Recital

Cal escoltar-lo força alt. Per captar tota la veu aquesta, i tota la música que l'acompanya. Cal anar llegint to allò que diu. Cal anar separant les parts del poema, que van acabant amb la tornada hamletiana : Murder most foul. El crim més fastigós. Cal traduir. Cal gaudir de cada to sarcàstic, trist, dramàtic, real, vençut...de la seva veu. Cal escoltar-lo vàries vegades, amb paciència, si pot ser, quan s'acaba el dia i un està cansat. I cal preguntar-se com és que amb setanta-nou anys, aquest home encara fa el que fa. I com és que avui dia, el concepte d'obra mestra hagi desaparegut del mapa.  

"If you want to remeber, you better write down the names "

Bob Dylan

Górgones

El vidre és ple de gotes. Son gotes de rosada. Al defora, l’habitual queda difós. El sol ix i a ambdós costats, l’arbrada de les cases veïnes es perfila com si es tractés d’alguna altra cosa . Hi veig una nuvolada primer ; després hi veig dos farallons dins el mar ; un bosc dens, perfumat, de pi roig ; potser el pit de una dona. En tots ells l’únic real és el sol, ixent, entremig del cel, la roca, la pell. Hi ha una mena d’abisme ple de llum en segon terme, perquè el nítid, el clar, son les gotes entelant l’habitual. Surt el sol.

Les gotes s’assecaran, com paraules llegides una vegada, que si no les escrius ràpid, s’obliden. Com Górgones, per exemple ; o harúspex, o marrit o bé aprehensió. Observo les gotes en aquest moment d’alba trencant-se. I me n’adono, fixant-m’hi bé, en el fet- potser màgic, si un no té massa senderi – del sol reflectit en cada una d’elles. Dins de cada gota. Dins. Un sol. En algunes – les més grosses -, aquest sol és acompanyat pel reflex d’unes altres gotes de rosada, més petites. Cada una d’aquestes és com un quadre, un camafeu on amb fons negre s’hi veu una mar encalmada banyada per la llum de la lluna.

El sol fent-se lluna al vidre. Céla est la méthamorphose. Tinc tel als ulls, ara que m’acabo de llevar. Els peus damunt els rajols freds del terra. Un badall mundà. El sol puja, imperceptiblement ; al capvespre no,es poden comptar els segons que triga a desaparèixer. A l’hora de les gotes d’aigua damunt del vidre, això no passa. Entreson encara. Però tot canvia : cau un primer regueró, i poc després un altre...és qüestió, ara, de minuts, com a les nits de Sant Llorenç.Com quan els estels fugaços. Com meteorits. Cada regueró enfosqueix un tros de vidre, matisant les ombres de fora, aclarint-les. Marxen les nuvolades, els farallons, el bosc, el pit. Tot i això resten sols, que de mica en mica van eixugant-se, fins esdevenir petits punts semblants a grans de sorra d’un desert. 

O d’una platja, si fossin llunes.

Llumins

( traducció pròpia i una mica lliure de l'original anglès )

(...)

Ah, l'espelma verge de blanca i suau
metxa, Llumins Extra-fins Sumbeam tots junts en una
petita capsa...

I el reflex d'ambdós al
mirall i el reflex de la mà, escrivint
escrivint -
               Parla'm d'ella !

               - i ningú més i res més
en tota la ciutat, ni tant sols un rètol lluminós canviant
de colors, margarites i frondes d'acant anant del
vermell al taronja, del verd al blau- dotze metres les separen-

                                                         Espera'ns,  
espera'ns amb la teva bellesa momentània que no gaudirem
ningú de nosaltres. Tampoc tu, certament,
                                                                  ni jo mateix.

(fragment )

The Waitress ( La cambrera ), William Carlos Williams  

L'obra d'aquest poeta americà esdevé homenatge  a  la pel·lícula Paterson ( 2016 ), del director Jim Jarmusch. Al llegir aquest fragment de poema he recordat l'escena de la pel·lícula on el protagonista ( l'actor Adam Driver ) el·labora el poema de la capsa de mistos.

Notes des del confinament

-          Confinament : (3) En física nuclear, mètode de delimitació espacial d’un plasma.  Un plasma, en física nuclear, és un gas molt ionitzat per escalfament i gairebé neutre. Que perquè s’utilitza ? Doncs per a tallar o per a la deposició de capes de metall o de ceràmica. De tot se n’aprèn.

