...d'hivern ( I )

 

Cases sense sostre o , més ben dit, cases amb sostre natural, reflexes d’arbres protegint vides sense demanar res a canvi. Amb aquestes paraules recuperades del magí  una tarda de Nadal , continuo : així és la natura, fins i tot a l’hivern. Passeig de tarda amb suficient fred per sentir-me viu encara. M’aturo a escoltar el riu, a respirar l’aire, a fixar-me en les boirines dels fums de les xemeneies. Un carrer de poble, cases de pedra, un portal amb data antiga al damunt i el cancell de fusta, tancat. Truco al temps i li pregunto on para. Em mira sense dir-me res, com el pidolaire quan estén la seva mà demanant almoina.

 De sobte, un cavall solitari de crinera i peülles blanques, cos ferreny i rogenc, pasturant solitari en un prat de immensitat dubtosa – potser és el punt de vista de l’ull  desassossegat – , fondejant el Nord rere seu amb neu clapejada i cel gris. Recordo llavors els tres reis, però al girar el cap, ja no hi son. A l’estiu van desaparèixer sense deixar rastre. I encaro més arbres nus, alguns amb formes de gegants soferts, petrificats en algun moment de lluita del passat, per causes difícils de discernir : si la gelosia, l’amor o la ira del perdut en combat, convertida ara en oblit mentre camino per entremig d’ells com qui camina entre columnes de palaus destruïts. Decideixo fer de la necessitat, virtut.

El sol, esmorteït entre núvols tot el dia, decideix d’aparèixer just al final, mentre baixa lentament, oferint-me una recompensa vaga, una benedicció pagana als meus pensaments que les botes masteguen al seu pas pel camí. Un gos apareix a l’horitzó, corrent lliure per uns moments. Com deia Dylan, si els gossos corren lliures, llavors, perquè no ho fem nosaltres ? L’observo tot gaudint de la seva felicitat momentània, enmig d’una llum decidida a fer més bell el paisatge, abans d’apagar-se. Una veu de dona el crida. Ell no li fa cas.

 

Al tombant del camí

Al tombant del camí, un campanar i una esglesia. Al darrera, el cementiri ;  al davant, l'hort del rector, sota la font i la bassa. 

L'hort sense rector, la bassa buida i la font, d'aigües contaminades. El cementiri, creixent.

Abans del tombant, el mas i els camps.

Endreçats d'infantesa, la masovera torna cap a l'era, el farcell ple de primavera, de pluja, de fred i tions cremant vora terra.

Sol a l'estiu, marinada i rajols sota els peus nus. Les gallines sota el terrat i al balcó, uns ulls que s'estimen. Els avis prenent la fresca , les portes obertes i les olors de la figuera.

Ara veus estranyes. El meu país era tant petit...sembla que s'ha fet gran de cop. 

Però això és el temps, em diuen.

Esperem la nit, doncs, la nit de l'esperança, tot posant el nadó dins el seu bressol. 

El darrer acte de fe, al fer el pessebre, any rere any.

I l'alegria, al tombant del camí. 

                                               Bon Nadal

                         

Silas Marner

 

Vet aquí un full en blanc. Recordar-lo intensifica la noció del com, no del perquè ; els personatges, al Silas Marner – The weaver of Raveloe, l’anglès finalment llegit i entès més que suficientment bé per entendre’ls com cal – van apareixent al llarg de la novel·la de forma independent, afegint peces al trencaclosques que és aquesta petita comunitat rural enmig de la qual, el teixidor viu la solitud després de l’abandonament. A vegades, abans de sortir a escena, la veu narradora ja ens els presenta a través d’algun altre personatge ; d’altres, ens mostra una escena on el fil conductor de la història es trenca momentàniament : la conversa a la taverna abans que hi aparegui el nostre pobre protagonista per seguir-la, al final del capítol ; aquesta conversa ens porta a altres personatges encara pendents d’aparèixer, a la història de una casa, als fantasmes del passat. Entremig, la psicologia humana, molt propera en el com, al qual torno amb cert neguit, perquè porto llegit mig llibre i m’he trobat que l’escriptora – Eliot era un pseudònim  - em parla a cau d’orella amb la claredat de certs fets pensats sovint i mai reflectits amb la naturalitat del com sorgeixen en aquest llibre.

