Estiu

.
Aquest any l´estiu arriba més puntual que mai i, com si d´un casament es tractés, la capriciosa natura fa cas del dogmàtic calendari i accedeix a contraure matrimoni un vint-i-u de Juny allunyant les nuvolades per deixar que el sol exerceixi la seva dictadura . Un sol que cau amb la tòpica justícia per primer cop com si hagués estat esperant impacient el debut després de tants dies de restar en segon pla, d´ocupar la segona fila als mapes meterol.lògics. La veritat és que de seguida un s´acostuma ràpidament a la seva implacable llei, i l´acata amb un tedi creixent, paral.lel a l´alça vermella del mercuri als termòmetres.

Però sent justos cal dir que el tedi està més vinculat al laborable, als aires condicionats que el regeixen, a les camises i els pantalons llargs enganxats a les cadires, al sopor d´havent dinat dins el cotxe, i a tantes incomoditats que toca patir a causa de la calor, aquesta laica quaresma que ens toca patir cada any abans de la gran alliberació del mes d´Agost.

Així és com ho veig jo, però no per això aquest Divendres, arribant a casa al vespre, vaig sentir amb pacífica laxitud, com si es tractés d´ una balada del Buddy Holly, l´aire de tarda remorejant pel passadís, traspassant la llar per les finestres obertes mentre les persianes desplegades aturaven sàvies la brillantor de ponent, empresonant-la en ombres allargassades a les parets blanques del menjador. Em canvio de roba, posant-me samarreta i bermudes, i em calço les sabatilles d´espart, que fan sentir la frescor de les rajoles més aprop.Llavors surto al jardí, i aprofitant la claror encara de la tarda-nit, trastejo entre els testos, rego alguna hortènsia de fulles caigudes i pujo al terrat a recollir la roba estesa, mentre miro el sol , que sembla decidit ja a plegar de treballar en el seu dia més llarg, aquell que anomenem el del solstici, el primer dia d´estiu.

Moments

Moments copsats : una dona travessant el carrer amb un paquet de rotllos de paper sanic sota el braç; una noia rossa jove,pell bruna ,minifaldilla i sandalies de peu descobert,agafades pel dit gros amb una cinta de pell trenada amb motiu floral; una veu que surt d´un balcó animant el Pedrosa; l´aire fresquet que puja pel Passatge del Sacarament;l´Alone Again del Gilbert O´Sullivan pujant cap a Estenalles;El verd verd del fullam de les rouredes del Sòt de la Bota;el somriure de l´Anna Guixeng;les restes de pintura sota les ungles;el so de l´ordinador.

Su primo

.
-"¿Y tú quien eres, tú o tu hermano?-"

El "chamaco", d´ulls negres i vius, seriós, li contesta sense dubtar: "-Ni yo ni mi hermano.Yo soy mi primo-" .

Llavors l ´Adolfo, s´aguanta quelcom que sembla sortir-li de la boca, tal i com ho fa ell, sacsejant el cap endavant com si sanglotés, però de riure.

Llums i ombres

.
(...)Has pronunciado las palabras como si no reconocieras la existencia del mal y las sombras.Por qué no eres un poco amable y te detienes a pensar en lo siguiente: ¿qué haría tu bien si no existiera el mal y qué aspecto tendría la tierra si desaparecieran las sombras?Los hombres y los objetos producen sombras.Ésta es la sombra de mi espada.También hay sombras de árboles y seres vivos.¿no querrás raspar toda la tierra,arrancar los árboles y todo lo vivo para gozar de la luz desnuda?Eres un necio.(...)

El Maestro y Margarita -Mijaíl Bulgákov-

Pie de la cuesta

La llarga platja s´allarga en direcció a ponent, i resulta estrany apropar-se al sol resseguint la linea de sorra i aigua que sembla arribar-hi, en una posta on les ombres s´allarguen com figures d´un quadre de El Greco. El Pacífic braveja amb onades petites de crestes blanques que fan les delícies dels nanos que s´hi llencen amb petites taules de surf, aprop meu mentre miro de no trepitjar les boles de fenc que deixen anar un parell de cavalls amb genets locals que es passegen no gaire més endavant d´on som nosaltres.La platja queda delimitada en bona part de la seva longitud pel mar a un costat i per l´altre per una llacuna força gran, anomenada Laguna de Tres Palos, d´aigua salada. L´ambient per aquest costat és tropical, de una extensa vegetació que tapa la visió d´aquella. No hi ha massa gent, i la majoria és gent del país, que sembla no fer massa cas de la bellesa de l´ocàs del dia; les cares però, denoten una serenor en els ulls mig clucs que fan arrugar les pells colrades amb somriures que em resulten familiars, una constatació de la mateixa bellesa que admiro jo per primer cop, i que en ells és un reflex de una quotidianitat ben administrada. Aquest lloc s´en diu Pie de la Cuesta, un petit racó de món a la vora d´Acapulco, al Mèxic més occidental.

