Vida d'un nàufrag ( XIV )

El nàufrag s’ha quedat sense tinta. Per ser més exactes però, se li ha acabat la tinta del primer cartutx que tenia a dins la ploma estilogràfica amb la que ha escrit al llibre en blanc. En aquestes darreres línies ha escrit sobre el fet de pujar, sobre la cosa aquesta de ser ja fora del submón de l’illa on estava ficat. Res més lluny de la veritat. Com pots pensar, lector, de sortir d’aquest entramat de galeries subterrànies simplement pujant cap a una llum sense res més que els seus peus i les seves mans ? Els seus peus i les seves mans ! La llum costa més d’aconseguir, si un no té res més per arribar-hi.  I a més després d’una tempesta tropical que ha deixat un rastre d’aigua i fang per aquesta pretesa via de sortida. Però res és impossible, pensa ara el nàufrag. El nàufrag té la sort d’escriure. Escriu per allunyar-se d’aquesta realitat de blaus lumínics des d’on ha tret el llibre per mirar de fugir una estona, ara que no sap ben bé què fer. Li és francament fàcil, li agrada, li convé fer-ho.

 

Quedar-se sense tinta ha estat com un càstig per la seva mentida. Sense tinta doncs, cerca a la bossa el recanvi pel qual va tornar a la gruta des de la platja quan ja tenia a sobre el vendaval, jugant-s’hi la vida. Amb la mà remena l’interior i no el troba. Obre més la bossa : hi ha encara una mica de fruita i el seu encenedor, a més de les sabatilles esportives – el que queda d’elles-, el llibre i la ploma. Res més. La bossa té forats, quan se la va fer amb trossos de lianes la va teixir com va poder. No va pensar en el cartutx, ben guardat a la seva habitació fins al dia d’avui. Quan el va recollir el va entaforar a la bossa i prou. Quan se n’adona articula un merda que l’eco li retorna feble i distant. Està desolat. Mirem-lo bé : grenyut , amb la roba bruta i espellifada damunt el cos prim i ossut, flac. Aquesta és la paraula : flac ; i ara, a més, sense flaca. El nàufrag es mira les puntes dels dits, amb restes negres de tinta a les puntes. Un doble càstig, pensa, per inventar-se coses i escriure-les. Ha de trobar una solució al problema perquè sinó perdrà allò que encara el lliga amb la resta de la humanitat. Per a ell es tracta d’un element més de supervivència, vital podríem dir. El seu intel·lecte corre perill. Pensa en reomplir el cartutx, però, amb què ? La sang és el primer que li ve a la ment. La idea d’escriure amb la seva pròpia sang és suggestiva, a més de temptadora : la sang com a tinta existencial, paraules escrites amb color de vellut roig. Recorda quan anava a donar sang, aquella bossa on anava a raure tota l’espessor provinent del seu propi cos, com fluïa a través del catèter en un viatge sense retorn...amb no res d’aquella bossa ompliria el seu cartutx i podria seguir escrivint sobre la vida, seria ben fàcil de fer. Després però, pensa en si no serà prou espessa, en si s’acabarà assecant, en si hauria de barrejar-la amb aigua, en si funcionarà...decideix deixar-ho per si no té més opcions. De moment, té un cert marge. Pot esperar uns dies, si cal. El que ha de fer, és sortir d’allí dins. Però tampoc sap si vol sortir, com li va passar després d’un temps d’estar-se en aquesta illa.

 

Sospira, assegut en una pedra. Mira endavant i després amunt, cap al trosset de llum per on ha intentat de pujar vàries vegades. El camí de guionets al mapa no trenca de manera tant brusca, Del Clos del Jonàs segueix les passes que ha seguit per dins les entranyes de l’illa, almenys pel poc sentit d’orientació que encara li resta allí dins. Ha seguit probablement el mateix camí, amb lleugeres giragonses fins arribar al punt on creia que no podria continuar, on s’ha hagut d’arrossegar per seguir i on el dubte de l’atzucac l’ha fet estar a pocs metres de recular. Però no ho ha fet. Ha seguit fins aquella mena de passadís blau on es troba...espera però ! Passadís has dit ? El nàufrag torna a treure el mapa, les mans tremoloses. Hi ha un paratge escrit amb lletres mig esborrades, just on podria ser ara. S’apropa el pergamí al rostre, el suficient per poder veure que, efectivament, la paraula que no aconseguia desxifrar podria ser passatge. Un passatge blau ! The blue passage ! Tot escrit amb lletres diminutes, ben juntes. Té sentit, té plenament sentit, que pensa el nàufrag. Ara es mira, altre cop, el mapa amb uns altres ulls, els de la redescoberta. Seguint l’estela del camí, veu la tirallonga fluir altre cop cap un altre lloc, enmig d’aquelles lletres borroses. Les lletres també poden ser una trampa, de vegades.

