Classe

Torna el soul a l´ànima, quan els dies s´escurçen. La secció de vent amara lletres tristes, que la veu d´una dona  transmet sense nostàlgia, acceptant el que arriba amb la força del rythm´n blues.  Sense aquest i amb un simple orgue hammond B3, aquesta mateixa veu cantaria el mateix adreçant-se a Déu, i en diríem gospel. I si, pel contrari s´adreçés directament a la tristesa del seu cor, llavors, amb una guitarra i una harmònica de més, faria un blues. 

Tots aquest ritmes bateguen en negre i tenen el caliu d´abans de les cendres. Escalfen desfetes, diumenges travats. Avui toca classe, amb doble accepció. 

Deute

( ...) Em vaig agenollar i vaig passar la mà pel Hudson. Estava glaçat. Tota la gent que vivim aquí fem cas omís d´aquestes aigües, ens desentenem tant com podem del parell d´eternitats fosques enmig de les quals s´ha interposat la nostra mica de llum. Del deute que tenim amb aquesta llum, però, ¿ què se´n pot dir ? Hem de tenir cura de la nostra vida. (...)

Teju Cole, " Ciutat Oberta " (2011)

Affaire

Va trucar a l´oficina d´objectes perduts. Una veu el va contradir de bon començament. Ara se´n deia l´oficina de troballes, perquè allí, d´objectes perduts, res de res. En tot cas, el perdut era ell o bé – i ja em disculparà, senyor – alguna cosa seva. Allí hi eren per trobar, no per perdre res.

Ben mirat – pensà l´Ernest -, la veu que l´atenia tenia raó.  Li demanà disculpes – un perdoni vostè, jo no sabia, té raó, clar, molt indicat, etc.- , amb el qual pretenia apaivagar el seu mal inici i predisposar a la veu, que li parlava amb to malhumorat, cap a la font del seu problema. Va anar al gra, doncs. - ¿ Em podrien trobar la meva ànima ? – preguntà innocentment. – Llavors la veu, diligentment, li començà a preguntar el que se sol preguntar en aquests casos, i que l´Ernest suposà que no era més que un formulari  omplert a desenes diàriament en aquella oficina de nom tan estrany :  com era aquella, de quin color, forma, grandària; quan feia que la tenia, quan se n´havia adonat de la seva pèrdua, a quin lloc es podria haver donat aquella seva – i aquí la veu recalcà el seva amb malícia expressa – pèrdua i  si aquell lloc era públic o privat – perquè si era privat, sincerament, ja havia begut oli - .

Llavors continuà, però ho feu amb  ritme in crescendo : si tenia alguna assegurança que la protegís contra robatoris i si creia que podria haver estat robada – desgraciadament el mercat negre n´anava ple, d´ànimes sense assegurances – i acte seguit començà tot un reguitzell de preguntes personals adreçades a saber si la seva ànima havia tingut motius suficients per abandonar-lo – la qual cosa ja no entrava dins les seves competències – o fins i tot si havia optat per la tercera via. Aquí la veu es va aturar de sobte i un silenci s´apoderà de la línia. L´Ernest, inquiet, preguntà sigil·losament :

-         Què vol dir ?-

-         La mort, Sr. Polseguera...la mort de la seva ànima.- digué la veu tenebrosament.

-         ¿Què vol dir,  morta ? –

-         Morta. – rematà amb freda neutralitat.

-         ¿ Vol dir que potser no cal cercar-la ?-

-         Ja li ho he dit de bon començament que aquí no se´ns ha perdut mai res. A més, i pel que jo sé, un cop morta ja no hi ha res a fer. El cos ja no la reclama. S´allibera d´ell, per dir- ho d´alguna manera.

-         ¿Però aquí no la tenen vostès, de ben segur ?.- insistí ell.

-         Els motors de recerca no fallen mai. No hi cap ànima amb les característiques que vostè m´ha dit. No li ho volia dir, així, de cop i volta...- ara la veu es suavitzà una mica –

-         O sigui que...-

-        Bé, potser si busca vostè pels baixos fons, ja li he dit que hi ha un mercat negre on es trafica molt amb ànimes però...si li sóc franc, les ànimes com la seva no interessen massa.-

-         Massa netes –

-         Si, em temo que si.- L´Ernest sospirà, resignat.

