Cara B

.

I bé ? Com te les veus ?- La tauleta és plena d´ulleres que el Xavi ha anat traient no sé d´on. El petit mirall reflexa el meu rostre canviat per aquest nou element, al qual m´hi hauré d´anar acostumant. Després d´unes quantes proves el diagnòstic de vista cansada sembla evident, però ja m´ha avisat l´òptic que ha copsat un lleu inici de hipermeotria, paraula que li he fet repetir perquè de bones a primeres no és una paraula que se´t quedi grabada al cervell.

No sóc bo triant, mai ho he sigut. O sigui que em deixo aconsellar. Montura fina, unes Calvin Klein, però potser les trobes massa cares. Em miro el preu i li dic que les de pasta negre ja m´estan bé. Són d´estil retro, estil anys seixanta. Em recorden les del Buddy Holly, sempre m´han agradat els dissenys retros. Mentre me les emprovo altre cop, el Xavi diu que m´estan bé. Total, només les portaré per llegir i a la feina. Per conduir m´hi veig bé, encara.

Encara...mentre surto de la botiga penso que mica en mica ja es va acabant un altre any. Encara tinc que fer un parell de recados, així que m´arribo a uns grans magatzems de la ciutat veïna. Encara no s´han fet les sabates que m´agradin, mai he sabut triar, i així vaig veient com les que porto dia si i dia també ja començen a descolorir el to de la pell, però encara poden aguantar una mica més, són prou bones i còmodes. A les sabates els hi acabo agafant carinyo, per això em solen durar anys. No escatimo diners, un cop m´he decidit, perquè sé que m´acompanyaren durant moltes i moltes passes. Però amb aquestes hauré de fer un pensament, un dia d´aquests, com he hagut de fer amb les ulleres.

Baixo a la planta baixa, i com un autòmat em paro a la tenda de discos. Tenda de discos...aquest nom ja és arcaic, i cada cop més en desús, definitivament d´una altre època. Mica en mica han anat tancant totes les tendes de discos. Ja ni els cd´s les fan aguantar. Encara recordo que quan em vaig poder comprar l´únic tocadiscs que he tingut mai, començaven a sortir els compact disc. Sempre he anat una mica tard. Jo continuava comprant vinils, fins que aquests es van acabar. Llavors vaig anar a parar al compact, tot i que els clàssics mel´s reservava per quan hi havia fira, i després per internet, de tard en tard. El disco semblava haver mort. Però vet aquí que tinc una sorpresa : hi ha discos a la botiga de discos ! M´hi paro, embadalit. Són noves edicions de vells clàssics, no n´hi ha masses, un parell de caixons. Els dits es mouen com feia temps que no recordava, com teclejant una guitarra per sobre les fundes. No hi ha cap criteri, però m´adono que hi ha discos de nova fornada : els dos dels Sunday´s Drivers, per exemple. I després em cau a les mans una portada...M Clan – Tarque / Ruipérez presentan.... Surten tots dos a la portada, i el disc té un aire retro, de color en blanc i negre envellit, amb un to sèpia. El cercle negre i les paraules Stereo em fan tornar a somriure. Me´l miro : un disc entra pels ulls. Me n´he comprat molts només per la portada, i pocs cops m´han defraudat. Aquest, per la part del darrera té tota una explicació el disc, dels temes i de l´estil, tal i com es feia antigament.Es llegueix bé, perquè un disc de vinil és gran, i per tant, no necessito ulleres. Està editat per Atlantic Records, una històrica del rocanrol americà, i és publicat del mes d´Agost.

Com quan tenia disset anys, l´agafo i me´l compro. La gent em mira una mica raro, i això que encara no porto ulleres. A casa l´obro, i trec el vinil de la funda amb suavitat, d´un negre brillant, amb els solcs que per l´amplada ja fan veure quina és la durada dels temes. Pesa força, això vol dir que el vinil és de qualitat. Antigament els feien més primets, només els que anaven a les emissores eren millors, com aquest. Torno a engegar l´aparell, el col.loco al plat, incremento el volum i deixo anar l´agulla. Després m´assento al sofà oreller, el de les audicions. I comença a sonar un disc potent de rock clàssic, sense enganys...la veu del Tarque és la d´un autèntic cantant de rhythm and blues, amb un acompanyament que els altaveus medeixen a la perfecció. El so viatja lliure, encara.

Veig el títol del disc : “ Para no ver el final ”, i encara penso que l´inconscient contraposa sovint realitats oposades, compensant- les. I recordo la frase d´un amic d´un amic meu que li va dir, referint-se a la vida : “Ara estem acabant la cara A. Encara ens queda la B, sencera”.

I havent- se acabat la A, m´aixeco i tranquil.lament, poso la B.