Avaries

Les mans col.loquen la goma de cautxú al voltant de la vella canonada de plom il.luminada pel frontal del lampista d´emergència que sol.luciona la darrera emergència del dia : l´enèssima fuita descoberta a les quatre de la tarda per un bassal sobre la terra humida, al darrer tram que encara conserva les velles canonades originals, estretes i obsoletes per la pressió a la que surt l´aigua avui dia; situació que, per un altre costat, donaria peu a un munt de metàfores ben reals sobre la vida mateixa. Tanmateix no penso en això, mentre l´observo treballar en la ja foscor de quarts de set de la tarda, que comença a ser freda. L´home té una veu que em recorda la d´algú conegut. El mateix deix, cadència, to, pronuncia...en la foscor miro de recordar, mentre ell continua ara aplicant una mordassa metàl.lica sobre la goma, que colla pacientment com si fos un petit cofre assegurant un petit tresor com és el de l´aigua circulant per les venes amagades de la vida quotidiana, ple altre cop de metàfores sense respostes clares al fred agradable de la nit atansant-se sota els arbres altre cop calmats després del joc de vents creuats del darrer dia, uns vents que sembla hagin fet, per fi, dissabte del clima acostumat ja a rondar els extrems, sense la paciència lenta de coure tardors i primaveres que tenia abans, com si s´hagués encomanat dels virus d´occident condemnats a fer desaparèixer la mitjana gaussiana, acampanada, dels bons costums de la coneguda classe mitja. 

Així, en la foscor, acaba l´home d´arreglar la canonada. Mentrestant, a dins, se sent el primer gol celebrat – estrany en la pau quieta de l´exterior en un dia de clàssic – de la simfonia blaugrana, prefaci de l´onomàstica ceciliana d´avui, on la música s´ha calat dins l´escalfor del fred sobre la pell, ja intens, pur i incontestable. I la veu de l´home, exactament igual a la del Benito, que fa una estona he acabat de recordar. Una veu també que donaria per algun pensament més, perquè de veus, com de persones, sembla que només n´hi ha d´infinites.

De cançons, també. I avui m´he llevat força groovie...

Decalatge

"La nit és rica, plena de perfums, d´anyells adormits i de flors que encara no tenen colors."

A. de Saint-Exúpery ( Vol de Nit, 1931 )

Automàtica.1

L´automatisme de l´escriptura, vet-ho aquí. Repassar tot allò escrit significa haver d´esborrar massa, rectificar, re-escriure, corregir, etc. Es fa difícil, a vegades, de fer-ho i un sent la temptació, lliure sense cap mena de dubte, de poder escriure sense parar, com si la inspiració emergís finalment d´un volcà en plena erupció, sense possibilitat de fer recular cap mena de tros de lava que hagi sortit del teclat picat amb insistència. En definitiva però, no seria pas un clàssic volcà vesuvià, no; probablement es tractaria d´un volcà d´aquells – ara no recordo si es deia hawaià – que van expulsant tot el que porten a dins de forma constant, tranquil.la i amatent, dins una gran llengua que es va estenent sense cap mena de pressa. Això mateix, seria, si fos possible, es clar, si un té la capacitat d´enllaçar tots aquells pensaments que li passen pel cap. Per exemple, i ara mateix, una paraula que s´ha de llegir moltes vegades per tractar de recordar-la, i més si és en anglès, fins al punt de tractar-se d´un fantasma del qual un no és capaç de concentrar-se en tractar de recuperar-la, obsoleta com és ; o màgica, que també vol dir perduda. Una paraula com un pensament d´ivori recobert d´or, negre i daurada, sempre en una tercera persona neutre i per tant, amb poques possibilitats de fer mal. Sense implicació, diríem fent servir ara un present d´indicatiu en primera persona del plural. És a dir, equivocant-nos en la primera definició establerta, la que no feia mal i ara, tot pensant en nosaltres, torna a fer-ne.nLa deducció lògica d´aquest no parar és que escriure d´aquesta manera sempre comporta l´equívoc i sobretot i per sobre de tot – que bé queda una expressió com aquesta – el no recordar el que vindrà després al perdre momentàniament la connexió de pensaments dispersos sota la magnificència de Brahms. La lava hawaiana sembla parar-se. Però no, la larva del pensament fabrica el seu teixit de neurones mogudes per polsos elèctrics i retornen a les paraules, necessàriament escrites. Tanmateix, una paraula, oferta un cop ha estat llegida :

cryselephantine

(...)

