" Quan llisquem en un món ple de saturació i pèrdua, cal tornar a les coses permanents que trobem en el silenci ". - Xavier Valls, pintor
"Tot passa a un ritme accelerat sense saber quin serà el passat que construirà el futur" J.E.Ruiz-Doménec, historiador
De fons, conversen Jim Hall, guitarrista, i Bill Evans, pianista
La pintura respira. Ni sospira, ni esbufega ni exhala. Els fruits...cal no oblidar que venen de la flor i cal preservar el seu llinatge original. Respirar, pintar el silenci. Això llegueixo. Escolto, hi ha música que també respira, monòtonament continguda, cercant el seu propi silenci, fent emergir la mirada callada que fa tornar eternes les coses, torno a llegir. Pulcritud, armonia, lentitud de passar pàgines sota una llum càl.lida i tancada on buscar el passat, sense necessitat de recuperar res de tanginble o perdut, només graus delectosos semblants als d´una copa de vi davallant a glops curts però espaiosos per la gola. Alguna cosa així seria el passat. I d´aquest, fent-ne abstracció, el futur, sense necessitat de futuritzar-lo massa. Fer-lo inmediat, proper, semi-present, constructiu. Silenci trencat, torna a la pintura, a la música, al llibre, al vi i a la llum....
Al
davant del camp del San Cristóbal, a la vorera on hi ha el semàfor
que dóna a l´avinguda, aquesta setmana s´hi fan castanyes.
Sovint, i cada cop més sovint, és tasca difícil trobar parades on es
facin les castanyes com cal, i aquí sembla que mantenen la seva bona
fama . Dins un bidó vell adequadement rovellat, amb un bon forat a
la part de sota per anar ficant la llenya al foc, s´hi couen sense
presses. Per aquest forat, molt ben fet, arquejat per la seva part
superior com ho són algunes finestres de les golfes d´algunes
cases, aquest foc destaca cremant alegre, salvat per les primeres
fredors dels darrers díes. Més amunt, les castanyes, agafant to de
sutge fi, són remenades rítmicament per mans expertes amb un bon i
ample girapeix. D´allí surten per omplir paperines fetes amb paper
de diari curosament doblegades, oferides als conductors per nens i
nenes d´ulls diversos, alguns de tímids, d´altres de més
decidits, tots somrients. El reclam té el seu efecte i de les mans
curoses d´una nena de cabells llargs i bufanda vermella en surt una
destinada a les meves, mentre el semàfor manté el seu estat
d´alerta. L´escalfor repentina de la paperina, l´olor lleugera que
se´n despren d´aquest foc de tardor, rústic de caliu hivernal,
revifa vells instints momentàniament, guanyant-se un somriure. Al següent semàfor, de
llarga durada, els dits en pelen una i la blancor fumejant s´esclafa
als narius, a la boca...
D´aquesta
estampa no sé jo si per als carrers de N.Y. se´n veu alguna. Allí
els nens es difressen i van a les cases dels veïns a demanar
caramels, i les carbasses es foraden amb boques i ulls sinistres,
tanoques i riallers,amb espelmes il.luminant-les. Allí d´aquesta
nit en diuen el Halloween, i el Lou Reed en tenia una cançó on
acabava dient : “see you next year, at the Halloween parade”.
La mateixa cançó sona ara, una mica sorneguera, entre efluvis de
castanya. El semàfor és verd, i abans d´arrencar, m´espolso les
mans de restes negres. La nit resta oberta : una vella castanyera
coneix un vell rocker. L´un prova una castanya i l´altre li segueix
les notes. Així van fent camí de les estrelles mentre sota d´ells tot sembla haver de continuar, inevitablement, vers l´any vinent.
(...) Normalment
volen, ara encara volen, sovint en parelles; voletegen més aviat,
enredant l´aire amb aquestes joguines amples de disseny leonardià
recobertes de finíssima porpra que els meus dits, al tocar-les,
imanten barroers per tacar-les amb transparències de mort. Els meus
dits prenen possessió d´ allò sense cap definició concreta, d´allò tant genèric, sempre escàpol, fonedís del primer vent. Els meus dits, incapacitats per evitar tal desig, se´n penedeixen al
segon d´haver-ho fet. Les quatre peces del seu vestit queden
suspeses sobre el meu genoll, dues d´elles doblegades, lànguides ;
les altres dues, aixecades, encara polides pel darrer vol. Assegut,
ja sense tocar-la més – mai més – admiro les seves formes.
