Matí

El tast es fa curt, massa curt. De Fontalba al Puigmal i tornar, tres hores escasses. El temps, ferreny a primera hora, passant per moments de quatre gotes molt malcomptades i un sol suau, difuminat i més clar a darrera hora. A la carena, vent fort fins dalt. Els caminants, abundants, abrigats. Una senyora, al ser preguntada pel meu company, revela els seus setanta-vuit anys : cara arrugada però caminar segur, la seva veu de “passi un bon dia” retorna els bons costums en la força de les seves cames. No serà pas la darrera a arribar al cim. Allí, la vista s´allarga al camí fet : l´arrodoniment pelat de roca assenyalant el camí color de coure, contrast viu del fons blau i verd de les muntanyes estenent-se en una varietat cromàtica d´aromes escocesos, mentre el pernil remet la fam del dia. La senyera oneja forta juntament a banderetes col.locades a l´estil nepalí al voltant de l´antiga creu,ara mig torçada, una mica abandonada. La nova s´alça gran, i a sota, unes paraules del poeta : “ Lo vell Puigmal / d´espatlla rabassuda / és l´arx d´aqueixa / altiva fortalesa / que en set-cents anys / lo sarraï no ha presa “. La baixada, deixa l´aparició d´un voltor majestuós sorgint ben aprop rera la roca.El que deixa en la memoria és el so del vent en les seves ales, la seva figura aturada movent-se. Reapareix lluny i el segueixo : vola en un altre pati, molt més gran que el meu, fent rotllanes amb dos que l´esperaven. El vent no bufa, el sol acarona roques blanques, l´horitzó se´m queda a peu de bóta, la vista en l´altiva fortalesa. I així s´acaba el matí. Dues hores de cotxe, i altre cop a casa.