Desballestat però altiu, ufanós a la seva manera, com el rei del conte cofoi de les seves vestimentes inexistents. És el teu cor, ara a la vista, el mateix que s´amaga rera l´estiu ? O és la carcassa d´un vell circ sense carpa envoltat de cadires buides ? Com el pallasso encabat de netejar-se la pintura, mirant-se davant un mirall envoltat de bombetes apagades, els ulls tristos i aigualits , com un Charlie Rivel udolant al sostre de la humanitat ?
Conserves la dignitat del qui res ha perdut però és inexorablement vençut. Els qui et miren són al darrera, despullats de raons. Seguim aferrant-nos a la terra erma, cercant somriures.
4 comentaris:
Jo crec que un arbre no és del tot vençut fins que no cau a terra i el desarrelen.Fins que no el trossegen o se l´enduu una riuada, i encara així, té vida...es transforma.El vestir-se i desvestir-se forma part de l´espectacle mentre corri la saba.
Bo en Rivel, a mi em feia una mica de por el seu udol de petita. De gran l´entenc més.
Darrere el maquillatge del pallasso hi ha un rostre ple d'expressions i una persona capaç de plorar...Potser passa el mateix en tots els ésser vius i la seva bellesa nua.
Fa dos diumenges vaig visitar uns roure centenaris, els Roures del Rei a Hormoier, Alta Garrotxa. Abans n'hi havia 3 però un es va morir i va caure no fa molt. Són preciosos tot i estar ben sols i veure's vells i cansats.
http://arbresambhistoria.blogspot.com/2010/02/els-roures-del-rei-de-la-vall.html
http://www.flickr.com/photos/elur_/5360519078/
No sé què tenen els roures que m'agraden molt... potser és perque són caducs i tenen tendència a créixer amb unes formes curioses i m'agrada descobrir el seu esquelet quan queden nus i s'adormen per passar l'hivern.
Torno a divagar, perdona.
Les circumstàncies externes poden mostrar-nos nus com l´arbre, però restar dempeus amb el bàsic inalterable. Llavors la visió de l´arbre és majestuosa, al pic de l´hivern. Crec que en Rivel era com l´arbre aquest, sobretot de gran, que és com el vaig veure sempre.
-----------------------------------
Tothom té, en certa manera, el seu maquillatge particular posat. L´arbre de fulla caduca és una expressió del temps, de l´estació, sense embuts, natural. En aquest sentit pot ser un mirall on desmaquillar-se, com fa el pallasso.
----------------------------------
Elur, a mi també m´agraden els roures. Els teus són preciosos. El de la foto no ho és, em penso que és un xop força vell. Era al mig d´un camp, solitari com un petit emperador. M´agraden els arbres despullats amb totes les seves branques. Me´ls miro molt, trobo que acompanyen el pensament i el fred.
Gràcies per l´enllaç.
Publica un comentari a l'entrada