Amulets

Diuen els vells muntanyencs que a Pirineu, si la posta és llarga, el temps l´endemà serà bo, perquè el mal temps sempre ve de l´Atlàntic. El sol, aquest Dissabte, allarga el seu pas fins ben tard i unes poques hores després, quan obro els ulls, me´ls tinc que fregar dues vegades mentre dubto si no tinc algun tipus d´al.lucinació: a dins la tenda, llampegejen llums intermitents de color blanc. A l´obrir la cremallera de la tenda però, dins la nit hi trobo la resposta, lluny, a llevant, més enllà de la vall. Es tracta d´una senyora tormenta elèctrica que trenca el cel sense soroll, probablement sobre les valls d´Estós o de Benasque, i em fa l´efecte d´estar observant la traca final d´un castells de focs. Per contra, aquí, a Pineta, el cel està força clar, sobretot en direcció nordoest, que és cap on ens encaminem : la primera part del trajecte, l´ascensió al Balcón de Pineta, mil-doscents metres més amunt.

La matinada albira les primeres llums mentre ascendim per un bosc de joves fajos; s´encenen les puntes dels guardians del gran massís, que hi és, però que no es deixa veure, com si portés un vel de pedra al davant ; l´aigua cau en llargues cascades i el camí es va pelant deixant tant sols el verd dels prats que s´enfila ja entre roques, entre les primeres llenques de neu, on l´isard solitari guaita la petita processor.

Anem pujant i les giragonses del camí es fan cada cop més curtes mentre enfilem, com les passes que segueixen els padrons que marquen poc a poc la fi del primer tram. Els ulls es van alçant i guaiten el cel , que es va omplint de núvols just a sobre nostre, mentre una boira baixa apareix del no-res. Aturat, contemplo una pedra en el camí, petita, vetejada de blanc sota un fons grisenc. La seva forma m´encourioseix, l´agafo i la remeno entre els dits; segueixo caminant mentre la deso inconscientment a la butxaca dels pantalons.

Al balcó s´hi arriba al darrer tram en una llarga diagonal dibuixada a la roca i la vista es desplega just quan l´alçada pròpia dels ulls franquejen la paret a mesura que s´hi puja, com si es tractés d´una escala que dóna accés al capdemunt d´una muralla. El secret és ben guardat, i és un privilegi descobrir la terrassa des d´on s´alça la cara nord del Mont Perdut, la seva impressionant gelera i el pic del Cilindro al costat. A baix, la vall de Pineta des d´on hem vingut. Sembla impossible que en unes poques hores haguem fet tant desnivell.

Repostem breument. Aquí dalt fa fred i treiem roba d´abric.El vent bufa lleuger i els cims es van tapant i destapant, el que indica que les nuvolades es mouen ràpid i intermitentment, sense acabar de ser un front massa compacte. A més,direcció nord, el blau del cel cau sobre el Collado dels Astazus, molt a prop del cim. Això ens anima, i continuem. Entrem dins un regne de pura roca, mineral, un paisatge qüasi bé llunar, si no fos per la neu que s´esten aquí i allà configurant un mantell bicolor : blanc,gris, i les parets estratificades de fils vetejats que conformen un relleu agrest, dur...com la pedra que faig remenar dins els pantalons quan comença a ploure.

Aquesta s´atura quan ja he decidit de posar-me la caputxa i a l´arribar al llac de Marboré sembla que no té que tornar. L´aigua és d´un blau glacial allí on el glaç s´ha desfermat, un blau hipnòtic impossible de trobar a cap altre lloc, com no sigui a latituds polars.Seguim la marxa , superant trams de neu cada cop més llargs, però de suau inclinació: ara el desnivell es fa de mica en mica, amb més passes, cada cop més cansades. El vent es fa notar prop del Collado, al qual hi arribem bufant. Deixem la vista francesa per quan arribem a dalt, que no triga ni un quart d´hora a deixar-se trepitjar.

Al baixar la nuvolada al balcó ja s´endevina més obscura i consistent : se sent tronar, i això ja no fa tanta gràcia. Per sort però, no hi ha llamps. Llamps i trons, aquí dalt, seria pura cagarel.la. No noto la pedra, ni hi penso, però es manté allí,ben guardada. Seguim mentre la vista resta invariable als cúmuls al cel del davant. A l´arribar altre cop al llac, sorpresa : el Cilindro es deixa veure, i el Perdut, qüasi bé. Disfrutem de la vista mentre ens endinsem finalment al balcó, on les ràfeges de vent ens porten pluja, ara de la bona.

Per sort durarà una mitja hora,i després, com qui no vol la cosa, surt un sol radiant i escampa tot el mal temps. La Núria, la més jove de la colla, em torna el forro de l´anorak que li he deixat al matí. Quan el deso a la motxilla, noto que pesa més del compte. A la butxaca hi té guardats tres rocs, déu n´hi do de grossos. Me´ls quedo mirant i me´n recordo de la meva pedreta, entaforada dins la roba. Les deixo al camí, mirant la nena que ja baixa com una daina entre les roques.

Mentre segueixo baixant, em pregunto si per aquelles coses cadascú de nosaltres no portaria pas un trosset de muntanya a la butxaca. Després d´aquest breu pensament, la pedra no torna a aparèixer fins que sóc a casa, regirant les butxaques dels pantalons abans de llançar-los al cossi de la roba bruta.