Em diu un conegut que per aquesta època, a la tardor, el rossinyol és quan millor canta. Encuriosit, li demano la raó, doncs de sempre recordo el seu cant, nocturn i solitari, durant la primavera ( un cant per embaladir-se i fer enmudir el silenci de les nits primaverals). L´home em mira mig sorneguer, i m´explica allò de la primavera, que la sang altera ; és a dir, que el rossinyol mascle té un cert neguit provocat pel natural desig de l´època. Es veu que això provoca un cant amb masses decibelis, més entrebancat i menys melòdic, segons el parer de les fines oïdes dels experts en la matèria. Fent servir un símil, seria com el Joey Ramone ( e.p.d.) cantant el “What a wonderful world” del Louis Armstrong ( e.p.d. també).
Dijous, després de les plujes, el dia neix clar i nèt, sense rastres de pol.lució, transparent i fresc, nèt i polit. Restes de núvols d´aurores rosades mentre pujo la persiana. I un rossinyol cantant quan obro la finestra, dins el silenci del carrer buit i l´aire fresc penetrant als pulmons d´aquest petit tenor.
La nit abans m´adormia amb un conte de Dino Buzzati, un conte trist que parla de desitjos frustrats , i del qual deixo un fragment:
“Voldria passejar amb tu, un dia de primavera, amb el cel de color gris i encara alguna vella fulla de l´any anterior arrossegada pels carrers pel vent, als barris dels afores; i que fos diumenge.En indrets així, sovint sorgeixen pensaments malenconiosos i grans;i a certes hores, deambula la poesia, unint els cors d´aquells que s´estimen. A més, neixen esperances que se saben expressar, afavorides pels inmensos horitzons de darrera les cases, dels trens que se´n van, dels núvols del nord.”
"Invitacions supèrflues", del recull "Seixanta contes", (1958)
Així deambulava la poesia a l´obrir la finestra, i neixien esperances per expressar. Esperances sense pretendre desitjos, doncs és ben cert el que es diu de que "no desitgis, i seràs l´home més ric del món". I el món, perquè no, aquella hora, era certament una meravella.
6 comentaris:
Doncs al meu canari no sé què li passa aquests darrers dies però va passat de voltes, potser sent la primavera o l´estiuet de Sant Martí abans de temps.
No hi estic massa d´acord amb la frase del desig, mentre desitgem és que seguim vius, i sense desig no hi ha esperança.
El cas és que el rossinyol, tot i les urgències, canta meravellosament tot l'any. A mi, en aquesta època, m'agrada escoltar al pitroig, potser perquè pr aquí és del que n'hi ha més. :)
El fragment que has escollit és preciós.
Sempre he pensat que s'ha d'anar amb compte amb el que desitgem, pot ser que es compleixi. A part de que són una frustració contínua.
Aquesta versió d'en Ramone, mola!
El desig sempre m´ha semblat molt lligat a l´ansietat.Prefereixo l´esperança, és més pausada.De totes maneres,la frase en qüestió és d´en Cervantes, que manco, no ho era.O ara que hi penso, si que n´era de manco...
Mola eh? És agafar l´original i girar-lo, com un mitjó.Així es fa una bona versió, mantenint l´estil propi.
Pel que fa als desitjos,a vegades venen teledirigits.Precisament, en parlava avui un article del Trapiello al magazine.Els millors són els petits,com una cerveseta, o un somriure, o un petit comentari... veus? N´he acomplert un, ara.
Algú que conec et diria que la tardor és la primavera de l'hivern, així que és normal que els canaris cantin.
Jo, cada dia de l'any m'afanyo a llevar-me a punta de dia. Aquesta és l'única hora en què els ocells canten en cor.
Espectacular el concert...De debò.
Si, a ple pulmó. Tot un concert. I el del rossinyol algunes nits de primavera,o algun matí d´Octubre, tota una ària.
Publica un comentari a l'entrada