El com, doncs. Una línia argumental on no hi acaba d’haver linealitat, sinó on hi ha volgudes pauses, corbes en el camí per on es van descobrint nous horitzons dins la trama, la qual no deixa de ser un element més, gens principal però necessària. Com si fos una petita excursió per una vall on a cada moment en què es va avançant i es mira, ara enrere, ara endavant, tot canvia de perspectiva. Ni la vall  és massa ample ni el camí massa llarg, el que permet concentrar-se en els detalls, ser clarivident.  Una petita història explicada amb contenció i alhora una delicadesa pròpiament – i sense ser pejoratiu – femenina, riallera  a vegades però definitiva i letal en els seus diagnòstics, els quals dibuixa com qui demostra un teorema. Thank you, Mary Ann Evans.

Mentrestant, continuo amb el meu particular full en blanc. Suposo que amb l’edat, vaig configurant-me com un d’aquests personatges secundaris els quals se’ls retrata amb quatre pinzellades ràpides.

L'oracle

 

El pastor és un noi jove, deu tenir uns vint anys, potser menys. Té pasturant les cabres i les ovelles als camps de l’Espardenyera, força secs tot i que el bestiar menja qualsevol cosa, segons m’explica mentre agafa un tros d’herba  ben pansida. Jo m’hi he apropat a fer unes fotos amb la càmera, quan finalment s’han aturat . El ramat venia pel camí de la riera, tancant la jornada de diumenge ; travessaven les darreres pel pas de vianants que hi ha a l’inici el poble quan m’he adonat que al final, no era pas el pastor qui hi anava, sinó el gos del pastor, un mastí blanc alt i gros que les feia anar a bon ritme, fins anar a trobar aquell, a l’inici del camí de Can Petit, més endavant, entre dos grans camps que ja ningú llaura, ideal per la pastura. Al mig d’aquell, les guiava cap al més gros i pla, el de la dreta. Quan ja ha acabat de passar el ramat, he vist com s’allunyava a una de les puntes   i seia damunt unes roques, a descansar.

És llavors quan m’hi atanso, atret per unes garses petites, de plomatge blanquíssim, instal·lades damunt el llom d’algunes ovelles, posades com un adorn damunt una taula. Ho he fet a poc a poc, càmera en mà, fins a tenir-les a distància focal. Aconsegueixo retratar-les mentre segueixo avançant, fins al punt que, a una distància més que prudencial, a la que m’apropo més, arrenquen a volar. Llavors les segueixo en el seu vol i disparo encara unes quantes vegades més. Tornaran al cap d’una estona.

La tarda declina, les ovelles pasturen. Una altre tarda de diumenge. Només se sent el cruixit de les dents arrencant l’escàs aliment, i algun pet de tant en tant. La llum és ara ideal, amb el biaix que delimita millor les ombres sota els perfils d’or. Tot està tranquil. El xicot s’aproxima, amb el seu bastó de pastor, gruixut i corbat a la part de dalt, ideal per agafar algun cap quan calgui  ; em recorda al bàcul dels bisbes. De fet, ells també son pastors : “jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor “ (*). Aquest bastó, de fet ara que m’hi fixo, és l’únic que el delata : per la resta, vesteix xandall, texans i unes esportives, tot una mica vell, com jo quan baixo a l’hort ; no porta barret i se’l veu tímid. Quan encara és lluny li crido si molesto rondant per allí al mig, fent fotos. -No- em contesta- però sácalas guapas – afegeix mentre arriba al meu costat. Un gos petit el segueix, el complement ideal pel mastí gran. Aquest és gos d’atura, no sembla de pura raça, fa gràcia amb el pelatge mig cobrint-li els ulls ; tant un com l’altre semblen fets de la mateixa pasta que el seu amo, de mirada plàcida i concentrada en un horitzó alhora curt però profund, aliè al tràfec del mon, apartat però alhora segur, immutable.