 

S’aixeca i camina. Torna a admirar la bellesa silenciosa d’aquells blaus. Baixa fins on la galeria porta a una paret. Un cop davant d’aquella veu que la galeria pren curs per a la seva esquerra, davallant lleugerament. El terra torna a ser humit ; al cap d’una bona estona de caminar mig a les palpentes – els blaus han anat disminuint a mesura que avança – sent un fort soroll d’aigua, més endavant. Segueix caminant fins descobrir , en ambdues parts de la paret, dos sortints d’aigua, com si fossin dos desaigües provinents de més amunt. A partir d’aquest punt, un riu parteix en la única direcció que pot mantenir, però no és un riu cabalós : les aigües discorren tranquil·les dins la galeria, doncs ara el sòl s’anivella i sembla com si el seu discórrer s’endinsés en un mon més civilitzat, semblant al de les antigues termes romanes que el nàufrag havia visitat temps enrere...mira el sostre mentre camina, els peus nus enfonsats fins als turmells dins una sorra fina de platja.  El pas dels cartaginesos, apuntaria en el seu mapa particular; ha pensat en Cartago, en les seves ruïnes, en la frescor d’antigues galeries per on  l’aigua discorria enmig de canalitzacions de pedra. Se n’adona que ara no s’ha d’imaginar, com llavors, del pas de l’aigua enmig de la sequedat d’estiu al nord d’Àfrica. Ara és dins unes d’aquelles galeries, podria estar vivint perfectament en l’època romana , pel sol fet de l’existència de l’aigua, donant sentit a l’obra humana, que acaba enrunant-se i perdent les seves raons de ser. Però a l’illa no hi ha cap resta de termes romanes, ni de cap gratacels tampoc. Té un mapa, que li assegura que algú altre ha trepitjat, ha vist, ha sentit els mateixos llocs per on transiten aquells guionets seguits pel nàufrag, amb les seves sensacions, les seves passes, els seus sentiments també ; el nàufrag té el seu mapa particular, travessant ara la història d’algú altre, un desconegut del qui mai arribarà a saber pràcticament res però amb qui pensa cada cop més, com passa sovint en l’inici de moltes passions, siguin de la mena que siguin. No té la impressió d’haver seguit un mapa, sinó de descobrir algú a través d’ell i, d’aquesta manera, potser a ell mateix. Amb aquests pensaments, el camí s’amplia, com si, d’alguna manera, el més difícil ja hagués passat, o almenys hi hagués una pausa per poder descansar.

 

El nàufrag no trigarà a trobar una sortida a l’exterior. I no es tracta de ninguna petita cavitat semblant al forat d’una avenc. No. El nàufrag arribarà a una sortida natural de dimensions que podria qualificar de descomunals, vist el que ha vist. Com si fos l’entrada per on ha acabat sortint, com la conca d’un ull excavat en la roca d’una muntanya, cobert d’espessa vegetació. I com a totes les entrades, el nàufrag hi trobarà un vigilant, d’esquenes a ell, assegut en una roca, de cara al que sembla una vall amagada, potser al centre de l’illa, potser en aquest lloc on tot bon pirata amagaria un tresor, si en tingués un per amagar. O un nàufrag per trobar.

Souvenir

Com sol passar amb els amors d’estiu, no va ser fins al darrer dia que es va decidir. La va estar buscant per tot el poble fins que un amic seu li va dir que ja se n’havia anat. Se’n tornava a casa seva . A Hawai.

Com sol passar en aquest mena de situacions, al capvespre va anar a passejar per la platja, tot sol,  pensant en ella i en el final d'una història. Li quedava la seva polsera de cuir, ara al seu canell. Si d’alguna cosa estava segur, és de que mai més la tornaria a veure.  

Amb els anys va acabar descobrint que no calia ser de tant lluny.

                             

Cor de pedra

Mentre t'observo,

el teu reflex m'il·lumina.

Ploro en silenci.

