23/12/23
Al tombant del camí
10/12/23
Silas Marner
Vet
aquí un full en blanc. Recordar-lo intensifica la noció del com, no del perquè
; els personatges, al Silas Marner – The weaver of Raveloe, l’anglès
finalment llegit i entès més que suficientment bé per entendre’ls com cal – van
apareixent al llarg de la novel·la de forma independent, afegint peces al
trencaclosques que és aquesta petita comunitat rural enmig de la qual, el
teixidor viu la solitud després de l’abandonament. A vegades, abans de sortir a
escena, la veu narradora ja ens els presenta a través d’algun altre personatge
; d’altres, ens mostra una escena on el fil conductor de la història es trenca
momentàniament : la conversa a la taverna abans que hi aparegui el nostre pobre
protagonista per seguir-la, al final del capítol ; aquesta conversa ens porta a
altres personatges encara pendents d’aparèixer, a la història de una casa, als
fantasmes del passat. Entremig, la psicologia humana, molt propera en el com,
al qual torno amb cert neguit, perquè porto llegit mig llibre i m’he trobat que
l’escriptora – Eliot era un pseudònim -
em parla a cau d’orella amb la claredat de certs fets pensats sovint i mai
reflectits amb la naturalitat del com sorgeixen en aquest llibre.
El
com, doncs. Una línia argumental on no hi acaba d’haver linealitat, sinó on hi
ha volgudes pauses, corbes en el camí per on es van descobrint nous horitzons
dins la trama, la qual no deixa de ser un element més, gens principal però
necessària. Com si fos una petita excursió per una vall on a cada moment en què
es va avançant i es mira, ara enrere, ara endavant, tot canvia de perspectiva.
Ni la vall és massa ample ni el camí
massa llarg, el que permet concentrar-se en els detalls, ser clarivident. Una petita història explicada amb contenció i
alhora una delicadesa pròpiament – i sense ser pejoratiu – femenina,
riallera a vegades però definitiva i
letal en els seus diagnòstics, els quals dibuixa com qui demostra un teorema. Thank
you, Mary Ann Evans.
Mentrestant,
continuo amb el meu particular full en blanc. Suposo que amb l’edat, vaig
configurant-me com un d’aquests personatges secundaris els quals se’ls retrata
amb quatre pinzellades ràpides.
2/12/23
L'oracle
El
pastor és un noi jove, deu tenir uns vint anys, potser menys. Té pasturant les
cabres i les ovelles als camps de l’Espardenyera, força secs tot i que el
bestiar menja qualsevol cosa, segons m’explica mentre agafa un tros d’herba ben pansida. Jo m’hi he apropat a fer unes
fotos amb la càmera, quan finalment s’han aturat . El ramat venia pel camí de la riera, tancant la jornada de
diumenge ; travessaven les darreres pel pas de vianants que hi ha a l’inici el
poble quan m’he adonat que al final, no era pas el pastor qui hi anava, sinó el
gos del pastor, un mastí blanc alt i gros que les feia anar a bon ritme, fins
anar a trobar aquell, a l’inici del camí de Can Petit, més endavant, entre dos
grans camps que ja ningú llaura, ideal per la pastura. Al mig d’aquell, les
guiava cap al més gros i pla, el de la dreta. Quan ja ha acabat de passar el
ramat, he vist com s’allunyava a una de les puntes i seia damunt unes roques, a descansar.
És
llavors quan m’hi atanso, atret per unes garses petites, de plomatge blanquíssim,
instal·lades damunt el llom d’algunes ovelles, posades com un adorn damunt una
taula. Ho he fet a poc a poc, càmera en mà, fins a tenir-les a distància focal.
Aconsegueixo retratar-les mentre segueixo avançant, fins al punt que, a una
distància més que prudencial, a la que m’apropo més, arrenquen a volar. Llavors
les segueixo en el seu vol i disparo encara unes quantes vegades més. Tornaran
al cap d’una estona.
La
tarda declina, les ovelles pasturen. Una altre tarda de diumenge. Només se sent
el cruixit de les dents arrencant l’escàs aliment, i algun pet de tant en tant.
La llum és ara ideal, amb el biaix que delimita millor les ombres sota els
perfils d’or. Tot està tranquil. El xicot s’aproxima, amb el seu bastó de
pastor, gruixut i corbat a la part de dalt, ideal per agafar algun cap quan
calgui ; em recorda al bàcul dels
bisbes. De fet, ells també son pastors : “jo mateix faré pasturar les meves
ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor “ (*). Aquest
bastó, de fet ara que m’hi fixo, és l’únic que el delata : per la resta,
vesteix xandall, texans i unes esportives, tot una mica vell, com jo quan baixo
a l’hort ; no porta barret i se’l veu tímid. Quan encara és lluny li crido si
molesto rondant per allí al mig, fent fotos. -No- em contesta- però
sácalas guapas – afegeix mentre arriba al meu costat. Un gos petit el
segueix, el complement ideal pel mastí gran. Aquest és gos d’atura, no sembla
de pura raça, fa gràcia amb el pelatge mig cobrint-li els ulls ; tant un com
l’altre semblen fets de la mateixa pasta que el seu amo, de mirada plàcida i
concentrada en un horitzó alhora curt però profund, aliè al tràfec del mon,
apartat però alhora segur, immutable.
Li
pregunto pels ocells blancs, em confirma que son garzas. Ben blanques, em
sorprèn de veure-les aquí, mig quilòmetre més avall de casa, quan mai he
reparat en elles. Potser van amb el ramat, com aquells ocells que van damunt
els rinoceronts per eliminar paràsits. O aquells d’altres que es posen dins les goles dels cocodrils per
neteja’ls-hi les dents. Sinergies. Aquestes garses ho deuen fer per alguna raó
semblant. Després quedem en silenci, ell al meu costat mirant-me ara la càmera,
ara les ovelles. Li ensenyo, li explico una mica el que pot fer, la capacitat
de l’objectiu que porto, un 15-150 mm que s’allarga en quan l’obro una
mica...em diu que ja poca gent fa fotos així, amb càmera. Li dic que segurament
com ell, amb les ovelles. Somriu, fa un cop de cap... li costa de pronunciar bé
totes les síl·labes i sovint talla les paraules, les allarga al final, se les
estalvia ; de fet, segurament és més per com deu cridar al ramat durant tot el
dia que per la pròpia solitud. M’ensenya un mòbil, li han donat no fa massa, és
un android. Fins ara tenia un d’aquells con tapa queseabríaycerraba así,
em diu repetint el moviment amb les mans buides. El gos se’l mira des de baix
tot girant el cap mirant d’interpretar el gest. Li comento que potser ara
estarà més entretingut, amb un telèfon com aquell. Em respon amb un altre gest,
mentre mira a ponent, on el sol ja va amagant-se. Probablement no, segurament
els pastors no deuen tenir perfil a cap
xarxa. El temps ? Ja ho deu saber només de mirar el cel i saber d’on bufa el
vent. Música, notícies, pel·lícules a youtube ? Se’l torna a guardar i
em pregunta com es canvia d’objectiu. Li ensenyo tot traient-lo. Obre els ulls,
sorprès. Però de moment no en tinc cap més, son molt cars...llavors em fixo en
l’anyell que volia fotografiar. S’ha assegut un moment. La mare em mira, com
posant-s’hi bé. Els fotografio amb una bona llum, prou baixa per evitar un
excés de resol. Li pregunto al pastor quan té. Em diu que ha nascut avui, pel
matí. Ara el sorprès soc jo. Què dius ara ? Riu, mentre em diu que és ben bé
així, que hay que ver la diferencia entre animales y hombres, con lo que nos
cuesta a nosotros echar a andar. És potser la frase més llarga que li he
sentit dir. I segurament la més filosòfica. Echar a andar...caminar té
aquesta mena d’avantatges, que pots conèixer un pastor i que t’expliqui coses
com que de la llana ja no viuen, que només els hi donen quaranta cèntims per quilo.
No ho entenc massa, no son els jerseis de pura lana virgen força més
cars que els de cotó o els de fibres sintètiques ? . En fi...que viuen de la
carn, que un bon xai si que es paga bé i que ara, con los musulmanes ,
encara en venen més. Ja ho pot ben dir, menjar-se unes costelles com les que he
dinat avui no és gens barat. I mentrestant l’anyell xucla llet de la mare sense
saber del seu destí incert. No hi ha ovelles velles, ara que m’hi fixo. La història
d’una ovella no seria com la d’un cavall.
