Directe

Es pot mirar directe al sol. A l´horitzó de l´àrea metropolitana sense gota de pol.lució. Als dos camps ondulats, altre cop verds, entre edificis acabats de netejar. A l´home gran mirant el seu caminar ; al seu paraigua llarg i plegat, punxegut, com penja de l´esquena com una carrabina; al seu barret de Sinatra, al seu bigotet blanc, al puret fi i apagat que penja dels seus llavis prims. Al davallar plàcid dels sentits.

Directe al sol, girant el coll a ponent. A la calva morena i ampla, dormint sobre els plecs del front del Juan , passejant amb la dona davant l´estació. Al cadell de cooker giravoltant la cua davant el bulldog assegut. A les seves corretges alçant-se en una conversa . A la nena saltironejant al pas de vianants de la mà de la mare. A l´herba trempada i ferma del voraviu de la ciutat. A l´ombra allargassada i negre dels turons. A la carretera i al bosc. Al cinexin lluminós fullejant la pell del rostre. A la dona de la vida enfredorida d´hores sota la pluja; als seus ulls minusculs , opacs i interrogants. Al sostre d´orenetes unint dos edificis vells. A la quietud del fons d´un pati. A la petunia asolellada. Als ulls mesurant-ne la distància. Al sol, on s´acaba aquella.

Zenit

.

Vaig al pati del cel, al pujol on sempre bufa el vent, quan l´home del temps omple de ruixats les tardes de Diumenge i l´horabaixa em fa sentir el darrer fred de la primavera sota dues samarretes, una de màniga curta, l´altre de màniga llarga.

El sol de ponent hi és i no hi és, i part dels núvols semblen girar-se cap on destil.la aquell la seva força amb sobtada rapidesa, com si notessin lleument la seva escalfor sobre les seves esquenes....el forat per on emergeix Fabien és avui difós, i ara és aquí, i adés es perd en la llunyania, en un horitzó calcat de primers i darrers plans.

Al pati del cel tot és oblit, la memòria arriba al seu zenit aquí dalt : mentre un puja es van deixant enrera tots els pensaments ; mentre es baixa es van recuperant; mentre el vent bufa i el cel juga es basteix un puntal en solitud.

Me n´hi vaig sense saber-ho. M´hi han portat unes ombres breus sobre una paret blanca dins una cançó que parlava de bones persones.

Enclauats

El xicot de la companyia de seguretat sembla que ja ho té enllestit. Després de dues setmanes sense, finalment ha tornat amb l´interfon arreglat. Aquest és un aparell senzill : un petit altaveu, el timbre i el teclat numèric on cada dia de l´any els empleats de l´oficina pitjen la mateixa combinació de quatre números per entrar a la feina. Un gest nou i habitual, aquest de marcar quatre números : pins, contrasenyes , passwords ,claus...el món on es viu avui en dia no pot passar sense ells. Es diria que cadascú hauria d´anar amb un llibret de contrasenyes, com feien els vells espies en les pel.lícules d´espies, i anar anotant les paraules, lletres, números que desxifren els secrets de la modernitat.

Tot això, al xicot de la companyia de seguretat li importa ben poc. Quan acaba la instal.lació, entra a l´oficina i s´adreça a tothom i a ningú en particular, amb la veu monòtona i mig adormida del qui repeteix sempre les mateixes preguntes, anodines i tristes, si la tristesa es mesurés pel to impersonal d´una pregunta trascendental deixada a l´aire d´una oficina un Dilluns al matí.

-Perdón, ¿ alguien podría decirme la clave secreta ? -

El Jóse ( si seguíssim pel.liculant ) semblaria l´enviat de Déu en una pel.lícula de freakies : cabell rasta, patilles de diavolo, arracada al nas i una jaqueta blau elèctric oberta on s´hi veu un canutu fumegant rera la cara del Bob Marley mig confosa pel negre de la samarreta dibuixada. Es queda dret, les mans a les butxaques dels pantalons deixats de la mà del déu que l´ha enviat allí un Dilluns al matí.

