Transformacions

Nota: per entendre el perquè d´aquest text, cal visitar el bloc Transformacions. L´enllaç el teniu a sota.

- En quan als trauses, es planyeixen del nadó que neix, perquè fan recompte de tots els mals humans i això els entristeix. En canvi, quan algú mor, somriuen complaguts en la idea de que la mort s´emporta tots aquest mals i el finiquitat passa a un estat de felicitat permanent.-

L´home que parla així és alt, i té un aspecte solemne.Va ben vestit, la barba grisa i els pòmuls vermells.De fet, la barba és força llarga i arrissada, com el poc cabell que li queda a les temples i que per darrera encara es deixa veure a tocar d´espatlla. Va acompanyat d´un altre home, més jove però de complexió més aviat magra, sense afaitar, talment hagués sortit d´una malaltia.

-Si no m´erro, els tracis són un poble eminentment guerrer. No m´extranya que pensin així, pobra gent. Encara que nosaltres, no els hi anem pas al darrera.-
-La lluita marca els destins dels pobles, amic meu. Així ho he après al llarg d´aquests anys, i els déus marquen els seus destins, però tant sols perquè així ho volen. La mort, per a molts, és la darrera victòria.-

El camí és pedregós, i l´home més baix, sua sota la fina túnica de lli que el cobreix, notant les pedres sota l´espart del seu calçat. L´home més gran sembla més acostumat a l´activitat física.Segueixen caminant, abstrets en la conversa, i el més alt s´atura de tant en tant i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules, encara que en realitat, ho fa perquè el seu company es pogui recuperar.

S´aturen per contemplar l´ocàs sobre la Mediterrània. La mar resta com un mirall i una lleugera brisa acarona les figures dretes, dempeus al revolt del camí que s´alça sobre la linea de la costa, escarpada, de la illa de Samos. Un alt i solitari xiprès fa de padró i ombra als vells amics, que decideixen seure sobre una roca per assaborir el moment.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure o plorar, divertir-se i ensopir-se...i en el punt de néixer ja t´has de preparar a morir. Però mentrestant, el món respira i has de mirar de sortir de la ignorància que ens atrapa des que naixem.Tasca veritablement difícil, d´altra banda, si ets un trause-

L´home més gran somriu davant la reconeguda ironia del seu amic. Torna a passar-se la mà per la barba, cavil.lant.

-Potser per això cal escriure la història, perquè els nadons neixin amb quelcom més que un pà sota el braç.-
- Els nadons en saben més del què no et penses.Perquè les ganes de plorar que ja tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-
-Ja senten què? -
-L´olor que hi ha escampada de la mort...Després un s´hi avesa.

Heròdot gira el cap per veure millor el seu amic. El sol brilla sobre la closca d´en Sòcrates, tenyint-la de vermell. La seva mirada resta impertèrrita en la ràpida davallada de l´astre en l´ampli horitzó marí.
-Talment com la vida mateixa...murmura en un sospir.-
-Sempre filosofant tu...au va, som-hi, que es fa tard.-

I ambdós s´aixequen i, a poc a poc, continuen el seu camí.

Antecedents

“Tot-el que semblava més incommovible- ha quedat com desarrelat i col.locat sobre la superfície de la terra.Tot és fluid, plàstic, gairebé diría gasós.Els peus no troben la solidesa antiga del basalt i el granit.(...).Tot està en trànsit d´evolucionar i de canviar. El passat-el passat inmediat- és tan remot que s´ha convertit en una elegía. El futur és tan incert que els poetes han renunciat a concebre´l. A on som? Quin pes portem de la vida que ens ha precedit? Dintre de quins motlles transcorreran els anys que ens queden de vida? I després?”

Josep Pla, de “Les hores” (1954).

Dues bicicletes

- Cada tres o cuatro días venía al taller y limpiaba las bicicletas.Ya hacía tiempo que no las podía utilizar, pero el hombre les pasaba el trapo con el abrillantador de metal, repasaba el cambio de marchas, engrasaba la cadena y las volvía a colgar de los ganchos en la pared de atrás, donde no molestaban.-

Qui parla així és el Paco, un dels seus dos fills. Les ulleres, d´aquestes que s´enfosqueixen segons la intensitat de la llum del sol, segueixen mostrant els ulls de parpelles mig adormides, una mirada sommorta que el caracteritza, com la perilla que llueix des que el conec, fa ja força temps. La veu, però, té un matís més trencadís, encara que prou ferma per les circumstàncies que va desgranant pausadament.

