüts,retraigudament cofoi dins del seu vehicle.Anem caminant rera aquesta meravella del disseny,avinguda avall cap l´incenerador,tot xerrant amb veu queda mentre alguns encenen els primers cigarrets del día...
És Diumenge. L´entrada al cementiri pròpiament dit- amb la resta conforma el marquetinitzat nom de complex funerari - és la mateixa de sempre.Deixo enrere la mirada d´un home de barba blanca llàcia que m´observa assegut en la base de ciment d´un dels pilars d´aquella-un home amb aire d´àngel caigut-i enfilo l´avinguda ampla i curta flanquejada de xiprers que mena a la capella interior.
Arribo tard.El jersei de llana negre m´acalora,però vinc d´un encostipat que juntament amb el dol i el día encapotat el fan perfectament vàlid.A mesura que pujo sento la veu esmorteïda del mossèn per un altaveu exterior que l´esmorteeix encara més.La capella és petita,com d´un estil mig bizantí,d´esgléssia ortodoxa.Deu ser pel pantocràtor de colors brillants que m´observa des de sobre les portes,que són obertes.Diviso el taüt,de fusta clara,al final del passadís.Entro i m´assec a la darrera fila,mentre un avorrit i endormiscat operari del complex mig mou el cap al veure´m entrar.
No hi havia estat mai,i no té res de particular,tret d´una bonica cúpula de color blau cel per on hi entra la llum a través de la seva base de finestrall baix.Em penso que està dedicada als morts de la guerra,no n´estic segur; de petit,però, recordo que els pares em deien quelcom relacionat amb la guerra,perquè el que si recordo és que m´inmaginava la petita esgléssia plena de tombes i gent morta apilada dins les parets.Devia ser la imatge d´allò dels "caidos por la patria".Com si tots haguessin de ser allí.
El mossèn segueix parlant,la seva veu sembla formar part del recinte,de la pau i la calma respectuosa que hi regna,el silenci...la veu del mossèn forma part del silenci del cementiri,el respecte es palpa com la mitja boira que hi planeja,un respecte que té un cert caire de por,de incomprensió,però si més no de pau també.
La cerimònia acaba amb una peça musical,de melodia incerta,feta per trencar la llàgrima fàcil.Encabat,una noia amb un del tot inadequat vestit-jaqueta vermell,que era sentada a un banc lateral tota sola,s´aixeca i indica el pas de la comitiva,mentre els portataüts-diguem-los així- fan la seva feina traient la caixa per una porta lateral.
Sortim.Dóno el condol al P.,vestit impecable amb traje i corbata,com ha de ser.El cotxe funerari,de formes futuristes i de color granatós com el logo de l´empresa,és conduït pel més veterà dels portataüts,retraigudament cofoi dins del seu vehicle.Anem caminant rera aquesta meravella del disseny,avinguda avall cap l´incenerador,tot xerrant amb veu queda mentre alguns encenen els primers cigarrets del día...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada