Peixos

Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix més vell que anava en direcció contrària ; el peix més vell els va saludar amb el cap i els va dir : " Bon dia nois. ¿ Com està l'aigua ? ".Els dos peixos joves van continuar nedant un tros ; a la fi, un d'ells va mirar l'altre i li va dir : " Què dimonis és l'aigua ? ".

D.Foster Wallace

( citat al llibre "La utilitat de l'inútil " de Nuccio Ordine (2013, Quaderns Crema ) )

Constatació

Avui havia de ser un dia funest, i en canvi, no ha estat així. 

Per la resta de coses sense importància, un somriure plàcid, inesborrable, durant bona part d'aquest dia. 

Avui també he rebut un vinil del Neil Young.

Que consti, per recordar-ho quan faci falta.

Punt mort

Arribarà un moment en què hi hauràs de pensar, pensa mentre resta aturat al semàfor. Són quarts de vuit del matí i dins del vell Escort hi fa fred encara, tot i portar l’abric embotonat fins al coll, les solapes aixecades protegint-li el clatell, la barba grisa tapant-li mitja cara i la gorra de llana damunt la calba ; el lleuger baf de les seves respiracions blavegen l’habitacle: el seu i el de la dona, adormida al seu costat.

Mira el seu rostre, descobert per damunt la bufanda , des dels seus ulls vius darrera les ulleres, de semi-muntura metàl·lica i vidres quadrats, amb restes de ditades a les vores. Mira el seu rostre plàcid i cansat, després del torn de nit ; gira el cap, els llums d’un camió l’enceguen momentàniament mentre encara el revol d’accés a l’autopista. Hi porta retolat el nom de Dan Hartrog i a sota, les paraules liquid logistics. Ja no pensa en que hi haurà de pensar; de moment, el mot liquid  , tal i com es pronuncia en anglès , és a dir, sonoritzant la u, l’ha entrampat mentre el disc ja verdeja i accelera sense presses, per no haver de despertar la dona. A la ràdio, una peça de piano per a quatre mans de Rachmaninov ; a la seva oïda sempre fina, la tremolor metàl·lica de l’altaveu trencat, a la que s’ha acabat acostumant, com passa sovint amb les coses que no acaben de rutllar prou bé.

Liquid, pronuncia mentre el cotxe ja és dins l’autopista : de seguida es paren, sort que el tram és curt. Li-qui-d, procurant remarcar cada una de les lletres. Agafa la llibreta que té a la guantera i anota amb força, per poder escoltar el grafit damunt el paper, tal i com li agrada de fer quan anota poques lletres. A l’ordinador és diferent, el seu teclat pot arribar a ser com el del piano, música entre els dits. En aquella llibreta no, allí hi ha només paraules soltes, escrites amb presses, per no oblidar-les en embussos com aquell, en moments de punt mort, quan la palanca de canvis descansa i al davant hi ha les files de llums vermells, en aquell moment del dia en que la lluna i Venus se’n recorden l’un de l’altre com ells dos dins del vell Escort, que no s’acaba d’escalfar al fred de la matinada de Gener.

Es mira la paraula anglesa, exactament igual de grafia i tant diferent de pronuncia. La torna a dir. És una paraula ben llatina, pronunciada a l’anglesa. Contradictori, misteriós i bell. Quins camins haurà recorregut per mantenir-se intacta en un idioma aliè al seu origen ? Segurament un pescador del Tamesi la diu igual avui tal i com la deia un patrici romà a Cartago fa dos mil anys. Són teories seves, com camins creuant-se de matinada.  In angello cum libello .Arrufa les celles, es nota el nas fred. Torna a mirar el rostre d’ella. Té els ulls oberts i somriu. Les seves mans, tèbies, es troben en aquell punt mort, damunt la palanca de canvis, abans de tornar a arrencar.

-Li-qui-d – diu ella com l’ha dit el seu home però accentuant la d final amb  somriure natural.,tal i com fa ella sempre. – M’agrada, aquesta. – afegeix mentre, mirant el seu reflex fosc sumit en algun punt del parabrises, torna a tancar els ulls. Surt finalment de l’autopista. Quan passen per la primera rotonda de la ciutat, tots els fanals s’apaguen, i un nou dia sembla començar. Arriben a casa. Ella baixa i abans, es besen. Un raig líquid, com de somni, els il·lumina.

Fa cap a la feina. Mai escriguis un final feliç, li va aconsellar un escriptor prou conegut. Ell, però, torna a pronunciar la paraula, tal i com ha fet ella abans de tancar els ulls, somrient al final. 