S’apropa
un home. Li diu al pastor que han vist unes ovelles sota el pont. Tranquil, li
diu que sí, que ara les arreplegarà quan torni. A l’home se li veu que té ganes
de xerrar amb ell. Aprofito per acomiadar-me. Em fa un gest i un breu somriure .
Es posa a caminar i les ovelles el
segueixen. S’allunyen, l’home parlant i ell escoltant-lo. Deu ser entretingut
ser pastor i anar escoltant-se la gent que viu en un mon tant diferent del seu.
Podria escriure tot un llibre de tot allò que li expliquen.
Potser
m’hauria de fer pastor.
18/11/23
Breviari ( XIII )
· Escriure telegràficament. Stop. Per viatjar en el temps. Stop. Arribaré tard a sopar. Stop.
· Ara, cada cop que obro l’aixeta em sento quasi bé un delinqüent.
· L’atzavara es mor. Fa uns quants dies, del centre de la planta n’ha sortit una llarga tija, de tronc gruixut i fort. Florirà i llavors, s’assecarà. Un final perfecte.
· Dos homes grans xerrant. Un li diu que és intolerant a la lactosa, l’altre li comenta que com és si abans no ho era. El primer li contesta que, amb els anys, s’ha tornat intolerant a moltes coses. M’allunyo entre pensatiu i trist.
· Vallverdú fa cent anys. L’entrevista l’Anna Guitart. Diu que quan no sap com seguir una història, baixa a l’hort una estona i en acabat, quan ja torna a ser a casa, sap perfectament com té que continuar-la...l’hort, aquest lloc d’inspiració on no es pensa mai en res.
· Acabo els 24 contes de Txèkhov. Stop.
· Estiro la persiana amunt i quan la tinc lligada, una cadernera s’atura al test dels geranis. Se’m queda mirant i mou el cap, curiosa. Després, de seguida, aixeca el vol. Sabia que escriuria sobre ella ?
· A la ràdio, expliquen la història del crani robat de Haydn, el famós compositor de música clàssica. Resulta que, a la tomba hi van col·locar un altre crani i quan finalment el van tornar a lloc- el de Haydn – no van tocar l’altre, que no sap de qui era. Un cop morts, això és minúcia.
· Troben una espasa de fa tres mil anys en un jaciment a Baviera. Segons la crònica, el més impressionant és que encara “brilla”. Aixeco la vista mig enlluernat pel sol.
· Han tancat el desviament per agafar la carretera al poble. Ara tinc que seguir recte i travessar el pont de la B. , donar la volta a una rotonda nova que han fet i refer el camí pel carril contrari. Durant uns quants dies segueixo posant l’intermitent com ho he fet els darrers trenta anys. Quan me n’adono, sospiro. Un altre petit canvi sense importància.
· Pruna mirabolà, petita i amb tons groguencs i sanguinis. “Dolça fins al pinyol “. Ara que ho sé, el pruner només n’ha fet quatre de mal-comptades, aquest any.
· Literalment – no sé si literàriament també – sempre s’escriu per passar pàgina.
· Poso els peus dins el rec. És migdia d’agost. L’aigua és freda i els hi puc tenir una estona no massa llarga. Després m’assec en una pedra i xipollejo. Ve un gos i mira de saltar. L’aturo pel panxell i es deixa acariciar. Ajup el cap i beu sorollosament. Després sento una veu de dona que el crida. El gos em mira. Ella somriu. En aquest precís moment, soc feliç. Després em saluda – immediatament després del somriure – i se’n van camí avall dona i gos. Els peus se’m refreden.
· Estels fugaços. Aquest any m’han contestat afirmativament a dues preguntes. I la darrera per partida doble.
· Diuen que vindrà un gota freda...això rai, si només és una.
· El Sr. M. m’ho diu clar : “ de què serveix viure tants anys si no és per fer les coses millor ? Conec molta gent que et segueixen dient les mateixes coses ara que fa vint anys, queixant-se d’igual manera. Ara, si son feliços així...- remata – ja em sembla bé. Cadascú fa de la seva felicitat el que vol “. És un bon home, tot i dir-me sempre el mateix.
· Peça de puzle. Les del cel sempre son les més difícils d’encaixar.
·
Diu
el llibre d’Isaïes : “ ...el sudari que amortalla les nacions “. Penso en Gaza.
5/11/23
Chaudes soirées
Tardes
declinants. Els sols de les tardes declinants. Admiro - com deia Sèneca - les
coses que enganyen de lluny així com – i com bé afirmava Persi – ser capaç de
donar pes al fum. Mea culpa. La poesia podria ser això, si fos mentida. O
veritat. Creia que respirava el perfum de ta sang diu un altre vers
llunyà, mentre Lou Reed parafraseja la seva paranoia i tampoc diu cap veritat
... i doncs ! diria agafant el seu ritme...i doncs ! faig ballar el cap tot
veient núvols circulant pel cel, l’espai quasi bé infinit del migdia, net,
nítid, fent forja amb les cabelleres esbullades tapant rostres mai vistos. I la
nit bevent-se el teu bleix, la teva dolça metzina. Dringadissa de vidres.
El fum aixecant-se damunt xemeneies apagades ja fa temps. Mentida. Veritat. I a
qui li importa ?.
29/10/23
L'atac
Al
despatxet on treballa hi han aparegut dues aranyes, una a cada costat de la
paret del darrera, just sota el finestral que la travessa. Ell no se n’ha
adonat però el sol, cada matí, il·lumina llambregades de fils d’una xarxa que
van teixint pacientment, de manera constant i inexorable. Com que treballa
moltes i moltes hores davant l’ordinador no percep el moment en què els fils
comencen a embolcallar-lo amb la suavitat freda de l’acer, atents a no destorbar
la impassibilitat del seu rostre, igualment atent a les dues pantalles plenes
de finestres plenes de xifres de correus pendents de llegir de converses de WhatsApp
inacabades de programes connectats a servidors connectats a màquines a xarxes
internes plenes d’altres ordinadors usuaris cables jacks carpetes
i més carpetes i també d’ algun núvol passatger. Els fils treballen fins a
fixar-lo a la seva cadira de rodes que mai giren, cobrint-lo com si d’una
crisàlide es tractés, dins el seu capoll. Se’n recorda llavors, abans de perdre definitivament els sentits, dels cucs de
seda menjant fulles de morera en aquelles sabates velles de cartró foradat, de com esperava amb delit la seva metamorfosi. Al
cap d’un temps, la crisàlide es trenca i en surt una papallona, la qual
lentament desplega unes ales molt grans, del mateix to i dibuix que les parets del
despatxet, folrades de fusta simulant les aigües d’un roure vell i gris, ple de nusos i esquerdes fondes i negres.
Ara, quan algú entra allí, només hi veu pols i les restes d’aquella teranyina sense notar la presència d'uns ulls, mimetitzats dins unes ales desplegades per tota la superfície de les parets, el petit cap darrera la llum blanca del sostre, l'espera del moment precís per escapar-se o bé, si això no fos possible, mirar de seguir sobrevivint gràcies a l’acció ràpida de la seva llarga, llarguíssima, probòscide.
22/10/23
A tu lao
15/10/23
Petiteses
Aquest
matí he baixat a l’hort una estona. Una estona son ben bé dues hores, o potser
caldria dir que es converteix l’estona en dues hores de lentitud volguda, una
lentitud d’avi multiplicada per dos, de quan, volgudament, no hi ha cap
objectiu a la vista pel qual s’ha d’anar de pressa. Arrenco una tomaquera, arreglo
la terra, la mullo una mica, la netejo d’herbes, hi planto mongeta tendra,
observo les que ja han sortit, m’entretinc, dret, a mirar els brots del
nesprer, retallo marges, em redreço, em giro i arreglo el parterre dels
enciams, oloro encara alguna flor d’espígol...tot sense haver de pensar en res,
perquè els diumenges, ara, son així, de fa temps. Semblen curts i petits però
troben el seu significat en la seva petitesa. Com a la tarda, passejant pels
camps de Can Bofí, a pas encara més lent, càmera en mà, cercant alguna cosa per
fotografiar, observant atentament la boira baixa instal·lada al bosc, als
turons, sentint les primeres gotes de plugim i de lleugeríssim fred al cos, el
piular d’algun ocell, l’escorça dels arbres, els aglans caiguts, les herbes
seques. Enmig d’aquest camps, flors encara, fugisseres. A cop de càmera, l’ull
s’hi endinsa i descobreix, de repent, colors enmig dels rostolls : una
papallona, una marieta. La lentitud del qui no espera res, sovint i per alguna
raó desconeguda- la pròpia lentitud potser, el desencís calmós del diumenge
acabant-se-, té una recompensa inesperada. La papallona no deu fer més de un
centímetre d’ales, el cos de la marieta encara menys, però quin embolcall minúscul,
quines petites llars momentànies, quines arquitectures gràcils que només la
natura em pot ensenyar. El consol m’equipara, m’alleugera, em descobreix una
mica més a mi mateix. Em qüestiona també, les bones i les males raons per
viure. La bellesa segurament és això.
