" Valc per allò que em manca, perquè tinc el coneixement clar i profund del que em manca, i com que no és poca cosa, això em dóna un gran coneixement. He intentat fer-me el que em mancava ".
Paul Valéry, " Tal Qual " ( traducció d'Antoni Clapés, Editorial Adesiara )
( Potser per això transcric fragments llegits, ara que hi penso. Per tot allò que em manca )
Li voldria preguntar, amb el seu permís, si aquest
cansament que tinc ara mateix no és degut a aquesta impossibilitat
d’expressar-li amb les paraules adequades – aquells mots tan necessaris pels
quals només puc sentir un fort enyor, l’enyor de quan es posaven on calia per escriure
alguna cosa interessant – el motiu pel qual he acudit a vostè amb l’esperança
de que em pugui ajudar.
I és que, amb el seu permís, li explicaré la idea a
partir de la qual volia elaborar una nova història. I si em permet afegir, el
to de la narració, el qual havia de ser, a l’inici, un pretèrit del qual em
vaig voler desdir de seguida al llegir en una entrevista a una autora coneguda,
qui deia que aquest era un recurs inconscient propi de principiants. Bé, potser
tenia raó i de fet jo sempre he pensat en mi com a un etern principiant. Li
diria el perquè, però no el vull avorrir amb cap explicació que hores d’ara,
sincerament, no serviria per a res.
D’altra banda, i amb el seu permís, deixaré de fer
servir la primera persona per continuar ; la primera persona sempre m’ha donat
més facilitat per expressar-me però alhora m’ha semblat millor escriure en
tercera persona, per no identificar-me massa amb algun principal personatge
que mai podria ser algú com jo. Per un
tema de principalitat, vull dir. Un no agafa el to d’una història així com
així, ja m’entén. I parlant de tons, el d’aquesta història havia de ser, per
tant, neutre i a ser possible, escrit sense presents ni pretèrits ni
condicionals. Una història amb un futur perfecte . Seria començar així, per
exemple :
-Amb el seu permís ... –
Qui diu això haurà entrat en aquesta mateixa habitació
– per aquesta mateixa porta metafòricament tancada -, haurà deixat un plec de
papers escrits en aquesta mateixa taula i davant seu, li haurà dit allò de que
...
( qui l’escriu haurà abusat dels punts suspensius
expressament )
-S’hauran de repassar un parell de coses però la peça
és digna de mestre –
I llavors, amb el seu permís, vostè afirmarà
serenament i dirà :
-L’hauré de llegir, doncs -.
( una primera persona obligada, amb el seu permís )
I al vespre, un cop l’haurà llegit, haurà pensat en
com és possible que no, que abans no s’hi hagués fixat ( utilitzant un pretèrit
anterior, efectivament, ja em disculparà
vostè i l’autora coneguda ) en una tria tant i tant precisa de les paraules,
aquestes mateixes per les quals ha estat escrit aquest relat i de les quals ja
no s’haurà de dir res més. Perquè l’afer de veritat, la història que haurà
llegit , no haurà estat pas escrita.
Impossibilitat, senyor, haurà estat el seu veredicte,
després. I amb tota la raó del mon no haurà entès res de res. I retornant a un
cert futur més simple, com en l’obra mestra
desconeguda, quedarà un tros d’aquesta
ben visible amb tota la resta polida tantes vegades que ja no en restarà res. I
tot això per la voluntat pròpia d’un perfeccionista obsessiu, incapaç d’escriure
realitats palpables, allunyant-se ja definitivament d’arguments plausibles, escrivint
corpus invertebrats producte del cansament que abans li esmentava.
Ja ho sé, sí, que hauria de saber-ho tot sobre vostè. Abans
d’iniciar res, tot ha d’estar planificat fins al més mínim detall. Però vostè,
ara mateix, no és ningú i en aquest estat, hauria de poder contestar-me. Ja veig
que no m’entén. Potser hauria de començar per deixar de pensar que és un home ?
Un altre clixé mastegat ... I si és una
dona, diguem-ne, exuberant ? Físicament i intel·lectual. Llavors què em diria ?