- ¿ I ara què, hauré de viure per sempre, seré etern ? –

-       No perdi la fe, home, potser al final la trobarà. Ja li he dit que també podria ser que l´hagués abandonat. Però sí, la realitat és que  hauria de començar a pensar seriosament en l´eternitat, no té una altre opció. Sense ànima la cosa va així. Al cap i a la fi, tampoc està tan malament, no troba ?

-         Bé, si, però la trobaré a faltar... i tinc l´ànima morta i em sento bullir la sang. – afegí citant un antic vers de joventut que li acabava de surar al magí.-

-         Veig que cita vostè un poeta prohibit. Vagi amb compte que això és un ens públic  -

-          Ara ja no importa, no tinc res a perdre, segur que ho entén, això.-

-         Touché , Sr.Polsegura. No li ho tindré en compte – digué la veu cordialment.

Després li pregà que no tallés la comunicació. L´Ernest contestà amablement les preguntes sobre el tracte rebut per part de l´oficina de troballes. Penjà el telèfon i s´ allità de seguida, perquè se sentia molt cansat.  S´adormí profundament, com quan era un nen.

Al llevar-se l´endemà, se sentiria un home nou, però només uns minuts perquè a l´obrir la finestra de la cambra de bany, la que donava al celobert, no va tenir temps de res més. L´ànima li va entrar pels narius, l´ànima de l´ànima, si es pot dir així. Perquè era una ànima aterrida després d´una fugida sense massa sentit.

L´Ernest se´n va adonar de seguida. La seva ànima era de les més corrents, i aquell petit affaire, en ànimes com la seva, solien tenir un final força convencional. La sang tornà al seu lloc mentre la seva dona, endormiscada encara, entrava amb el seu batí de flors rebregat, la primera cigarreta del dia ja a la boca i un bon dia d´eternitat dubtosa en la seva veu. Ell li feu un petó a la galta  i s´adonà després de mesos d´absència, de com se l´estimava encara. Llavors va sortir, i alleugerit va fer cap a la feina, com si mai hagués passat res.

Filtració

Olor de geranis als dits. A la piscina, més tard i al vestir-me, una altra mena d´olor, no identificada però alhora que propera, molt allunyada en el temps, antiga com per haver-la oblidat completament fins ara ; possiblement dolça, amarada d´algun record de pòsit totalment incert però ara viu provocat per una simple inspiració on han coincidit ves a saber quantes circumstàncies perfectament raonables amb el resultat d´una de perfectament inexplicable. Mig nu davant de l´ armariet , només que em mogui una mica estic segur que desapareixerà. Respiro aquest aire unes quantes vegades, immòbil. La breu sensació es produeix només a l´inici, com si s´obrís una petita escletxa dins el meu cervell. No tracto d´endevinar res, només sento el plaer d´alguna cosa que em fa somriure beatíficament. Finalment em moc i se´n va, ves a saber on.

Ara que ho escric, no sé ni com la definiria aquesta olor, tret del fet de que, ben mirat, era més aviat una essència, potser de felicitat - de tantes minúscules felicitats oblidades amb els anys -, tornada per la força breu de l´aire. L´alè filtrat pels narius em demostra allò de que mai es pot donar una cosa per perduda, pel simple fet de que ja ha existit abans malgrat no sapiguem on para.

( ... i bé, sempre hi ha filtracions sonores, més fàcils de recordar )

Ser dur no és suficient

En Rocky deu tenir més de setanta anys, però no gaires més. Si m´hi he fixat és perquè és un d´aquests personatges que apareixen durant un temps dins les rutines diàries fins que un dia, de cop i volta, desapareixen. Llavors els trobes a faltar.

Ell puja corrent i es creua en el meu camí a l´alçada del pont del barri de M., ben d´hora al matí. En aquest punt, la seva samarreta ja és ben suada en bona part de la seva geografia i, ara que ho penso, diria que sempre és la mateixa, així com el pantaló de xandall i la gorra de ciclista tirada cap amunt damunt el seu cap de cabells curts i blancs.Més que corre, arrossega els peus en un trot proper al tentineig, tot i que aguanta bé la constant pujada de l´avinguda. El seu cos sembla tirar endavant a partir d´un punt neuràlgic , les seves mans, movent-se a joc amb la cadència de les cames, com si iniciés alguna mena de ball on els punys cansats mantinguts a l´alçada del pit fossin una mena de brúixola on fixar la mirada, mig apagada i cansada, cap a un final que no acaba d´arribar mai.

