Quinze graus

Un rovelló. Si, que l´és. El miro sorprès, avui encara no esperava caçar-ne cap. De fet, m´he arribat al lloc perquè per aquestes èpoques m´hi apropo dues o tres vegades, i aquest any, degut a la calor, ni ho he provat. Però al sortir del meu petit “Mitsu”, el termòmetre marca uns convenients cinc graus centígrads. Sóc en una fondalada solitària a mig camí de cap lloc en concret on un rierol esprimatxat denota la poca pluja que ha caigut els darrers dies. Si vull trobar alguna cosa, caldrà buscar en zones obagues, de cara nord, on la humitat abunda més.

El camí que agafo marxa paral.lel a uns camps abandonats que porten a un casal igualment abandonat, on antigament s´hi guardava la maquinària de pagès. Aquests camins de carro on l´herba separa el pas d´antigues roderes són bonics de fer, xino-xano. El cistell sembla estar de més, però la vista busca als marges, entre l´herba alta. No s´hi veu gaire cosa, algun pinetell de primeria, més mort que viu. O sigui que respiro l´aire fresc del camp i la vista s´escampa cap als boscos del davant, i el Pirineu al fons, mig encalitxat. Cal travessar el conreu abandonat, per tal de remenar el bosc que davalla en forma de turons des de la carretera de Talamanca. El sòl és dur, sense aquella esquarteramenta de fa uns anys, que feia semblar que s´atravessava un petit mar d´olors penetrants. Em miro la terra, quiet. Fa sorolls diminuts : tijes tallades de velles espigues abandonant les rigideses dels freds nocturns, posant-se a lloc. És un paratge que no s´ha mogut en dècades, tret de la terra sense treballar. No hi ha lloc més bonic que un camp de blat a la primavera, i un camí de carro al costat, i una masia al fons. I un riu. Per afegir-hi, que no quedi.

Però, vaja, és un rovelló. Tusto la terra humida,la molsa que li fa de coixí; el retiro i l´oloro a punta de nas de forma intensa. Me´l miro. L´any passat no se´n van fer, i, per mi, com que no hi hagués hagut tardor. Olorant-lo, la sento altre vegada, bé i que sembli una bajanada. Però és així, com el fet que aquesta nit he dormit com un sòc, ben calentonet amb el meu pijama d´hivern, la meva manteta, i el meu edredó. Quan es dorm així, és que el fred ja ha arribat, i un es transforma en una mena d´ós que busca recer després d´un estiu massa llarg. Una mena d´atavisme primitiu, que, francament, m´agrada, perquè va d´acord amb la pròpia natura de les coses, de la qual jo en formo part, malgrat les comoditats ho impedeixin cada cop més.

En trobo uns quants més, al voltant del primer. I després hi afegeixo unes potes de perdiu, realment gustoses, que faran la primera truita de la temporada. No sóc molt ambiciós. L´art de caçar bolets és qüasi bé com l´art de la guerra, i sempre cal preveure una derrota. Trobar el suficient per una truita el primer dia, ja es tot un èxit per mi, així que abandono al cap de dues hores. El bosc és massa eixut encara.

Torno, trascollant Estenalles. El sol de quarts de dues escalfa el suficient per tenir la finestra tres dits avall, escoltar la Kate Rusby i disfrutar de les giragonses de la carretera ombrejada d´alzines fosques i roures que ja no verdejen tant com fa uns dies. Tornen els quinze graus de calma, les truites de bolets , els ritmes suaus de folkies del nord, i la pau d´ un cel potser massa blau.

Kate rusby & John McCuskar, "Music from the motion picture Heartlands" (2003)