-(...) casi noventa años. Tenía un poco de todo : un inicio de Alzheimer, lo habían operado del corazón, problemas de páncreas.Ah, y también era diabético. Y murió, ya ves, cayéndose al suelo: se le partió el cráneo. Ya le había pasado otras veces eso de caerse, pero que íbamos a hacer nosotros si el hombre quería salir. Se le iba la cabeza y perdía el equilibrio. Pero siempre era cerca de casa. Y nos llamaba alguna vecina y nos avisaba.(...).

La conversa segueix, però em passen una trucada i ja no estic al cas.

-(...) Y que lo digas.No somos nadie. Bueno, hasta luego-.

El Paco marxa i fa cap al taller. Al arribar-hi es fixa en les dues bicicletes penjades. Ja tenen una mica de pols. En despenja una i la gira del revés, com feia el seu pare. Tot col.locant-la sobre la taula, obre un dels calaixos del vell banc de treball i en treu un drap , l´abrillantador i el pot de "Tresenuno" que sap que són allí. Seguidament, inicia amb cura la tasca de netejar-la, i mentre ho fa, mira de recordar els passos que seguia el seu pare.

Potser és per això que encara les netejava. I potser-qui sap també perquè-, quan el seu germà petit s´hi apropa i despenjant-ne l´altra li diu:

-Este Sábado cerramos y nos vamos de paseo-.

Sobre la humil.liació

“Es cierto;a uno le gusta ver humillado a su mejor amigo,y en gran medida la amistad se funda en la humillación.Ésta es una vieja verdad conocida de todo hombre inteligente.”
F.M.Dostoyevski, de "El Jugador".

Aquesta frase em va semblar exagerada, però amb un pòsit de veritat.No fa gaire llegia Cheever, on, al conte "L´àngel del pont" , parla en iguals termes. En aquest cas, però, d´una forma més suau i menys taxativa que la de l´escriptor rus :

“(...) i veure´l humiliat -abatut- m´entristia però al mateix temps i sense voler em feia sentir que havia aconseguit un avantatge sorprenent en la cursa d´honors que hi havia darrera la nostra relació.(...)”.

La humil.liació com a compensació a un reconeixement d´inferioritat, una mena d´equilibri en els patrons de les relacions humanes. ¿ Una base, com diu Dostoievsky? Ell en sabia molt dels engranatges de la ment humana, però no és menys cert que ell era rus. La versió d´en Cheever em sembla més acurada.

.

(Trad.al castellà) : Sobre la humillación

Esta frase me pareció exagerada, pero con un fondo de verdad. No hace mucho, leyendo a J.Cheever, en el cuento "El ángel del puente", el autor habla en términos más o menos iguales:

"Y verlo humillado - abatido - me entristecía pero al mismo tiempo y sin querer me hacía sentir que había conseguido una ventaja sorprendente en la carrera de honores que habia detrás de nuestra relación".

La humillación como una compensación a un reconocimiento de inferioridad, un tipo de equilibrio en los patrones de las relaciones humanas. ¿Una base, como dice Dostoievsky?El conocía muy bien los engranajes de la mente humana, pero no es menos cierto que era ruso. La versión de John Cheever me parece más acertada.

Kerkyra (IV) : Prenent la fresca

La dona és asseguda en una cadira de plàstic i semblaría una vella aristòcrata de la regió, si no fos per la senzillesa de les seves robes : entrada en anys, el seu cos gras seu solemne en el fals tron, el rostre impertèrrit i altiu mig adormit, coronat per un mocador que fa semblar, per com el té posat, que s´hagi acabat de rentar els cabells; però que és així disposat com ho fan les dones de per aquí, en especial les més grans dels poblets que anem recorrent en el transcurs dels dies.