És al tornar de la passejada, quan el sol és al seu zènit, quan ens entretenim tot fent unes fotografíes. El P. treu el seu equip, que fa patxoca de veure, i va disparant al cel enrogit. Al darrera nostre, hi ha un home que ens observa, a una certa distància. Podría passar pel clàssic mexicà de mitja edat: alçada mitja, gras, cabell laci negre mig enrinxolat, i l´inevitable bigoti caigut .Ens saluda, tot preguntant-nos si estem fent algun reportatge. Davant la negativa, la inevitable pregunta d´on venim,i després de satisfer la seva curiositat, ens indica que si volem sopar ho podem fer al petit bar que té montat al darrera nostre, indicant-nos una casa del darrera, una petita edificació d´un sol pis amb forma de U on s´hi entra per un pati que li fa de terrasseta cap a la platja. Tinc gana, així que mig convenço la natural malfiança dels meus companys de viatje per acceptar l´oferta.

Entrem a l´edifici i li fem saber al paisà que ens avenim a sopar.El C. fa cara de pomes agres. L´home, atent, ens indica que si ho volem, ens pot treure una taula a la platja. Dit i fet, al cap de poca estona ens trobem asseguts contemplant la serenor del mar en la qüasi foscor de la nit, escoltant la remor de les onades morint a la sorra, mentre jo assaboreixo una cervesa Sol tot esperant el sopar : el menú és el del dia, més ben dit, el que el nostre amfitrió ha pescat avui a la llacuna : una morraja ( que no sé ben bé de què es tracta ) feta a la brasa, acompanyada per uns calamars cuinats sota el nom de Diablos, que resulten tenir força picant; i de postres, fruita fresca. La olor del peix acabat de fer ens obre la gana, i la suau brisa del mar ens refresca de la calor soferta durant el dia.

Després de servir-nos l´àpat, l ´home ve amb una cadira i ens demana si pot seure.“Faltaria más“, dic jo sense reticències, un cop he provat i aprobat la morraja. Els amics em miren sorpresos.El C. No bada boca.L´home s´asseu tot presentant-se : Armando Escudero, i ens dóna la mà. Parlem d´Espanya ( quin remei !) i ell ens explica una part dels seus somnis: l´any vinent vol ampliar el negoci: acondicionarà unes quantes habitacions de cara als turistes,i qui sap, si la cosa va bé, potser podrà construir un hotelet, i d´aquí uns quants anys poder fer el viatje que sempre ha volgut fer a Europa, amb la dona i els fills.L´itinerari el té clar: Madrid, París i Roma.Llavors se´ns queda mirant, tot esperant l´aprovació. Es mira el C., que segueix fent cara de pomes agres. Li diu: “Mira, mano, que sé lo que estás pensando: aquí está este pinche cabrón tocándonos los huevos toda la cena, eh?”Ho diu amb sorna, sense ser malintencionat, acord amb el seu tarannà franc i festiu.El C. se´l mira,sorprès deh què l´hagi clixat.I és que amb la conversa, descobreixo un home força observador, espavilat i acollidor.El cas és que El P. i jo arrenquem a riure, i l´Armando somriu tot mirant el mar, on un tros de lluna il.lumina l´aigua en una llarga estria platejada que sembla marcar el destí dels seus somnis, aquells que ens ha regalat en una bonica nit d´estiu vora el Pacífic.

Encaixada

Veient-li la mà ja sabia com seria l´encaixada.Era molsuda,de dits gruixuts i carnosos,ben alimentats però alhora forts,a joc amb una palma rebotida on la carn sobresortia en plecs consistents i homogenis,un conjunt de tamany no tant gran com un podia immaginar-se,altrament una mà seca: al donar-la,no apretaría prou,però si el suficient perquè sapigués de quin peu calçava.