12/10/23
Orígens
Però la tradició que té més versemblança i més testimonis a favor seu, és una de la qual Díocles de Peparetos fou el primer a publicar (...) Hi ha, d'aquest mateix relat, d'altres versions ; però en essència, la història és com segueix :
La successió dels reis d'Alba descendents d'Eneas havia anat a parar en dos germans : Númitor i Amuli. Amuli dividí l'herència en dues parts, posant en front del reialme els diners comptants i l'or portat de Troia : i Númitor trià el reialme. Amuli, doncs, tenint els diners, i essent, per ells, més poderós que Númitor, li prengué fàcilment el reialme ; i , tement que de la seva filla poguessin néixer mai fills, la féu sacerdotessa de Vesta, perquè visqués sempre fadrina i verge. Els uns l'anomenen Ília, d'altres Rea, d'altres Sílvia. Però, no gaire temps després, es descobreix que estava prenys, contràriament a la llei imposada a les vestals. La salvà d'un suplici sense remei, que la filla del rei, Anto, intercedí per ella, suplicant al seu pare ; amb tot, fou tancada en una presó on no podia comunicar-se amb ningú, de por que no deslliurés sense saber-ho Amuli. A la fi deslliurà dos infants, extraordinaris per la seva grandària i bellesa. Per la qual cosa Amuli, encara més alarmat, donà ordre a un servidor de gitar-los. (...) Aquest, havent posat els nadons en una pastera, davallà cap al riu per gitar-los ; però veient que baixava amb un corrent molt fort i enasprit, li féu por d'acostar-s'hi, i havent-los posat vora la riba, es retirà. El riu a l'últim es desbordà, i el sobreeximent, agafant la pastera per sota i aixecant-la amb suavitat, la transportà en un indret bellament llis, que avui es diu Cèrmalus, i antigament Germanus, a causa, sembla, que els llatins donen nom de germani als germans de pare i mare.
Hi havia allà prop una figuera borda, la qual apel·làven Ruminal (...) perquè aquests infants hi foren alletats. Els antics llatins, en efecte, de la mamella en deien "ruma"(...). Allà, doncs, segons els historiadors, aquests dos infants ajaguts a terra, foren alletats per la lloba, i un picot venia també per a ajudar-los a nodrir-los ia guardar-los.(...) D'altres diuen també que el nom de la dida, per un equívoc, ha donat al rumor comú ocasió per girar-se cap a aquesta faula ; perquè els llatins anomenaven llobes tant les femelles dels llops com les dones que es prostitueixen : i tal era la dona d'aquest Fèstul que havia criat els infants, Acca Larèntia per nom.
Fèstul, porquer d'Amuli, prengué els dos infants a casa seva, d'amagat de tothom ; alguns, però, diuen, amb més verosimilitud, que Númitor ho sabia i contribuí secretament a les despeses de la criança (...) Els noms de Ròmul i Remus els vingueren, diuen, del mot que significa mamella, perquè foren vistos mamant de la lloba.
Plutarc, Vides paral·leles ( Volum I, part Iª ) Fundació Bernat Metge ( 1926 )
( Traducció de Carles Riba )
8/10/23
El representant
No recordava ni recordo el seu nom. Devia passar dels
setanta, però no gaire més. Pel seu aspecte, no hauríeu dit mai que es tractava
d’un diable, però el que jo no sabia aleshores era la raó per la qual no el
recordava, fet relacionat amb la meva bona memòria pels noms de tota la gent a
qui havia conegut al llarg de la meva vida; força gent, degut sobretot a la
feina que encara mantinc a dia d’avui. La meva clientela, amb el pas dels anys,
ha esdevingut nombrosa i sobretot, diferent d’un dia a l’altre. Si els recordo,
és, per una part, per respecte ; per l’altre és pur perfeccionisme
professional, un fet pel qual els rostres, amb totes les seves peculiaritats
pròpies de cada persona, se’m queden gravats a la memòria. I amb ells, els seus noms. Estava orgullós de
la meva capacitat, tot i que ara ja no ho estigui tant, tal i com veureu tot
seguit.
Potser caldria aclarir, abans de continuar aquest
relat, que em dedico a l’art d’embalsamar morts; i potser també sonarà estrany
de confessar, però és una feina que m’agrada de fer. Al finat, fins que no
arriba a les meves mans, habitualment no se li té massa consideració; més aviat,
des del darrer sospir, pren la consistència d’un paquet i com a tal se’l
tragina amb una manca de delicadesa, una insensibilitat natural pròpia de
l’ofici, de tos aquells que, d’una manera o una altre, treballen en aquest
negoci. Passa el mateix amb tots els oficis i les seves habituds, a les quals
un s’hi acaba acostumant. Si dic això és perquè tothom em pregunta com em pot
agradar el que faig. Li agrada al cirurgià d’obrir un cos en canal ? Li agrada
a un paracaigudista llençar-se al buit ? O a un bomber cremar-se de vegades ? I
a un polític mentir o a un davanter centre fallar gols ? Aquests només son uns
quants exemples però el cert és que, a més, en tots els oficis, sense cap
excepció, el tedi i l’avorriment sempre acaben apareixent, inclús en un ofici
com el meu, i això, per a mi, és el pitjor de tot. Per sort, no m’ha succeït
mai encara. Com he dit, al finat se li té que tenir respecte, i això requereix
dedicació i passió per la feina ben feta.
El que m’agrada pensar del meu ofici té més a veure
amb el concepte de dignitat; en com, a través meu, el mort, en certa manera,
recupera la seva humanitat, tant pròpia dels vius, sigui quina sigui la seva
condició. Perquè si alguna cosa ens uneix a tots els éssers vius és que alenem, i en aquest fet tant simple- del qual no en fem massa cabal – rau tot el
que som i hem sigut en vida. Poder arribar a simular una darrera alenada de
vida esdevé per a mi un repte diari. Tanmateix, fer reviure un mort no és
sempre fàcil, però amb els anys he après pacientment a aconseguir-ho. El que
mai hauria pensat és que arribés a l’extrem de poder parlar amb un una bona
estona. Mort em va arribar i mort se’l van endur, però entre una cosa i
l’altre...
Passa que a vegades tinc clients que he conegut en
vida, i quan van treure el llençol damunt del seu cos, me’l vaig quedar mirant
i, tot i recordar-lo perfectament, com he dit a l’inici, no em venia el seu nom
al cap. Estava igual que el darrer cop que ens vam veure : el cabell
lleugerament ondulat, hirsut i tallat curt, els ulls petits, llavis prims
d’expressió sorneguera i amable, l’home semblava que en qualsevol moment hagués
d’obrir els ulls i preguntar-me per la família, el negoci i després, estranyat,
afegir la raó per la qual anava amb aquella bata fosca i aquella mena d’aparell
a les fosses nassals, i els guants i tota la pesca. Li vaig tocar la pell de la
cara, el rigor mortis feia que aquella sornegueria que li sabíem de viu
els que el coneixíem es convertís en beatitud
un cop mort, com si aquell cos petit i ben conservat – l’home sempre
havia tingut una pulcritud habitual en els homes de la seva generació, una
urbanitat, una higiene, un saber fer senzill i net, sense ostentacions, un
d’aquells homes que es conservaven bé al llarg dels anys, sense vicis ni
necessitats més enllà de les estrictament necessàries – ja estigués gaudint
d’un paradís en el qual hi creia com havia cregut en totes aquelles certeses
per les quals mai s’havia preocupat massa, content de tenir sempre el
suficient. Endebades, la majoria de la gent passa a millor vida amb totes les
seves virtuts al seu favor, incloses algunes d’afegides de les quals no en
sabíem ningú res.