Tots els noms

Avui, l’Eulogi ha confós al Miquel Àngel amb el Joan Enric, i després a l’Eduard pel Jaume. Així que quan s’ha trobat amb en Joan Manel, no ha gosat dir-li pel nom – tot i saber que es diu com en Serrat, tal i com li recorda sovint - i, pel que fa a l’Esther, que seguríssim és diu així, només li ha sortit de la boca un tímid bon dia.

Quan ha arribat a casa la seva dona, sense pensar-hi li ha etzibat un hola reina ! des de la cuina, mentre anava fent la truita per sopar. Però per estrany que pugui semblar, ella no s’ha enfadat pas com els altres.

Blaus

El paisatge, quiet, sembla esperar alguna cosa, qui sap si a desfer-se davant els meus ulls . Miro de que no passi, retornant a aquest dia clar i lluminós sense res de vent, amb un fred reparador, amansit per la llarga caminada.  Assegut sobre un  bloc de pedra, descanso. L’espai diàfan de camps i muntanyes s’obre a la vista, solcats per camins de riverians ; camins que uneixen toponímies frontereres deshabitades del seu passat . Així m’ho sembla  , orfe enmig d’aquest món on tot hi està posat per fer bonic, especialment avui, com si tothom hagués marxat i abans hagués endreçat la casa i el jardí, deixant-los nets i polits.

Cavalls i vaques pasturen, brots verds alenen minsos damunt els solcs llargs de camps contornejant cims blancs picant el cel blau de l’hivern fins ara tranquil, amable i potser feliç, sinó fos per tot l’estiu que li manca. Així m’ho explica la gent quan jo els hi parlo de l’hivern aquí dalt, de com en són de bells els pollancres nus, la blavor del gel fent caramells als rius o el silenci estrellat de les nits, quan l’Ossa Major fa nit damunt les llums d’Ur, Florí o Cereja . De com les hores habiten encara més silencis, trencats pel cruixir del corb , el vol de les aloses o l'espetec de l'alzina dins la llar de foc; o de com la darrera llum de ponent perfila el fil volàtil d’una columna de fum sortint d’una xemeneia, anònima i negre.

Ells em parlen d’altres coses, de valls florides i rius escumosos, de camps espigats i pluges de tarda, refrescants com colònies joves ; de vestits lleugers i rostres morens, peus nus dins aigües cristal·lines i dinars, sempre a l’aire lliure. Assegut damunt la fredor de la pedra, miro el cel blau del meu hivern, i penso si no serà aquest com el del seu estiu.

Llavors me’n recordo  de l´Óssa Major, que al mes d'Agost dorm damunt casa meva.   

Amb els millors desitjos

Automàtica.14

(...)

 en van tretze i potser ja anava sent hora d’anar cap al catorze, sí, segurament és un mal número el tretze, de fet és lleig per la raó de que entre tots l’hem fet lleig, un u i un tres al costat, tretze i ja està, no passa res però ningú juga al tretze com ningú compra el número u a la loteria de Nadal perquè ja se sap que mai tocarà tot i tenir la mateixa probabilitat de sortir que el seixanta cinc mil tres-cents vint-i-cinc, un número bonic fet per ser venut, per veure’ l, per tenir-lo a la cartera i esperar un miracle en forma de diners, d’ històries viscudes amb cops de sort mai viscuts per un mateix però tan certes com les boles rodolant dins els immensos bombos de Sant Idelfons ; una cosa mai vista aquests bombos apocalíptics donant voltes amb soroll de cimentera com presons amb presoners petitets lluitant per escapar-se de la multitud dins un embut que els condueix, inexorablement, a una presó encara més grossa, la gàbia d’or, arrecerada pel soroll del suro i el cava disparant-se cel amunt d’un cotxe, una casa, una vida nova i regalada pel nen innocent que canta un número que podria ser el tretze, el qual, vist així de paraula, i segurament cantat, és més bonic de veure i escoltar, potser més que els més macos els quals, pronunciats pels nens cantaires, sonen amb cadència accelerada i definitivament son menys macos i més vulgars, anònims, com tots nosaltres i els altres menys l’u, feliç de ser menystingut per una vegada ; magnànim com un rei entre la plebs que sap amb exactitud el valor que tenen els diners perquè no en porta mai a la butxaca, és a dir, que sap veritablement el seu valor sense la mesura del qui passa gana, és a dir, res per allò que es diu sempre quan un mira la llista de premis i diu finalment que res de

res

(...)

