A la Mútua

A la sala d´espera de la Mútua hi ha poca gent. Rectangular, amb un finestrall a banda dreta, on les persianes de lona són inútilment abaixades a aquesta hora de la tarda, quan el sol fa estona que ha desaparegut de l´estret carrer per on s´entra a l´edidfici.Sembla ben bé que algú ho hagi fet deliberadament, com per mantenir una certa universalitat de forma de les sales d´espera dels hospitals, una blancor homogènia refrendada per una lluminositat fluorescent a prova de bombes; o potser és que als pacients ja els hi està bé, de no veure la gent que es troba bé tant aprop,passejant-se pel centre de la ciutat, xerrant,rient...; o bé és que hi ha un cert pudor generalitzat envers la gent malalta. No ho sé ben bé, però el cas és que ho trobo normal, lògic en una sala d´espera.
Altrament, el toc estètic, aquest toc trencador que marca l´època de construcció o renovació de l´edifici -i aquest sería el cas-, ho conformen un entramat de cadires d´una peça de fusta de contraxapat d´auró, a joc amb les dues portes que hi ha a cada extrem de la paret frontal al finestrall, que dibuixa un revestiment d´igual fustam de metre i mig d´alçada : un toc de calidesa a to amb la política de persones de l´Ajuntament.
La porta que dóna accés a la consulta no té maneta per entrar-hi. És la infermera la que s´encarrega de tant en tant d´obrir-la, per avisar del torn d´un pacient tot esperant que traspassi el batent per deixar-la anar sense fixar-s´hi, sabedora de que les frontises amortiguaran sense massa pressa el tancament definitiu d´aquella. Em ve al cap la imatge d´una gran pedra, movent-se lenta però inexorablement cap al terra, tancant-se a la llum de fora ; un temple perdut al mig de la selva ; un pobre desgraciat que corre cap al feix de llum cada cop més estret ...Clack! El so del pany al tancar-se em fa desviar la vista perduda de la porta a la paret del fons. La renglera de cadires és buida, àtona de l´element humà.Tant sols hi resta, sobre el blanc de la paret, una renglera de rodones dubtosament obscures ,perpendiculars al seients, totes a la mateixa alçada: m´adono de què es tracta quan entra un xicot mig coixejant i cansat, s´asseu tot esbufegant deixant caure el cap sobre una de les taques, el ulls closos fixos al dolor que sent, aquí, a la sala d´espera.