-          Als hipocondríacs els hi faria llegir “ La mort d’Ivan Ilitx “, de Tolstoi. Ara és molt convenient de fer-ho.

-          Em rento molt les mans. Me’n recordo, quan ho faig, del Jack Nicholson a Mejor Imposible : el que feia aquest home amb les pastilles de sabó ho fan alguns ara amb els rotllos de paper de wàter.

-          No es veuen avions al cel. Fa anys, tampoc.

-          Tinc pati, ho sento pels qui no. A més té bona vista a ponent. Hi surto a córrer, quan acabo la jornada laboral. Llargs de vint metres, anar i tornar.

-          El millor de treballar des de casa, les sabatilles. Un somni fet realitat.

-          Tinc hort, de fa uns quants anys. Reconec que és un privilegi, millor que tenir pati. Millor inclús que tenir gos. Al migdia hi baixo com si anés al supermercat. Avui he collit bledes i he estat una estona practicant hanai : el cirerer està florint.

-          Parlant de gossos, abans la gent els tenia per vigilar les cases i les fàbriques, quan no hi havia alarmes que es disparessin a totes hores. Tenien males puces, els gossos, amb tothom menys amb els de casa. Ara, de seguida que et veuen s’apropen i t’oloren ;  alguns fins i tot et llepen. “ Cuidado con el perro” deia algun rètol. Els gossos han perdut crèdit per guanyar en pedigrí.

-          Hi ha força gent que descriu la situació als carrers amb l’expressió “calma tensa”. Com a les pel·lícules.

-          De la finestra de l’habitació on treballo, segueixo l’evolució de tres coloms sobre el fil elèctric. Dos mascles i una femella. “ El hombre y la tierra ”. La femella s’ho mira, com a l’episodi dels lleons.

-          Al vespre, tard, sempre puja un home amb bicicleta carrer amunt, a la mateixa hora. Fins ara no me n’havia adonat de que grinyola quan pedala. És l’únic so que escolto; marxa a càmera lenta,  com la seva imatge soferta.

-          Les caderneres ja canten, de matinada. Amb la nova situació, les puc escoltar des del llit, a les fosques.

-          Seguint amb els gossos, el petaner és una espècie en vies d’extinció.

-          Veig un esparver, ben d’hora al matí, sobrevolant casa meva. No solen baixar als nuclis urbans. He pensat si no seria l’aire o la tranquil·litat, o el fet de venir-me a saludar, a veure si estic bé...

-          A sobre la taula on treballo, un calendari de l’Hospital de Sant Joan de Déu. A la foto d’aquest mes hi surt una nena somrient molt. Després d’hores treballant, vaig tenir la fugaç impressió de que, de cua d’ull, la nena abaixava el cap per fer-me cu-cut ; vaig girar la vista però la nena ja tornava a ser on era. Vaig somriure ; feia dies que no ho feia.

-          Tinc uns pares grans. Estan confinats, tal i com s’entén en les dues primeres accepcions del diccionari de la llengua. Pateixo per a ells. El meu pare diu que ell no està pas confinat, que en realitat el que està és confitat. Per això aguanta bé, com la melmelada de taronja amarga que tant li agrada.

-          La càmera també està confinada, però de tant en tant la trec a passejar, quan la llum és bona.  

Automàtica.18

(...)

Cosi fan tutte mentre llegeixo alguna sentència de Samuel Johnson, com la que diu que l’esperança és un tipus de felicitat, potser la màxima felicitat que aquest món ens permet; cosi fan tutte le belle, diu en una pàgina on cerco argument, una frase dita vàries vegades a Les Noces de Fígaro, una altra òpera mozartiana, paraula clau per definir harmonia – amb h, no te n’oblidis – ritme, alegria, potser lleugeresa, entesa com una balada pop d’aquelles que ja no es fan ara, difícil de trobar, de fer i en canvi, tan fàcilment pedalejada com una bicicleta, com el so de la cadena baixant un camí enmig de camps primaverals, verds i florits, com farien totes les dones boniques, com la que es gira, morena, al seu pas per l’hort a l’escoltar el trasteig tranquil de les mans treballant un nou planter, i segueix camí amunt, corrents, defugint virus dins un quadre tranquil, estranyament buit, com de nàufrag trobant una petjada humana ; cosi fan tutte i la cadernera, irrompent dins l’altaveu en la vesprada incipient, com si volés per l’escenari mentre barítons i sopranos se’n riuen de la vida i de l’amor, amb duos, trios, quartets i sextets i alguna ària mentre m’adono que la cadernera no és dins l’opera dels homes i de les dones, sinó que canta amb l’esperit jove d’ opera prima, aliena a tot el rebombori silenciós dels carrers, al pati, dins el xiprer, d’on som fora – tu, jo i els altres -confinats, resclosits, deixant, per coses de la vida, més llibertat a tota aquesta natura que desperta, com deia Keats, d’aquest somni de la vida ;i finalitzant Johnson, d’aquesta esperança feliç que , com altres plaers gaudits sense moderació, en excés s’expia amb dolor que com tothom sap, és profund, pesat i contagiós com el ja tristament conegut, avorrit, latent, excessivament llegit...aquest per primer i darrer cop escrit,