Figura

La figura apareix entre la palla, partida per la meitat, just a l’alçada del melic. La cara, fa temps que va quedar esberlada ; un dels braços, que jo recordi, no l’ha tingut mai. Tot el que conserva intacte de la seva imatge de pagès tradicional és una camisa blanca i la barretina, d’ un roig antigament prohibit. Mutilat per mil pessebres, encara sorgeix al mig d’un tou de molsa mig amagat, com si fos un caganer dispensat d’haver d’ensenyar el cul, per allò dels serveis prestats .

I tota la seva vida, vora una cova il·luminada, amb pastors, bens i rius de paper de plata.

Analítica per a un poeta

El cor del banquer, en fallida ; el del ric, en números vermells. Tots dos amb el pes, el llast imaginari  dels quirats d’or. D’altres,  potser de més pobres, suren com plomes dins el pit, semblant al dels enamorats, enlairant-se i caient alhora com lloses de plom. N’hi ha d’aliatge d’acer, indestructibles com el dels idealistes d’ara, funcionant amb la precisió de rellotges suïssos, com el dels atletes o el dels funcionaris, que ho fan sempre, impertorbables, de vuit a tres. I els que viuen dins el got d’aigua ?  Aquests són diferents dels que ho fan a mar obert o en l’aire de muntanya. Els de plata, petits com collarets, sorgeixen d’entre les cendres d’un conte per nens dels d’abans. De metalls musicals també n’hi ha, com la secció de vent al complet d’en Van Morrison ; i de llautó i de palla, que pesen tant com els d’or, potser perquè són més grans i fàcils de fer. Plens de fel, per desgràcia d’uns i d’altres, l’encens dels quals redimeix esperits, els quals habiten, segons diuen, aquella gran poma vermella que tant ens va fer estimar Nova York.

El meu, per acabar, només em fa mal de tant en tant, doctor. Res greu, suposo.

Vida d'un nàufrag (VII )

Darrera la cascada, a la bifurcació que mena allí on dorm, el nàufrag es decideix a avançar per la galeria que el primer dia va obviar. Ha decidit d’endinsar-s’hi amb l’ajuda d’una tosca torxa que crema amb llum dèbil. En porta dues de recanvi i de moment, camina mig a les palpentes amb la mà esquerra damunt la freda roca ; pel mig, un corrent d’aigua davalla, el que significa que de manera poc apreciable però constant, ell puja. La galeria es va ampliant ; els peus, cauts, es mouen sense pressa dins la foscor ; la torxa ha perdut flama i només espurneja un caliu de fusta seca espetegant com un tió a la xemeneia dins una cambra buida, sinó fos pel feble dringar de l’aigua; amb l’espetec i l’olor de fusta cremada afegides, el nàufrag sent una dolcesa reconfortant semblant a la de les nits bivaquejant a muntanya, justament quan tancava els ulls, com fa a l'aturar-se breument, per respirar a fons. El camí, ara, és rost.

Sense veure quasi bé res, al cap d’una estona i força de sobte, aquell s’acaba. Se n’adona pel simple fet de tenir consciència de més amplitud, l’aigua que deixa de dringar i també per una bafarada d’aire més fred, enfrontant-lo de cara. És al capdamunt d’un petit precipici tancant una vasta caverna. Els ulls, retornant d’aquella primera foscor del túnel, n’endevinen els contorns paulatinament. Hi ha una llacuna que ocupa el clot central de la cova, pot veure els reflexos fugissers  damunt la superfície densa i fosca de l’aigua, com la pell d’un llamp habitant-la. El nàufrag aixeca la vista i un bosc d’agulles de pedra el miren voltejant la cova, fins a una certa finitud de passadís llunyà, d’on prové la font de llum minsa que il·lumina el paisatge de bellesa subterrània on es troba.

Encén un nova teia i cerca la manera de baixar. A la seva esquerra hi ha una mica de talús vorejant la paret, un pas estret per on, sorprès, hi descobreix als llocs més abruptes, graons toscament esculpits. S’ajup per comprovar-ho tot resseguint amb els dits les seves vores, les puntes formant un angle anormalment recte. No hauria de ser una sorpresa, si hi ha un mapa és precisament perquè algú hi ha passat abans. Pensa en el mapa, que ha deixat allí on dorm. A aquestes alçades se’l sap de memòria i no li fa falta portar-lo a sobre, és com si hagués esperat a fer-ho per descobrir-ne alguns dels seus secrets i de passada, redescobrir la vella passió de seguir camins nous gaudint de la recompensa de saber-se seguint les fites correctes. És per això que es vol assegurar de que el graó, efectivament, és un graó esculpit per algú altre ; i també és per això que a l’arribar a baix, recorda un nom que el fa cridar ben fort, amb les mans fent-li d’altaveu, al sostre farcit d’estalactites penjant dels seus fils particulars, desafiant-lo com vells records del  passat.

