Per la tarda va decidir fer-se escàpol, deixar-se de banda, o, si ho preferiu, utilitzar aquest verb que uns i altres estimem i odiem a parts iguals : oblidar-se. No era tasca fàcil. La ment rebutjà la idea en un primer impuls provocat pel propi record de la seva decisió sobtada. Aquest substantiu, entaforat en cada porus de vida que hi ha sobre la terra, constituía un contrapes infranquejable a tota lògica provinent de la memòria de l´oblit on s´havia entestat a romandre des de feia uns instants. Així doncs, la lògica de les coses l´acabà portant al breu resum de la seva existència : “No hi ha res a fer”.
Fou fàcil, llavors. La simple afirmació doblegà l´invasor. El seu jo, amb tot el pes feixuc dels anys dins seu, caigué a terra, sucumbí miserablement sense ell saber-ne res.Sols constatà un inmediat alleugeriment físic, un relaxament de tots els seus membres, un “no hi ha res a fer” que l´impedia pensar en cap problema que fins aleshores l´havia amoïnat. D´això, savis psicòlegs en diuen acceptació del propi ésser.D´altres, filòsofs de carrer , en diuen enviar-ho tot a prendre pel sac . Però ell no en sabia res, en aquell moment s´havia oblidat de si mateix . Els ulls se li tancaren i dormí profundament per primer cop en molts dies.
Només de llevar-se, notà els efectes del descans. Inicià un nou dia : els veïns li somreien; la fornera li picà l´ullet mentre li donava la barra més bonica ; a la feina tancà dos tractes que li van valer una felicitació del seu cap, que el convidà a dinar ; per la tarda xiulava tornant cap a casa ; el bitllet de la Once tenia premi ; a la ràdio escoltà la seva cançó preferida i la truita de patates li sortí rodona. Per acabar el dia, sortí una lluna just davant de la finestra mentre llegia els següents versos :
I mentre sec al balancí, d´esquena al dia,
penso que és hora, tal vegada,
de canviar els costums i que he d´emprendre
reformes radicals.
Tancà el llibre, i pensà que no, que ja no era hora de fer res més. Tenia mal de cap i ja no pensà més. S´adormí mirant la tele.
4 comentaris:
No em diguis que el que s'ha de fer és rendir-se, amb el que m'està costant no engegar-ho tot a dida.
Si de cas ho intentaré durant les vacances, aviam què passa.
Una abraçada.
No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
Altra vegada sóc
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.
JV
( he encès una espelmeta )
Rendir-se ? no, què va, tot és qüestió de perspectiva.
-------------------------------------
I a quin sant patró l´has encès ? Sembla que funciona.
A Santa Rita, patrona dels impossibles i.... a Sant Jaume ;-)
Publica un comentari a l'entrada