coronavirus

Ukelele

L’ukelele està de moda, potser per això hi ha gent que s’entesta en aprendre a tocar-lo. El Raúl m’explica que n’està fins al monyo, de la seva veïna ; bé – aclareix -, d’ella no, del seu ukelele. El Raúl, de vegades, porta un petit monyo al cap, quan es deixa el cabell llarg. Li agrada el surf : és d’aquells que va a cercar onades amb furgoneta Volkswagen de segona mà on passa les nits presumiblement feliç i content. Cantàbric, les Canàries, Andalusia... Amb ella també va a buscar bolets, en sap molt. Sempre que  el veig va amb barba, no sé si d’un, de dos o de varis dies. Té un tatu al braç, un mena de signe arcà ple de corbes acabades amb punxes, força habitual de veure fa uns anys. És jove encara, i quan ens veiem, m’explica coses com lo del ukelele. Que sí, que  sona molt bé en un anunci de cervesa però no vegis la veïna com em té fregit...li dic que un ukelele faria molt per un tio com ell. De fet -li dic- trobaria estrany que no en tinguessis un dins la furgoneta. Segur que lligaries més, si el sabessis tocar bé. Es posa a riure i diu que amb la veïna ja n’hi ha prou. Ho veus ? Encara sort...li contesto.

El record ve d’una cançó, una altra versió amb ukelele i guitarra, que m’hi ha fer pensar. Escoltant-la però, trobo que no ha de ser tant difícil, de tocar-ne uns acords.  

Retrobament

Vida d'un nàufrag ( XII )

Pel que ha escrit el nàufrag al seu dietari, pot semblar que en la seva antiga vida fos escriptor. Res més lluny de la veritat. Ja hem aclarit que no ens interessa res, de la seva vida anterior. El fet de que en parli quan escriu no el converteix pas en escriptor. De fet, no podem afirmar ni si en tenia alguna, de vida anterior ; i pel que fa al dietari, si escriu és perquè no  té res més a l’illa que el lligui amb la seva raça : un llibre en blanc – bé, ja no tant, hores d’ara -, i una ploma, amb un cartutx a punt d’acabar-se. Si escriu és probablement per això i pel fet, obvi, de llegir-se a ell mateix per poder substituir d’alguna manera – si això fos possible – tots els bons llibres que ja no podrà llegir.

Aclarit aquest punt, tornem a la cova. El nàufrag tanca el llibre i el guarda al sarró. Fa un mos. Després, treu el mapa. Se’l sap de memòria però ressegueix el nom del Clos del Jonàs amb el dit, com sabent-se dins el mapa, i després segueix l’estela de guionets cap al següent punt. Davant seu, l’aigua s’escola a través del corrent que l’ha portat fins aquí, en dues giragonses que davallen fins una galeria per on desapareix, negre com el carbó. L’aigua i els segles semblen haver cisellat aquest entramat de galeries i coves subterrànies. Cada lloc nou descobert sota terra li confirma  les raons per les quals  creu que l’illa, en si mateixa, és amagada ; una idea per descobrir encara, doncs el nàufrag actua mesclant inèrcia i intuïció, observant el que l’envolta sense treure’n masses conclusions. No és amant de l’aventura però tot i així, fa per continuar, quan no hi ha més remei. I què ha de fer ara ?.  El nàufrag s’aixeca i es gira. Hauria de seguir en la direcció oposada al corrent d’aigua i del lloc on es troba ara, vora l’entrada. Cap allí tot és fosc, la llum provinent de la gran caverna dels noms perduts es perd definitivament uns metres enllà. Treu una torxa i l’encén. Inicia el camí sense ganes ni cap gràcia per fer-ho. Preferiria tornar a la seva gruta, convertida en punt de partida i lloc segur. La gruta no surt al mapa, ni la cascada tampoc, ni la llacuna. És com si fos la seva segona residència, aquell lloc més o menys somniat on anar a gaudir d’un merescut descans.

