Obdulia

Llegir esqueles al diari ha esdevingut un costum al llarg dels anys. No és un costum necrofílic, com el de certa  gent que sent una mena de plaer especial en fer-ho, on el fet de sobreviure a la mort ja sembla un triomf sobre ella mateixa i els finats, uns pobres desgraciats mereixedors d´una subtil pena enmascarada sota un somriure mofeta. Hi ha gent que inconscientment actua així. El meu interès, però, ve més aviat suscitat per la curiositat provinent de la pròpia universitalitat de la mort traspassada a l´esquela diària : aquesta secció, dins la rigidesa del seu format auster, de rigurós enquadrament negre, incorpora cada dia novetats que per norma general són inèdites i úniques, a no ser que es tracti d´aniversaris, la qual cosa, en alguns casos, no deixa de ser prou instructiu i interessant.

La varietat, la novetat de la mort diària, pel contrari, té molt a veure amb la vida, perquè de la mort no en sabem res - al cap i a la fi és llei de vida, com quan sortim de l´úter de la mare, cosa de la qual ningú se´n recorda, com passa amb després de la mort  -. I de la vida hi ha fets curiosos, com noms curiosos : avui llegueixo els noms d´Obdulia i Timoteo. Al Timoteo, sota el seu nom hi resa : “ persona fantàstica”. No sé que pensar davant aquest qualificatiu, però el cert és que m´han vingut ganes d´haver-lo conegut a aquest senyor, i sense ser ganes de ser massa irònic. L´esquela té la virtut de la pietat vers el comportament humà més benentesa, qüasi bé beatificant, i no veig que sigui dolent. O sigui que em pregunto com deu ser una persona fantàstica, llegint aquest nom de deixeble jueu. I penso que tristament molts cops solen ser gent morta.

Retornant al nom d´Obdulia, mai l´havia sentit... He sentit a dir també que hi ha escriptors que per donar nom als seus personatges es passegen pels cementiris o llegueixen les esqueles al diari, cercant un nom o un cognom ideat per un personatge concret. Hi ha esqueles, d´altre banda, que podrien inspirar un relat o una novel.la, com avui m´ha passat a mi : A.R. , mort a la ciutat de G., a la Xina. Edat : la meva. Solter, sense fills, com jo. Què pensar ? Bé, pensar d´inici poc, perquè he tingut un ensurt ; després, pena. La mort d´algú de la teva generació, del teu any segurament, malgrat no la coneixis, és més trista que la de qualsevol en les mateixes condicions, sigui més jove o més vell. Em ve el pensament de vides paral.leles que es creuen en un tros de diari abans d´hora; oportunitats perdudes;tristesa; el que deia, pena. Obdulia...qui es pot dir així avui en dia ? Potser era la darrera Obdulia. Obdulia, aquest nom ja em persegueix dins el cervell, com una cançó dels Antònia Font que vaig cantant de fa uns díes:  "baixem damunt París... en un avió bimotor... els teus llavis són com dos hiverns "( i això amb accent menorquí ).

Aquestes coses són les que mouen la curiositat de què parlava abans. I retornant als aniversaris, hi ha un aniversari que es repeteix dos cops l´any, si no m´equivoco, en la secció de necrològiques.Una d´elles, el dia propi del decés, cada 14 de maig. Se li recorda en una plana sencera del diari, acompanyada d´algun poema. Vaig arrencar, fa un any, aquest full, perquè hi havia un poema de William Earnest Henley, que em sona com em sona Yeats, i és un d´aquells poemes heroics, romàntics sens dubte, tràgic. Acaba amb dos versos diria que coneguts : “ Sóc l´amo del meu destí : sóc el capità de la meva ànima “. Molt de Club de los Poetas Muertos, ho reconec, però vaig pensar que en podria escriure alguna cosa, sonava a epitafi. I avui, rellegint les esqueles i aprofitant que els cementiris aquests dies no són grisos ni foscos ni blancs ni negres, sinó plens de flors i rams cridaners, tant de vida, com de mort, aquí ho deixo, per avui. Que la nit és llarga.

I és que aquesta nit tornem al passat durant una hora.