D´allí on ha vingut el Rocky jo no ho sé, però tota la seva singularitat harmonitza amb la idea de la dignitat del vell púgil, tot fent-me recordar   aquella frase demolidora que hi ha al vell gimnàs escrita damunt la paret, a la pel·lícula Million dollar baby  : “ tough ain´t enough “, que al seu dia em va fer agafar el diccionari per saber què volia dir. El vell Rocky – aquest nom li he posat jo , en honor a la primera -, de segur que en sap millor que no pas jo el seu significat, tot i que possiblement no parli l´anglès.

Humor negre

El meu pare, noranta anys :

- Ara ja em puc morir.

- Em penso que t´hauràs d´afanyar. - Li responc jo.


( riem, feliços del moment )

Tarda

Segueixo un camí que s´acaba de sobte, en el que sembla el pla d´una antiga carbonera. Per aquests verals estan fent neteja del sotabosc i mica en mica van avançant muntanya amunt, obrint camins en mig del bosc que sovint em despisten. Aquest n´és un. Queda una hora de sol encara, ben bona. Segueixo pel bosc de més amunt i arribo a un roquetar que travesso. Un altre tros de bosc, aquest intacte si no fos per les llaurades dels senglars, que després de la pluja són feliços endinsant musells dins la terra tova. Un altre tros obert, roques i farigola. Amunt, s´endevina un camí carener. M´hi arribo. El caminet dolceja i es perd cap algun lloc que avui no descobriré.  Hi ha un pi solitari, caragolat en la seva base. El sol dibuixa ombres precises, nítides; llargues, de lleugera desproporció. La vegetació reclama el seu moment de humil solemnitat. Algun batec d´ales sura una mica més avall . Hi ha un tronc caigut, que fa de bon seure. Ho faig i resto així, tranquil en un lloc nou, amb la vista del Castellsapera a tocar d´ulls. S´hi està bé, realment bé, aquí dalt. Tot sembla prescindible, foteses, res és important. Per no ser-ho, ni un mateix, ni el pensament, ni res. El cos va deixant anar tensions, ho puc notar perquè si tanqués els ulls, m´adormiria com un nen de llet. 

Respiro alleugerit. M´aixeco i faig unes fotos. Es fa tard i he de marxar. Agraeixo el moment i amb les mans a les butxaques, baixo altre cop cap allí on tot sembla  més important del que hauria de ser. Fins i tot la pròpia vida, que realment ho és si és en vida dels altres. 

Principis ( sense finals )

Vaig seguint el rastre blau de les formigues d´en Ponç Pons . Va repetint la idea de la necessitat d´escriure per alliberar-se de neguits i angoixes. M´hi sento identificat quan parla així, quan camina per Menorca. Parla dels ullastres, que no sabia què eren. Són oliveres. Les esporga i en l´esforç físic, descansa. L´entenc. Parla de filòsofs, poetes i de literatura. Parla de vida i humanitat. Parla del món. La Divina Comèdia no només és l´infern. Són apunts, aforismes, pensaments. Crema literalment tot el que escriu, un cop ho passa a net. Com si fes un sacrifici. És un outsider, suposo. És poeta, clar. El desconec, a pesar de tot. A pesar de les al·lotes, que ja se´m fan familiars.

I si escric tot això és per sentir-ne alguna cosa semblant. Un pont, anotaria. Un pont i una senyera, reflectida damunt aigües tranquil.les i polides. El Llobregat, en fase inicial. El Berguedà. Al fer la fotografia, l´estrella blanca s´infla amb un cop de vent i tant sols resten les quatre barres. És el que hauria de ser si esdevinguéssim  . L´estrella és només l´anhel i la lluita. La del Jordi . I la del Jordi, també. Ahir vaig veure una furgona com s´endinsava dins unes portes metàl·liques en un lloc de nom llunyà i - a mi m´ho sembla -, sinistre. Amb ells anem escrivint la nostra història, penjada del seu pont que mai separa. 

Llengua, cultura, país.

