Leandre

L´estol seguit de petits fracassos convertiren el gran fracàs, el que s´escrivia amb majúscules, en una virtut. La paradoxa tenia una raó de ser, i aquesta no era res més que l´acceptació d´aquell fracàs com una part inherent al seu ésser. D´acord amb aquella màxima que diu que el millor que li pot passar a un home és conèixers a si mateix, el Leandre va saber què és el que podia ser i fins on podia arribar, de tal manera que trobà quin era el seu lloc al món. Així doncs, aparcà vells somnis i entrà amb ple dret a la maduresa de la seva vida, i un aire de satisfacció es revelava en el seu rostre, el qual s´emplenà de una bonhomia vers tot i tothom amb qui es topava.

I començà a viure sense fer cabòries,i aconseguí així prendre-li el pols a la seva delicada pressió arterial, i respirava a fons alleugerit, perquè ja sabia que sabia tot el que havia de saber. I aquesta darrera frase, si li venia al cap, no el posava pas en dubte, sinó que rebotia satisfacció pel grau de humilitat i acceptació personal al qual havia arribat.

Així el temps seguí amb la seva tasca, i en Leandre, impertorbable i cofoi, triomfà com a humà. El dia del seu noranta-nou aniversari es despertà amb un somni fresc al cervell, ell, que havia deixat de somiar feia tants i tants anys.

Un home viu el temps que necessita per conèixers a si mateix, i al darrer dia, el Leandre va adonar-se que ja era massa tard.