El silenci del matí sembla correspondre com cal a l´enigma de la clau secreta. La Domi, sol.lícita, simpàtica i a més, espavilada i intel.ligent, sempre respon la primera atenta a tot el que es diu dins l´oficina. Davant la pregunta, mira al sostre i pensa. Instintivament aixeca la mà i sembla teclejar un teclat imaginari. Murmura, mentre observa a l´unic comany que és amb ell en aquest moment. En Bernat, callat per natural contrapes al caràcter d´ella (dins les evolucions naturals d´anys de compartir feina), també ha escoltat la pregunta, perquè està fent el mateix moviment amb la mà, indecís. Els dos moviments guarden relació : primer dibuixen una linea horitzontal, i després una altre en diagonal, repetint-se. El Jóse sel´s mira tots dos, esperant resposta.

-Cuatro - seis- nueve- uno – Fa ella.
-Sis- quatre – dos – nou – Fa ell.

La Domi sent la clau d´ell. Pensa que pot tenir raó i tecleja la nova combinació. Si, podria ser aquesta, tot i que el moviment no li quadra. En Bernat prova la d´ella. No, segur que no, el primer moviment sempre és de dreta a esquerra, i no el revés. Tot i que els números...La Domi riu, mentre es gira cap al Jóse .

-Diria que es … que hi dius Bernat tu... Sis...-
-El sis és el primer, seguríssim.-
-Tu creus ? . Bé, podria ser, llavors el segon té que ser el quatre.
-Angelamaria ! Sis – quatre. No falla.

En aquest moment entra el Ramon, amb el cafè a la mà. Això vol dir que són les nou.

-Ah Ramon- diu la Domi adreçant-se-li- te´n recordes de la clau secreta per entrar ?-

En Ramon té bona reputació pel que fa a memòria. Mai falla.A banda de la memòria, té una seguretat ben apamada, a vegades regada amb un toc d´autosuficiència petulant . Es mira la Domi, somrient.

-Es clar que si. Caram, què t´has fet avui als cabells ? Estàs que te sales. Deixa que hi pensi ... A veure...inicia el mateix moviment iniciàtic amb els dits fet pels seus companys, invisible, com qui el.labora un complex truc de màgia. La resposta no es fa esperar , i la diu directament al Jóse, que s´està adormint dret amb les mans a les butxaques.

-Eh, jefe, apunta : Siete – nueve – uno – seis – Ya puedes ir a probar .- La seva seguretat també és un pèl intimidant, quan cal.

En Bernat, que el coneix, no insisteix. Prous problemes té amb el projecte que li ha encomanat el Sr. Mestres, el gerent, el qual és tancat al seu despatx des de primera hora amb el comptable. Al cap d´una estona però, es tornen a sentir les passes arrossegant-se del Jóse. I el Jóse torna a aparèixer, imperturbable rera els seus ulls mig clucs de Dilluns al matí.

-No funciona- diu lacònic.
-Impossible, nano. Ja ho has marcat bé, això ?- diu en Ramon sense girar el cap de la seva pantalla . -

-Siete-nueve-uno-seis – el Jóse llegueix la combinació del paper mig arrugat mig tret de la butxaca.- No falla- afegeix amb la socarroneria del qui ja ha passat per l´experiència.

En Ramon ara es gira, i se´l mira de dalt a baix una estona.

-Esto es que se ha descodificado l´interfono, seguro.- sentencia finalment.

-Sis-quatre-dos-nou. Ramon, fes-me cas- la veu del Bernat, inmutable, sorgeix de darrera la pantalla. Bé ho pots provar, no ,Jóse ?-

-Si, pero puedo pasarme así toda la mañana-
-Té rao. I no pots gravar una nova combinació ?- diu en Ramon, girant-se.
-Lleva un buen rato, y la antigua ya está grabada. Además, si pongo una de nueva, tendreis que memorizarla, y la que hay ahora ya os la sabeis todos. Bueno, casi todos...- es mira la Domi, però aquesta té el cap encara al sostre.