La dona seu envoltada d´homes, prenent la fresca davant d´un petit supermercat on parem a comprar begudes, acabats de sortir de Glyfada, una extensa platja de sorra on hem anat a passar les darreres hores del día. La penombra va desdibuixant els rostres dels vells que conversen agitadament: un home de mostatxo negre s´adreça a un altre de calva incipient, els pantalons arremengats en una falsa vora, mentre n´hi ha dos més que, pel moment, no diuen res.Un fa cara de ser una mica aturat, i seu a la dreta de la dona amb la boca oberta i els ulls dispersos.L´altre seu davant de tots, i sembla el més gran pel gest mig encarcarat de l´esquena quan s´estira endavant per dir alguna cosa tot aixecant el dit. Evidentment no s´enten res del que diuen, però pel to tant podrien estar parlant de futbol com de política, de l´estat del món com el d´un conegut caigut en desgràcia, o potser, de la falta de raciocini de la joventut d´avui en día.

Aquí la gent pren la fresca quan el sol s´amaga, o al migdía als emparrats dels bars i els cafès dels pobles, una tradició plenament mediterrània que jo recordo prou bé a través de la imatge de la meva iaia traient la cadira les nits d´estiu a l´acera del carrer de Sant Llorenç, per posar-se a xerrar amb la veïna mentre feia ganxet. Avui en dia el trànsit i els aires acondicionats neguen aquests vells plaers que resten més o menys intactes en llocs com aquests, a la carretera que va de Glyfada a Ermounus, on seguirem prenent la fresca tot sopant a cal George.

Pur Dylan

" I´m looking for anything, in anyone´s eyes "

Bob Dylan -"It´s not dark yet",
del disc "Time out of mind"

(Afegit 22-11-08)
Estic escoltant aquests díes la sèrie nº8 de les Bootleg series, "Tell Tale Signs" , recopil.lació de versions, demos, algun directe i cançons inèdites fetes en les grabacions dels discs "Oh Mercy","Time out of mind"i "Love anf theft". Per a qui li agradin aquests tres discs, aquest doble cd és fantàstic, tot ell dintre una dinamica d´alteració de components, d´utilització de pocs arranjaments, d´un sabor sobri però enlluernador de guitarres i veu ; aquesta veu tant poc melòdica però que a tants enganxa : per la honradesa que destil.la, pel pensament d´una obra que gira al voltant del pas del temps, de les amargors de la vida, dels amors finiquitats, de les ombres dels sentiments : les fatalitats clàssiques del poeta romàntic.El Dylan però, segueix endavant, millorant ( i aqui s´escau el tòpic) l´inmillorable.

Admirable.

Expectatives ( 2007 )

Avui estic cansat.La borsa segueix baixant i vaig perdent mica en mica el que vaig estalviar l´any passat.Bé, tampoc tant.Aquesta setmana les baixades són degudes a un efecte mirall,segons els analistes.I és que es veu que als Estats Units no ho acaben de tenir clar amb el tema inmobiliari, i la gent té males vibracions amb el deute hipotecari,i això provoca que el Down Jones no pugi, sinó que més aviat baixi, i la resta de borses, com si fos un mirall, s´hi reflecteixen i tampoc ho veuen clar,i es clar,baixen.I tot per unes xifres que encara no sap ningú del cert.

Fa dos setmanes va ser la Xina que va fer retrocedir la meva modesta inversió. Altre cop, es veu que lo del creixement aquella setmana tampoc ho tenien clar. Corol.lari: tot funciona a base d´expectatives. Bé,jo vaig invertir per aconseguir que els meus diners no perdessin el seu valor natural, que de per si ja és poc durador. Tenia bones expectatives ( modestes i...equivocades).Eren les meves expectatives. I què passa amb les meves expectatives? Ara ja no són tant bones, però no pas perquè no les tingués bones jo, no, sinó perquè avui tinc una cartera més buida que quan va començar l´any.Vet-t´ho aquí.

La realitat futura es fabrica amb expectatives,sobretot si hi ha diners pel mig.I les expectatives les creen uns pocs, i la resta ens veiem abocats a seguir-les.I si el deute hipotecari americà em fa perdre dos-cents euros,que té que passar perquè en perdi cinc- cents, o mil, o jo que sé? Allà fora,millor dit, allà dins del món bursari,que és com un univers paral.lel,una mena de món situat darrera l´espill,on no es pot raonar,on hi ha hedge founds,divises,corbates...; què voleu que us digui, un món de màgia i ombres,d´incertesa, de bogeria en general,irreal,de futurs,on no hi ha patrons, on existeixen marees que es conecten electrònicament per tot el món,capaces de produir tifons formidables,huracans,tormentes tremendes,tsunamis,temps de bonança...i de falsedat també.