Natura, bella a la seva manera, bella sens dubte, després de morta. (...)
Els
camins planejen entre les ombres dels troncs gruixuts dels
pollancres, aquests arbres rabassuts de pell tosca, de tronc ampli i magnífics brancatges que fan pensar en sentinelles sobris i
inalterables d´aquest petit palau que formen una colla de camps separats per l´asfalt o la terra encarrilada de vells drets de pas, camps on l´herba
llueix encara molt verda amb el pas dels mesos després de la collita. De fet, podria semblar primavera sinó fos per alguns trossos
acabats de llaurar amb solcs molt profunds; o bé per la terra deixada en
desús, on l´estiu manté les seves relíquies daurades al pas de
les vaques, que en petits grupets, masteguen. De tornada, m´aturo i
les sento menjar, sense més so que el seu mastegar més rumiador
que mai en l´aire quiet il.luminat per les darreres llambregades d´un sol
llunyà ja amagant-se, acompanyades per la meva respiració
alentint-se després de l´esforç d´una lleugera pujada potser
massa llarga per algú poc acostumat a anar en bicicleta. El so
aïllat trenca el silenci, com el trencava l´aigua baixant pels recs
vora el camí. Enmig d´aquest petit món de pagès, atrinxerat
encara de l´altre, els sons són nítids i molt clars, a més
d´escassos. Es perceben cadascun com un petit pensament posat enmig
del no-res que és la ment deixant-se portar pel so inadvertit de la
cadena lliscant avall enmig dels vells sentinelles protegint els seus
riverians. Les ombres són molt llargues, com el fred a mesura
que s´escurçen els díes ; les llums, segades ; el pedaleig, una
flassada cobrint-les totes dues.
M´aturo
davant un casalot tancat amb pany i clau, vell, encaracarat i
altívol, amb els porticons clàssics de fusta grisa sense repintar,
les parets d´un gris mort, tot plegat lleig però molt francès. A
França els masos són forts. En canvi, i no gaire lluny d´ell, un
asfalt nou porta a una nova llar, d´arquitectura mot més baixa, mig
amagada entre els arbres; bonica, polida, moderna, amb un pati molt
gran, fet i fet un prat, d´herba mil.límetricament segada. La vivenda d´algú
acostumat a viure dins la pulcritud d´un bon pis a Perpinyà o a
Barcelona. El contrast em fa dubtar uns segons : m´imagino una
àmplia xemeneia dins el casalot, amb troncs repicant brases
trencant-se de tant en tant ; un parell d´espelmes il.luminant una
estança de sostres alts ; una cadira de respatller alt ; una copa de
vi; un gos ben gros dormint la becaïna. I pluja a fora. Per contra,
dins l´altre casa només hi puc imaginar una altre mena de solitud,
això si, acompanyada d´una tardor de tons ocres i bells, acolorits
com els d´una fotografia retocada de contrastos i brillantors.
Tracto d´imaginar-me una altre escena, i tanco els ulls. Quan els
torno a obrir, em passen pel costat dos nens corrents i al darrera,
una parella xerrant. Les seves veus i crits són també molt nítids
i malgrat tot, no existeixen. La claredat és dins l´aire que respiro, i va de dins a fora, a joc amb l´acompassament del cor. Llavors, penso que està bé que sigui
així,i agafant la bicicleta abandonada sobre el camí, segueixo.
Més enllà, algun ocell el travessa al
meu pedaleig renovat. El batec torna a ser clar, com el pas de dues
fulles caient amb mansuetud, fruit de la tremolor lleugera de la
branca sobtadament deshabitada. A la Cançó de la tristesa eterna
diuen que s´hi canta :
Que
al cel siguem ocells i compartim les ales;
que
a la terra siguem arbres entrellaçant les branques.(*)
Penso
que no ha de ser molt trista, una cançó amb aquesta lletra.Si d´eternitat es tracta, segurament ho seria la imatge de la meva
figura escolant-se i desapareixent rera les rectituds d´aquests camins, una imatge repetida des de fa segles: un punt que era algú desapareixent sense deixar cap rastre. Els camins, al acabar-se l´eternitat, resten allí, amb els seus
sentinelles quiets i poderosos. Com parents llunyans, m´agradaria
pensar que esperen de bon grat la meva tornada.