Malacara

Li deien "el malacara" i com qüasi bé sempre, el sobrenom li esqueia prou: una tofa de cabells rinxolats enmarcàven uns ulls petits inquiets,d´intenses pupil.les esbojarrades que et miraven neguitoses.El nas li baixava afilat cap una boca ganyotosa suspesa sobre una àmplia mandíbula de dents petites però afilades, que ensenyava amb freqüència contreta,com contret era el seu rostre cada cop que s´adreçava a algú.La impresió inmediata al veure aquella faç era quelcom surrealista,com de trencaclosques mal acabat,on les peces decididament no acabaven d´encaixar.

Una tanca publicitària

Les campanyes de publicitat renoven els amplis cartells que es veuen en tanques a les entrades de les ciutats, als polígons industrials o a prop de nusos viaris i grans avingudes, tots ells estratègicament situats. Ara, a la primavera, entre dies de pluja i cels trencats de núvols foscos, de ruixats intermitents i de l´esclat del groc de la ginesta al llarg de la riera, em trobo cada día sota la mirada d´uns ulls nous : els d´una noia de pell morena, de cabell d´atzabeja, d´ulls d´una insinuositat a joc amb un cos sinuós mig ajagut vestit amb una combinació d´un color convenientment escollit, fosc, sense ser negre del tot, que desvetlla l´interès inevitable del qui l´observa. Tot plegat dins un fons blanc que li dóna a la fotografia un contrapunt neutre, com d´una inmaculada buidor on resalten encara més la calidesa de les corbes femenines. El nom de la marca anunciant a la part de dalt, no gaire gran, sembla no voler destorbar el poder suggestiu de la imatge en el seu conjunt, i de manera especialment insistent, els ulls de la noia, que semblen seguir-me des de tots els angles.

A la llum del día, la fotografia intimida i atrau al mateix temps, potser pel tamany d´algunes de les valles, potser per la seva repetició; el cas, però, és que aquesta noia sobta dins la seva intimitat que vol mostrar-nos en la grisosa i pública realitat dels carrers; tant natural i descarada al mateix temps.

Però a vegades no és així. Aquesta percepció va canviar quan vaig ensopegar amb ella ( amb la valla exactament igual a la descrita més amunt, és clar) un dia al vespre, ja tard. Ella és al darrera del darrer carrer de la ciutat, a la darrera de les cantonades; darrera seu, camp i foscor. Davant, naus industrials amb l´asfalt del pis mig aixecat, confonent-se amb la pols ; l´enllumenat públic, d´un trist carbassa que el mig plugim que cau entristeix la seva existència.Allí, els fars del cotxe reflexen altre cop la imatge abans vista. El poderd´aquesta però , ja no és tal . La solitud del paratge, la meva pròpia solitud dins del cotxe, dins la nit amb la seva penombra trista de pluja, fa el seu efecte. En l´interval de temps que el cotxe la il.lumina detecto una mirada, potser la meva, despullada de insinuacions i mentides.També podria ser la seva, penso al breu moment en què em fixo com, fugissera, una gota d´aigua s´escapa per la seva galta tot marcant una ratlla més fosca en la seva pell bruna; i un tros de paper, que es comença a doblegar sobre la marca rosada que la patrocina, en un dels extrems de la valla... al llindar de la ciutat, allí on el món de l´home sembla acabar-se.

Una cançó

La guitarra acústica sona primer sola, marcant la melodía.A continuació, es repeteix, però amb l´acompanyament d´ una segona, en segon pla, puntejant les notes.hi ha encara una tercera repetició, on sorgeix la veu del solista, l´Anders Parker, quasi bé recitant que diu :

I know you´ve been wondering what´s gonna happen
Ja se que has estat esperant què és el que passarà
In times like these of blood and metal
En temps com aquests de sang i acer
And then you´ve been waiting for the sun to shine
I llavors has estat esperant al sol que resplandeixi
And thinking maybe it won´t happen this time
I pensant que potser no passarà aquest cop
I know you got a lot of questions and a lot of worry
Ja se que tens moltes preguntes i moltes preocupacions

Canvia la tonada per encarar la tornada, lligant els mots “worry” :

Don´t worry honey, everything´s gonna be alright
No et preocupis nena, tot anirà bé
It´ll be alright
Estarà bé

La cançó, després d´aquesta primera estrofa, inicia la segona i darrera, exactament igual, però introduint la e- bow guitar, que emet un efecte de so que sona com una mena de corn, però encapsulat, lleugerament artificial. Aquesta fa com segueix:

You can climb a mountain and see real far
Pots escalar una muntanya i veure-hi molt lluny
See Ursa Major and find the northern star
Mirar l´Óssa Major i buscar l´Estrella Polar
It´s all a big circle you´re coming home
És tot un gran cercle venint cap a casa
It´s a big ride you´re riding on
És un gran viatge que estàs viatjant
I know you´ve got a lot of questions and a lot of worry
Ja se que tens moltes preguntes i moltes preocupacions
Don´t worry honey, everything´s gonna be alright
No et preocupis nena, tot anirà bé
It´ll be alright
Estarà bé.

