Nikolai

A Saint Rose du Nord hi parem a la tarda, sense cap propòsit en concret. Als fulls turístics s´ anomena com "la perla del fiord", un poblet de cases blanques disperses -aquí al nord del Canadà els hi sobra l´espai- que s´arrepleguen al voltant d´una petita badia on hi recala un curt però ample embarcador de fusta,al qual hi resten lligades un parell de llanxes motores de petit calatge. Al darrera, un petit parquing i dues o tres botigues de souvenirs que queden en un cul de sac d´on surten camins que vorejen la riba per alçar-se ràpidament pels turons boscosos que vigilen l´ample pas de les aigües manses terra endins, configurant el paisatge que defineix aquest veritable fiord que és Saguennay.

Assegut en un banc de pic-nic que queda dins el mateix moll,sòl per primer cop en molts díes,em poso a escriure sobre les balenes que hem observat al matí, a la badía de Tadoussac -allí on el riu Sant Llorenç ja fa olor de mar-.L´ambient és relaxat com les aigües fosques del riu i la gent s´hi mou igual de relaxada: un pare pesca amb la seva filla petita al capdavall de l´embarcador,- protegit aquest per una llarga barana de fusta i una pila de pneumàtics clavats a la seva base -amb els dos quasi obligats curiosos al darrera, esperant que piqui alguna cosa. D´altres en noto llambregades encuriosides de veure´m prenent notes mentre passen sense fressa, gaudint del sol que mig s´ha deixat veure.

És així que conec el Nikolai, un home alt i rabassut,de mirada franca.Em veu escrivint i em pregunta alguna cosa.Li dic, en un francès passable, que no en sé de francès,jo.Llavors em pregunta que quin idioma parlo i li responc que l´espanyol. De manera sorprenent em contesta en aquesta llengua.

Resulta que als anys setanta-fa mentre aixeca els ulls intentant recordant l´any- va viure una temporada a Espanya,concretament a Gran Canaria, tot just després de marxar de Romania , on va néixer,que era un aleshores un país comunista. No és que tingués res en contra dels comunistes. El que ell volia era poder anar aquí i allà i fer una mica la seva.Aquesta breu definició de llibertat l´acompanya d´un gest amb els braços al seu voltant, com si ballés un vals assegut,els ulls mig aclucats i el somriure, dentagut.

Em pregunta d´on sóc, li dic que de Barcelona.No hi ha estat mai. Llavors es presenta, tot allargant-me la mà. Encaixem i l´encaixada per part seva no és pas forta,les mans molsudes però rècies, mans que imagino de llenyataire o de mariner. Resulta el segon, almenys uns anys mentre vivia a les Afortunades, on tracta sense èxit de nacionalitzar-se. Dels viatges en vaixell en surt l´oportunitat d´anar al Canadà i poder-hi quedar-se a viure, a més d´acabar sent el que és ara, un canadenc de cap a peus.Viu a Montreal on estudia a la Universitat.Li sorgeix la possibilitat de comprar una cabana al poble on som ara. És allà al darrera del turó,em diu, a deu minuts amb cotxe. Aquí segueix els seus estudis-no em diu de què- a la Universitat de Chicoutimi, la ciutat més gran dels voltants.

En aquest punt de la conversa arriba un home gros com ell, si fa o no fa de la mateixa edat,un home de grans bigotis que conflueixen amb llargues patilles que deixen la barbeta afaitada, els cabells mig canosos agafats en una cua que delaten amples entrades al front, quadrat.Es disculpa i s´aixeca a saludar-lo.

La tarda es va marcint. La nena del fons del moll sembla que ha pescat alguna cosa, un peixet que es mira orgullosa mentre el pare el diposita dins un cubell.Ara és núvol, i la silueta dels turons es perd fins on arriba la vista en tonalitats verdes que a la tardor deuen ser tot un espectacle de veure.

El Nikolai s´asseu altra vegada.Un amic, comenta, romanès com jo.Del poble ? pregunto amablement.Si, feia temps que no el veia.Ah no viu aquí,doncs?No.Respon.Estic de vacances.

Va marxar a Alberta, l´estat del petroli.Em diu que la gent està boja amb lo del petroli.Molts diners, fa mig sorneguer. No sembla que en vulgui parlar i em pregunta per la meva feina,per si estic de vacances...em convida a fer uns vasos de vi a casa seva.Rebutjo amb cortesia .De fet, el P.i el C. deuen estar a la vora i no vull fer-los patir.Si no fos així,hi hagués anat. Es veu que està sòl. L´alè de vi ho corrobora, encara que de cap manera sembla embriac.Convida als amics, em diu.O si vols, porto el vi i ens el prenem aquí.Però veu de seguida que no és bona idea.Li agraeixo de totes formes.

Veient que es fa tard s´aixeca .No em vol destorbar més la meva estona d´escriure.Li somric dient-li que no és cap molèstia- i és veritat-.Dret es queda pensatiu i em comenta lo curiosos que arriben a ser els destins dels homes, les casualitats de la vida, aquesta mena de coses. Em torna a oferir la mà , dient-me que ha estat agradable tornar a parlar amb algú en castellà.

Marxa.

La tardor, aqui, no deu trigar a arribar i el Nikolai m´ha dit que es vol vendre la cabana . Em quedo mirant endavant, cap a les aigües plàcides de la petita badia de Saint Rose du Nord, "la perle du fjord".

Tot sol, esperant que arribin els amics.