Li pregunto pels ocells blancs, em confirma que son garzas. Ben blanques, em sorprèn de veure-les aquí, mig quilòmetre més avall de casa, quan mai he reparat en elles. Potser van amb el ramat, com aquells ocells que van damunt els rinoceronts per eliminar paràsits. O aquells d’altres que  es posen dins les goles dels cocodrils per neteja’ls-hi les dents. Sinergies. Aquestes garses ho deuen fer per alguna raó semblant. Després quedem en silenci, ell al meu costat mirant-me ara la càmera, ara les ovelles. Li ensenyo, li explico una mica el que pot fer, la capacitat de l’objectiu que porto, un 15-150 mm que s’allarga en quan l’obro una mica...em diu que ja poca gent fa fotos així, amb càmera. Li dic que segurament com ell, amb les ovelles. Somriu, fa un cop de cap... li costa de pronunciar bé totes les síl·labes i sovint talla les paraules, les allarga al final, se les estalvia ; de fet, segurament és més per com deu cridar al ramat durant tot el dia que per la pròpia solitud. M’ensenya un mòbil, li han donat no fa massa, és un android. Fins ara tenia un d’aquells con tapa queseabríaycerraba así, em diu repetint el moviment amb les mans buides. El gos se’l mira des de baix tot girant el cap mirant d’interpretar el gest. Li comento que potser ara estarà més entretingut, amb un telèfon com aquell. Em respon amb un altre gest, mentre mira a ponent, on el sol ja va amagant-se. Probablement no, segurament els pastors no deuen tenir perfil  a cap xarxa. El temps ? Ja ho deu saber només de mirar el cel i saber d’on bufa el vent. Música, notícies, pel·lícules a youtube ? Se’l torna a guardar i em pregunta com es canvia d’objectiu. Li ensenyo tot traient-lo. Obre els ulls, sorprès. Però de moment no en tinc cap més, son molt cars...llavors em fixo en l’anyell que volia fotografiar. S’ha assegut un moment. La mare em mira, com posant-s’hi bé. Els fotografio amb una bona llum, prou baixa per evitar un excés de resol. Li pregunto al pastor quan té. Em diu que ha nascut avui, pel matí. Ara el sorprès soc jo. Què dius ara ? Riu, mentre em diu que és ben bé així, que hay que ver la diferencia entre animales y hombres, con lo que nos cuesta a nosotros echar a andar. És potser la frase més llarga que li he sentit dir. I segurament la més filosòfica. Echar a andar...caminar té aquesta mena d’avantatges, que pots conèixer un pastor i que t’expliqui coses com que de la llana ja no viuen, que només els hi donen quaranta cèntims per quilo. No ho entenc massa, no son els jerseis de pura lana virgen força més cars que els de cotó o els de fibres sintètiques ? . En fi...que viuen de la carn, que un bon xai si que es paga bé i que ara, con los musulmanes , encara en venen més. Ja ho pot ben dir, menjar-se unes costelles com les que he dinat avui no és gens barat. I mentrestant l’anyell xucla llet de la mare sense saber del seu destí incert. No hi ha ovelles velles, ara que m’hi fixo. La història d’una ovella no seria com la d’un cavall.

S’apropa un home. Li diu al pastor que han vist unes ovelles sota el pont. Tranquil, li diu que sí, que ara les arreplegarà quan torni. A l’home se li veu que té ganes de xerrar amb ell. Aprofito per acomiadar-me. Em fa un gest i un breu somriure . Es posa  a caminar i les ovelles el segueixen. S’allunyen, l’home parlant i ell escoltant-lo. Deu ser entretingut ser pastor i anar escoltant-se la gent que viu en un mon tant diferent del seu. Podria escriure tot un llibre de tot allò que li expliquen.

Potser m’hauria de fer pastor.

(*) Profecia d'Ezequiel Ez 34,

 

Breviari ( XIII )

 

·         Escriure telegràficament. Stop. Per viatjar en el temps. Stop. Arribaré tard a sopar. Stop.

           ·         Ara, cada cop que obro l’aixeta em sento quasi bé un delinqüent.

·         L’atzavara es mor. Fa uns quants dies, del centre de la planta n’ha sortit una llarga tija, de tronc gruixut i fort. Florirà i llavors, s’assecarà. Un final perfecte.

·         Dos homes grans xerrant. Un li diu que és intolerant a la lactosa, l’altre li comenta que com és  si  abans no ho era. El primer li contesta que, amb els anys, s’ha tornat intolerant a moltes coses. M’allunyo entre pensatiu i trist.

·         Vallverdú fa cent anys. L’entrevista l’Anna Guitart. Diu que quan no sap com seguir una història, baixa a l’hort una estona i en acabat, quan ja torna a ser a casa, sap perfectament com té que continuar-la...l’hort, aquest lloc d’inspiració on no es pensa mai en res.