A prop

La noia s’espera per travessar l’avinguda. Havent dinat – com sempre amb massa pressa – el gust de la nespra a la boca encara, el sol imposant ja la calor, la finestra abaixada : comença a sonar “just like heaven”, en una versió de la  Melua, de timbre dolç però de regust greu, veu que em recorda la de la Eva Cassidy, desapareguda ja fa anys. La noia és espigada, de pell bruna, amb una llarga cabellera negre i llisa. Estic llegint ara “la chevelure” de Baudelaire. Ho faig en petits glops, primer en francès, i desprès en traducció catalana. La cabellera. No l’he acabat encara. A la segona estrofa hi diu que hi ha esperits en què la música ha emprès el viatge. És ben bé així, aturat al semàfor escoltant la lletra i mirant-la a ella : show me how you do that trick...duu un vestit lleuger i llarg d’una sola peça ; màniga curta i fi estampat de tons blaus foscos i fons blanc, discrets. El que atrau la meva mirada però, és el barret de palla que porta a la seva mà esquerra, on al canell la goma de la mascareta trenca la bucòlica imatge, estranya de veure avui en dia. El rostre però, és seriós, potser un pèl enfadat fins i tot ; algun rictus li solca la pell morena, desvetllant potser un desengany, qui sap si el primer. Els ulls foscos miren el disc del semàfor i de vegades a mi, amagat darrera les ulleres de sol. Finalment es posa verd...you, lost and lonely...canta la cançó mentre es posa a caminar. El sol s’amaga dins els cabells negres i la tela cenyeix el cos al moure’s, no com una segona pell, sinó més aviat com l’efluvi carregat de llangor del poema, o el just like a dream de la cançó o inclús un altre vers, d’un altre llibre llegit a estones, aquell jo soc el somniador i la resta és el somni. Per sort sempre n’hi ha d’altres que ja han fet la feina per mi.

Passa la noia i no em giro, ni vull mirar-la pel retrovisor per por a no malmetre tanta joventut, ara que tot just comença l’estiu. Només espero que el meu esperit continuï el seu viatge, mentre em pregunto qui és el mag i quin és el truc perquè passin coses d’aquestes, un dilluns a tres quarts de tres de la tarda.  I arrenco, al so del clàxon del cotxe del darrera.

Automàtica.20

(...)

és a dir, la vintena entrega o dispar al centre del cor, amb coreografia a lo DeVille, fugint d’estudi, com sempre es fa després d’escriure sobre cabells, alenades o paraules, mirant de no ser jutge ni partit, mirant de tancar una porta de masses panys sense fer soroll,  doncs és així com mai es deixa de somiar en aquelles coses amagades entre els cabells trenats de sospirs, l’eau du fragance de quan s’arrepleguen les espigues d’espígol sense arrencar-ne cap ni una però on tots els dits resten marcats de manera invisible per el perfum de l’aigua que les rega, aquesta aigua definida com a desig, quan mai haguera pensat en això, precisament, sinó més aviat en sadoll, de set i de suor, ara més, quan els dies es fan llargs i les nits potser massa curtes, apressades de somni de persones ( presó-ones , lliscant dues os per venir a dir el mar i la nit on mai he dormit, com les gotes de rosada esmentades d’albades al gruix del vidre a l’aixecar la persiana, quan el sol és un disc rogenc petit com una baula d’algun collaret perdut enmig d’un cristall ) sense cara ni ulls al despertar, jo, que mai he somiat amb ningú que volgués somiar, predit ja abans per algú que entenia els somnis com la realitat dins el subconscient, ergo vostè no desitja, ni estima , ni vol ni té set , en realitat vostè...jo no soc vostè, oi ? doncs això...si tinc set bec aigua i si pot ser, d’aquella aigua tant fresca de la font freda, gaudida en una travessa retardada on la mirada se’m va perdre altre cop en la petita bassa d’aigües verdes d’on em preguntava feia uns anys sobre el futurible del meu ésser, aquell temps on pensava el mateix sobre els meus somnis sense metàfores d’aigua, igualment que ara sense dones i sense tu, siguis qui siguis, per això les inventava amb personatges que les vivien aquestes coses, malgrat els matins i les ones i la mar, que no el mar, no fotem amb tanta aigua com té no pot ser mai el descobert ara del líquid vital, així en masculí, que sortit d’una font, d’un broc escanyolit , fresca i freda, tant femenina, molt més que la de la mar, la que va alimentant els reflexes d’una bassa on els verds que li fan de llençols es mesclen amb el blau del seu cobrellit, per on volen els falciots amb el desig a flor de ploma, instintiu i benigne, ara quan ja sembla la porta tancada sense fressa i ja potser no cal entrar en significats inútils i paraules i cabells i alenades perdudes tot volent restaurar l’equilibri de la meva ment vacil·lant, amb lectures en d’altres llocs  com  les Sirtres , amb el Tängri a l’horitzó, amb la seva llum freda irradiant com un brollador de silenci, amb la mar sempre pel seu davant, ben al contrari del de la font i la seva bassa, tant d’aquí, tant palpables, tant properes, tant meves, tant reals i veritables, i en canvi,

estrangeres

(...)

