Mil calles

En la quietud solitària dels matins del mes d´Agost un soroll em desperta. Més que un soroll, una antiga cançó, sortint d´uns altaveus que, malgrat no veure´ls i a pesar de l´estat semiinconscient de les vuit tocades, sonen de cotxe ja antic, de cinta de casset dins una d´aquelles ràdios que s´engegaven fent girar una roda de color negre. El tub d´escapament atrotinat sembla corroborar el pensament; el seu soroll deu ser el motiu de l´alt volum que per un moment copsen les oïdes.Moment, perque es tracta d´això, d´un moment amb la frase de la tornada coneguda en mig del batibull del motor tractant d´aparentar una velocitat que només sembla donar el carrer en baixada, la velocitat que sent el qui és dins del batibull del motor i la música atrotinada, a punt en qualsevol moment per posar-hi punt i final.

Podria ser un Autobianchi. Podria portar un adhesiu de I love...al darrera. Podría haver sortit d´alguna seqüència temporal desmarxada. El cas és que el casset potser porta com cent mil voltes rodolant, i ja no sóna tant bé com abans. I tant ràpid com passa se´n va, i em deixa amb la lletra als llavis abans de poder-la seguir, carrer avall... abans d´adormir-me altre cop en un matí quiet i solitari d´Agost.

...y no sé cual he de elegir...