·         Acabo els 24 contes de Txèkhov. Stop.

·         Estiro la persiana amunt i quan la tinc lligada, una cadernera s’atura al test dels geranis. Se’m queda mirant i mou el cap, curiosa. Després, de seguida, aixeca el vol. Sabia que escriuria sobre ella ?

·         A la ràdio, expliquen la història del crani robat de Haydn, el famós compositor de música clàssica. Resulta que, a la tomba hi van col·locar un altre crani i quan finalment el van tornar a lloc- el de Haydn – no van tocar l’altre, que no sap de qui era. Un cop morts, això és minúcia.

·         Troben una espasa de fa tres mil anys en un jaciment a Baviera. Segons la crònica, el més impressionant és que encara “brilla”. Aixeco la vista mig enlluernat pel sol.

·         Han tancat el desviament per agafar la carretera al poble. Ara tinc que seguir recte i travessar el pont de la B. , donar la volta a una rotonda nova que han fet i refer el camí pel carril contrari. Durant uns quants dies segueixo posant l’intermitent com ho he fet els darrers trenta anys. Quan me n’adono, sospiro. Un altre petit canvi sense importància.

·         Pruna mirabolà, petita i amb tons groguencs i sanguinis. “Dolça fins al pinyol “. Ara que ho sé, el pruner només n’ha fet quatre de mal-comptades, aquest any.

·         Literalment – no sé si literàriament també – sempre s’escriu per passar pàgina.

·         Poso els peus dins el rec. És migdia d’agost. L’aigua és freda i els hi puc tenir una estona no massa llarga. Després m’assec en una pedra i xipollejo. Ve un gos i mira de saltar. L’aturo pel panxell i es deixa acariciar. Ajup el cap i beu sorollosament. Després sento una veu de dona que el crida. El gos em mira. Ella somriu. En aquest precís moment, soc feliç. Després em saluda – immediatament després del somriure – i se’n van camí avall dona i gos. Els peus se’m refreden.

·         Estels fugaços. Aquest any m’han contestat afirmativament a dues preguntes. I la darrera per partida doble.

·         Diuen que vindrà un gota freda...això rai, si només és una.

·         El Sr. M. m’ho diu clar : “ de què serveix viure tants anys si no és per fer les coses millor ? Conec molta gent que et segueixen dient les mateixes coses ara que fa vint anys, queixant-se d’igual manera. Ara, si son feliços així...- remata – ja em sembla bé. Cadascú fa de la seva felicitat el que vol “. És un bon home, tot i dir-me sempre el mateix.

·         Peça de puzle. Les del cel sempre son les més difícils d’encaixar.

·         Diu el llibre d’Isaïes : “ ...el sudari que amortalla les nacions “.  Penso en Gaza.

 

Chaudes soirées

Tardes declinants. Els sols de les tardes declinants. Admiro - com deia Sèneca - les coses que enganyen de lluny així com – i com bé afirmava Persi – ser capaç de donar pes al fum. Mea culpa. La poesia podria ser això, si fos mentida. O veritat. Creia que respirava el perfum de ta sang diu un altre vers llunyà, mentre Lou Reed parafraseja la seva paranoia i tampoc diu cap veritat ... i doncs ! diria agafant el seu ritme...i doncs ! faig ballar el cap tot veient núvols circulant pel cel, l’espai quasi bé infinit del migdia, net, nítid, fent forja amb les cabelleres esbullades tapant rostres mai vistos. I la nit bevent-se el teu bleix, la teva dolça metzina. Dringadissa de vidres. El fum aixecant-se damunt xemeneies apagades ja fa temps. Mentida. Veritat. I a qui li importa ?.   