Pot passar qualsevol cosa,així que la meva pobre inversió,ara que sé que és pobre,la deixaré surant,sense rumb fix,esperant que arribi a bon port.El temps m´hi ajudarà. Perquè això si que és cert: a la llarga,el benefici vindrà. El tema és si quedarà quelcom quan les expectatives tinguin l´amabilitat de tornar a ser bones.

Golfes

La Carmiña és gallega. S´escolta la seva sogra, la Soledat, mentre li va ensenyant la casa, una casa de tres plantes al carrer de la Rutlla, amb pati inclòs al darrera.

La Soledat és xerraire de mena.És d´aquelles senyores de més de seixanta anys que es veuen cada cop menys pel carrer, d´aquelles senyores que van a plaça amb el carret de la compra i el “bolso” penjat del braç, sempre arregladetes, amb els cabells tenyits “caoba” adobats amb bones dosis de laca, la pell blanca de mans fortes i ungles esmaltades ; l´abric comprat a ca l´Angeleta, de tall clàssic i sobri, sense estridències,a joc amb les sabates de taló mig alt, generalment negres, les mitges marrons tapant les varius incipients i el caminar tranquil de qui es para a saludar a la veïna i xafardeja una estona en la vida dels altres, mentre deixa anar un “ohhh, què dius ara” o acaba amb un ”ai, si nena, tens tota la raó” i fa, tot despedint-se, cap a missa, que ja són dos quarts de nou i no vol fer tard.

A la Carmiña, la casa, la seva olor, li agrada. El sol del matí hi entra generós per la vidriera de l´antiga galería, que dóna al terrat per on baixen unes escales al pati del darrera, florit de parterres de flors entre la grava que s´exten fins al petit hort del darrera, on encara el Pep hi planta tomàquets, monjetes,cebes i algun enciam. Sota el terrat, el safareig, per la paret del qual hi puja una frondosa buganvilia, motiu d´orgull de la Soledat i que no sembla impresionar massa a l´Adolf, el gat motejat de negre ( una taca sota el nas és el motiu del seu malnom) que jeu amb els ulls mig clucs, mandrós, sobre un tou d´herbes prop de la paret de totxos que delimita el veïnatge amb el nou bloc de quatre pisos que els hi han entaforat al costat, uns anys després de que la vídua Cabrera passés a millor vida.

La galería dóna a la sala d´estar, on hi tenen la tele i un sofà de to verd clar que és potser el moble més modern de la casa. Una taula de braser hi llueix a un costat, i al darrera, a la paret que la separa de la cuina, un vell bufet d´estil noucentista, de fusta ennnegrida amb vitrina verda atornolesada , a joc amb uns tiradors daurats que li dónen un aire un pèl sinistre.
“-Herencia de su abuela, en pau descansi-” que diu la Soledat, mentre entren a la cuina. La Carmiña somriu quan veu al Jaume i el seu pare, el Pep, preparant el sofregit de la paella. Ja de fora sentia l´olor que anava sortint del ventilador de la campana , escampant la fam dins el seu estómac. La Soledat s´apropa al seu costat:
-“Vigila a tu padre, que tiene manos que paresen pies”- que li diu mentre li fa un petó a la galta.
-“I per mi no n´hi ha?”- que fa el Pep tot netejant el peix sobre la llarga encimera de marbre blanc, gastada de tantes baietes passades pel seu damunt.
-“Tu vigila que el caldo no bulli massa.”- Però s´hi acosta igualment i el besa al oferir-li ell la galta.
-”Gruñona”-murmura mentre surten de la cuina.

En Jaume somriu, tot mirant de reüll el darrera de la Carmiña quan ella es gira i li fa l´ullet, dirigint-se cap a les escales tot passant pel menjador, on l´àmplia catifa fa emmudir els seus passos que tornen a despertar al contacte amb les rajoles grogues del passadís , decorades amb sanefes que les enmarquen i disposades en forma de rombe fins a morir a la porta d´entrada, amb vidre a dalt i als costats que vetllen uns reixats recargolats de ferro forjat.