I si és un nen de cinc anys ? I si és un esperit nocturn, o un de diürn ? I si
fos un arbre ? Un gos ? O, més senzill,
Txèkhov en persona ? Parlaríem de
cirerers, li explicaria de com la gomosis pot acabar amb el meu del meu jardí,
de com potser l’hauré de tallar com tots aquells seus, que sempre he imaginat
sense fulles ; però sobretot li demanaria aquesta explicació – m’entendria, de
ben segur - i em diria : mira noi, parla del que vulguis amb sentiment, però
sempre que no es noti, que no sigui evident. Elimina tot l’innecessari, ves al
gra. Justament el que mai faig, li diria.
Em diria que no ; el gos bordaria, l’arbre remugaria;
l’esperit diürn aixecaria una cella, i el nocturn badallaria; el nen faria que
no amb el cap i la dona exuberant somriuria amb la condescendència de la
fatalitat, sense necessitat de dir res més.
Poleix-te i amaga totes les vísceres de l’estómac on
van a parar tots aquests pensaments. Ningú les ha de saber, aquestes coses. No
demanis permís per a res. Escriu , punyeta, escriu ! Això no sé qui m’ho ha
dit. Un editor segur que no.
Si, sí, es clar, hauré de dir jo, però ... amb el seu
permís ... un té el seu to, l’estil si es vol dir així, la manca d’arguments.
Cal ser pacient.
Una colla d'adolescents reunits al final de dos carrers ; o potser, per ser més exactes, al principi d'un i a l'acabament d'un altre, com si esdevingués el lloc simbòlic d'una transició : formant una rotllana irregular, inquiets, parlen sense massa sentit ; més aviat sembla que posin a prova el nou gruix de les seves veus com barítons abans d'iniciar un concert, conscients - amb aquesta inconsciència pròpia de la joventut - de que alguna cosa està passant. Una pilota de plàstic - amb aquell soroll jovial de les pilotes de plàstic quan boten, tant diferents de les bones pilotes de cuir, un soroll que em recorda alguna cosa i me'ls fa mirar - va d'un peu a un altre, d'esma, sense aquell ímpetu del joc practicat entre ells des de que tenen memòria, on aquella era el centre d'atenció només aparèixer ; un centre gravitatori al voltant del qual tots ells eren, possiblement, els millors.
Ara, en canvi, la pilota resta passada sense efecte ni rosca, sense ser partícip d'aquella jugada magistral on ella acaba entrant per tota l'esquadra d'un porteria imaginària. El camp de joc s'ha eixamplat definitivament; i la pilota només hi és d'habitud, com la darrera de les joguines deixades al fons del garatge de la infància.
De
petita, era la més blanca de les ovelles . Amb els anys, però, i sense fer res d’especial - fer res era la
seva especialitat - es convertí, per a desesperació seva i sense saber ni
voler-ho, en l’ovella negre del ramat. D’aquest
fet, ningú en va fer massa cas perquè dins d’aquest futur de realitats
consumades, ser-ho de debò ja no tenia
cap importància.
Ella,
tanmateix, les veia ara totes blanques. I això l’entristia molt.
-Bon dia –
-Home, Bondia, bon dia.-
-Bon dia Bonanit, trucava per la Bonatarda, a veure
què fa.-
-Ja veus Bondia, que t’he de dir ? La Bonatarda s’ha d’esperar,
com jo.-
-Pobre Bonatarda !. Bé, ja trucaré a la tarda doncs,
Bonanit.-
-Millor a la nit, Bondia, per la tarda na Bonatarda ja
no s’espera més-
-A la nit no, Bonanit ? No em diguis que tu i la
Bonatarda, a la tarda...-
-¿ A la nit ?- No, Bondia, no, ja m’agradaria...-
-És clar, és clar, Bonatarda.-
-Bon dia, voldràs dir. –
( riu )
-Ai caram, Bonanit, ja m’enredes una altre vegada,
veus ?-
-I ara Bondia : Bona nit doncs, Bondia !.-
-Això. Bon dia, Bonanit !.-
El nàufrag guarda l’astrolabi a la seva bossa
i recobreix el forat que ha anat fent al vol del gnòmon, com si hagués comès
alguna mena de profanació. Aquest lloc indocumentat – per a ell tota la
documentació del món habitable li proporciona el mapa pirata – i el que ha
trobat l’han inquietat una mica. Tot i així, el
lloc és dins del seu somni, i el nàufrag es torna a preguntar pel sentit
d’aquell en relació a la seva pròpia trajectòria dins l’illa ; es qüestiona si
no tindrà algun paper clau, de desllorigador, de complement o com d’una peça de
trencaclosques impossible d’acoblar a la realitat del trajecte dibuixat a
través dels guionets del vell pergamí ; alguna cosa oculta però perfectament
compatible amb la incomprensió de tot plegat, si és que realment tot té un
sentit. Apart, hi ha la por, la por a passar la nit i patir les angoixes
recordades del somni. No hi ha res de pitjor que un malson, de vegades, sinó
fos que un es desperta i respira alleugerit. Però el nàufrag té la pròpia certesa
del lloc, on aquest malson pot fer-se realitat ; o més ben dit, pot acabar en
el pitjor, sinó hi ha l’home-llum al seu
costat, per fer fora mals esperits. O ves a saber... Això i el temps, que pensa
el nàufrag.