-Doncs ja t´espavilaràs, nen. Tu mismo, yo ya ...-
-Aviam, Ramon- interromp en Bernat, que ja no s´aguanta més i s´aixeca. Va amb un paper a la mà. - Anem a fer-ho bé- Aixeca el paper i el posa a l´alçada del rostre. Al paper hi ha un teclat dibuixat , amb els números dibuixats grans amb rotulador negre.

123456
789
-Ara, Domi, t´aixeques i fas com cada dia. No pensis en res, tu vine i marca. I tu, Jóse, al loro.-

La Domi s´aixeca amb afectació i fa el paper encomanat. Els tres homes se la miren, perquè la Domi té bona davantera.

-Mira que si ara entrés algú...- que diu en Ramon. La Domi ja està teclejant. Ho fa ràpid, sense pensar-s´ho : nou- set – quatre – tres.
-Que curiós, és ben diferent del que he dit abans.- El Jóse treu el paper rebregat i apunta la combinació d´esma.

-Bueno, alguien más ?-
-Agafa´l tu ara, Domi-

En Bernat li dóna el paper. Ella l´agafa i l´alça. En Bernat se´l queda mirant, mentre en Ramon s´aixeca i s´apropa. En Bernat dubta i fa dos moviments diferents. En Ramon l´aparta.
-Deixa...- Torna a marcar- Casu´m dena. Set-nou-u-sis. Si és que no falla.-
-Com una escopeta de fira, Ramon-
-Bueno, què, que cansa això d´estar fent la mona amb el paperet. Bernat, l´experiment no funciona.-

Es queden mirant el paper una estona, mentre el Jóse sembla que torna adormir-se, les mans a les butxaques.Mentrestant, se sent l´automàtic de la porta, el soroll de quan algú ha pitjat la combinació correcte. Però, ensimismats, no el senten, tret del Jóse, acostumat per deformació professional a advertir aquesta mena de brunzits metàl.lics en qualsevol situació. El cas és que mig es desperta i gira el cap, apartant-se tres rastes de sobre els ulls.

-I què passa aquí aquest matí ?- Els altres tres es giren, a la vegada . A la porta hi ha l´Encarna, que comença a quarts de deu, les ulleres de sol aguantant-li el serrell, el bolso a l´espatlla i el correu a la mà, com cada dia de la setmana.

-I tu com has entrat ?- pregunten el Bernat i el Ramon a l´uníson.
-Coi, per la porta, com sempre.- i assenyala la porta- Per cert, ja han arreglat l´interfon.
-I quina és la combinació ? - La pregunta és a tres veus, inmediata.
-Eh,eh, eh., tranquils. Què voleu dir, la combinació ? Que us trobeu bé ?-
-La clau secreta, dona.. La de l´interfon – diu la Domi apropant-se-li, com qui veu un àngel salvador.
-Ah, que encara no....- repara en la presència del Jóse, el qual sembla cansat de tant girar-se.

-Espereu un moment... -L´Encarna aixeca la mà i comença a fer el moviment fatídic i imaginari-
-Noooooooooooooooooooooo – la resposta és un lament greu i coral, mentre la Domi aixeca el paper davant d´ella i es posa a riure. L´Encarna no enten res.

En tot això que passa, la porta del despatx s´obre i apareix el Sr. Mestres.

-I bé, què és aquest xivarri, nois ? Ja sabeu que estem a fi de mes ? - En Ramon i en Bernat giren cua i tornen a la feina. La Domi plega el paper i també torna al seu lloc, disciplent. L´Encarna deixa el bolso a la taula mentre sembla fer càlculs mentals. El Jóse s´ho mira tot, el paper rebregat a la mà , la cara permanentment emboirada pel canutu del Bob. El Sr. Mestres es mira les rastes que mig li tapen els ulls.

-Yo sólo queria saber la clave secreta para abrir la puerta de afuera- diu ell, definitivament avorrit.