Un cop dins la caixa, ben emmotllat el cos vestit amb
camisa blanca i una americana a quadres,
una mica cridanera, em vaig disposar a donar-li una mica de color a la cara,
tot i que quasi bé no feia falta. Va ser posar-li el pinzell al nas, que aquest
es va arromangar cap amunt lleugerament per després, veure com s’obrien el
ulls. Sense perdre la calma em vaig quedar mirant aquells ulls pensant-me per
un moment si tot plegat no es tractaria d’un acte reflex del cos: a vegades
m’hi havia trobat que les parpelles, al tocar-les, s’obrien. Però immediatament
em vaig apartar esglaiat quan vaig veure les ninetes movent-se i acte seguit,
la boca obrint-se, dient :
-Però què carai...- on dimonis soc ?- afegí amb la
seva veu pausada i viva. Jo, llavors, espantat però incrèdul, em vaig apropar
lleugerament a la caixa fins arribar al seu angle de visió. Em va mirar i em va
reconèixer :
-Cardús, punyeta, ets tu ?- va mirar al seu voltant,
cap a al sostre i les parets blanques, fredes i asèptiques on ens trobàvem per
retornar-la després al meu rostre i mirar d’entendre.- Em van dir que et dedicaves a maquillar morts,
com és doncs...-Llavors va rumiar una estona, tot tancant els ulls i
prement-los amb força, per obrir-los altre cop i observar, com qui desperta
d’un llarg somni, on estava ficat. Ho va copsar de seguida.
- Ai la mare...- remugà- o sigui que...-va aixecar el
braç amb el dit índex amunt – l’últim que recordo és que me’n vaig anar a
dormir i...-
- Ja no es va despertar...-vaig afegir jo veient que
aquell home no semblava cap mal esperit retornant de ves a saber on. Era ben bé
l’home que havia conegut, el representant de l’Olivetti que ens subministrava
els recanvis i les màquines de la botiga del pare. Feia com vint anys que no el
veia.
Quan em va sentir, va deixar caure el braç a lloc i
sospirà, quedant-se en silenci, com meditant.
-Sí, deu haver estat això, segurament – digué per a sí
mateix.
Jo encara no acabava d’assumir el que passava. Estava
trasbalsat i em mirava aquell home, aparentment viu, amb els nervis propis de
la situació, tant anormal. Vaig suposar, fent servir l’aparent lògica dels fets
que, d’alguna manera, no havia mort realment, tot i que feia unes hores ho
semblés, a més de tenir un certificat de defunció acabat de fer, ben detallat i
signat : mort natural, li havien dit. El que calia fer, però, era anar cap al
telèfon de la sala, per mirar d’avisar
algú d’aquell malentès. Per cercar un testimoni, realment, de que tot allò no
fos una al·lucinació meva.
-No ,no, Cardús, no hi ha res a fer...soc ben mort,
creu-me.- va dir des de dins la caixa. Acostumat al silenci monòton del meu dia
a dia, ara tindria que dir allò del calfred travessant-me l’esquena, però no va
ser així. Més aviat vaig sentir-me compungit pel to de la seva veu, abatut.
-És cosa del de baix, sens dubte...-rematà sense jo
entendre res.
Vaig tornar i me’l vaig quedar mirant.
-¿ Què voleu dir ?-
Es tractava del conegut pacte amb el diable. Em va
explicar una veritat prou desconeguda : cada ésser humà en té un, de pacte amb
el diable. Bé, si l’accepta, és clar. En
el meu cas era senzill, es tractava d’un pacte adequat a la meva posició dins
la galeria humana, un pacte pel qual jo recordaria tots els noms de la gent a
qui veiés, en vida o no. Amb l’excepció del diable expenedor del mateix, per
dir-ho d’alguna manera, un cop mort. Qüestions de la confidencialitat, em va
dir. Però el cas era que ningú m’havia explicat res, de tot plegat.
-Per això m’he “despertat”, suposo – digué ell
– per fer-t’ho saber. De fet ve del teu pare, el pacte, sovint es passa de
pares a fills i molta gent ho oblida.
-Què vol dir, que ho oblida ? una cosa així no es pot
pas oblidar !- vaig replicar-li neguitós.
-El què ? Que tens bona memòria pels noms ? Que mai et
trencaràs un os ? Que aquella dona que tant t’agrada acabarà sent la teva esposa
? ... El que no s’oblida potser son altres coses més grosses, però d’aquestes
no t’amoïnis que qui les rep ja sap el pa que si dona...-
-Com quines ? Com qui ?-
-Home, doncs Prometeu per citar un clàssic. O Cèsar,
Homer, Shakespeare, Leonardo, Einstein,
Bach, Calders, Maradona ... en fi, tots
els immortals. Aquests son els de primera, com si diguéssim.
- Immortals ? Va , home , va... I en Hitler, l’Stalin
i tots els assassins de la història ?- Vaig replicar jo mentre, absorbit per la
conversa, m’asseia al gairell de la taula i me’l quedava mirant mig somrient
com si fóssim al bar del Mingo, on anàvem a esmorzar quan passava per la
botiga. Ell romania amb les mans curosament plegades damunt el ventre, girà el
cap en la meva direcció i em mirà amb aquell gest commiseratiu cap a qui no
entén res-
-Aquests eren tots bojos i amb ells no hi ha tractes
que valguin- respongué tot afegint que la immortalitat només té que a veure amb
la història i el seu llegat, i que molta gent mataria per ser recordat per
sempre.
- Però bé – continuà – per la resta els reptes tenen
més a veure amb el dia a dia, amb certs aspectes pels quals - i en això tots som diferents Cardús, si ho
penses bé – ens veiem més en la necessitat d’aconseguir-los, de mantenir-los al
llarg dels anys, aspectes no del tot necessaris, més petulants potser ; te’n
recordes de com el teu pare sempre es ventava de saber el dia de la setmana de
qualsevol dia, mes i any que li diguessis ?-
- I tant que sí – vaig dir jo somrient pel record -, i
sempre sabia totes les remeses , articles, referències, dates... tenia molt
bona memòria, el pare. I lo da saber el dia de la setmana feia el seu efecte,
sobretot com ho deia, com qui no volgués la cosa, amb aquella falsa modèstia
que...- em vaig posar a riure – el punyetero calendari perpetu, el tenia ben apamat. Ja
ningú sap res d’aquestes coses avui en dia.
-Sí, i no era cosa fàcil d’aprendre’l, a aquestes
coses feia referència, tothom necessita saber-se bo en alguna cosa, per això ,
quan em va dir lo de la demència – em va mirar de reüll al dir-ho, com
preguntant-se si en sabia alguna cosa- doncs, bé, li vaig oferir la
possibilitat del pacte- llavors calà la vista com qui confessa una vergonya -,
en fi, Cardús, ja sé que em vaig aprofitar i...-
-El pare va morir d’un atac de cor fulminant, no tenia
pas demència. Això ja ho sabies, tu...- vaig tallar-lo jo amb sequedat.
Ell sospirà, i continuà parlant.
- És clar, és clar, és el que vam pactar, tot i que
ell no ho sabia pas, que moriria d’un atac de cor. Simplement, va acceptar de
no haver de patir demència, i , bé...apart d’això...doncs clar, un pacte així
requeria de uns quants interessos més, saps ? i aquí és on entres tu, Cardús.-
Em vaig aixecar, sorprès i vaig inclinar la cara cap
aquell mort mentre l’agafava per les solapes de l’americana, l’aixecava i li
etzibava enfadat :
-¿ què vols dir, que hi entro jo, aquí ? ¿ Què collons
li vas fer al meu pare ?-
-Tranquil Cardús, tranquil, no perdis la paciència- va
dir ell calmós- ara tampoc cal fer-ne sang, ni ell hi és ni jo hi seré, o sigui
que millor ens preocupem de tu. Si t’estic explicant tota aquesta història és
perquè vegis que penso en tu i que me’n preocupo i vetllo, sí – em digué mentre
aixecava el dit de la mà dreta tot el que la seva posició podia -, sí... vetllo
per la memòria del teu pare i ara per la teva, Cardús. Pensa-ho bé.-
El vaig deixar anar altre cop dins, sense masses
contemplacions i sense estar convençut del tot. Ell s’allisà les arrugues de
l’americana i s’ajustà el nus de la corbata, per tornar a col·locar les mans
pacíficament a la seva posició inicial.
