" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


16/9/23

Tot


Hi ha moltes més coses més enllà de tot. No tot s’acaba en el mateix darrer plaer – aquell conegut tot de tot s'acaba on comença - , la mateixa manera de digerir els dies tot esperant les nits. No tot és això, no hauria de ser-ho. La diferència de tot plegat – suposo – rau en el fet de que tot és possible ; però aquest, en concret, és un tot que al final no vol dir res. I llavors, és clar, només queden els somnis esvaint-se lentament i vaporosa, quallant-se amb totes aquelles coses les quals, a falta de res millor, segueixen essent coses força indefinides, vagues i desgraciadament properes ; lligams de vida, desllorigant-se de mica en mica com mànegues on cada dia hi apareix una petita fuga d’aigua per on s’escapa un d’aquests somnis tot mullant-me la cara.

Al final, amb tantes fuges, quedo xop d’una felicitat feta de tots aquells possibles impossibles, i per un moment, tapant amb el dit un d’aquests minúsculs forats i tornant-lo a destapar, sembla i tot real.  

 

 

2/9/23

Ortònim


Habitualment escriu a mà, en un bloc a tal efecte, mida A-5 i fulls color crema, amb una goma que el ferma . És un bloc on mira de fer una lletra que quedi bé, endreçada, més aviat petita – així és la seva lletra – però alhora informal i sobretot, que no es torci massa. Ho fa per no perdre la lletra. El que hi escriu sovint no importa massa. Per exemple, anota alguna frase o idea que li ha sorgit al llegir : escriu clar si penses clarament; escriu fosc si penses foscament ; escriu confús si penses confusament. La gramàtica només és un instrument. L’estil el crea un mateix. L’estranger analitza. Més o menys així ho diu Pessoa en boca de Bernardo Soares. Pessoa va fer servir molts heterònims, setanta en total. Heterònim fa referència al fet de fer servir un autor fictici que és alhora un personatge i que té una obra pròpia. A l’escriptor que el crea se li diu ortònim. Això diu la viquipèdia, però el fet és que ortònim, així escrit, no surt al diccionari. Pensant, escriu al seu bloc que ortònim podria ser un heterònim d’ell mateix, la qual cosa s’aproparia al terme aquell filosòfic de la tautologia, que és la repetició d’un mateix pensament expressat de maneres diferents. I que estaria relacionat amb l’heteronomia , és a dir, aquella idea kantiana de que estem subjectes a voluntats alienes a la nostra, lligades al nostre passat, dominades fins i tot per aquestes. Com Pessoa amb el pobre Bernardo. Per això no vol crear històries, per no haver de sotmetre ningú a la seva voluntat. Escriure té aquest perill de submissió, pot fer de l’escriptor una mena de déu despietat amb els seus personatges.De fet no es creu massa els escriptors que afirmen precisament el contrari, que son els personatges els qui els arrosseguen a ells dins les seves vides.

Habitualment escriu coses així al seu bloc. I després es mira com ha quedat i li sembla estar complint una mena de somni. Veure la seva lletra impresa per la seva mà li produeix un estrany plaer, dolorós de vegades. Confús. No escriu massa, de totes formes. No fa servir heterònims perquè no fa servir noms, ni tant sols el seu de veritat. Qui l’escriu a ell sovint somriu, pensant-se qui sap què.

 

  

21/8/23

Automàtica.28

 

(...)

Papalloneja el desig dins el calze, com música dins la nit. L’ésser es distreu de tot el cansament dolç d’un primer dia de treball, a mitges tintes, paraules de benvinguda esmorteïdes per la tarda acabant de pintar un moble, una finestra, una fotografia d’un capvespre en blanc i negre, el natural  descoloriment dels mites, cromàtic d’esperances i nuvolades inexistents, xafogor dolça de suor a les parpelles, perlada en uns braços de morenor sobtada, cobrada d’un sol llunyà, d’una mar vista cinc segons, més a prop que mai i ... de sobte, llunyana. Cervesa fresca en copa petita, escumosa d’un primer glop llarg i gustós, del raïm acabat de collir i les figues, dolces per fi. Crida el Fogerty cercant la llum i la llum m’encega tot el dia fins que arriba la nit amb la seva espelma a la finestra, els ulls mig clucs, dorments de vida, cercant repòs. És diferent de la dels passejants nocturns, agafats de la mà, sense res més que el quart de lluna lliurant-se a tots els moments foscos , sense pes, de l’univers ? El mapa de totes les llegendes passades s’estén sota uns ulls volgudament glaucs, allí on descansen les penes, els neguits, les darreres desesperances però tanmateix llargues llums dins nits com aquesta, com fars, com son, volgudament , els teus

llagrimalls

(...)

12/8/23

L'espera

 

Estar-se quiet i no esperar res. Potser, tan sols, el temps. Passa el temps lentament, a cop de sol amagant-se rere les muntanyes. Veig, llavors, un contrallum al marge del camí : espigues, flors seques, herbes...totes alineades en negre. Penso en ombres xineses, mogudes pel vent suau de la plana. El so de la màquina nova, al disparar, m’agrada ; és suau i quiet, poc estrident. Les fotografies resultants son boniques.