-Ah, la clau secreta. Em penso que la tinc anotada, espera...-

El Jóse aixeca el cap, esperançat. Espera, les mans a les butxaques. De dins estant, se sent la seva veu clara i forta :

-Tres- u – nou- quatre. -

I quatre mans s´aixequen sense voler al precís moment, invocant la clau secreta, mentre el Jóse torna cap a fora i el Sr. Mestres desa el full on té anotades totes les contrasenyes, i els passwords, i els pins que oblida de tard en tard ; quan els dits, per obscures raons, semblen no contestar als automatismes del cervell que els governen, i el fet de pensar-hi, fa sorgir el dubte.

Però tot això tampoc importa al xicot de la companyia de seguretat, el qual tanca la tapa de l´interfon i tecleja la clau secreta. I el brunzit sona, metàl.lic...salvador.

Metàfores i altres dubtes

El poeta ( exiliat de la seva terra ) ensenya a l´home els seus versos, i el questiona sobre el tros de món que habita. L´home se sent estrany ( a la seva pròpia terra ) i reflexiona a resultes del pes propi del poema, i proposa ( sense voler, instintivament ) la pregunta essencial. El poeta rumia endebades, la pregunta és metafòrica, l´enten perquè el poeta és l´alquimista de les essències del món. Li promet una resposta, quan sap que no hi ha una resposta.

Fa no gaire temps, escrivia : “ moltes metàfores té la vida, però cap com ella mateixa, la gran metàfora de la mort.” Al seu dia em va semblar lapidaria. Avui em sembla que el poeta hi rumiaria, i em diria que ja em donaria una resposta. La resposta no hi és, però intueixo una afirmació errònia de plantejament . Ara, després de veure aquest tros de pel.lícula, diria que "moltes metàfores té la mort, però cap com ella mateixa, la gran metàfora de la vida". Pot semblar una tautologia, però em sembla que no, quan la darrera paraula és vida en comptes de mort.

L´home de la pel.lícula enregistra vuit sons de la seva terra : el darrer és el d´un petit cor bategant, el del seu fill ( i a voltes el de l´amor, etc.,etc. ). Seria tant determinant aquest so com l´olor d´un plançó de tomaquera aquest matí ? ( heu olorat mai una tomaquera, o una figuera asseguts a la vora d´una figuera ? ). La interpretació no és tant important ni trascendental com el fet de sentir-ne l´olor. Si no fos així ( el de la simple olor , sense més ) seria contraproduent, com qui es mira un pastís de maduixes i se l´empassa de gana abans de tastar-lo. Com diu el poeta, les imatges neixen de forma espontània. L´espontaneïtat és una gran cosa, com les bones metàfores.

Tomb

.

... i si els vents s´anuen i s´imaginen sols i decideixen fer-ne casa d´un grapat d´espigues bordes i alli es deixen anar i l´espai s´omple del que és càlid i és fred i mou les estançes del verger com les cortines es mouen a l´estiu i un borinot les solca amb ales supersòniques i el so es confon com es confon el de l´onada al mig del mar i l´olor del camp prenyat és l´olor dels vents anuats un de càlid i un de fred i no hi ha cap més so ni olor ni casa i les espigues bordes semblen voler volar indecises i esveltes ...

El fil d´un pensament

.

El cos d´ un fil de pensament pren forma de brots verds regats per una llum nova. Podria ser el meu cervell, podria ser el meu ull. Feia falta, tot i que les vores són encara ennegrides : a fora hi sembla regnar tot allò que és viu ; a dins hi ha un fil de pensament nascut en la foscor dels ulls quan es tanquen, un fil com arrel alimentada pels regadius de la sang més profunda, la que travessa ventricles i batega, batega, batega, batega... Sóc a fora i a dins, bategant cor i pensament. El fil no es trenca.