-O sigui que el pare va acceptar el pacte que li vas
oferir en un moment de debilitat-
-Bé, no tothom té la sort de trobar un bon diable com
jo – respongué amb orgull -, els meus pactes sempre inclouen una clàusula de
possible salvació de l’ànima, i això no ho fa tothom, hi ha dimonis i dimonis,
i d’honrats no en queden masses. De totes formes l’has d’entendre al teu pare...tota
la vida que venia màquines d’escriure ! –
-I ...?-
-Doncs que imagina’t totes les històries d’aquelles
màquines, tota aquella vida traslladada a cases i oficines, tots aquells
oficis, aquelles mecanògrafes, els escriptors, periodistes que els feien servir
! El teu pare se les imaginava totes aquelles vides encetades dins la seva
botiga, i les escrivia també, a la seva manera, dins la seva memòria. Ja saps
com es vanagloriava de que la famosa Olivetti del l’E. havia sortit de la Casa
Cardús un dissabte dotze de Juliol de 1964 !. Perdre tot allò per una
demència... en fi ...-
Llavors vaig pensar en allò que no sabia el dimoniet
aquell – a falta d’un altre nom-, i és que el pare les havia escrit, les
històries de la gent que anava a la botiga ; les havia escrit amb una Olivetti,
amb còpia feta de paper de carbó, i no n’havia dit res a ningú. Quan va morir
les vaig descobrir curosament guardades al seu despatxet del pis on vivia amb
la mare. Més de cinc-centes pàgines on la vida de cada dia de la ciutat
d’aquella època hi quedava bellament reflectida.
- En fi, ja m’estàs enredant com enredaves al pare
perquè et comprés més del que tocava. A més, totes aquestes històries ja ningú
no sap ni que van existir-
-Sí, és ben cert, però al seu moment van tenir la seva
importància, era una qüestió de supervivència. Els homes com el teu pare, com
jo, com tu, com la majoria de gent, tant sols ens queda sobreviure... i al teu
pare me l’estimava molt, és més, el trobo a faltar i ara em penso que ja no el
podré veure més. Però pel que fa a tu, bé, seguiràs tenint la bona memòria del
teu pare, que ho sàpigues.-
-I al final, què, per tenir un atac de cor als setanta
?.- Vaig seguir jo encara una mica ofès, pensant a dir-li allò dels seus escrits.
-Bé, això només ho sap el de dalt.-
-Serà el de baix, dic jo.-
-No, aquestes coses només les sap el de dalt, pel que
sé jo. -
Ens vam quedar en silenci. El cas és que jo em vaig
quedar en silenci, perquè el ... com se digui ... , quan vaig voler dir-li que
gràcies al pacte havia gaudit dels temps passats escrits en aquelles pàgines
mecanografiades, estava més rígid que abans de dir-me la primera paraula.
I d’aquesta manera la normalitat va tornar a la meva
vida. Vaig mirar de fer una bona feina, i en acabat, cansat, vaig fer una
llambregada al seu rostre sorneguer, tot pensant en fer una ullada als escrits
del pare per veure si el seu nom, finalment, sortia a la llum.
27/9/23
Llumeneta
Seguim, intencionadament, cercant els nostres camins. No sabem ben bé cap on anem, però hi ha encara una llumeneta, un espai arrodonit dins una cartolina on hem anotat els nostres noms. Ara, tan sols esperem que alguna rifa grossa faci realitat el nostre premi, dos números finals coincidents en el temps.
16/9/23
Tot
Hi
ha moltes més coses més enllà de tot. No tot s’acaba en el mateix darrer plaer –
aquell conegut tot de tot s'acaba on comença - , la mateixa manera de
digerir els dies tot esperant les nits. No tot és això, no hauria de ser-ho. La
diferència de tot plegat – suposo – rau en el fet de que tot és possible ; però
aquest, en concret, és un tot que al final no vol dir res. I llavors, és clar,
només queden els somnis esvaint-se lentament i vaporosa, quallant-se amb totes
aquelles coses les quals, a falta de res millor, segueixen essent coses força
indefinides, vagues i desgraciadament properes ; lligams de vida, desllorigant-se
de mica en mica com mànegues on cada dia hi apareix una petita fuga d’aigua per
on s’escapa un d’aquests somnis tot mullant-me la cara.
Al
final, amb tantes fuges, quedo xop d’una felicitat feta de tots aquells
possibles impossibles, i per un moment, tapant amb el dit un d’aquests
minúsculs forats i tornant-lo a destapar, sembla i tot real.
2/9/23
Ortònim
Habitualment
escriu a mà, en un bloc a tal efecte, mida A-5 i fulls color crema, amb una
goma que el ferma . És un bloc on mira de fer una lletra que quedi bé, endreçada,
més aviat petita – així és la seva lletra – però alhora informal i sobretot,
que no es torci massa. Ho fa per no perdre la lletra. El que hi escriu sovint
no importa massa. Per exemple, anota alguna frase o idea que li ha sorgit al llegir
: escriu clar si penses clarament; escriu fosc si penses foscament ; escriu
confús si penses confusament. La gramàtica només és un instrument. L’estil el
crea un mateix. L’estranger analitza. Més o menys així ho diu Pessoa en boca de
Bernardo Soares. Pessoa va fer servir molts heterònims, setanta en total. Heterònim
fa referència al fet de fer servir un autor fictici que és alhora un personatge
i que té una obra pròpia. A l’escriptor que el crea se li diu ortònim. Això diu
la viquipèdia, però el fet és que ortònim, així escrit, no surt al diccionari. Pensant,
escriu al seu bloc que ortònim podria ser un heterònim d’ell mateix, la qual
cosa s’aproparia al terme aquell filosòfic de la tautologia, que és la
repetició d’un mateix pensament expressat de maneres diferents. I que estaria
relacionat amb l’heteronomia , és a dir, aquella idea kantiana de que estem
subjectes a voluntats alienes a la nostra, lligades al nostre passat, dominades
fins i tot per aquestes. Com Pessoa amb el pobre Bernardo. Per això no vol
crear històries, per no haver de sotmetre ningú a la seva voluntat. Escriure té
aquest perill de submissió, pot fer de l’escriptor una mena de déu despietat
amb els seus personatges.De fet no es creu massa els escriptors que afirmen
precisament el contrari, que son els personatges els qui els arrosseguen a ells
dins les seves vides.
Habitualment
escriu coses així al seu bloc. I després es mira com ha quedat i li sembla estar
complint una mena de somni. Veure la seva lletra impresa per la seva mà li
produeix un estrany plaer, dolorós de vegades. Confús. No escriu massa, de
totes formes. No fa servir heterònims perquè no fa servir noms, ni tant sols el
seu de veritat. Qui l’escriu a ell sovint somriu, pensant-se qui sap què.
21/8/23
Automàtica.28
(...)
Papalloneja
el desig dins el calze, com música dins la nit. L’ésser es distreu de tot el
cansament dolç d’un primer dia de treball, a mitges tintes, paraules de
benvinguda esmorteïdes per la tarda acabant de pintar un moble, una finestra,
una fotografia d’un capvespre en blanc i negre, el natural descoloriment dels mites, cromàtic d’esperances
i nuvolades inexistents, xafogor dolça de suor a les parpelles, perlada en uns
braços de morenor sobtada, cobrada d’un sol llunyà, d’una mar vista cinc
segons, més a prop que mai i ... de sobte, llunyana. Cervesa fresca en copa
petita, escumosa d’un primer glop llarg i gustós, del raïm acabat de collir i
les figues, dolces per fi. Crida el Fogerty cercant la llum i la llum m’encega
tot el dia fins que arriba la nit amb la seva espelma a la finestra, els ulls
mig clucs, dorments de vida, cercant repòs. És diferent de la dels passejants nocturns,
agafats de la mà, sense res més que el quart de lluna lliurant-se a tots els
moments foscos , sense pes, de l’univers ? El mapa de totes les llegendes
passades s’estén sota uns ulls volgudament glaucs, allí on descansen les penes,
els neguits, les darreres desesperances però tanmateix llargues llums dins nits
com aquesta, com fars, com son, volgudament , els teus
llagrimalls
(...)
12/8/23
L'espera
Estar-se
quiet i no esperar res. Potser, tan sols, el temps. Passa el temps lentament, a
cop de sol amagant-se rere les muntanyes. Veig, llavors, un contrallum al marge
del camí : espigues, flors seques, herbes...totes alineades en negre. Penso en
ombres xineses, mogudes pel vent suau de la plana. El so de la màquina nova, al
disparar, m’agrada ; és suau i quiet, poc estrident. Les fotografies resultants
son boniques.