El paisatge és sec, no hi ha bassals, la terra crostada i les restes de les tiges segades, punxegudes, d’un color groc dur, cruixen sota les botes al trepitjar-les, amb un  obscur, quasi bé  demolidor so , una mena de missatge profètic de la llum mentre mor, un dia més. Regnes. Palplantat, espero el pas d’una au xisclant a l’ocàs ; m’imagino un cérvol a contrallum, amb la cornamenta ben perfilada, observant-me. Potser és l’efecte d’haver estat llegint aquests dies “ A la pell del llop”, de la Kerstin Ekman. El protagonista hi veu un llop ; es tracta d’un caçador suec, a les acaballes de la seva vida. Records de caça, de natura, d’ancestres i salvatgia. De llibres, també. Jo penso en un cérvol, una àliga, un mussol, però el cérvol, més tard, assegut a la gandula del petit pati emmurallat de verd, se  m’apareix emmarcat per la llum de la porxada, mirant-me sense reticència. Tant difícil fora això com que jo escrivís bé.

Com Pessoa, per exemple, força inintel·ligible de vegades però transmetent la certesa, la veritat, l’autenticitat de les paraules bellament escrites.

“ Així, entre els murs alts de l’audàcia absurda, a les rengleres d’arbres i en els ensurts d’allò que es neuleix, un altre que no fos jo sentiria dels llavis trists la confessió negada a millors insistències “  .

Els murs alts de l’audàcia absurda...poca gent escriu així de bé. Pessoa era poeta, pel que sé, però aquest “Llibre del desassossec “ és, llegit amb la precaució i el distanciament necessaris, un llibre que se’n podria dir de vers lliure. I el protagonista, que escriu una autobiografia sense fets, podria ser jo. Podria, en certa manera, tot i que no. Jo espero el cérvol i mentrestant trobo ombres xineses. El sol i la llum segueixen al darrera, amagant tots els seus secrets.




30/7/23

Ales ( tanka d'estiu )

 



Suaument dança
sense saber mai del cert
si l'estiu té ales.
Damunt la darrera flor,
                                                                                       el mestral les hi acarona.



23/7/23

Cuca

 

La cuca de llum, infinitesimal llum-verd-esperança, bella i estranyament transparent, enmig d'un racó de negre nit. Quan es té un dia on un pensa en moltes coses ensorrant-se de mica en mica, apareix la cuca, la veig i me n'adono d'allò del mai és massa tard, de l'encara si ...de la minúscula esperança verda enmarcant una nit d'estiu. Cada any, per aquests dies, se'm deixa veure-la.

9/7/23

Rereguarda

 Fa un parell de dies, al vespre, caminava sota una pluja que potser ni era pluja, més aviat eren gotes ben bé passatgeres. Com una rereguarda. Baixava pel carrer cap a casa, i de lluny, veia entrar els Q. a casa seva, al pas de la gent gran. El Q. s'ha aprimat força. Ja queden pocs vells vivint als Rajolers i jo baixava pel carrer amb totes aquestes gotes caçant-me al vol  com si fos la rereguarda de tota aquesta pluja que ha anat caient les darreres setmanes, abans del pic de calor que sembla ha de venir . Gaudia d'elles com gaudia - recordava - de les converses dels que ja no hi son.

Amb el Chett Baker de fons, alleugerint el pes de les passes.


2/7/23

Diari d'un nàufrag. Apòcrif 2


Amb les cadires del pati, els nens s’han fet un vaixell. A la proa han instal·lat un carro vell de paleta del revés – com les cadires -, de tal forma que la roda queda cap amunt : fent-la lliscar,  de seguida descobreixen un motor, a més de les veles surant entre els pals d’escombra distribuïts al llarg de la coberta,  d’un altre timonejant el rumb, orientat a terra ; sota les cadires, la sentina i les cabines, on dormen. Per arrodonir-ho tot, el pedrís del pati del davant, que els hi fa de mar.

L’abundosa tripulació de cinc petits membres han decidit d’emular Phileas Fogg i donar la volta al mon no en vuitanta, sinó en setanta-nou dies ; per fer-ho han establert una ruta, o més aviat un inici de ruta, mentre salpen de seguida, doncs no poden esperar més de veure com navega el seu lleuger bergantí, discutint-se de si han de parar primer al Marroc o al Camerun, de si els arribaran les provisions i el combustible – la roda del carro ja ha començat a girar- . En tot cas, han d’arribar a Sudàfrica i allí veuran què fer. Fan anar hores i geografia a tot drap, tot girant ara a esquerra , ara a dreta ; tenint alguna tempesta punyetera entremig ; discutint-se sobre si ja s’ha arribat o no ; fent càbales i mirant el mar, el cel i les estrelles.

Arriben a port. Tots surten del vaixell, excepte l’encarregat de màquines, que es queda perquè troba que no va del tot fina la roda i la vol reparar. Van tornant, l’un amb queviures, l’altre amb benzina, aigua...pugen a bord i llavors apareix l’àvia, que els hi pregunta a què juguen.