Però hi ha la tempesta i la seva música, arribant-li llunyana, possiblement perduda si continua per on decideix anar ara. La sorra blanca dona pas a la roca, humida. Camina i es fa el silenci, sense tempesta ni rius subterranis, només alguna gota d’aigua es presta a deixar-se escoltar i el crepitar del foc  que l’acompanya ; la cova es va allargant, s’amplia a trossos, nota la fredor als peus nus. Al nàufrag tot això se li fa llarg, mai havia estat tant de temps sota terra. A poc a poc la torxa es va consumint ; pensa a tornar, fa fred. És el primer cop que té fred a l’illa. Ara, però, és lluny . Encén una segona torxa i segueix, mig a les palpentes. El silenci fa fent-se de sepulcre, sent la seva respiració mentre continua baixant, perquè el camí baixa, fent ziga-zaga. Per mantenir la ment ocupada, pensa en aquella novel·la del Verne. Pensa si no haurà trobat un camí cap al centre de la terra, o cap al centre d’algun altre lloc, impossible de definir. Cuida de no relliscar mantenint la torxa arran de terra. La galeria s’estreny i s’estreny fins arribar a un punt on el sostre l’obliga a ajupir-se ; al cap d’una estona, va de genollons i poc després, s’estira i s’arrossega.

Potser tot s’acaba aquí, pensa el nàufrag. Hi pot haver-hi despreniments, en llocs com aquest . El nàufrag veu com el seu cos va ofegant-se enmig dels rocs solidificats en una fredor glaçada i humida que li traspassa l’escassa roba que porta. Es troba cada cop més atrapat, però continua. Confia en el mapa, és en la única cosa en la que pot confiar. Fins veure davant seu un pas on el nàufrag s’encalla. La torxa s’apaga. Palpa la roca, allarga les mans i introdueix el cos, de mica en mica. El gira , cercant un suport a la pedra més amunt per poder arrossegar les cames i superar l’escull. La mà de suport li patina i l’espatlla refrega la paret en una sèrie de cops dolorosos. Fa un esforç i es redreça amb els dos braços ben estirats fins trobar on estirar el cos; nota com la camisa se li esquinça...un esquinç més o menys...fa força , serra les dents, doblega una mica la columna i aconsegueix de passar. Tot i així ha de continuar arrossegant-se enmig d’una foscor, ara sí, molt ofegada: li costa respirar. Se n’adona del fet que ara no pot girar-se. Ha de continuar endavant. I ho fa, durant una hora interminable.

 Finalment, la galeria es torna a eixamplar, lentament. En un moment donat, creu veure unes llums, petites, allí on se li acaba la vista, punts intermitents apropant-se a mesura que avança. El nàufrag pensa si no serà una al·lucinació, però a mesura que avança, aquests punts es van fent més nombrosos, llunyans encara. Pot agenollar-se altre cop. Reposa i centra la seva vista. Té set, li fa mal tot. Resta sorprès, no sap què son, totes aquestes taques de llum. El que veu, però, és que en poca estona, pot tornar-se a posar dempeus. Respira, alleugerit. Avança, fins arribar on comença aquest nou lloc ple de claror blava.

Al llarg de les parets i de la volta de pedra, tot de taques blaves irradien una mena de fosforescència. El nàufrag no ho sap, però es tracta d’un fenomen anomenat bioluminescència, generat per fongs, bactèries o éssers vius com les meduses, per exemple. Éssers que generen la seva pròpia llum, a partir de una reacció química. Al mar, en aigües profundes, és habitual ; en una cova, no tant. El nàufrag s’apropa a una d’aquestes lluernes i la mira, sense tocar-la : una petita massa gelatinosa d’un blau pur, com el que es veu vora una llenca de gel fonent-se. Llavors mira, perquè l’espectacle s’ho val. Hi ha certa màgia, en aquests espectacles de llum natural enmig de la foscor. Des de la brillantor de la lluna i les estrelles  fins una aurora boreal, si s’observa sense cap llum artificial es té la sensació aquesta de ser molt petit i alhora de poder abraçar bona part de l’univers, com quan un juga a atrapar sols amb els dits. Ser tot i res alhora. El nàufrag s’ha adormit moltes nits passades a la platja veient les estrelles i alguna lluna, de vegades, molt i molt grossa, naixent damunt la línia sempre perfecte de l’horitzó. Ha après a comptar el temps per llunes i ho ha anat anotant, dibuixant-les segons fossin plenes o noves, amb un carbonet damunt un tros llis de paret, a casa seva. Ara, però, la sensació és ben diferent de quan és a l’aire lliure : aquí és al ventre de l’illa, no hi ha cap infinit al qual adreçar-se amb murmuris de pregaria; aquí tot és a tocar però ni ho intenta. Té por, i no sabria dir perquè, doncs el que se li ofereix a la vista és ben bonic de veure.  Potser és això, precisament, potser és el que no veu, enmig de totes aquestes taques blaves, com si algú s’hi amagués al darrera.   És ben absurd i tot i això, resta immòbil, esperant alguna cosa per moure’s. Però no passa res.