L'atac

 

Al despatxet on treballa hi han aparegut dues aranyes, una a cada costat de la paret del darrera, just sota el finestral que la travessa. Ell no se n’ha adonat però el sol, cada matí, il·lumina llambregades de fils d’una xarxa que van teixint pacientment, de manera constant i inexorable. Com que treballa moltes i moltes hores davant l’ordinador no percep el moment en què els fils comencen a embolcallar-lo amb la suavitat freda de l’acer, atents a no destorbar la impassibilitat del seu rostre, igualment atent a les dues pantalles plenes de finestres plenes de xifres de correus pendents de llegir de converses de WhatsApp inacabades de programes connectats a servidors connectats a màquines a xarxes internes plenes d’altres ordinadors  usuaris  cables  jacks  carpetes i més carpetes i també d’ algun núvol passatger. Els fils treballen fins a fixar-lo a la seva cadira de rodes que mai giren, cobrint-lo com si d’una crisàlide es tractés, dins el seu capoll. Se’n recorda llavors, abans de perdre definitivament els sentits, dels cucs de seda menjant fulles de morera en aquelles capses de sabates velles de cartró foradat, de com esperava amb delit la seva metamorfosi. Al cap d’un temps, la crisàlide es trenca i en surt una papallona, la qual lentament desplega unes ales molt grans, del mateix to i dibuix que les parets del despatxet, folrades de fusta simulant les aigües d’un roure vell i gris, ple de nusos i esquerdes fondes i negres.

Ara, quan algú entra allí, només hi veu pols i les restes d’aquella teranyina sense notar la presència  d'uns ulls, mimetitzats dins unes ales desplegades per tota la superfície de les parets, el petit cap darrera la llum blanca del sostre, l'espera del  moment precís per escapar-se o bé, si això no fos possible, mirar de seguir sobrevivint gràcies a l’acció ràpida de la seva llarga, llarguíssima, probòscide.

A tu lao

Nota l'escalfor del seu cos vora el seu. No se n'adona d'aquestes coses, vull dir del fet aquest de l'escalfor que desprenen els cossos. No sol tenir dones com aquesta al seu costat. Dura una estona, mentre li aclareix uns dubtes sobre uns albarans que té : de qui és aquesta signatura, a quina màquina correspon, si els preus son correctes...és una mica més tard quan  se'n recorda de la cançó, de la lletra...en definitiva de totes les cançons. Les que sempre li han agradat.

Petiteses

 

Aquest matí he baixat a l’hort una estona. Una estona son ben bé dues hores, o potser caldria dir que es converteix l’estona en dues hores de lentitud volguda, una lentitud d’avi multiplicada per dos, de quan, volgudament, no hi ha cap objectiu a la vista pel qual s’ha d’anar de pressa. Arrenco una tomaquera, arreglo la terra, la mullo una mica, la netejo d’herbes, hi planto mongeta tendra, observo les que ja han sortit, m’entretinc, dret, a mirar els brots del nesprer, retallo marges, em redreço, em giro i arreglo el parterre dels enciams, oloro encara alguna flor d’espígol...tot sense haver de pensar en res, perquè els diumenges, ara, son així, de fa temps. Semblen curts i petits però troben el seu significat en la seva petitesa. Com a la tarda, passejant pels camps de Can Bofí, a pas encara més lent, càmera en mà, cercant alguna cosa per fotografiar, observant atentament la boira baixa instal·lada al bosc, als turons, sentint les primeres gotes de plugim i de lleugeríssim fred al cos, el piular d’algun ocell, l’escorça dels arbres, els aglans caiguts, les herbes seques. Enmig d’aquest camps, flors encara, fugisseres. A cop de càmera, l’ull s’hi endinsa i descobreix, de repent, colors enmig dels rostolls : una papallona, una marieta. La lentitud del qui no espera res, sovint i per alguna raó desconeguda- la pròpia lentitud potser, el desencís calmós del diumenge acabant-se-, té una recompensa inesperada. La papallona no deu fer més de un centímetre d’ales, el cos de la marieta encara menys, però quin embolcall minúscul, quines petites llars momentànies, quines arquitectures gràcils que només la natura em pot ensenyar. El consol m’equipara, m’alleugera, em descobreix una mica més a mi mateix. Em qüestiona també, les bones i les males raons per viure. La bellesa segurament és això.  