Enderroc

La pala del buldòzer pica lleugerament una de les parets del petit garatge que encara resta mig dempeus, amb un toc de gràcia que fa desplomar-la amb la facilitat del cop de mà donat sobre el castell de cartes, construït minuciosament. La lleugeresa del moviment contrasta amb la posterior caiguda, pesada i contundent, plena de pols que l´aigua de la mànega, de broc escanyolit, amb prou feines apaivaga. Els dits negres d´en Diamba en pressionen la sortida simulant un dossificador, tal i com es feia antigament, doncs la mànega l´han aprofitat del propi jardí, hores d´ara inexistent : tres soques de pi, regalimant reïna i olor de fusta tallada, deixen a la vista l´epitafi de les seves vides, completes i perfectament delimitades.

En Diamba, poc abans, ha hagut d´ajustar amb la força dels seus braços bruns un parell de cargols que feien ballar la base de la pala. El Siscu li indica cap a quin cantó ho té que fer, és a dir, cap allí on marquen les agulles d´un rellotge d´un costat, i a l´inrevés de l´altre costat oposat. Fa servir una gran clau anglesa, impertorbable al pas dels anys ; en Siscu ja la traginava quan van excavar els fonaments d´aquesta mateixa casa, feia cinquanta-nou anys, amb el seu pare. Sobre la xemeneia de casa hi té penjada una fotografia davant la torre acabada de fer. Tot just era la primera que feien al carrer, al tros davant de la vinya del Gepes  . Hi surt el Manolo, al costat del Canals de Can Garrofer, el Costas, el Traginer i el Pecas, davant del pare. Ell també hi és, xulet com era en aquella època.El seu pare tenia el costum de fotografiar-se amb tota la cuadrilla en les cases que havia fet, el dia just d´haver-les acabat. En Siscu no l´havia mantingut, perquè la feina va acabant sent com no ho era  abans. D´aquest abans el seu fill també se n´havia deslliurat, gràcies als estudis, fet que enorgullia els pares, cofois de tenir un fill metge.

Mentre en Diamba segueix les seves instruccions, els seus ulls es giren a la pila de runes que mica en mica s´han anat emportant, fins quedar ja només un petit túmul on encara hi sobreviu un capitell tombat del revés i unes quantes teules senceres.Ensorrar envans és una feina molt més fàcil de fer que no pas aixecar-los. No calen planells, ni arquitectes, ni plomada, ni cal discutir de res. Ni gaire temps, tampoc, tot i que avui en dia, les cases les pugen ben ràpid. Fa uns quants dies van  anar amb la dona a l´hospital de Sant Pau de Barcelona. Després de dinar amb el fill, aquest els va recomanar de visitar els antics edificis, tot deixant-los el seu passi. Mai hi havien estat, allí. Aquella obra, recentment restaurada li va semblar una meravella. La façana de totxana vermella, els mosaics, la torre del rellotge, els àngels esculpits, l´escalinata...la impressió fou de trobar-se davant una mena d´ amfiteatre sublim, paleta com és i coneixedor de la dificultat de portar una obra d´aquella envergadura. No la tiraran pas a terra, una obra així, recorda que va pensar. Aquell mateix matí, precisament, l´havia trucat l´Agustí per tirar endavant amb la demolició de l´antiga torre dels Dalmau. El nou propietari ja havia pagat per fer-ne tres cases adossades. Ni l´Agustí ni el nou propietari en sabien res, de qui va fer aquella casa. De l´Hospital segurament que tampoc, només quedava el nom de l´arquitecte, en Domènech i Muntaner ; i el del mecenes també, de nom Pau. Ara bé, dels paletes, ben poca cosa , segurament. Ni falta que feia, en tot cas. L´obra es mantindria, no pas com la seva i la del seu pare abans que ell.

El sol apareix, rera un núvol, travessant l´espai ara sense entrebancs per descobrir-ne la seva amplitud notòria germana d´una buidor d´enderroc, que al Siscu se li fa estranya. En Diamba cantusseja alguna cosa, al notar l´escalfor a l´esquena. Sempre té fred, sembla mentida que al pic de l´estiu encara vagi amb màniga llarga; però és una bona ajuda, té traça, no es queixa per res i aprèn les coses ràpid, no pas com algun manobre que es pensa qui sap què, ara que ja no queden manobres com cal.

- Potser és que em faig gran – remuga deixant la vista estesa damunt la magnífica vista de ponent.-

-Ja està, Siscu – li diu el jove aprenent, bufant.

Ell gira el cap i assenteix, solcant, si això fos possible, de més gruixudes arrugues el seu rostre de bronze. Si somriu és per cortesia, perquè en Diamba sempre ho fa. Llença el mig cigarret sobre el terra emblanquinat de guix caigut, i, àgil encara, puja dins la cabina de l´oruga, per acabar de rematar la feina.