Crida, instintivament. Al cap d’uns segons, el crit  retorna repetint-se breument. Res es mou. Davant seu, les llums, indicant-li el camí fins una altra massa obscura al final de tanta blavor. Mira el terra i camina una, dues, tres passes. Torna a cridar, i aquest cop no obté resposta. Tira enrere fins ser a la posició anterior.

-Qui és mes burro, tu o jo ?- Crida ara-

-Jo,jo...jo...- li diu la seva veu.

Somriu. Recorda un lloc on això passava, vora un cementiri on de petit anava a passejar amb els seus pares. Era un lloc molt concret : si avançaves una mica ja no hi havia eco; si et feies enrere, tampoc. Havia de ser aquell punt en concret del camí on, per raons inexplicables, la veu tornava. Llavors cridaven la frase aquella del burro, amb la mateixa resposta de sempre. Jo.

El nàufrag tira enrere i crida. Res. Torna al lloc precís i la veu respon altre cop el jo que havia de ser el de l’eco, el de la resposta ; mai tu ,sempre jo, però en el fons era la meva veu, que pensa ara. També pensa com és que s’ha parat en aquest lloc concret i ha decidit de cridar. Coincidències, pensa. Sort ? El nàufrag ja comença altre cop  amb les seves faules, l’atzar, el destí i aquestes coses. És una bona cosa, indicadora d’haver superat un moment especialment difícil. Els records, també, continua pensant. La veu li retorna un do poc apreciat per a ell, el de la parla. Se n’adona de com el troba a faltar, de com no té ningú amb qui parlar. Aquest pensament, en societat, ennuega. Aquí a l’illa, com tants d’altres, no. No hi pot fer res,  i això el  redimeix, malgrat trobar-ho a faltar. Necessita trobar-ho a faltar, per sentir-se bé.

Després d’aquest breu viatge al passat, torna a la raó del punt concret on es troba i mira al seu voltant. Les lluernes blaves marquen el camí a seguir endavant, però ell no vol continuar, per allí. Ja en té prou. Sembla que aquell fa un canvi de sentit, pel que pot veure : o això, o és que la cova s’acaba. La negror final podria ser una paret. Mira als costats, l’espai on es troba és ampli, irregular de roca, amb estalactites de formes allargassades que baixen del sostre...mira cap amunt, al sostre, seguint-les . Mira les llums blaves i per primer cop en gaudeix la bellesa, malgrat el fred, l’estat lamentable del seu cos, abaltit, brut i mig sangonós. Veu el seu ull reflectit, fugaç, en la gota caient d’un pinacle blanc de marfil, sota el qual obre la boca. Tanca els ulls i se’n menja unes quantes... és llavors, a l’obrir els ulls altre cop quan la veu, de refiló, ben amunt però ben clarament, com un petit estel dins la seva nit. Realment , el punt on es troba, és el punt precís per adonar-se de com pot sortir d’allí dins. I un cop més, el mapa té raó.

Es tracta d’una escletxa. L’escletxa d’un avenc, vista des d’on mai hagués pensat que la veuria. El mon del revés ; o un nou mon ; o potser el més vell de tots, que pensa el nàufrag. Per l’escletxa hi entra llum. Dawan.

Càrrega ( tanka partida i alguna cosa més )

És soledat 

perduda al meu costat ;

l'ocell, ja vola.

Lliurant branques al cel,

l'arbre, nu, dissimula.

I seguint, d'esquerra a dreta, el que em diu l'arbre : jo també volaria, home, si pogués.