 

 

Orígens

 

Però la tradició que té més versemblança i més testimonis a favor seu, és una de la qual Díocles de Peparetos fou el primer a publicar (...) Hi ha, d'aquest mateix relat, d'altres versions ; però en essència, la història és com segueix :

La successió dels reis d'Alba descendents d'Eneas havia anat a parar en dos germans : Númitor i Amuli. Amuli dividí l'herència en dues parts, posant en front del reialme els diners comptants i l'or portat de Troia : i Númitor trià el reialme. Amuli, doncs, tenint els diners, i essent, per ells, més poderós que Númitor, li prengué fàcilment el reialme ; i , tement que de la seva filla poguessin néixer mai fills, la féu sacerdotessa de Vesta, perquè visqués sempre fadrina i verge. Els uns l'anomenen Ília, d'altres Rea, d'altres Sílvia. Però, no gaire temps després, es descobreix que estava prenys, contràriament a la llei imposada a les vestals. La salvà d'un suplici sense remei, que la filla del rei, Anto, intercedí per ella, suplicant al seu pare ; amb tot, fou tancada en una presó on no podia comunicar-se amb ningú, de por que no deslliurés sense saber-ho Amuli. A la fi deslliurà dos infants, extraordinaris per la seva grandària i bellesa. Per la qual cosa Amuli, encara més alarmat, donà ordre a un servidor de gitar-los. (...) Aquest, havent posat els nadons en una pastera, davallà cap al riu per gitar-los ; però veient que baixava amb un corrent molt fort i enasprit, li féu por d'acostar-s'hi, i havent-los posat vora la riba, es retirà. El riu a l'últim es desbordà, i el sobreeximent, agafant la pastera per sota i aixecant-la amb suavitat, la transportà en un indret bellament llis, que avui es diu Cèrmalus, i antigament Germanus, a causa, sembla, que els llatins donen nom de germani als germans de pare i mare.

Hi havia allà prop una figuera borda, la qual apel·làven Ruminal (...) perquè aquests infants hi foren alletats. Els antics llatins, en efecte, de la mamella en deien "ruma"(...). Allà, doncs, segons els historiadors, aquests dos infants ajaguts a terra, foren alletats per la lloba, i un picot venia també per a ajudar-los a nodrir-los ia guardar-los.(...) D'altres diuen també que el nom de la dida, per un equívoc, ha donat al rumor comú ocasió per girar-se cap a aquesta faula ; perquè els llatins anomenaven llobes tant les femelles dels llops com les dones que es prostitueixen : i tal era la dona d'aquest Fèstul que havia criat els infants, Acca Larèntia per nom.

Fèstul, porquer d'Amuli, prengué els dos infants a casa seva, d'amagat de tothom ; alguns, però, diuen, amb més verosimilitud, que Númitor ho sabia i contribuí secretament a les despeses de la criança (...) Els noms de Ròmul i Remus els vingueren, diuen, del mot que significa mamella, perquè foren vistos mamant de la lloba.

Plutarc, Vides paral·leles  ( Volum I, part Iª ) Fundació Bernat Metge ( 1926 )

( Traducció de Carles Riba )

Consideracions :

-Noms : Alba / Eneas / Númitor / Amuli / Troia / Vesta / Ília / Rea / Sílvia / Germanus / Ruminal / Fèstul / Acca Larèntia / Ròmul i Remus. Tants noms en quatre paràgrafs fascinen.

- Roma fou fundada per dos homes amb noms de mamelles - no se sap del cert si pertanyents a una lloba o una prostituta - els quals hi van arribar acabats de néixer amb una pastera fugint de la mort. Tot s'acaba glorificant, però som el que som i venim d'on venim.

-Plutarc escriu des del segle I D.C. sobre uns fets ocorreguts al 754 A.C. Com ara quan parlem de l'Edat Mitjana. La importància de guardar l'escrit. 

-Espòiler : Remus morirà de seguida. Els voltors son les aus més nobles, segons s'explica.  I també hi haurà el rapte de les sabines. I legions, patricis, Senat ... Plutarc anava per feina, tot i que hi aboca un munt de referències a persones, déus, orígen de paraules, costums, etc., impossibles de poder recordar-les totes. El que indica una cultura vastíssima, una gran part de la qual no ha arribat als nostres dies.

- Llegir-ho en català és tot un privilegi. Gràcies al meu avi A.E.M. disposo d'un exemplar a les meves mans de la primera edició de 1926 corresponent a una tirada de 1.650 exemplars en paper de fabricació especial Torres-Domènench. El meu avi va pagar 7,50 pessetes pel seu. Aquesta edició incloïa també 150 exemplars en paper de fil Guarro i filigranes de "la Fundació Bernat Metge " numerats amb xifres aràbigues i, atenció, dotze exemplars, gran format, en paper Japó Imperial - tinc que veure quin tipus de paper és aquest -, fora de venda, numerats amb xifres romanes.