Funky

(...) " Hemos mencionado el horror del dilema : unidad frente a la diversidad. Ojala que este horror sólo fuera horror por la abstracción, y el dilema sólo su rompecabezas lógico. A la abstracción se la puede dominar, a las mujeres, no" (...)

Slawomir Mrozec, " La vida difícil " ( 1991 )

Lliscar

Hi ha calitja a l´horitzó. Per als primers passos, una tènue llum em banya l´esquena. No és diàfana, és més com una presència que se´m revela en la pròpia ombra, gens fosca. No sabia d´ombres així, però de seguida es fan agradables. El dia es desperta així al bosc, banyat de grocs damunt els roures i les fines línies d´ombra provinents de la llum d´un sol abocat damunt el vell monestir mirant de trasspassar un altre bosc, aquest de boirines, per donar el punt just al paisatge l´aspecte que hauria de tenir, malgrat manqui la humitat, el xaragall, l´aigua.

El dia es mantindrà eixut, malgrat la boira. Tot i així, més amunt, a la Sesta Grossa, la vista segueix obedient el traçat del que sembla la pau al pati del cel. Per aquí no passen gaires avions, però sempre sorgeix alguna cosa...

“ I alguna cosa haurà lliscat del món visible a l´altre “ , diu el conegut aviador en un dels seus llibres.

Dels Castellots de Tanca a Montserrat, per aquí llisca, i més enllà després, difós pel blau i el blanc avui, disfressant de mar i illes el panorama. Però l´itinerari avui em reserva la pujada al Turó de la Fosca, dalt del qual hi havia una alzina morta, anomenada l´alzina del Norbert. Amb aquest nom, i amb l´antiga alzina, i el tal Norbert, a saber la història de tan fosc nom. El turó és de pujada neta i cim arrodonit. Es puja per un costat i es baixa per l´altre. M´aturo i esmorzo. M´adono que el millor ja ha passat. El sol ja no es queixa i deixa fer a les inofensives nuvolades de caire baix, d´aquelles que si algú sobrevolés, no veuria sinó més que una taca agrest damunt del mapa petit pel qual viatjo. Llavors baixo fins al punt del retorn, vagarejant la ment damunt el camí de tornada, pensant en com van lliscant coses d´un món cap un altre, sense cap mena de pressa. El dia és una hora més llarg, pel qui es lleva d´hora. I aquesta hora ha estat aprofitada.

Xirimiri

El dia acaba fosc i suau, amb un xirimiri invisible calçant l´empedrat d´ alguna cosa semblant a la pluja. Partit tranquil i fred a la tele, d´Octubre, fàcil de seguir. En Roger Mas, sota una fina capa de cendra i després, feta pols de nimfa. Trobador de dies com aquest, grisos de res i de tot una mica, indefinibles d´alegríes o tristors, sense gaire cosa més per explicar. Viure´ls per dormir-los després sense por a cap record memorable que esdevingui insuperable. Ja ho diu la dita, que qui fa el que pot no està obligat a més.

El pes de la paraula

Al principi només hi havia tres lletres : la P, la M, i la A. De fet, la primera que em van demanar va ser la M, i ja de seguida la A. Ben juntes les dos. No em va costar gaire de fer-les arribar al lluminós, tot i que a l´agafar la M per primer cop em va sorprendre el seu pes, nogensmenys de la pròpia dificultat de traslladar una lletra de tan considerable grandària; no sabia com agafar-la i vaig optar per aixecar-la a plom per les potes i deixar-la caure al meu damunt, fet que va estar a punt de provocar una petita catàstrofe al confondre jo, novell com era, el túnel d´arribada de la segona lletra amb el de la primera. Evidentment no vaig tenir més remei que recular i després de rectificar, anar a cercar la A ben ràpidament i ara si, dipositar-la al final del segon túnel, on les aspiracions començaven tot just a fer la seva feina.

El més espectacular d´aquella primera vegada però, va ser poder veure el primer lluminós de la meva curta vida, que deia : MA. Poc després vindria altre cop la mateixa combinació, i així, fins arribar al moment en el qual les dues lletres es va repetir com si juntes, formessin una...bé, allò que se´n diu paraula. L´únic que sé d´aleshores és que vaig haver de treballar de valent, a partir d´aquell moment. Va venir la P amb la A, la seva repetició ; després van començar aparèixer la resta de lletres, de mica en mica. El lluminós s´anava encenent cada cop més sovint i jo anava cada cop més de bòlid. La O va ser un veritable problema, no sabia per on agafar-la, se m ´escapava sempre cap endavant; en canvi la I i la V eren molt fàcils de portar, lleugeres, tot i que algun cop se m´havia escapat el punt de la i, que solia xutar quan ningú em veia, amb força traça. La B era també complicada, pesada, de mal agafar. Als darrers temps, l´havia de traginar força, amb les dues U i les dos R – la potència de llum de les dues erres juntes m´encegava especialment - tot i que ja en aquesta època, les aspiracions funcionaven a ple rendiment i pràcticament tan sols les havia llançar al túnel corresponent.