Llavors es deixa anar la batería, inèdita fins ara , i en Bo Taylor s´introdueix amb un “solo” de guitarra clàssic, acompanyat per tota la instrumentació prèvia, curt però que té la virtut de conduir al tema a una mena d´afirmació,un final feliç que confirma l´Anders Parker repetint la tornada i acabant la cançó amb el It´ll alright repetit, repetit...fins a morir lentament tot esmunyint-se a la baixa en l´escala de volum.

Aquesta cançó la vaig entendre no fa gaire, mentre anava en cotxe cap a la feina. Tal i com em passa després de sentir repetides vegades un anglès dificultós, les dues estrofes entraren dins el meu cap desxifrades amb una naturalitat familiar; com si la música hagués esperat un moment, qualsevol moment de blancor mental per introduir-se dins el meu cap i deixar-hi un missatge. Sorprenent quan succeeix, encara.

El despertador

L´home seu al sofà oreller , mig adormit davant del televisor que va desgranant una vella pel.lícula en blanc i negre. Les darreres llums del dia cauen sobre els seus ulls cansats, traspassant els vidres de l´alta balconada del modest pis que habita; la persiana de fusta és enrotllada encara fins dalt, amb el cordill agafat al ganxo del batent fent un llaç l´ombra del qual li cau sinistra sobre el coll, el qual resta mig tapat pel vell batí de seda que cobreix el cos arrugat fins a les velles sabatilles de cuir, llustroses però de soles cansades.

El sol fa que li plorin els ulls, de per si aigualits, tèrbols de temps passats. S´aixeca per baixar la persiana, tot obrint el balcó.El so de la ciutat entra confós per l´audifon; l´aire de la tarda-nit és lleuger, de tardor primarenca.Torna a seure tot eixugant-se la llagrimeta.Es fixa en la pantalla : els rostres de la Katherine Hepburn, el Cary Grant i el James Stewart es mostren familiars, en una escena que potser ha vist vint vegades. Són dins una gran habitació de la mansió on viu ella. En Cary Grant discuteix amb ella, mentre el James Stewart s´ho mira amb cara d´estar per una altre cosa.

L´home gran sembla haver-se oblidat del desassossec que l´envaeix cada cop que es fa fosc, quan abaixa la persiana, d´un temps ençà. La pel.lícula sembla complir la seva funció d´entreteniment, però un so persistent, que fa estona que dura, sembla despertar-lo de la momentània pau en què es troba. És un so monòton, intermitent, que tard o d´hora acaba per fer-se notar. Tant és així que tot remugant, l´home gran i solitari s´aixeca mentre pitja el “pause” del comandament a distància. Ara, el Cary Grant, la Katherine Hepburn i el James Stewart queden tots tres en un primer pla amb una expressió d´expectació, i semblen escoltar quelcom rera una porta de doble batent, blanca com els seus rostres de cel.luloide.

L´home gran, més sol que mai, es dirigeix a la porta blanca de doble batent rera la qual sembla venir el soroll. L´obre. L´estança és mig fosca, però s´hi mou bé. Gira al voltant de l´ample llit de matrimoni, i amb la mà agafa el despertador de la tauleta de nit. És un model ja un pèl antic, baix i rectangular,de color vermell. Les agulles marquen l´hora amb un verd fluorescent, mentre l´aparell tremola pel soroll que surt apagat i somort dels seus engranatges “made in Japan”, que potser per la llunyania del seu creador acaben morint per si sols, sense necessitat d´enretirar el botó de la posició d´”on” a la d´”off”.

De totes maneres ho fa, i el deixa altre cop sobre la tauleta. Gira cua per sortir del dormitori.Els passos són cansats, mig arrossega les sabatilles per les fredes rajoles del terra.Surt, i amb parsimònia tanca les dues portes, per tornar al sofà. Els actors continuen en la mateixa actitud d´espera.

Pitja el “Play”, i segueix la pel.lícula : en Cary Grant, la Katherine Hepburn i el James Stewart semblen respirar alleugits, i somriuren a l´home gran i solitari , que s´adorm plàcidament, tal i com ho fa d´un temps ençà.