Un torpedo de 5 polzades

L´Ullmann era cubà a pesar del seu cognom. Fernando Ullmann, es deia. Havia tingut una fàbrica de tabacs, és el primer que em va dir, com confirmant l´espès fum blau que sortia de la seva boca. - Ullmann , veu ?- Digué assenyalant l´anell envoltant la part més llepada del pur entrellaçant el dit del cor amb l´anul·lar d´una mà morena colrada pel sol. L´Ullmann seia en una cadireta exactament igual a la meva, de potes baixes i respatller rectangular i ample, que en el seu cas modelava un cos gruixut sense ser pesat, llarg i fort i amb una testa de cabells ben blancs d´on uns ulls grisos i clars esmorteïen l´aparença habitual dels habitants de la illa que la seva veu, però, confirmà en quan va obrir la boca. M´agraden els accents purs, denoten procedència, cultura i habituds molt concretes; confirmen l´existència de móns diferents i propis, no adulterats pels magmes de les grans metròpolis, on tot és un aiguabarreig d´on ningú en treu l´aigua clara, sinó és la d´experimentar una falsa evidència de realitat desvirtuada en una altre de més gran, sovint aclaparadora i mancada de profunditat. En aquest sentit, però, Miami no era el millor lloc per descobrir aquestes coses, o potser si, tenint en compte d´on venia jo a passar uns dies per recuperar-me d´uns problemes de salut.

Era el primer dia que baixava a la platja de Cape Florida, amb la meva cadireta i el para-sol de rigor. Sóc incapaç d´estirar-me a la sorra en una platja, ho trobo especialment brut, tot i que allí la sorra era ben blanca i fina, el vent corria suau i fresc i el sol ja anava de baixa. Ell s´havia assegut al meu costat, de cara al mar. M´ havia preguntat si em feia res, amb el to del qui ho dóna per fet de manera desarmant, cordial i sense possibilitat d´un “no” per resposta, mentre tot just jo anava a obrir el bloc per fer un esbós del conegut far que s´alçava just al darrera nostre. Li vaig somriure i li vaig dir amb el meu millor castellà que endavant. Em mirà rera les ulleres de sol amples, on em vaig poder veure per partida doble amb un cert desassossec : a la pell blanca i al cos esprimatxat li mancava bastant de tot.Se les tragué, advertint el meu gest. Portava un petit barret a l´estil del Sinatra, samarreta sense mànigues, un banyador estrident de cames llargues i una nevera, d´on tragué dues ampolles ben fredes de Cerveza Cristal, mentre s´asseia i es presentava amb el seu havà a mig acabar, parlant, ara si, la seva llengua nadiua. Encaixarem mentre li deia el meu nom. El seu ¿catalán? em va fer feliç per un instant, perquè no em passava sovint que dient-me Martínez ningú endevinés la meva procedència.

Li vaig preguntar pel puro i començà a parlar, mentre jo començava a dibuixar. Em deixà la cervesa mig enterrada a la sorra, ben a mà per si la necessitava. Ens mig donàvem l´esquena, ell mirant les aigües clares i jo el far; era una situació estranyament còmoda. Semblava ben bé com si ho haguéssim fet tota la vida, d´estar-nos d´aquella manera. I sí – començà dient - tenia una petita fàbrica de tabac en un poblet vora la costa, no gaire lluny d´allí. Es dedicava sobretot al robusto, tot i que també feia partides de models julieta, Churchills, sobretot.¿ Que si sabia jo què era un robusto ? .Suposava que devia ser el pur amb el que se m´havia presentat però no, aquell no era pas un robusto, era un petit torpedo de 5 polzades, especialment fabricat pel seu ús personal. Aleshores començà a explicar-me les classes de purs que hi havia mentre jo anava dibuixant una mica d´esma. M´explicà també que el tabac que feia servir era ben cubà. L´importava de Txèquia, d´un antic fabricant de l´època comunista que encara tenia tractes amb la casa Partagàs, empresa nacionalitzada i propietat d´Habanos, la companyia estatal més important de tabacs de la illa. En Partagàs era català, em va dir. Llavors em vaig girar i el vaig mirar. Ell somrigué. ¿Ho sabies ?, em preguntà. No, però pel nom ja pot ben ser. Jo, de puros només recordo els que fumava el meu pare, li vaig dir mentre agafava la cervesa i feia un primer glop. Estava encara ben freda. A les vitolas hi havia castells , recordo que les col·leccionava, així com també recordo les caixes que guardava després per entaforar-ne foteses com bales, cromos, xavalla...recordava també l´olor de les caixes; el millor del tabac era la seva olor abans d´encendre´l. Sí - confirmà ell - un bon havà s´ha d´olorar abans d´encendre´l. Series un bon fumador, afegí sense cap sornegueria.

