Al
davant del camp del San Cristóbal, a la vorera on hi ha el semàfor
que dóna a l´avinguda, aquesta setmana s´hi fan castanyes.
Sovint, i cada cop més sovint, és tasca difícil trobar parades on es
facin les castanyes com cal, i aquí sembla que mantenen la seva bona
fama . Dins un bidó vell adequadement rovellat, amb un bon forat a
la part de sota per anar ficant la llenya al foc, s´hi couen sense
presses. Per aquest forat, molt ben fet, arquejat per la seva part
superior com ho són algunes finestres de les golfes d´algunes
cases, aquest foc destaca cremant alegre, salvat per les primeres
fredors dels darrers díes. Més amunt, les castanyes, agafant to de
sutge fi, són remenades rítmicament per mans expertes amb un bon i
ample girapeix. D´allí surten per omplir paperines fetes amb paper
de diari curosament doblegades, oferides als conductors per nens i
nenes d´ulls diversos, alguns de tímids, d´altres de més
decidits, tots somrients. El reclam té el seu efecte i de les mans
curoses d´una nena de cabells llargs i bufanda vermella en surt una
destinada a les meves, mentre el semàfor manté el seu estat
d´alerta. L´escalfor repentina de la paperina, l´olor lleugera que
se´n despren d´aquest foc de tardor, rústic de caliu hivernal,
revifa vells instints momentàniament, guanyant-se un somriure. Al següent semàfor, de
llarga durada, els dits en pelen una i la blancor fumejant s´esclafa
als narius, a la boca...
D´aquesta
estampa no sé jo si per als carrers de N.Y. se´n veu alguna. Allí
els nens es difressen i van a les cases dels veïns a demanar
caramels, i les carbasses es foraden amb boques i ulls sinistres,
tanoques i riallers,amb espelmes il.luminant-les. Allí d´aquesta
nit en diuen el Halloween, i el Lou Reed en tenia una cançó on
acabava dient : “see you next year, at the Halloween parade”.
La mateixa cançó sona ara, una mica sorneguera, entre efluvis de
castanya. El semàfor és verd, i abans d´arrencar, m´espolso les
mans de restes negres. La nit resta oberta : una vella castanyera
coneix un vell rocker. L´un prova una castanya i l´altre li segueix
les notes. Així van fent camí de les estrelles mentre sota d´ells tot sembla haver de continuar, inevitablement, vers l´any vinent.
6 comentaris:
Amb el solet i la temperatura que fa no es presta gaire de fer foc a la llar i coure-les a casa, més aviat dóna més per dinar a la terrassa.Com que amb aquestes coses del menjar no m´agrada jugar a saltar-me-les, les postres han sigut un moniato al forn. Mentre es feia em preguntava a veure què esperen la figuera i el cirerer per canviar el vestit, porten mesos i mesos ben verds i ni la més mínima intenció de passar-se al groc i al taronja. Que Déu o qui sigui ens agafi ben confessats quan vingui la fred de cop.
Potser aniré a comprar castanyes a la castanyera, me n´has fet venir ganes.Visca les calories...
Jo feia temps que no en comprava, i ben bones que eren. Els moniatos els fregim, de sempre, com les patates fregides, i amb sal per sobre. Llàstima que no tingui bolets - encara - aquest any.
Per aqui el meu cirerer ja ha mudat alguna fulla i els plataners van perdent fulla, com els pruners. Més aviat sembla LA fred...quan vingui EL fred veuràs tú.
(disculpa el to "machote", no ho he pogut evitar )
Vés per on ja ha canviat el temps, ja tenim aquí el i la fred! No pas gaire encara...tot i que els arbres, almenys a casa, ja fa dies que comencen a despullar-se i canviar de color, perdre tot el fullatge i elevar els tons a ocres i vermells.
Bona tardor!!
Igualment, tot i que el/la fred encara no ha acabat de fer acte de presència. Els mals de coll, els mocs, els estornuts ja és una altre història.
Apa, Mac ?
( diria que si )
Diries bé, anava ràpida i no tenia el compte obert, així que he clicat sense adonar-me'n i ha sortit l'anòmima
que porto a dins!
Quin ull tens!!
Testosterones a part, el dicc.cat-valec-balear diu així en una de les accepcions de la paraula:
"Cal advertir que fred usat com a substantiu (II), encara que regularment és masculí, en alguns dialectes catalans és femení; això ocorre principalment en el Rosselló, a l'Empordà, a la Garrotxa i a la comarca de Girona. «Ai mare, quina fred als peus!»«La fred ha sigut molt forta». La fred deu apretar, defora, Massó Croq. 97. «Qui té fred, set, son i gana, menja, beu, dorm i s'escalfa; s'espassa la fred, la set, la son i la gana» (Olot)."
Els moniatos a més del forn, m´agraden fregidets també, amb aquell punt de sal i aquella inflor característica que els provoca l´oli de fregir a alguns talls. També m´agrada menjar-me´ls crusos quan els vaig pelant i tallant i encara no s´han oxidat, però em temo que menjar-ne massa així deu ser indigest.És només per provar i perquè no sigui dit que els moniatos són un tubercle avorrit.
Salut!
;-)
Publica un comentari a l'entrada