Pugen per l´escala de petit mosaic i passamans de fusta de roure, ja enfosquit pel temps. Al replà, un vell Carrillón que els saluda marcant quarts d´una, i recordant-lis allò del “Tempus fugit” enmarcat en llautó dins el fons blanc de l´esfera protegida per una porteta amb una petita clau que hi és posada.
-”Hay que darle cuerda cada día, sino se para.-
-”¿Sabes?”-continua ella tot mirant-se´l, -“el día que murió el padre de Pep, el reloj se paró justo cuando lanzaba su último suspiro.Claro, que si le hubieran dado cuerda por la noche como siempre se ha hecho, no haguera passat res,pero, de todas formas, estas cosas fan que pensar.”-
-“Mi madre se habría vendido el reloj, señora Soledat.Es muy supersticiosa para estas cosas”.
-No creas, no creas, que yo también lo pensé durante un tiempo...pero vamos arriba. Hay las habitaciones , i més amunt, les golfes.”
La Carmiña fa una cara estranya.
-Perdone, las que ha dicho?-
-Las golfas, nena. Ya sabes, no vale la pena verlas.Pero ven,ven...tú que eres restauradora, tenim aquí un Soler Diffent que quería que vieras y que s´està escardando por la parte de abajo y...- es va allunyant cap a l´habiatció mentre la Carmiña resta amb el cap mirant cap amunt, preguntant-se què dimonis ha volgut dir amb això de les golfes.

El sol però, entra amb força per l´ull de bou encastrat al sostre, i la Carmiña,mig encegada, no triga massa a seguir els passos de la sogra, que la crida des de la seva habitació, deixant les golfes quietes i tranquil.les, amagant els seus records en una foscor tant antiga com la casa on habiten.

Maldat

“Després de traspassar els horitzons que havien limitat fins aleshores la seva vida,s´adonava que havia entrat en un ermot fred i solitari.Se sentia desamparat i abandonat,i li semblava que els grills estridents,les granotes cridaneres i els gripaus raucadors entonaven la melodia del mal.(...)Encara conservava la perla dins el puny,ben premuda dins el palmell,i la sentia càlida i suau contra la seva pell.”

John Steinbeck.-"La perla"

“La verdadera bondad no reside en la negación de la maldad,sino en el dominio de ésta”.

Rabindranath Tagore , de “Cartas a un amigo”.

Kerkyra (III): Topònims

De Corfu, així com de qualsevol lloc que hom visita, se senten encara després de tornar ( dos mesos mentre escric aquestes ratlles), els noms dels pobles que s´han llegit primer als mapes, i on després s´hi ha viscut breument . Se senten perquè algun vilatjà l´ha pronunciat mentre t´indica com arribar-hi, o te´n parla de com era alguna foto antiga en un restaurant mentre una cambrera dóna la benviguda a possibles clients; o et venen al cap les rialles d´un grup de veterans banyistes, mentre suren sense pressa en les aigües fresques i cristal.lines de la platja el nom de la qual acabo de llegir en un murmuri involuntari.

Els records van venint així mentre repasso els indrets per on hem passat: Barbati, Kassiopi, Strinila, Pelekas, Aghios Georgios, Paramonas, Angelokastro, Ermones, Palaiokastritsa, Glyfada, Kavos, Kanoni i Kerkyra, la capital, a més del Mount Pantokrator, el punt més alt del territori.

Són, sens dubte, noms suggeridors, noms que fan que els records flueixin en positiu, oblidant potser el pitjor que s´ha vist, la calor que es pot haver passat o aquell eriçó que em va fer sentir la planta del peu com un coixí d´agulles durant un parell de díes.

Aquesta toponimia, com tantes d´altres, és un nexe evident al passat, i encara que en desconec els seus significats, sonen com velles melodíes, encara que sempre em provoquen una certa decepció quan hi arribo, més gran quan més evocador és l´efecte que em fa al llegir-los, més petita quan menys poètics sonen a les meves oïdes.