Llavors alço el cap i m´enfilo a la vora de l´ull del meu món . És clar com un dia nèt de Maig : airecel, bosc i roca, tot en un , em mira la Falconera granítica. Torna una geografia imaginària i tardana, feta per mirar de perdonar oblits per manca de voluntat pròpia, de pensaments tallats a flor de pell, de sang vermella i clara, bonica i lluent...assecada i encrostada per l´oreig del transitori. Tout passe, tout casse, tout lasse...perdonar veritats inapelables.


I com tot el fulguralment transitori, la primavera es despulla a cada pas que faig, i el seu cos va modulant-se cap a la calidesa d´un fil de pensament a punt de florir. El pensament d´eternitzar el moment. L´etern pensament enfila dins meu.

Sota finals llegits

.

“Fabien va emergir.” Així comença el final del primer final de llibres que es van acabant. Fabien, correu de la Patagonia, emergeix de sota una terrible tempesta enlairant el seu avió vers la llum d´uns quants estels, “talment un esquer mortal al fons d´una nansa”. La seva decisió és fatal : “ hauria pogut lluitar encara, provar fortuna : no hi ha una fatalitat exterior. Però hi ha una fatalitat interior : ve un moment que et descobreixes vulnerable ; aleshores les faltes t´atrauen com un vertigen”. Aquest vertígen davant la tempesta, no obstant, ens regala un paisatge meravellós : el pilot del vol de nit travessa “una part de cel desconeguda i amagada com una cala de les illes afortunades”, on “ tot esdevenia lluminós : les seves mans, els seus vestits, les seves ales.(...) Circulava una llet de llum, en la qual l´aparell es banyava(...).

Fabien emergeix i vola enimg d´un tros de paradís, fruit de la fatalitat interior. És fàcil imaginar-se l´avió en un paisatge així, dins una llet de llum pacífica, una mena d´àurea mística on el pilot somriu inconscientment i crida, sota el brogit dels motors : “Ja va millor”. Com un cant de cigne, l´escriptor crida la bellesa al final i el correu de la Patagònia desapareix : “No l´esperem. Desapareguda”.

Aquest vol pacífic i enlluernador m´acompanya de fa uns dies, aquesta contradicció de bellesa i fatalitat, on la bellesa emergeix, com les ales del Fabien, poderosa sobre l´altre. Deu ser perquè el qui s´ho llegueix té la vaga sensació d´estar sovint, en menor o major grau, sota la tempesta, i, a estones, el cel es trenca per deixar passar llums que assenyalen el rumb a seguir. Per exemple, sense anar gaire lluny, el d´un grup de pollancres de fulles noves remenades pel vent del migdia . Fabien estima el seu ofici, és jove, casat de fa sis setmanes. Fabien mor, però emergeix i vola sobre un cel com de llet de llum, infinitament, com la mort, com la vida, com totes dues juntes. Fabien sempre emergeix.

“Ara, ells dos, quan s´hagueren complert de l´amor desitjable, van delectar-se amb històries que l´un a l´altre es contaren “. El resum a vint anys de separació sembla produir-se sense passions enceses,potser és el fruit de la verdadera estimació ( de l´amor veritable, potser ? ) simplificat amb la comunicació feta de l´amor desitjable, física i verbal, sense més necessitat del que vingui del desig mutuu. D´aquest final llegit fa poc, em sorpren aquesta frase, després de tant llarga Odissea. Però al record també queden dues frases, memoritzades per repetitives : “ "Quan es mostrà, al matí, amb dits de rosa, l´Aurora ” i “ Es colgà el sol, i ombrajven tots els camins” . Enmig , l´amor desitjable de fa uns tres mil anys, tant desitjable com hauria de ser sempre.

El fat d´un somriure

"Mai no seré prou vella ni prou covarda per tornar a començar"

( M.A.Capmany )

De natural, el seu somriure és convincent i segur, amb un deix de timidesa intrínsec a les restes d´infant que sense adonar-se´n suren al deixar entreveure la inmaculada blancor dentrífica de les dues fileres de dents al pausar la seva part dins la conversa. Sempre sap què respondre invariablement, i ho fa ràpid, imposant tempos amb gràcia de bon comunicador per tal de que tot transcorri dins els temes on es mou amb fluïdesa . La imatge general s´adiu amb la del representant oficial d´una coneguda marca italiana, i ratlla la impecabilitat requerida a tal efecte : des del cabell curt i engominat fins als clàssics mocasins de pell curtits a mà, enllustrats de betum negre.