El
paisatge és sec, no hi ha bassals, la terra crostada i les restes de les tiges
segades, punxegudes, d’un color groc dur, cruixen sota les botes al
trepitjar-les, amb un obscur, quasi bé demolidor so , una mena de missatge profètic de la llum mentre mor, un dia més.
Regnes. Palplantat, espero el pas d’una au xisclant a l’ocàs ; m’imagino un
cérvol a contrallum, amb la cornamenta ben perfilada, observant-me. Potser és
l’efecte d’haver estat llegint aquests dies “ A la pell del llop”, de la Kerstin Ekman. El
protagonista hi veu un llop ; es tracta d’un caçador suec, a les acaballes de
la seva vida. Records de caça, de natura, d’ancestres i salvatgia. De llibres,
també. Jo penso en un cérvol, una àliga, un mussol, però el cérvol, més tard,
assegut a la gandula del petit pati emmurallat de verd, se m’apareix emmarcat per la llum de la porxada,
mirant-me sense reticència. Tant difícil fora això com que jo escrivís bé.
Com
Pessoa, per exemple, força inintel·ligible de vegades però transmetent la
certesa, la veritat, l’autenticitat de les paraules bellament escrites.
“
Així, entre els murs alts de l’audàcia absurda, a les rengleres d’arbres i en els ensurts d’allò que es neuleix, un altre que no fos jo sentiria dels llavis
trists la confessió negada a millors insistències “ .
Els
murs alts de l’audàcia absurda...poca gent escriu així de bé. Pessoa era poeta,
pel que sé, però aquest “Llibre del desassossec “ és, llegit amb la
precaució i el distanciament necessaris, un llibre que se’n podria dir de vers
lliure. I el protagonista, que escriu una autobiografia sense fets, podria ser
jo. Podria, en certa manera, tot i que no. Jo espero el cérvol i mentrestant
trobo ombres xineses. El sol i la llum segueixen al darrera, amagant tots els
seus secrets.
30/7/23
Ales ( tanka d'estiu )
23/7/23
Cuca
La cuca de llum, infinitesimal llum-verd-esperança, bella i estranyament transparent, enmig d'un racó de negre nit. Quan es té un dia on un pensa en moltes coses ensorrant-se de mica en mica, apareix la cuca, la veig i me n'adono d'allò del mai és massa tard, de l'encara si ...de la minúscula esperança verda enmarcant una nit d'estiu. Cada any, per aquests dies, se'm deixa veure-la.
9/7/23
Rereguarda
Fa un parell de dies, al vespre, caminava sota una pluja que potser ni era pluja, més aviat eren gotes ben bé passatgeres. Com una rereguarda. Baixava pel carrer cap a casa, i de lluny, veia entrar els Q. a casa seva, al pas de la gent gran. El Q. s'ha aprimat força. Ja queden pocs vells vivint als Rajolers i jo baixava pel carrer amb totes aquestes gotes caçant-me al vol com si fos la rereguarda de tota aquesta pluja que ha anat caient les darreres setmanes, abans del pic de calor que sembla ha de venir . Gaudia d'elles com gaudia - recordava - de les converses dels que ja no hi son.
Amb el Chett Baker de fons, alleugerint el pes de les passes.
2/7/23
Diari d'un nàufrag. Apòcrif 2
Amb les
cadires del pati, els nens s’han fet un vaixell. A la proa han instal·lat un
carro vell de paleta del revés – com les cadires -, de tal forma que la roda
queda cap amunt : fent-la lliscar, de
seguida descobreixen un motor, a més de les veles surant entre els pals
d’escombra distribuïts al llarg de la coberta, d’un altre timonejant el rumb, orientat a
terra ; sota les cadires, la sentina i les cabines, on dormen. Per arrodonir-ho
tot, el pedrís del pati del davant, que els hi fa de mar.
L’abundosa
tripulació de cinc petits membres han decidit d’emular Phileas Fogg i donar la
volta al mon no en vuitanta, sinó en setanta-nou dies ; per fer-ho han
establert una ruta, o més aviat un inici de ruta, mentre salpen de seguida,
doncs no poden esperar més de veure com navega el seu lleuger bergantí,
discutint-se de si han de parar primer al Marroc o al Camerun, de si els
arribaran les provisions i el combustible – la roda del carro ja ha començat a
girar- . En tot cas, han d’arribar a Sudàfrica i allí veuran què fer. Fan anar
hores i geografia a tot drap, tot girant ara a esquerra , ara a dreta ; tenint
alguna tempesta punyetera entremig ; discutint-se sobre si ja s’ha arribat o no
; fent càbales i mirant el mar, el cel i les estrelles.
Arriben a
port. Tots surten del vaixell, excepte l’encarregat de màquines, que es queda
perquè troba que no va del tot fina la roda i la vol reparar. Van tornant, l’un
amb queviures, l’altre amb benzina, aigua...pugen a bord i llavors apareix
l’àvia, que els hi pregunta a què juguen.
“Juguem que som en un vaixell i donem la volta
al mon “
Ella es
mira l’estructura i l’avalua. Somriu i diu : “ Que bé, però en acabat mireu de
tornar-ho tot a lloc “. Un sí àvia a l’uníson tanca la breu interrupció
i quan desapareix pel llindar de la porta, amb els cops de bastó allunyant-se
passadís enllà, per un moment pensen en algun pirata desconegut i es miren
entre ells, miren el mar altre cop i sense immutar-se, tornen a navegar. A
pesar de tot, no sembla que per a ells hi hagi cap diferència entre el joc i la
realitat, no diferencien massa una escombra d’un timó, una roda vella d’un
motor, el pedrís del mar...la marinada de la tarda els hi ho acaba de
confirmar, inalterable com aquest “juguem a ...”, salva-conducte cap a
l’aventura. Per a ells son dues realitats, vet-ho aquí, perfectament ajustables
segons les necessitats del moment. Amb els seus ulls grossos et miren des
d’aquella distància inabastable que els permet de fer-ho, dins del seu mon
sense diferències de cap mena, on tot sembla possible.
Així que,
segons ells, ja s’ha fet de nit i tots es posen sota l’entramat de cadires,
disposats a dormir. Seran dos o tres minuts que faran d’una nit sencera. És
llavors quan el nàufrag, que els ha estat observant des de la seva petita talaia
enmig del mar, observa un grup de dofins saltant en mig del clar de lluna per
damunt el vaixell, deixant gotes de l’aiguabatre damunt la coberta buida del
vaixell; i com després sura l’aigua de l’espiracle de la balena, per deixar pas
a la forma del seu cap, del seu ull obrint-se i observant el son dels infants,
jugant a fer la volta al mon. El nàufrag veu tot això mentre el dia torna i la
tripulació es lleva, una mica cansada de la vida dins un vaixell. El nàufrag
els hi ho explica, amb un llibre a la falda, tranquil·lament assegut al sofà,
dins la seva illa. Els nens se’l miren i ell els hi assenyala les gotes d’aigua
que han deixat sobre el pedrís, tant a proa com a popa, i sobre el vaixell, assecant-se ràpidament. L’aiguabatre, els hi diu. Les esquitxades de la seva felicitat,
afegeix per a ell mateix quan veu com obren la boca, creient-se allò que els diu.
La realitat de les coses no deixa d’esquerdar els seus jocs, a la fi, com
passa amb els cops de bastó de l’àvia, o aquest núvol juganer que ha deixat
anar quatre gotes mentre dormien.
Però el
més fàcil és continuar amb el joc, oblidant-se ràpidament del lapsus que els hi ha explicat el nàufrag; fins que es cansen. Abandonen el barco. El
nàufrag sent els seus xiscles alegres mentre s’allunyen , mira un moment el
vaixell a punt de ser desballestat, i deixant-se portar per la marinada que
entra per la finestra, tanca els ulls i respira.