De jovenet m´explicaven històries sobre l´infinit món de les lletres, llegendes de mil.lers de paraules formades màgicament; màgia de frases, de contes, de novel.les. Jo mai havia cregut en totes aquelles falòrnies. Mai havia tingut el temps necessari per mirar d´entendre cap de les paraules enceses al lluminós. Només en copsava el seu pes sobre la meva esquena, una rera l´altre. Recordo haver pensat sovint, això si, de la immensa sort que tenia pel fet de que només en fossin vint-i-sis. Les tenia ben apamades ; durant molt de temps vaig pensar que jo no em mouria mai d´allí, que era la peça principal de l´engranatge, que era intocable. Greu error : algú ja va deixar ben il.luminat fa temps que pel mortal, anar segur és el pitjor mal. Però jo no formava part de la gran falòrnia dels mortals. Jo només era un humil treballador que no estava fet per frases fetes com aquella.

Llavors ja era una ombra del que vaig ser. Amb el temps, les velles tècniques van quedar obsoletes : tot havia d´anar més ràpid i s´havia de fer de manera més eficient, a més gran escala. El lluminós va ser ampliat successivament, les aspiracions van prendre el poder. Recordo perfectament el dia en què tot es va acabar per a mi, va ser quan vaig veure la primera lletra aixecar-se per si sola i anar directament al túnel que li corresponia. Va trigar, si que és veritat, i no ho va fer gaire més lent del que jo, en els meus millors temps, ho hagués fet. Se´n va anar de pet cap a un dels nous túnels, tan nous que no tenien destí a cap secció del ja ampliat antic lluminós; em van dir que eren els d´escriure. Cal.ligrafía, per ser més concret. Es tractava d´una tècnica ja antiga, però fins aleshores inexplorada. Cada cosa porta el seu temps, vaig pensar, i a cadascú li arriba la seva hora. En aquells túnels llunyans jo ja no hi tenia accés.

I allò va se el començament de la fi , la qual per cert, és una paraula que no pesa massa.

Cebalística

Tanco els ulls : ja no hi ha cel ni el torrent ni els pollancres ni la corba del camí; ja no hi ha cap soroll de carreteres remotes ni la música que xiulava uns minuts abans; després no hi ha l´esbufec de satisfacció a l´estirar-me vora la roca, ni els mili-i-un pensaments encadenats a cada mil-i-una passa donada per alliberar mil-i-un neguits, impropis, aliens al lloc on em trobo.

Entremig, el perfum de la darrera rosada; el brunzit de l´insecte passant a escala 1:1 ran de cara ; el vent, lleugeríssim com una conversa llunyana ; i el sol, per fi damunt el rostre del migdia.

Poc més després, ja no hi ha la pressa de cap hora per encalçar ni cap història pendent d´explicar. ; ja no hi ha records ni expectatives; per no haver-hi, no hi ha dones a qui abraçar ni deus a qui resar .

Al final, jo diria que no hi ha ni mig batec, quan ja tot ha marxat.

I és llavors que, com si fos Llàtzer, obro els ulls i aixeco l´espinada. Hi ha el cel, el torrent amb els pollancres i la corba del camí. Un ase brama en una masia propera. Una vegada només. Em pregunto si trobarà a faltar alguna cosa, per petita que sigui, mentre repenc la caminada. Després hi haurà un pensament ; un altre de semblant poc després; algun record més tard ; potser alguna pressa, una mica de gana, cert cansament de cames. Un retorn d´hores. Una mica de vida, tanmateix.

Tomaqueteràpia

Les tomaqueres són generoses, sembla que deixin fins el darrer del seu alè per fer madurar el seu fruit, que es manté com una petita joia enmig de branques ja seques.  Algunes més valentes encara s´atreveixen a florir, en esqueixos sortits de sota la tija principal, com si tot això de la tardor no anés amb elles, tot i la terra, refredant-se dia a dia, generosament xopa aquesta setmana.

La neu cau al Juny, deuen pensar les tomaqueres més valentes.

I els darrers, dolços com els primers. La terra és sempre agraïda, no és cap tòpic dir-ho. Ho tinc ben comprovat.