El temps s`ha assecat, en aquest indret, com
totes les males herbes que el rodegen. Es torna a mirar l’abast de la plana i
es pregunta quan trigaria a netejar tot aquell espai ; s’acaricia la barba,
pensatiu : I doncs, perquè l’hauria de netejar ? es pregunta adonant-se de tot
el que comporta haver pensat en aquella acció. Com si això fos un jardí i fes
anys i panys que no se’n cuida ningú ! -medita tot mirant-se el lloc -. Ai,
aquest esperit civilitzador, genètic quasi bé, de l’home blanc. Quina
absurditat ! Ara entén millor aquell poeta amant del jardins, com es deia ?
Ceric, es deia .Va fugir de la guerra i es va fer jardiner tot viatjant per
Europa. Va arribar a la conclusió que escriure no valia per res, com ho deia ?
Pretenia abolir l’espai, el que ja no hi ha, el desaparegut. Escriure servia
només per crear una il·lusió. Valia més la pena aprofitar el temps tot cuidant
la terra, la natura, el seu jardí, que era com una selva, segons explica al seu
llibre. Per ell era escriure, pensa nàufrag, però per a mi precisament és el
contrari, amb el mateix resultat: tanta
natura verge a l’illa només la pot contrarestar amb paraules. Escriure frases l’allunya
de tanta selva.
Era per això, el llibre en blanc ? I el
cartutx que encara té de tinta, una bomba de rellotgeria ? Què farà quan
s’acabi ? Haurà arribat a algun lloc ?
El nàufrag sap que no li queda més remei que seguir. No cal arreglar res, aquí.
Estalviar paraules, pensa tot mirant el lloc que és a punt d’abandonar, com una
estació per on el tren passa sense aturar-se a on hi ha arribat per error, un
convenciment tanmateix coherent amb aquella famosa línia seguida per, qui sap
si per moltes raons o només una. El nàufrag no se n’adona, però l’ombra del
gnòmon ara li parteix l’esquena per la meitat creant-ne una altre, la d’un putxinel·li
travessat per la barra del temps, esperant ser mogut per algú o alguna cosa.
Així que segueix, tot alliberant la seva
ombra al fer un primer pas. La prada s’allargassa dins una vall llarga , cada
cop més estreta. Porta hores caminant quan, finalment, torna a la roca : davant
seu, una tartera de pedres grosses puja amunt, cap un punt on no sap si podrà
continuar. Troncs d’arbres secs resten com testimonis muts d’alguna esllavissada.
La terra, com els homes, es mou ; com els arbres creixen i moren. Tot és
estranyament viu. El nàufrag es calça
les seves bambes per després, anar saltant d’una pedra a una altre, cabriolant
àgilment. Al llarg dels mesos, el seu cos s’ha enfortit i la pell s’ha arrapat als ossos desganats com si
estiguessin recoberts per cuir noble, amb el brunyit de l’or fosc.
Transformant-se, canviant, sense tenir-ne consciència, deixant l’òrbita dels
ulls exactament iguals, discernint blaus entre cel i aigua.
A poc de fer-se de nit, troba un petit refugi,
d’on d’una pedra hi sorgeix un doll d’aigua, com una promesa de vida nova. Fa un
bon foc i es menja les darreres provisions, frugalment. Després, escriurà, tot
pensant en el jardí que va deixar abandonat a casa seva.
Quina confusió d'idees amaguen locucions com ara "novel·la psicològica", "veritat d'aquest caràcter","anàlisi" !, etc.