M´assec
al banc de fusta, un banc senzill de detalls rudimentaris, simples i
sempre fets per alguna raó : l´arc que en reforça les potes n´és
un bon exemple, auster, bell i efectiu, sense estridències. Rústic,
de fusta d´avet agrisat pels elements, aguanta sense problemes el
meu pes ; l´esquena, sobre la paret que dóna al carreret que és el
principal d´Estana, per on passa algun excursionista endarrererit ;
els braços, arrepenjats sobre aquella. Havent dinat, al pati de Cal
Basté, el sol escalfa la becaïna.
Un
gat de pelatge blanc i suaus tonalitats grises a joc amb el banc
s´apropa i puja felinament, sense por, per fer-me companyia.
Hospitalari, s´ajeu arrambat fent-me costat i aixeca una mica el
cap, en una breu indicació perquè els meus dits li gratin el cap
una estona. La meva posició de braç només té que fer un moviment
per acomplir tan humil desig. Com si fossim coneguts de tota la vida,
ell remuga una mica i tanca els ulls. Tot seguit, satisfet, deixa
caure el cap mentre la meva mà li bressola el llom, nèt i suau al
tacte de la tarda. A dalt, les petites finestres deixen mig sentir
les tertúlies enmig dels cafès acabats; a l´àmpit d´elles, una catifa de
geranis vermells cauen sobre l´antic pati, on regna una pau a l´ús
dels petits pobles d´alta muntanya. Tanco els ulls, sense por a les
tenebres.
Més
amunt, l´aigua del poble degota sense temps per comptar damunt les
piques allargassades que abastien els antics safareigos del poble,
ara buits de converses, remor de frecs de roba i olor a sabons de
Marsella. L´aigua reflexa el sostre d´alguna casa remodelada dins
la verdor de líquens de bassa antiga. Un teulat nou protegeix el
bell record. Al davant, el llarg campanar i l´església, amb la seva
porta tancada, el seu arc dovellat, la seva porta tancada i el detall d´uns capblancs
il.luminats sorgint de les juntes de les pedres. “ Cal que
neixin flors a cada instant...” va cantar algú amb fe un dia no tant
llunyà com sembla. Més enrera, el petit cementiri, amb quatre o cinc creus
clavades al terra voltades de verd. Sense túmuls, ni marbres, ni
noms, ni flors.
Protegint tals vestigis, la sempre imponent muralla del Cadí, tancant la migdiada
silenciosa d´un dia d´Octubre plàcid i primerencament fred, d´un
fred sense estridències, suau i melangiós als ulls tancats davant
un sol guaridor de velles promeses, pendents de fer-se realitat. Encara no, sembla dir-me algú en somnis. Encara no.
El
seu rostre es confon amb la roca. Ell pot apreciar el perfil del seu
front en suau davallada cap a la conca dels seus ulls ; el bri d´una
pestanya, el pòmul decantat ; i acabant-se, la minúscula barbeta. Ell es fa la mateixa pregunta de sempre : És ella ? Sense nom per recordar, ella és.
Ella,
amb la mirada desviada cap allí on neixen els somnis – l´espai
obert, la llum, els núvols jugant ara a marxar ara a venir, el cel
fent coloraines, l´horitzó sense fi... coses com aquestes, inebastables
totes elles- estira la mà enrera sense desviar-la ni un sol instant
dels instants finals. La foscor sempre protegeix aquesta mena
d´actes, i ell, que ho sap, estira la seva en la mateixa direcció
fins que es troben: una cap amunt, l´altre cap avall, de tal forma
que les puntes dels dits es toquen. Els polzes s´acaricien mentre el
sol, invisible per a ell, ben visible per a ella, emet el seu alè de
vida . Llavors, de la manera més natural des que el món és món,
l´ombra esdevé més ombra. Sense saber com, ell es troba fitant un
tros de roca amb les mans a les butxaques.
Ella
es queda sense girar la vista...És ell ? Sense nom per recordar, ell marxa.