El nom d’ella, tal i com s’espera, li retorna de les profunditats del sostre, repetint-se com si fos el final d’una cançó, cada cop més afeblida. No pot estar-se de fer-ho varis cops, jugant a dir-lo més de pressa o més a poc a poc, repetint-lo ara dues, tres, quatre vegades; ara una de sola, com una necessitat alliberadora i plena de sentit, doncs l’excusa no és pas de mal pagador : l’eco li confirma l’altre nom, el del mapa. Per primer cop, el nàufrag sent alguna cosa semblant a l’alegria, com si hagués retornat a algun lloc d’on només n’esperava trobar amargors. Aquest sentiment, és clar, no tindria la més mínima importància si fos perdurable en el temps. L’absurd de la felicitat, pensa el nàufrag,  mirant la meravellosa i inquietant volta del sostre dibuixant-se sobre seu un darrer cop abans de continuar el seu camí.

Decideix de seguir per la seva dreta, just per sota de la paret per on ha baixat. No convé allunyar-se dels punts coneguts, si això és possible. El consell de l’avi, filòsof a estones lliures, el recorda sempre. Si hi hagués un cel a sobre seu, cercaria l’estrella polar, com quan sortien a pescar.  Travessa un petit corriol que passa entre una roca força gran i la paret. Al sortir-ne descobreix la barca, sobre un codolar.

Va de sorpresa en sorpresa, el nàufrag. S’apropa, una mica incrèdul ; passa la mà per l’orla de la petita embarcació, tot sentint el tacte sempre agradable de la fusta polida ; es mira el bot, sembla en bon estat ; a dins, dos rems. Tracta d’endevinar el perquè de la necessitat d’una barca, doncs   calcula que per vorejar la llacuna amb deu o quinze minuts en tindria prou . Més enllà d’ aquella, la terra sembla ferma, allí on la caverna deriva cap el que s’endevina una altre galeria, que una pàl·lida llum il·lumina, provinent d’un punt més llunyà, qui sap si una sortida. Sense pensar-s’ho massa fa lliscar la barca damunt l’aigua tot entrant dins ella sense mullar-se els peus ; després agafa els rems i els fa encaixar dins els escàlems ; finalment, rema, i al remar aigua endins, fàcilment i plàcida, torna a sentir un plaer antic, potser de segles, pensa mentre la quilla trenca amb ductilitat la superfície llisa de la llacuna i mira al seu voltant com tot el vist fins ara es mou amb la lentitud del viatge a flor de pell, com si algú   amarés el seu trànsit silenciós no com faria Caront, sinó més aviat Virgili.

El recorregut, efectivament, és de poeta perdut dins un miratge. A mig camí, les aigües cristal·litzen i guanyen llum ; el reflex de la volta d’agulles belluga al pas del bot. Allí al mig, el nàufrag aixeca els rems un moment per gaudir d’aquesta realitat que només en pot donar fe la pròpia natura, la seva i la de l’illa, guardant els seus propis tresors. Se sent al centre d’algun lloc, com si a partir d’ara, tot comencés a prendre un sentit. Després respira a fons i fixa la proa cap al final d’aquest breu somni , quan el bot toca terra.

Surt i l’estira cap enfora, cap a algun lloc sec i més enlairat. De seguida veu que en aquesta riba, el sol és més tou i resta mullat a tot arreu. És a l’inici del passadís intuït abans, molt més ample per on ha arribat a la caverna dels noms perduts. Després de remuntar un petit canvi de rasant fet de còdols i sorra, es troba dins la galeria pròpiament dita. Camina vora una de les parets, trepitja amb cautela. Pensa en el bot i la terra molla. Al fons, la llum es va fent més intensa. Al cap d’una bona estona de caminar, el túnel fa una petita giragonsa a l’esquerra . Es troba al final del seu camí i encara la sortida . Un so conegut es fa cada cop més patent, la vista s’aclareix ; bassals d’aigua i sorra, molta sorra.

Finalment se n'adona. Corre els darrers metres i surt de la gruta .Ell, amb les seves ulleres trencades i la seva barba de setmanes. Davant seu, el mar, picant  esculls. Es gira dins la petita platja en la que es troba. Damunt seu, la muntanya, altre cop. Tot com és al mapa. Marea baixa.

El nàufrag, no  entén res.