Un final feliç

Va posar el “Polka,dots and moonbeams”. El so de la música, amb la guitarra, l’slide, les escombretes damunt la bateria i tota la pesca va anar omplint l’ambient de la cambra i alhora el va anar descarregant de la tensió i del connat de discussió que semblava inevitable entre ells dos. Així van passar uns minuts sense dir-se res, escoltant la intro abans de que la veu rogallosa del Bob trenqués la placidesa aconseguida en uns simples segons; o, ves a saber, la fes més trista del que tocava, donada la situació a la qual havien arribat.

Vençut per l’absurditat de la situació, ell va deixar anar el cap damunt la seva espatlla. Ella el va acaronar amb la mà, i per consolar-lo li va dir :

-Tranquil, tot anirà bé... -.

La veu del Dylan seguia desconstruint  les llunes d'en Sinatra. Ella, aleshores, es va pensar que ell ara ploraria; i ell, a l’inrevés. Tots dos havien sentit les convulsions de l’altre. No es van poder aguantar i al final, esclafiren a riure.

Vintage

Branqueja fina

la llum damunt la ginesta.

Sublim, floreix.

Els altres

Quan va arribar el funcionari Otàvitx, la gent feu un passadís perquè pogués passar. L’expectació era gran però tot i així,  l’Otàvitx actuava amb la parsimònia del seu ofici, com si en aquell moment allí no hi hagués ningú més que ell, doncs disposava d’aquella íntima satisfacció de seguir essent qui era, malgrat tenir tots aquells ulls plens d’esperança damunt la seva persona. I què era per a ells l’esperança ? es preguntà per a sí mateix mentre es treia de l’infern de l’americana una gran clau de color negre, quan estigué davant la gran porta.El funcionari Otàvitx sabia de què estava feta, aquella esperança. Vana però suficient com una pàtina d'or damunt qualsevol quincalla. Ell, però, sabia ben bé que no era feina pas seva preguntar-se res, així que va introduir la clau al forat amb cop sec i ferm ;  després va restar uns segons quiet, el suficient per poder copsar aquell darrer instant de silenci abans de trencar-se,quan, al fer-la girar,  el so del pany enretirant-se ple de  fredor metàl·lica provoqués el sospir alleugerit de moltes goles seques. Tothom, llavors, s’enretirà de seguida de manera automàtica, amb murmuri de passes curtes, com mesurant les estrictament necessàries perquè el vell funcionari tingués l’espai suficient per obrir el batent, el qual començà a grinyolar pels perns movent-se dins els seu eixos giratoris, inactius durant tant de temps passat; un tant de temps que al vell Otàvitx li havia semblat una altra broma de mal gust per part d’alguns d'ells, esperant ara aquell darrer gest per part seva.  

A mesura que s’obria la porta una profètica llum es va anar filtrant cap a l’interior, una claror cada cop més intensa fins a convertir-se en un feix de llum rectangular que encegà tots els presents . Exultant d’alegria, la massa avançà amb ordre de milícia cap a l’exterior, fins a fer-se fonedissa, amb la celeritat de la lliçó apresa de frases fetes. Amb tota la lògica del mon , el ja oblidat funcionari Otàvitx, aleshores, va sortir de la penombra del darrera la porta i es quedà ben sol al llindar de la porta. La seva ombra s’estenia desmesurada i llarga fins a la darrera foscor de l’interior de l’edifici enmig d’una pols la qual, imperceptiblement pesant, anava retrobant el seu lloc damunt el sòl ple de petjades humanes. Abans de tancar, però, havia de fer una darrera ronda per totes les estances finalment buides. L’edifici era immens, però ell tenia temps i gens de pressa. Allí dins, el significat d'aquella paraula perdia tot el seu sentit. Mica en mica, l’Otàvitx va poder anar veient de cua d’ull, al llarg del seu trajecte,  com els vells esperits, amb les seves vestimentes translúcides, repoblaven l’indret, fent-lo altre cop seu. Sense alegria ni tristesa, plàcidament alleugerits, ja no haurien de passar cap por per esgarrifar ningú amb el sol fet de la seva presència i les seves costums tranquil·les i anònimes. 

Per fi tornarien a la normalitat dels llocs habituals, tan poc freqüentats com les seves vides, exhaustes de pandèmia.