Vam quedar-nos en silenci. La platja s´anava buidant, no massa, però si el suficient per anar desviant la vista davant els banyistes desfilant sobre la darrera ona. L´Ullmann anava ullant el dibuix que jo feia. Me´n sortia prou bé, encara tenia prou bona mà per anar definint el joc d´ombres que la tarda creava sobre el cos del far i el bosc de palmeres que l´envoltava. El puro continuava intacte a la seva mà, com si fos etern. Mirava la llunyania, com fan molts homes grans. La pàtria, vaig pensar, a on potser no podia tornar.

En Fidel havia de portar millors coses, em va dir. Jo estava amb la revolució. Ja n´estàvem farts del Batista i de la casa de meuques pels americans en què s´havia convertit la illa (llavors em vaig adonar que sempre l´anomenava "la illa" ). Però resulta que li va nacionalitzar la seva terra, i amb ella, el tancament de la seva fàbrica. Vaig marxar, em va dir. No em va costar gens...després ja va ser una altre cosa. La illa es va convertir en el prostíbul del món. Jo ja feia estona que havia acabat la cervesa i el dibuix. M´havia posat de costat i contemplava el mar. I a l´horitzó, com un home gran sense esperances. Li vaig parlar, aleshores, del vell i el mar, de Hemingway, d´aquella superba metàfora de la vida... se li van encendre els ulls un instant i assentí amb el cap vàries vegades. Si. l´havia llegit. El viejo y el muchacho, dos éssers sense nom. Els seus ulls grisos es posaren sobre els meus i afegí: 

- Como Cuba y los catalanes - sospirà - sólo quedan nombres, amigo. -

Em vaig quedar pensant en els noms, en les moltes identitats aparentment inexistents que tenien dos cognoms com Ullmann i Martínez . Al cap d'una estona, ja fosc, és  va aixecar i va dir que es feia tard. Em convidà a sopar, si volia. Jo no podia. La Helen m´estava esperant, li vaig dir. Em va cuidar molt, la Helen, aquells dies que vaig estar a la seva caseta de Miami. Llavors vam encaixar i marxà amb el meu dibuix sota el braç, on un tros de illa ben al fons, damunt l´horitzó, encara havia tingut jo temps de dibuixar, sense pràcticament ni adonar-me´n.

Asseguts al porxo, li vaig explicar la trobada a la Helen. El seu rostre d´anglicana severa es girà amb sorpresa : 

- ¿ T´ha dit que era l´Ullmann , el de la fàbrica de puros ?. Em preguntà. -

- Si, ¿ el coneixes ? vaig replicar interessat.-

- Es clar que si, tothom sap qui era, l´Ullmann de Partagàs.- 

-¿ Era ?, vaig preguntar abans de voler abordar la següent pregunta que tenia a la boca.- ¿ Partagàs, has dit ? - Amb accent americà sonava molt diferent. Em va mirar alterada, cosa molt poc habitual en ella. Només li va durar un segon, però. 

-El van trobar mort fa un parell de mesos, al seu despatx de la fàbrica. Mort natural, deia el diari. Encara li fumejava el puro a la mà esquerra.

Jo encara pensava en aquell cognom , quan em vingué al cap un detall. 

-¿Un torpedo de 5 polzades, potser ?  - 

Llavors ella es posà una mà a la boca , em mirà i agafà el bloc d´esbossos que havia deixat sobre la taula. L´obrí i passà la mà per les anelles, on encara hi havia unes tires de serrell  de paper enganxades. Les tragué i després va aixecar el cap. Arrufà les celles i em mirà directament als meus ulls cansats de sempre. No sé què és el que hi va veure, però s´aixecà, em posà la mà al front i desitjant-me feliços somnis afegí que les meves històries sempre la fascinaven.

  

Que plogui

Miquel, hortolà, vuitanta-sis anys.

- I vostè, ¿ què espera de la vida ?
- De moment, que plogui.

Ponç Pons ( extret de El rastre blau de les formigues ).

( llegit després d´escoltar al rei d´Espanya )






(r.i.p.)