L´habitud d´utilitzar el somriure al seu favor ha esdevingut un complex joc gestual, on, sota la influència d´aquell, com si d´un poderós centre de gravetat es tractés, es mouen la resta de les faccions. Així les galtes han anat amotllant plecs a les comisures dels llavis per esmorteir la seva constant expansió i contracció , fent ressentir la pell dels pòmuls, que s´han estirat lleugerament amb el pas del temps. Els ulls responen també als moviments bucals, i, mentre es tanquen i s´obren com un diafragma automàtic, les ninetes guarden els flancs, atentes a qualsevol moviment en forma de cos humà que entra i surt de l´oficina. Les celles semblen guardes militars mirant de no adormir-se tot acomplint imaginàries nocturnes, en un moviment lleu als seus extrems quan el fatídic somriure sembla sorprendre´ls en el seu dormisqueig constant. Només els cabells, ondulats de gel fixador, són testimonis inanimats de les convulsions provocades per l´expressivitat facial d´un rostre que vist de lluny otorga aquella vivacitat dels rostres emprenedors.

Tanmateix...hi ha moments als quals aquesta cara es deconecta unes mil.lèssimes de segons, i llavors es copsen els reflexos dels muscles carregats d´anys d´un mateix somriure : una sèrie de tics, que no havíeu notat abans, sorgeixen vora el nas, a les galtes, al tancar els ulls. Són lleus i insignificants, com la lleu inflor de la panxa que sobresurt pels pantalons, com el sotabarba incipient quan abaixa el cap , com la cana aixafada i immòbil al costat de l´orella.

Potser l´heu vist un centenar de vegades, al Rafael Persivall, mostrant-vos aquest primer somriure immaculat, donant-vos la mà com fan els vells amics després d´anys de no veure´s, parlant-vos del seu nou cotxe, de la seva nova casa, de les vacances projectades a Menorca, del fill que ja es fa gran, renovant-vos l´ànim pel qüasi bé segur bon devenir de les coses. I en canvi, un bon dia noteu una esquerda al seu rostre contradint la lluminositat del somriure, com un focus potent quan s´apaga, replicant-lo en la foscúria ; com l´eco d´unes paraules, ressonant cada cop més dèbils ; com si un terratrèmol li saccegés la pell i mostrés un vell leitmotiv començant-se a rovellar : somriu, pensa sempre a somriure.

(…)

En Rafael Persivall, d´ofici viatjant, es mira al mirall mentre es col.loca la gomina al cap. Es mira el bronzejat permanent de la seva pell blanca, i nota a la cara un incipient moviment involuntari. Somriu, sense voler-ho. En la intimitat del cara a cara, els ulls es rebel.len contra aquell somriure. Fa un esforç per retirar-lo, espantat. Com que encara és jove, ho aconsegueix, i respira alleugerit.

El somriure proper, instantani, ja no el preocupa. De fet, és una altre mena de somriure, d´aquells acabats en una llarga i sincera riallada, la rialla del qui es riu de si mateix, del qui decideix llançar el pot de gomina al fons de la paperera. Llavors els pòmuls cedeixen, les celles desperten i unes potes de gall sorgeixen per fi a les galtes i a la vora els ulls. I els cabells comencen a emblanquinar-se.

Jeroglífics

Amb un devenir inesperat, la tarda se m´esmuny distret desxifrant ombres de contrallum en els brancatges reflotats per la benignitat del vell déu que tot ho regula; per l´ajuda amatent de la pluja, encoratjant alçada i verdors de tiges fibroses escampades als vols dels camins, aflorant tot allò que surt de terra sobre un pam de sol. Els roures s´enfusten llargs i nous d´una frondositat on el blau del fons perpetu hi té encara cabuda per acabar de definir l´estrany bombollejar de l´ésser d´un moment en què el contrast revela aquella estranyesa del món ( altre cop estrany )enaltida d´una llum qüasi bé sòl.lida i fulgent , talment ho faria un llumí encès en plena nit.