(…) El "jo" va aparèixer molt al començament a causa de la por a la mort ; l´al.liè al "jo" es va transformar en el que s´anomena el "tú". L´home era llavors encara incapaç de tenir por de si mateix, el coneixement de si no provenia més que de l´altre. Només el fet de capturar o de ser capturat, d´estar sotmès o de sotmetre, el confirmava en la seva existència. La tercera persona que no té relació directa amb el "jo" i el tú és ell. I ell no apareix sinó de forma paulatina. Més tard, he descobert que passa una altre cosa amb l´”ell” : fou l´existència d´éssers diferents el que va fer retrocedir la consciència del "jo" i del "tú". L´home ha anat oblidant mica en mica el seu jo en la lluita per la vida amb el seu proïsme i, summergit forçosament en el món infinit, ja no és més que un granet de sorra. (…)
(...)Vaig sempre a la recerca del sentit, però, en definitiva, ¿ què és el sentit ? ¿ És que potser puc evitar que els homes construeixin aquesta presa monumental mentre destrueixen la seva pròpia memòria ? No puc fer altre cosa que portar a terme indagacions sobre el meu propi jo, minúscul gra de sorra. Tant sols puc escriure un llibre sobre mi, sense ocupar-me de saber si veurà la llum. ¿ I quin sentit té escriure un llibre de més o de menys ? ¿ Es trobarà a faltar la cultura que ha estat destruida ? ¿ I té l´home tanta necessitat de cultura ? ¿ I què és la cultura ? (…)
(…) M´he creat el meu propi sistema, o més bé una lògica que respon a una espècie de relació de causa i efecte. En aquest món caòtic, els homes s´han construit sempre sistemes, lògiques, relacions de causa i efecte per afirmar-se. ¿ Per què no me´ls hauria d´inventar jo també ? Així puc refugiar-me en ells, en pau amb la meva consciència.
La meva desgràcia però, és que he desvetllat el "tú" portador de mala fortuna. En realitat "tú" no és desgraciat, sóc jo exclusivament la causa de la teva desgràcia, que neix exclusivament de l´amor que sento per mi. Aquest maleït "jo" no s´estima més que a si mateix amb bogeria (…) .
Gao Xingjian, de “ La muntanya de l´ànima “ ( 1989 )
Aquesta tarda es veu que després de la intensa tormenta com feia temps que no es veia, ha sortit un arc de Sant Martí bellíssim, mentre al cel encara tronava la tempesta. M´ho puc imaginar : el cel partit en dos, la nuvolada fosca allunyant-se, el sol adormint-se a ponent.
De nit, els llampecs seguien, i han il.luminat aquest mateix paisatge durant un breu segon. He tingut la impressió de ser com les bombetes dels flaixos de les antigues càmeres de fer fotografíes: després de fer el fet, ja no servien per a res més. Així se m´ha quedat la ment altre volta a les fosques, pensant en la memòria, el
sentit de les coses, el jo, el tú, les causes, els efectes, els
refugis...no ho he vist, però m´ho han explicat. Molt s´escriu i
molt poc es llegueix. Segurament passa com amb els trencs d´alba
que ningú mai arriba a veure, són semblants a d´altres vistos però
alhora, molt diferents : com el tú o el jo, o fent la translació
natural, l´ell o l´ella. Dins d´un mateix no tenen raó de ser,
però dins una novel.la dónen molt de joc. Existeixen però no hi
són, perquè no han estat viscuts. Viuen, a través de les paraules.
Avui
he escoltat Mozart, mentre plovia, dins el cotxe. Piano en moviment
abans d´encetar la tarda . L´home té necessitat de cultura, d´això
si que n´estic segur.
Penso
en marxar, quan tot s´acabi. Penso en el sol, la carretera sempre
oberta i la meva ombra viatjant davant meu, al meu costat o potser
quedant-se enrera. Dormir allí on s´acabi la benzina. Caminar pel
desert, vorejar algun mar ; pujar turons o muntanyes, olorar
qualsevol bosc. Reprendre una darrera vida, lluny d´aqui.
Ara
només sóc al terra. Hi ha una dona que em mira amb angúnia i
s´abraça a algú altre. Hi ha un policia que redreça el trànsit a
l´avinguda. L´ambulància ha fet tard. Hi ha cotxes passant
lentament, com si fossin una comitiva funeraria. Em miren amb
curiositat, pena, sense dolor. No em noto l´ull esquerra. El casc,
partit, ha deixat de rodolar. He frenat tard, he desviat el rumb. La
gran torre elèctrica m´ha aturat als seus peus. Passa un tren,
absent de qualsevol cosa, pel pont que tinc a sobre. I poca cosa més.
Al mig de l´avinguda, en un dia radiant, les meves inicials i la
meva edat han estat fotografiades a les roderes deixades sobre l´asfalt. L´endemà sortiran al diari local.