El nedador

Es tracta d’un dofí, sorgint del mig d’una onada de color verd clar, com l’aigua de les piscines del conte de Cheever,  aquell on s’explica la història d’un home que va nedant de piscina en piscina en un viatge on la fi és a casa seva, trobant-la tancada i barrada. El dofí, en aquesta història, salta de l’aigua del mar a la de una piscina també, però amb una subtil diferència en el color de l’aigua, que deixa de ser d’un verd clar. No sabem com s’ho fa però és així : ara és al mar , ara  a la piscina. La transformació d’elements , a més, podríem dir que no és només aquàtica perquè el dofí deixa de ser dofí per convertir-se en dona. És una dona al moment precís d’entrar a l’aigua de la piscina, i si ens hi fixem bé, podem veure com es van diluint les escames entre els dits, amb lenta transparència que només pot donar una imatge sota l’aigua, barreja de lent d’augment i ralentí de moviment, perfecte per endevinar la resta del seu cos, vist per primera vegada. Així, en aquesta capbussada transformadora, impossible de distingir a simple vista, el moviment del cos de la dona, de pell tibant i blanca, és com el del dofí dins la mar i en el seu cervell, aquest ínfim i ja record passat, salvatge, és palès quan baixa els ull dins l’aigua i mira al seu darrera després d’aquest impuls que les seves cames, ben juntes i ja perfectament tornejades, com si fossin la seva cua finant en l’aleta caudal, executen un primer moviment de perfecte ondulació marina. 

Neda amb harmonia mozartiana, amb precisió suïssa, amb desimboltura en el gir, natural i equilibrat ; la cadència concentrada de quan no es pensa res timoneja aquests primers llargs mentre la boca fa d’espiracle ; sent certa salabror als llavis, artificial ; sent l’aigua lliscant damunt la segona pell del neoprè com greix envoltant-li el cos, solcant la finitud del carril . No se sent atrapada, sinó lliure : neda fins oblidar-se de tot allò que fora, fins adoptar el seu cervell aquesta noció vaga del temps que ens obliga a pensar. Pensa, doncs, com ho faria una persona humana. És tard i ha de marxar.

Llavors surt i respira : nas i boca li alenteixen el pols, recuperant el pit una solidesa d’estàtua grega. El cos regalima aigua i a sota els peus se li fa un bassal enmig del qual el seu reflex tremola i es desdibuixa. Sembla com si s’hi hagués d’enfonsar, dins aquest bassal. Ella ni s’hi fixa però hi ha algú altre llambregant aquest bassal, com si cerqués una sortida. Entumida de cos i pensament fa unes primeres passes, cap una cadira on l’espera una tovallola ; l’agafa i hi amaga el rostre, cercant carícia. En aquest breu interludi tota la seva existència va endreçant-se dins el seu cervell, com llibres en una biblioteca. Fora l’aigua, tot s’accelera ; no se n’adona de res, la sensació és com la del respirar, amb dos o tres alenades robades dins la tela suau del cotó acabat d’estrenar de la tovallola en té prou per no saber res, d’aquella vida passada. És una petita síncope, vista en clau humana. Ara només li queden els ulls, glaucs com el verd de l’onada d’on ha sortit, fixant-se en el nedador dret damunt el bassal deixat pels seus peus. La tovallola li deixa el cos humit, ja sense gotes excepte les que llisquen fins les puntes dels seus cabells, fonent-se-li a la pell de l’esquena.

El nedador mira el bassal, com qui mira un pou sense fons o potser un mirall reflectint-se dins un altre mirall, formant un passadís sense fi aparent. S’hauria de girar, pensa ella, s’hauria de girar per poder mirar-li als ulls. En moltes històries tot comença d’aquesta manera, però en d’altres precisament tot s’acaba en el moment precís de no fer-ho. L’home no es gira i ella deixa de mirar-lo. Fa tard. Se sent un xipolleig com d’algú entrant dins l’aigua i quan torna la vista a lloc l’home ja no hi és. En un joc de desitjos, no hi ha ningú més, a la piscina.

El dofí cau llavors dins la mar. Submergit, juga com fan tots els dofins dins l’aigua, quan aquesta és d’un color verd clar. I aleshores no sabem ben bé què ha passat, en aquesta història plena de fets impossibles, fins que el dofí surt a l’aigua per respirar tot fent un salt acrobàtic. Somriu el dofí, com sempre fa. És ben bé allò que diuen, dels peixos dins l’aigua. La dona, al seu torn, se’n torna a casa, com ho fan la resta de personatges d’aquell conte del Cheever, oblidant-se tots plegats del seu protagonista, que ja no sabrem si hi ha pogut tornar, finalment.