Algú es manté

.

No em podria atrevir a dir res més, perquè ho espatllaria. O sigui que el qui llegueixi això, pot seguir directament als versos que deixo anotats al final, mirall del meu pensament estacionari, a dia d´avui. La resta és continuació dels meus divagars amb les paraules, a voltes superficial , a voltes ... ves a saber.

( no sé com col.loracions així són vives i existeixen, ni perquè l´ordre de les coses endreça a mode de coliseu l´ataronjat d´uns pètals observadors del pol.len groc dipositat a l´antera com farina, ni com l´estam produeix aquest groc tan...groc ni perquè l´aigua alimenta la terra que la fa créixer, ni perquè ha decidit obrir-se fa uns dies, i no abans, i no després, mentre companyes seves romanen tancades esperant capriciosament la seva hora; dedueixo, doncs, que no sé res de res, i mentrestant jugo a mirar de conmoure´m, d´encabir significacions al mot bellesa, d´entendre el pas de les hores, del que pacientment se´m mostra, del que no hi era i ara hi és, de respondre a fets aparentment normals- com una simple floració – que mai n´han tingut res de normals, de buscar-hi reflexos en la pròpia vida, de perquè ara en sóc conscient i fa un temps no, de si això és bo o dolent...; aquesta planta floreix un cop l´any, i la resta del temps és anodinament verda, mentre el tronc de la flor es resseca d´un gris cendra, semblant als capolls de les roses que no s´han collit ni podat, ulls sense conques, morts, estesos en l´aire impúdicament, l´alè del passat ( és així, sense més ) ; i en canvi, l´alè es manté viu, any rera any, tancat a pany i clau a l´hivern ( sota honroses i salvadores excepcions – m´enrecordo de tú, vella hortènsia solitària ), per retornar ara, a l´època de mudances, de cria, dels camps verds del blat de farina nova, dels cels altre cop caiguts de núvols passatgers; si , tot és nou i vell a la vegada, i jo segueixo sense saber res de res, mentre assaboreixo el darrer esclat, i divago, divago,divago al mes de Març que s´esgota,trenta-i-un dies on hi hagut neu i gebre, i anteres grogues dins un coliseu florit, i un fet que es manté - i això si que ho sé-pel poeta que anomenà l´Abril , demà mateix ).

Pel bri de pols que va restar dempeus
vinclat i las al pendent del talús
quan l´hora conspirava contra el món,

mira :
res no s´ha perdut

Algú recupera el sentit,
algú es manté en la paraula,
algú correspon al desig.

Lala Blay ( Plec de claror, 2005 )