La brancada cau sobre el camí, a tocar de cara, mostrant-se amb aquell cofoiament de dona de bon veure, com si fos la Loren fent de pagesa amb les mans als malucs i barran-te el pas : “Ep, que sóc aqui”, sembla que em digui aquest bosc de fulles noves. Les senyoretes, ufanoses, em distreuen. A aquestes hores, les trobo banyant-se en les darreres llums del dia, sempre capricioses, sempre voladisses. M´hi acosto més, indiscret a les seves mirades encuriosides : les fines venes uneixen transparents la membrana encara més fina dels seus cossos ; el joc de llum desdobla formes, creant-ne de noves : l´arrodoniment dels contorns em fa l´efecte de pinzellades fetes per la llanguidesa d´unes mans somniadores, i les ombres reflectides jeroglífics pendents de resoldre, com l´ànima d´uns dits que escriuen, enigmàtica i imprevisible.

Despedides les senyoretes, hi ha estona aprofitable per pujar al roquetar des d´on , entre olors de farigola florida, les copes enllustrades uneixen camins a ponent ; on la ment reposa, l´oreig la revifa i Cronos té temps d´ enmudir-la, mentre deixa els ocells continuar la seva festa, i al llom marró d´un senglar fugir esverat, sorprès per unes passes tardanes que retornen sense pensar-s´ho al món dels neguits, allí on les preguntes tenen masses respostes. Tantes, com ninguna aqui, entre els roures. Potser perquè ja no són necessàries.

Anar fent

“ Al Maig, cada dia una raig”. El primer dia s´enceta així, amb un llamp inesperat, sota un cel que no té res de traïdor : més aviat anodí, entelat, irromp la força d´un tro cruixidor, sorgit de no se sap ben bé d´on. Un sol llamp i un sol tro, com si fos un tret de sortida per acomplir els baròmetres de la saviesa popular. I el raig, al darrera, vingut d´aquest cel sense trencar-se. Regalimen les teulades en un tres i no res, i de igual manera que es tanca una aixeta, al cap de mitja hora cessa i surt el sol per fregar la mullena.

A la tarda plovisquejarà, i al vespre, la pluja tornarà, més valenta. Torna la fresca. La primavera és gentil : ofereix un vano on hi té cabuda la neu tardana i la calor al migdia dels matins d´estiu ; els brots florits dels pruners, les primeres espigues barrejades amb les roselles i el vol sobre trapezis invisibles de les orenetes. I la pluja jugant a cuc i amagar, oferint jocs de llum a cada moment.

Llegeixo, mentre plou, en algun llibre, una frase on es parla de l´estranyesa provocada per la pressió dels esdeveniments sobre les vides humanes. A mi se´m fa estrany quan la gent et diu que aquest any la calor ha vingut de cop, que ja no fa les primaveres d´abans, que en dos dies la gent ja va amb xancletes i màniga curta, que l´Abril s´ha acabat i que d´aqui dos dies Nadal, ja veuràs, que a partir dels quaranta el temps passa volant... La pressió dels esdeveniments...tanta pressa hi ha per arribar a l´estiu ? I mentrestant, enyorant primaveres sense veure la present, que tot just encara no ha arribat a la meitat. Canviar, sempre canviar, vet-ho aquí. L´ansietat de no anar enlloc.

Llegueixo, mentrestant plou amb aquesta cadència de Maig : “Aquell home experimentava, davant la seva vida passada, la tranquil.la satisfacció del fuster que acaba de polir una bella post : “ Ve-te-la aquí : ja està llesta “.

Al mateix llibre, fa uns dies, també hi vaig llegir : “ Les pròpies misèries ens enriqueixen”.

I anar fent...