¿ Per què no parlar del sistema nerviós de La Gioconda i del fetge de la Venus de Milo ?
Paul Valéry, Tal Qual ( 1941-1943 ), traducció d'Antoni Clapés ( Ed. Adesiara )
Va escombrar i fregar tota la casa, habitació per
habitació, la cuina, la cambra de bany ... les finestres portaven un aire tebi
que s’escolava dins el vestit lleuger, assecant ràpidament els rajols acabats de
mullar, fent sorgir perles de suor pel tràfec del cos movent-se, diminutes
perles damunt el porus de la pell, creant una pàtina brillant damunt la morenor de vacança. Va fer-ho com si ho haguera de tornar a fer una altra vegada d’aquí una
setmana, amb la mateixa música, que feia com l’aire, entrant i sortint i giravoltant
suau per la casa, aquell matí d’estiu, quan res pensava que s’havia d’acabar.
Encabat va beure un got d’aigua ben freda, i va tornar a recórrer el passadís
llarg i perfumat, il·luminat per les petites escletxes de llum saltironejant pel
vaivé de les persianes mig enrotllades. Va escoltar la remor dels plataners del
carrer i va sortir, com qui no vol la cosa, a fer un vol.
No va apagar la música ni les finestres ni la
balconada, no va pensar en res concret. Sortia com qui va a buscar el pa o el
famós paquet de cigarretes. Al marxar, però, la casa se’n va adonar, de la seva
pèrdua. Ja només sentir la darrera cançó per les seves parets plenes de vida
passada, ho va saber. Hi ha cases així,
se n’adonen d’aquestes coses. Hi ha cases que al cap dels anys, coneixen els
seus habitants, i saben quan canvien i deixen de ser uns per passar a ser uns
altres.
Al capdavall, res és per sempre. I la casa es va
quedar sola, un altre cop.
- -¿ Què fa que la gent es cargolen ells mateixos els cigarrets
? –
- -És més barat. El tabac s’ha encarit.-
- -¿ I encara es ven el Marlboro de tota la vida ?-
- -Sí, però ha perdut glamour. Com el fumar.-
- -¿I què val ?-
- -Uns tres euros, si fa o no fa.-
- -¿ Euros ? –
- -Ai, sí, perdona ...
465 de les pessetes antigues .-
- -Cullons ! –
***
- -Aquí abans hi havia una oficina bancària –
- -Encara ho és –
- -No, era la Caixa de T.... Ara hi ha un altre negoci,
mira quantes lletres : BB...sembla una marca de motos.-
- -No, és un banc.-
- -Però què dius ! Si es veu molt deixada, i tota plena de
grafittis als vidres.-
- - En tanquen moltes, des de la crisi de principis de segle. Ara
la gent ho fa tot pel mòbil o l’ordinador –
- -¿ Com lo de les teles que son com cinemes ?
- -Sí .-
- -Cullons !
- -¿ Aquesta ?-
- -No fotis, té l’edat de la meva filla.-
- -¿ I aquesta ?-
- -Tampoc. Mira, aquesta potser sí –
-
-No fotis, podria ser
la meva mare.-
- -Deu tenir l’edat de la Claudia Schiffer.
- -Cullons ! –
***
- -¿I els patinets ? Caram, quina noia més maca. Bruna –
- -Bruna. ¿ Te’n recordes ?-
- -Bruna i amb rínxols negres... –
- -Ja fa molts anys, d’això.-
- -Ara me’n començo a adonar. Mira, m’ha somrigut !-
- -Cullons !
-
- - ¿Tatoos ? Tatuatges, vols dir. –
- -Sí . A la gent li agrada.-
- -Com tenir gossos –
- -Això mateix.-
- -I després els renten als aparadors de botigues com aquesta.-
- -N’hi ha de totes les races, colors i mides.-
- -Cullons !-
***
- - ¿ I aquest home ? Mira ! Va amb cascos sense fil, que
pallasso ! I sandàlies ! On té el walk-man ? Si son auriculars per
connectar-se a l’equip d’alta fidelitat !
- -Wi-fi. Ja no hi ha cables, ni walk-man ni alta fidelitat –
- -¿ I els Guns ‘n’ Roses ?-
- -Mira aquesta noia , la samarreta que porta. Encara se’n veu
alguna de tant en tant. –
- -Cullons ! -