Algú
va tornar-la a comprar, no fa massa. L´han pintada de nou, l´han arreglada. Fa goig
de veure-la. La seva ombra buida guarda el meu record, tot i que ara ja
ningú em recorda, i qui ho fa, ja no em plora. Les flors a la base
metàl.lica de la torre no van durar gaire. Els rams es marceixen massa de pressa.
Jo
només pensava en marxar. La moto era nova. Feia sol i jo em vaig
deixar endur pel vent de l´oblit momentani. Pensava en un final de
camí. Va ser res...
Ahir
vaig enganxar, esgotat per un dia amb masses coses, la part final de
“El apartamento”, pel.lícula que té el do d´enganxar-
m´hi sempre de fa anys, quan en algun canal perdut de la tirallonga llarga de canals – que mai s´acaben d ´acabar tots – la donen. Ara feia anys que no la veia. Era a
la seva part final, de quan la Shirley McClain es pren masses
somnífers i l´atabalat Jack Lemmon mira d´arreglar-ho com pot.
Personatges còmics per situacions dramàtiques, sense haver
d´arrencar cap llàgrima, només somriures davant de papers on
l´ingenuitat es barreja amb el cinisme i l´excessiva però justa
frivolitat de tot allò que envolta la famosa doble moral americana.
Sempre
hi ha alguna frase que queda, com aquella on ella li diu a ell : “
Així tu ets una víctima. Al món només hi ha víctimes i
aprofitats “. Un no pot deixar de comparar-se amb en Jack Lemmon,
d´identificar-s´hi potser i tot en alguns moments, com quan al
final de la pel.lícula, embala els trastos de la casa i troba un
spaguetti enganxat encara a la raqueta de tenis que li fa
d´escorredora. Com se´l mira, com l´agafa per la punta i el fa
rodolar al llarg del dit, recordant el sopar frustrat pel cunyat
emprenyat i segurament també, l´únic petó que ella li fa al
front. L´antiheroi fet actor.
Avui
pensava encara en lo bé que em va anar veure-la, en com va apareixer
i em va arreglar el son de la nit passada. A l´hospital, en un box
d´urgències, una dona ja gran dormia. Feia una cara cendrosa, tenia
el braç dret ple de taques vermelles, els ulls tancats. Fragilitat i
temporalitat, carn i ossos.¿ Alguna cosa més ? Dolor, probablement.
Rictus d´una certa amargor als llavis. A la feina, una dona jove,
amb un somriure, uns cabells, una figura – al meu modest entendre –
moldejada per a la felicitat. Sense escarafalls, sense afegits de cap
mena. Cert aire de puresa.
Sovint
els rostres, les vides, no tenen la gràcia ni la desgràcia d´uns
personatges com els de qualsevol pel.lícula. No són com la dona del
box o la jove de la feina, que serien l´antitesi perfecte per fer-ne
un petit conte o un relat. Estaria bé inventar-se una història,
però si algun dia ho fes, m´agradaria farcir-lo de la fina ironia
del Billy Wilder. Veient “ El apartamento” seria fàcil,
però és ben sabut que el que sembla fàcil, és sempre el més
difícil.
El final sempre m´ha agradat, és un final feliç sense estridències, amb un toc de dramatisme còmic. Sempre és bo acabar les partides que un comença. La llicència a un final feliç encara avui hauria de poder existir.
Amb
l´arribada de la tardor les tardes claudiquen. S´escapen,
literalment, dels díes marcats pel negre de les necessitats : en
aquests díes de Setembre encara fugen davant teu, quan tornes cap a
casa . Les veus fonent-se, quan no queda res per aprofitar; llevat
potser d ´uns quants segons si algun semàfor encarat a ponent
t´atura a temps de veure- la passar.
Passa
Setembre i ho fa cada cop més acompanyant negrituds : la del matí,
la del capvespre. La sort del migdia dura en el millor dels casos en
un breu passeig sota el sol, o bé en el temps de regar algun gerani, o de
tancar els ulls asegut al sofà amb les claus agafades a les mans.
I
després hi ha dos o tres díes de llum, de vent, de boscos i si
s´escau, de tarda lenta de besada. És llavors que penses en l´Agost primer, i en el Setembre després, passant sempre massa ràpid. Desaprofitat, com un final d´estiu cansat de ser-ho.
Quan tot torna al seu lloc ja s´ha acabat, com la tarda.