Paper vell

" Hace treinta y cinco años que trabajo con papel viejo y ésta es mi love story. Hace treinta y cinco años que prenso libros y papel viejo, treinta y cinco años que me embadurno con letras, hasta el punto de parecer una enciclopedia, una más entre las muchas de las cuales, durante todo este tiempo, habré comprimido alrededor de treinta toneladas. Soy una jarra llena de agua viva y agua muerta, basta que me incline un poco para que me rebosen los más bellos pensamientos, soy culto a pesar de mí mismo y ya no sé qué ideas son mías, surgidas propiamente de mí, y cuáles he adquirido leyendo, y es que duarnte estos treinta y cinco años me he amalgamado con el mundo que me rodea porque yo, cuando leo, de hecho no leo, sino que tomo una frase bella en el pico y la chupo como un caramelo, la sorbo como una copita de licor, la saboreo hasta que, como el alcohol, se disuelve en mí, la saboreo durante tanto tiempo que acaba no sólo penetrando mi cerebro y mi corazón, sino que circula por mis venas hasta las raíces mismas de los vasos sanguíneos. "

Bohumil Hrabal, " Una soledad demasiado ruidosa " ( 1971 ).

( trad. Monika Zgustova,Ed. Galaxia Gutenberg )

Breviari ( VII )

  

·         La balança resta en equilibri : per cada notícia bona n’hi ha quatre o cinc de dolentes. I és que a força d’escoltar-les o llegir-les cada cop sembla que pesi més la una i menys les altres. És el problema de tenir el mon a l’abast de la mà.

·         Txèkhov : “ l’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules “. Avui en dia hi ha molts que la practiquen, aquesta sentència escrita en temps de Tolstoi. Amb poc d'èxit, per cert.

·         Hi ha qui et mira pensant-se el que no ets.

·         L’òliba em mira, amb uns ulls quasi tant grossos com els meus plens de sorpresa : tracta de saber qui soc jo. A mi em passa el mateix.

·         M’he adonat d’un quadre, lleugerament torçat a la paret. Amb gest senzill, el redreço. Si el clau està ben posat, resulta molt fàcil fer-ho. Equilibri.

·         Escriure com qui fondeja un riu amb un sedàs, cercant palletes d’or. Em penso que tots els rius tenen el seu boig cercant-les. Fins i tot el Llobregat.

·         Cioran. Escriptor romanès, establert a França. Es veu que li agradava fer bricolatge, la jardineria i caminar molt. Com a mi. Cercaré de llegir-li alguna cosa.

·         No es pot dir a cada moment “ ara ja està” ( fet ). És un signe evident de maduresa ( o decadència ).  

·         Del col·legi salta una pilota pel damunt la tanca del pati. Res fora de lloc sinó fos perquè quan m’hi fixo, rodolant per la vorera, hi veig tot el mon dibuixat a sobre, imitant la famosa bola que abans hi havia a moltes escoles. L’aturo amb el peu i l’elevo a les mans, amb bon toc. Me la miro i penso si la pilota imita el mon o bé el mon a la pilota. També, si, per alguna raó, s’ha aturat tot. Els xiscles habituals de l’hora del pati m’ho desmenteixen ; així que, delicadament, la llenço altre cop per sobre la tanca. La Mafalda no ho haguera fet millor.

·         “ Tinc molta educació perquè en gasto poca “. Frase que podria ser d’en Capri. Pel qui me la diu, ja podria ben ser.

·         La senyora diu que s’ha deixat el billetero a casa. Hi ha paraules que moriran amb senyores com aquesta, i jo les trobaré a faltar, quan no hi siguin. A ambdues.

·         Cioran. Posposo la seva lectura. Amb Schopenhauer, de moment, ja vaig fent.

·         Quan un crític de llibres fa de psicòleg, canvio de crític. Darrerament soc molt crític amb els crítics de llibres. Suposo que perquè trobo a faltar força les crítiques del Robert Saladrigas ( e.p.d.) a L.V.

·         A la cadira de rodes que aguanta el meu pes mentre escric, li ha saltat la darrera  roda. Ara estic més estable.

·         Ell sap que va tard abans de ser tard. Per això sempre és molt puntual.

·         Els braços de la fornera son molt prims, escanyolits, d’aquella mena de braços que et fan pensar en un camp de concentració. No m´hi havia fixat, en els seus braços i ja sé perquè : avui és el primer dia que va amb màniga curta.

·         La gent, aquest genèric que ningú entén.

·         Amb tot això de les fases penso en aquella pel·lícula de l’Spielberg , “ Encontres a la tercera fase “. M’haig de llegir que podré fer i no podré fer, en aquesta fase. Ara mateix però, segueixo en llibertat condicional. Dita altrament, vigilada.