25/6/23
Columbòfil
Reial
Club Columbòfil de Catalunya. El camió el tinc al davant durant una bona estona
, suficient per entretenir-me tot mirant l’escut amb la corona i el colom
dibuixat tot subjectant amb el pic una carta, arrodonint-lo el nom d’aquest
club del qual en desconeixia l’existència. Coloms missatgers, especifica a
sota. I més avall, fundat l’any 1890. Animales vivos , hi diu en una
etiqueta enganxada a la part de dalt de la lona; a la de sota l’hi han fet un
forat rectangular tot folrant-lo amb una xarxa de petits forats perquè així
entri l’aire. La primera pregunta que em faig és si encara porten cartes
físiques, els coloms, com el de l’escut ; si mai les han portat al pic, de fet
; en tot cas si els coloms obren el pic o no quan volen. Rotlles de paper
lligats al coll ? A les pel·lícules que recordo era així. La segona pregunta és
la relacionada amb el com s’ho fan per fer volar el colom d’un lloc exacte a un
altre lloc exacte, i fins a quines distàncies ho poden fer. Ensinistrament,
clar...però perquè un colom i no, posem per cas, un falcó ? Una oreneta ? Bé
clar, en aquest darrer cas la resposta trigaria segurament un any a arribar. El colom és
més domèstic, suposo ; més manipulable, més humà.
Després
em faig una tercera pregunta, que té més a veure amb els missatges i la manera
de fer-los arribar ; de la lletra menuda ; del que es vol dir en poques
paraules sense ser les més elementals, per por a un excés de claredat : t’estimo,
per exemple. De com seria de fàcil, llavors, escriure un missatge i fer volar
coloms.
Sobre el silenci
Màxima confunciana : " Posseir la identificació silenciosa de les coses ".
" La necessitat de viure ensordit és un dels símptomes reveladors de la por. "
"(...) El veritable silenci es troba (...) en aquells dominis on l'ego perd el seu fonament. És llavors quan el silenci atura,ordena, crea i dissol (...)."
Sant Bonaventura : " L'home quan calla, pensa en els seus camins."
R.Andrés, de No sufrir compañía. Escritos místicos sobre el silencio ( s.XVI y XVII)
18/6/23
Carraca
El xerric de la carraca lligant mercaderies al camió, a la furgoneta, dalt del cotxe ; fixant la càrrega perquè no es mogui. Hi ha pensaments, emocions, sentiments fins i tot, que haurien de lligar-se com ho fa la carraca perquè sinó se’n van, i no tornen més. I no son això els records potser ? Vivències lligades amb una bona carraca, traslladades a través del temps per aquesta màquina sempre imprevisible que és la memòria, la qual funciona amb gran varietat de combustibles, tots perfectament sostenibles.
Com podria ser una cançó, per exemple.
9/6/23
La mà desclosa
-Això sí que és tendresa – diu ella tot observant un
bes espontani d’un fill a la seva mare el dia de la seva graduació. El noi és
molt alt i la instantània el revela ajupit de cintura cap amunt, els llavis
sobre la galta d’ella, qui somriu a la càmera de manera ben natural, feliç, com
ho fa son pare més tímidament, a la seva dreta. El noi va amb una llarga toga i
un birret que s’aguanta amb la mà esquerra, una mà perfectament definida,
nítida en comparació a la resta de la seva figura, parcialment esvaïda pel
ràpid moviment que segurament ha agafat al fotògraf per sorpresa. Malaguanyada
!- devia pensar al disparar. Tot i això, la va revelar i segurament no la
devia entregar als seus protagonistes.
La foto és en blanc i negre, antiga , amb les vores ribetejades
amb fines blondes de color blanc, no massa gran. La gira i veu només un número
anotat amb llapis : 56. La seva edat.
-Mira quina casualitat, la teva edat – corrobora la
veu de l’Oriol, al seu costat, mirant-se-la de reüll. Ella arrufa
momentàniament els llavis tot girant la fotografia per tornar-se a fixar en
aquella mà pàl·lida, blanquíssima, damunt el birret fosc.
-T’agrada
? – fa ell apropant el cap al d’ella.
A l’Agnès li agrada. De fet li agraden, a més d’
aquelles fotos antigues que son dins el petit cabàs d’on l’ha tret, tots els
trastos i llibres vells que van veient per les diferents parades com pedaços de
vides passades, testimonis d’ús perllongat amb tota la pàtina brunyida damunt
d’ells ; mostrant, a poc que un s’hi fixa, petits detalls d’aquelles rutines ja
mortes dipositades damunt de cada objecte :
la roda de la màquina de cosir centenària, polida de tant posar-hi la
mà, perdut el seu color daurat original ; o el tros de fusta al voltant del
petit tirador que ferma la porta de vidre del rellotge de paret, picat de tant
posar-hi les ungles per obrir-lo cada dos o tres dies per donar-li corda ; o bé
aquelles inicials gravades al mànec d’un ganivet de plata, ja perduda la seva
fulla...aquarel·les de camps amb pallers i masos antics, ovelles blanques,
dones amb davantals davant un tros de mar, de cel ; fotografies, com aquella
d’un instant on només s’hi veu la mà, dos somriures i un petó.
-Té alguna cosa...-respon ella simulant un
desinterès mirant-se-la de gairell per
depositar-la al cabàs. Deixar anar la imaginació és el que li agrada, tot
pensant en aquella mà nítida, un tros de vida dins aquell remolí d’imatge al cos
del noi, com si el moviment no s’hagués acabat mai i romangués aturat en algun
lloc, com les mirades, els ulls i la tendresa.
-¿ How much ? – sent que diu l’Oriol al marxant,
tornant a treure-la del cabàs tot ensenyant-li. Es fixa en l’home, és alt i esprimatxat, amb pocs cabells al cap i
aire de dandi vingut a menys ; té les mans a les butxaques i una cigarreta
penjant-li del llavis, el fum de la qual li fa guinyar els ulls a l’apropar-los
a la fotografia, la qual li agafa de les mans per quedar-se-la mirant, com si
no l’hagués vista abans. L’Agnès copsa aquest petit gest de sorpresa, tot
mirant al marxant i avaluant la possibilitat, natural en ella, de si no fos ell
el noi de la fotografia. Li ha vingut la idea al cap només de veure’l, no li
costa gaire d’iniciar especulacions en relació a una possible història : com
algú pertanyent a una classe alta acaba venent el poc que li queda en un mercat
d’antiguitats de York, i a partir d’aquí escriure sobre la vida d’aquesta
persona, o potser sobre la d’altres dins aquella, més interessants; o no, o
ves a saber...es fixa en el mocador que
porta al coll de la camisa mig oberta, una camisa gastada com l’americana de tweed i la mirada vidriosa dels seus ulls,
preguntant-se què hi fa aquella fotografia allí, com si , posem per cas,
l’hagués cremat feia anys en una xemeneia d’una casa buida, a punt de ser
subhastada...i aquella tendresa ? es pregunta ara intrigada mentre l’home gira
la imatge i, sense dir res, assenyala la xifra : 5,6 lliures.
Aquest gest osc i mundà, quasi bé despectiu per part
del venedor trenca la petita màgia creada dins la seva ment, però no sembla
afectar l’Oriol, qui treu un bitllet de deu de la cartera tot donant-li. L’home
obre una capsa de llauna i cerca el canvi. L’Agnès es mira les mans, llargues i
magres, mentre agafen les monedes. La vista s’allarga al canell, on el moviment
deixa al descobert un rellotge d’agulles, amb corretja de cuir. De seguida la
màniga de l’americana el torna a tapar ; l’home li torna el canvi i d’un calaix
treu un sobre on hi endinsa la fotografia amb delicadesa, tot entregant-li a
ella, mirant-la - li sembla a ella – amb
ulls de resignació, com qui desisteix de que algú el pugui arribar a entendre.
Li somriu, agraïda no sap de què, mentre l’Oriol torna la cartera a lloc i fa
un anem ? i un Thank you, sir que l’home correspon assentint amb
el cap i un have a nice day de veu trencadissa.
S’allunyen carrer enllà, cap a la zona emmurallada.
Han caminat força estona dins la tortuositat dels carrers medievals, amb cases
estrafetes alçant-se esbiaixades, desproporcionades, aguantant-se amb
l’equilibri precari d’unes bigues vistes en parets i porxades, obrint vidrieres
totes partides en més vidres petits, calidoscòpics de tot allò que hi passa en
una ciutat aturada en el temps .Cada vidre una vida, ha anotat l’Agnès
en el seu petit bloc de notes, asseguda en una coffe-shop ubicada en una
petita plaça oberta a la muralla, sola, mentre l’Oriol s’ha allunyat per tirar
unes quantes fotos més. Les cases inclinant-se damunt meu com arbres dins un
bosc, com petits gegants de fang, a punt per esfondrar-se. La lletra menuda
i endreçada solca la petita pàgina en blanc. La mà, escriu finalment.