 “Juguem que som en un vaixell i donem la volta al mon “  

Ella es mira l’estructura i l’avalua. Somriu i diu : “ Que bé, però en acabat mireu de tornar-ho tot a lloc “. Un sí àvia a l’uníson tanca la breu interrupció i quan desapareix pel llindar de la porta, amb els cops de bastó allunyant-se passadís enllà, per un moment pensen en algun pirata desconegut i es miren entre ells, miren el mar altre cop i sense immutar-se, tornen a navegar. A pesar de tot, no sembla que per a ells hi hagi cap diferència entre el joc i la realitat, no diferencien massa una escombra d’un timó, una roda vella d’un motor, el pedrís del mar...la marinada de la tarda els hi ho acaba de confirmar, inalterable com aquest “juguem a ...”, salva-conducte cap a l’aventura. Per a ells son dues realitats, vet-ho aquí, perfectament ajustables segons les necessitats del moment. Amb els seus ulls grossos et miren des d’aquella distància inabastable que els permet de fer-ho, dins del seu mon sense diferències de cap mena, on tot sembla possible.

Així que, segons ells, ja s’ha fet de nit i tots es posen sota l’entramat de cadires, disposats a dormir. Seran dos o tres minuts que faran d’una nit sencera. És llavors quan el nàufrag, que els ha estat observant des de la seva petita talaia enmig del mar, observa un grup de dofins saltant en mig del clar de lluna per damunt el vaixell, deixant gotes de l’aiguabatre damunt la coberta buida del vaixell; i com després sura l’aigua de l’espiracle de la balena, per deixar pas a la forma del seu cap, del seu ull obrint-se i observant el son dels infants, jugant a fer la volta al mon. El nàufrag veu tot això mentre el dia torna i la tripulació es lleva, una mica cansada de la vida dins un vaixell. El nàufrag els hi ho explica, amb un llibre a la falda, tranquil·lament assegut al sofà, dins la seva illa. Els nens se’l miren i ell els hi assenyala les gotes d’aigua que han deixat sobre el pedrís, tant a proa com a popa, i sobre el vaixell, assecant-se ràpidament. L’aiguabatre, els hi diu. Les esquitxades de la seva felicitat, afegeix per a ell mateix quan veu com obren la boca, creient-se  allò que els diu. La realitat de les coses no deixa d’esquerdar els seus jocs, a la fi, com passa amb els cops de bastó de l’àvia, o aquest núvol juganer que ha deixat anar quatre gotes mentre dormien.

Però el més fàcil és continuar amb el joc, oblidant-se ràpidament del lapsus que els hi ha explicat el nàufrag; fins que es cansen. Abandonen el barco. El nàufrag sent els seus xiscles alegres mentre s’allunyen , mira un moment el vaixell a punt de ser desballestat, i deixant-se portar per la marinada que entra per la finestra, tanca els ulls i respira.




 

  

25/6/23

Columbòfil

 

Reial Club Columbòfil de Catalunya. El camió el tinc al davant durant una bona estona , suficient per entretenir-me tot mirant l’escut amb la corona i el colom dibuixat tot subjectant amb el pic una carta, arrodonint-lo el nom d’aquest club del qual en desconeixia l’existència. Coloms missatgers, especifica a sota. I més avall, fundat l’any 1890. Animales vivos , hi diu en una etiqueta enganxada a la part de dalt de la lona; a la de sota l’hi han fet un forat rectangular tot folrant-lo amb una xarxa de petits forats perquè així entri l’aire. La primera pregunta que em faig és si encara porten cartes físiques, els coloms, com el de l’escut ; si mai les han portat al pic, de fet ; en tot cas si els coloms obren el pic o no quan volen. Rotlles de paper lligats al coll ? A les pel·lícules que recordo era així. La segona pregunta és la relacionada amb el com s’ho fan per fer volar el colom d’un lloc exacte a un altre lloc exacte, i fins a quines distàncies ho poden fer. Ensinistrament, clar...però perquè un colom i no, posem per cas, un falcó ? Una oreneta ? Bé clar, en aquest darrer cas la resposta trigaria segurament un any a arribar. El colom és més domèstic, suposo ; més manipulable, més humà.

Després em faig una tercera pregunta, que té més a veure amb els missatges i la manera de fer-los arribar ; de la lletra menuda ; del que es vol dir en poques paraules sense ser les més elementals, per por a un excés de claredat : t’estimo, per exemple. De com seria de fàcil, llavors, escriure un missatge i fer volar coloms.  



Sobre el silenci

 

Màxima confunciana : " Posseir la identificació silenciosa de les coses ".

" La necessitat de viure ensordit  és un dels símptomes reveladors de la por. "

"(...) El veritable silenci es troba (...) en aquells dominis on l'ego perd el seu fonament. És llavors quan el silenci atura,ordena, crea i dissol (...)."

Sant Bonaventura : " L'home quan calla, pensa en els seus camins."

R.Andrés, de No sufrir compañía. Escritos místicos sobre el silencio ( s.XVI y XVII)