Punt de no-retorn

En el procés dels avions a l´enlairar-se, hi ha un punt que s´anomena de “no retorn”, que és aquell que impossibilita una acció regressiva en cas d´existir problemes mecànics que facin obligatòria una marxa enrera. Aquest cap de setmana m´ha passat un fet semblant tot continuant la lectura de “Vida i destí”, d´en Vassili Grossman, ara encetada fa uns dos mesos aproximadament. Ho he notat perquè m´he llegit unes dues-centes pàgines, sense qüasi bé adonar-me del fet. El cas és que, com els avions, no puc fer-me enrera, i hauré d´acabar-lo prescindint d´altres lectures.

Així que avui, primer dia xafogós de l´any, com que volia sortir a prendre la fresca per la tarda, l´he carregat a la motxilla i me l´he emportat uns sis-cents metres més amunt de casa,on m´he assegut tranquil.lament a recer de l´ombra de la paret nord de la petita ermita de la Mata, que queda sobre un pujolet damunt del mas de igual nom. L´aire fresquet corre entre les cames ( avui ja toca calça curta ), i amb la vista magnífica al davant del Montcau, trec el llibre i segueixo la lectura, sense que ningú em destorbi.

Stalingrad i l´ofensiva final, la jove Vera parint dins una barcassa al Volga. Les pàgines passen sense pressa i em trobo inesperadament al final de la segona part del llibre, moment idoni per tancar el llibre. Ara no en faré cap descripció, perquè em faria pesat i segurament no sabria per on començar.Llegir és un acte que no deixa de tenir un component força personal, en el sentit de que el llibre respon sovint al moment que es llegeix, a com pensa la persona que el llegeix, a les interpretacions que en fa, al sentit que li dóna. I més aquest, que té l´afegit d´abordar una etapa de la història molt tràgica. Hi ha capítols difícils de païr. Grossman, però, sempre deixa un regust de humanitat positiva als seus personatges, i que a mi particularment m´agrada, sense deixar d´explicar els fets tal i com els va veure ell, un home de l´època que va patir el pitjor de l´estalinisme en en les pròpies carns. Tot plegat m´ha fet pensar, per aproximació a com tracta el tema de la guerra, en una pel.lícula de fa poc, salvant totes les diferències que pogui haver-hi : es tracta de “Les cartes des de Iwo Jima”, de l´Eastwood. Ho dic pel paral.lelisme dels seus protagonistes, gent del poble, que es va veure obligada a viure una situació de confrontació d´estats, de ideologíes, de guerra, sens poder dir ase ni bèstia.

També vaig anotant extractes que em fan parar per tornar enrera la lectura. Els d´aquest cap de setmana són aquests :

“Kaltluft no havia hagut de justificar la seva ànima davant un tribunal diví, per això Déu no havia hagut de confirmar a Kaltluft que al món no hi ha culpables...” .

“Com es pot transmetre la sensació d´un home que estreny la mà de la seva dona per última vegada? Com es pot descriure l´ultima i ràpida mirada al rostre estimat? Com es pot viure quan la memòria despietada et recorda que en l´instant d´aquell comiat silenciós els teus ulls van parpellejar per amagar la grollera sensació d´alegria que vas experimentar per haver salvat la vida?”.

“Sovint passa que una cançó infantil fa plorar un vell. Però no és per la cançó que plora el vell; la cançó només és la clau que obre la seva ànima” .

“Aquell dia no van ser les forces despiatades dels potents estats, sinó un ésser humà, la vella Khrístia Txuniak, qui va decidir la vida i destí de Semiónov”.

Marxo de l´ombra. A la porta de l´ermita, tancada i vella, com sempre que hi passo, miro a través de l´espiera l´interior . Hi passa un aire més fred que el que m´acompanyava fins ara. Faig grinyolar la tanca ovalada a dreta i esquerra, i el so del metall rovellat passant pels claus que la subjecten ressona tenebrós dins les parets buïdes de l´antiga església abandonada.

Em fa pensar en el llibre que estic llegint ara.