Deixa el bloc sobre la taula, estira les cames i agafa
el sobre amb la fotografia. Hi ha un mim a prop, fent el seu número pels
passavolants. S’acompanya de la dansa de la fada, del Trencanous de Txaikowsky.
Ni fet exprés, pensa l’Agnès mentre la treu amb cura. Mira el 56, escrit a
llapis. S’hi fixa una mica més i llavors veu el que sembla un 1 una mica més a
l’esquerra, pràcticament esborrat. Al seu costat hi podria haver hagut
perfectament un nou. 1956. Llavors la gira i la mà, nítida, torna a aparèixer, enmig de la fotografia. La
deixa sobre la taula tot apropant el rostre per observar-la millor. Al canell ,
un rellotge. Ja m’ho semblava ... que torna a pensar mentre un petit
somrís de satisfacció li floreix als llavis.
¿El seu pare?- es pregunta tot seguit. Si la
fotografia fos del 1956 podria ser-ho. Fa les seves càbales: el venedor
semblava rondar la seixantena, això vol dir que devia néixer a mitjans dels
seixanta per lo que el noi de la foto si en tenia divuit al fer-la deuria tenir
uns vint-i-dos anys. Sí, bé podria ser el seu pare, tot i que força jove. Així
i tot...qui es ven una fotografia dels seus avis i del seu pare per quatre
xavos ? Quan li han ensenyat, de seguida l’ha girat per inventar-se un preu de
forma prou natural ; però després , al col·locar-la dins el sobre ho ha fet
d’una forma tant delicada, amb aquelles mans tant semblants a les del noi... no
ho acaba d’entendre sinó fos que tot plegat no tingui raó de ser i que aquella
fotografia no pertanyi a ningú més que al temps passat, sense pare ni avis ni
patrimoni dilapidat ; ni tant sols aquells ulls que li han semblat plens de
resignació. El seguit de pensaments passen pel cap de l’Agnès amb languidesa,
la mateixa languidesa amb la que observa la fotografia, esperant descobrir
algun desllorigador per aquella història que ja ha batejat amb el nom de La
mà. Aixeca la vista i el mim simula ser darrera un vidre, estenent amb
gràcia tots els dits de les dues mans enguantades de blanc enfront seu, fent
realitat la percepció del que no hi ha. L’Agnès somriu.
Comença a ploure, tímidament ; la música cessa i el
mim acaba el seu número somrient als quatre aplaudiments de la minsa audiència
mentre exagera un parell de reverències amb un bombí a la mà. Torna a guardar
la fotografia per no fer-la malbé, agafa la bossa i entra a l’establiment, on
s’asseu en una taula raconera amb vistes a la plaça. Treu la llibreta i escriu
unes frases , sense un motiu clar, com li passa sempre quan no pensa massa en
res : en un moment tot s’esfondra, com en el conte aquell del Calders, el de
l’home que té la vida dins del seu puny, tancat. Com l’home quan em donà
la fotografia, entregant-li a una desconeguda aquella mà, oberta i protectora.
La seva mà, abans de ser tancada com el personatge del conte, en el moment
precís en què se li escapava del seu cos. La mà desclosa, acaba escrivint.
Aixeca la vista i veu ara l’Oriol tapat per la caputxa de l’impermeable, deixant
només a la vista l’objectiu de la càmera sortint amunt, en direcció a algun
detall invisible per a ella. L’Oriol té unes mans petites però boniques,
estilitzades, fàcils d’agafar. Quan es gira cap a les taules i veu que no hi és
es queda mirant al voltant com preguntant-se si aquella és la plaça on l’ha
deixada fa una estona. Llavors mira a l’establiment i les seves mirades es
creuen, igual que quan es van conèixer. Ella fa un moviment amb la mà i somriu
quan ell li retorna la salutació amb la seva estesa. Els hi agrada, de vegades,
jugar a fer-se els desconeguts. Es treu la caputxa mentre s’apropa. Troba que
amb els anys s’ha fet agradablement gran.
A la nit, ja dins del llit, ell es mira les
fotografies del dia mentre ella li explica la seva teoria sobre el venedor
ambulant. Sobre aquell 56 que en realitat és un 1956 ; sobre les coincidències
dels rellotges ; sobre la finor de les mans i el conte aquell, sobre el mim i
el Trencanous. L’Oriol se la mira pel damunt de les ulleres, somrient. Li
agrada sentir tot el que el seu cervell acumula durant el dia, tot i que sap
que sobretot ho fa per ella mateixa, per endreçar-se una mica tot aquest imaginari
de la qual ella forma part. Per fabular .
-Ja has escrit alguna cosa, segur...- que li diu
agafant-li la mà. Les té calentes. Sempre té les mans calentes, l’Oriol, és com
un radiador ambulant. – T’hauries de llegir “L’elogi de la mà”, de
Focillon, parla de les mans i els artistes- afegeix acariciant-li els artells.
Ella allarga el seu braç cap a la seva falda, tornant-li la carícia abstreta en
els seus pensaments, amb suavitat.
-Sí, he escrit alguna cosa...potser amb això ja n’hi
ha prou- contesta amb la mirada perduda en la mà. Té la llibreta de notes plena de sensacions esparses, com si fossin
peces d’un trencaclosques, d’un estat d’ànim produït pel mateix viatge, que
està resultant un pèl melangiós i amb la solitud pròpia dels seus caràcters,
avesats a compartir una mateixa idea pròpia d’aquell, dins uns marges
establerts que sovint no saben ni que existeixen ; simplement, cedeixen cadascú a les rareses de l’altre. I se les
saben, aquestes rareses. Per això ell li proposa de tornar l’endemà a la mateixa
parada on han comprat la fotografia. Ella l’entén. I hi accedeix.
L’endemà sembla una repetició de l’anterior, sinó fos
per la fotografia que l’Agnès tragina dins la bossa. Esmorzen fort, com és
costum al país per tot seguit sortir de l’agradable hotelet on s’estan, una
antiquíssima casa a unes quantes cantonades de l’exterior de la muralla. El dia
és gris, amb el sol escolant-se enmig dels núvols, regalant sensacions allí on
va a parar. L’Oriol cerca la llum i l’Agnès, a la seva manera, també. Tornen a
pujar les escales de la muralla per
fer-ne un tram - l’Oriol ha descobert
tot un mon de xemeneies perfectament alineades arran de vista des d’allí dalt
que no para de fotografiar – per després baixar-les i endinsar-se en els
carrerons fins travessar un petit pont de pedra on el riu a sota baixa mig
encanalat, més enllà del qual hi ha un
parc amb una plaça on els firaires van muntant les parades.
El marxant és allí, abillat igual, col·locant la
mercaderia sense masses presses. L’Agnès té un bon anglès, per això no pateix,
tot i que ara que l’ha vist no ho veu massa clar. Treu el sobre amb la
fotografia a dins de la bossa i se la mira, esperant una empenta invisible que
fa el seu efecte : decidida, es dirigeix
cap al marxant.
-Excuse me...- l’home es gira, se la mira
primer a ella i després a la fotografia. El seu rostre sospira tot ell, com
sabent què és el que vol ella. Li explica que el noi de la fotografia no és
ell. És el seu oncle, que ja és mort, com els seus pares i els seus avis. Ell és
el qui els ha sobreviscut a tots, la vida habitualment fa aquestes coses amb els
més petits de les famílies, afegeix somrient amb amargor. Llavors l’Agnès li
explica allò de la tendresa, de la mà, de com es pot cloure per transformar-se
en un puny però que al final, s’acaba obrint i d’ella només en pot sortir la
vida. Coses meves, li diu tractant de fer-se entendre. L’important- afegeix –
és que la d’aquella fotografia és ben oberta, i per això no se la pot quedar ;
que li regala , li farà bé de tenir-la, a ella ja li ha fet, només de tenir-la
un dia ; que res més, que passi-ho bé. L’home se la mira i l’accepta, tot
abaixant els ulls, possiblement avergonyit. Sembla que ha entès alguna cosa de
tot aquell discurs on ella ha estat prou expressiva, com ho seria més una mare
o una germana, més que una desconeguda.
Mentre tornen, l’Oriol l’abraça. Ella recolza el cap a
la seva espatlla. El sol surt i els il·lumina. Un turista capta el moment, amb
tot el carrer buit al fons, les seves figures foses en una de sola. Apropa
l’objectiu, enfoca...i dispara.
-Això sí que és tendresa...- exclama en un idioma
estrany.