Petits submarins

El cor s´encongeix, el cor es dilata. El ritme cardíac es mou per pulsacions, com alguns pensaments : una branca tallada, un cor envoltant-la ; un amor perdut, un altre de guanyat. D´això els entesos en diuen sístole i diàstole. Amor a primera vista, parada i fonda al mig del camí.

No hi ha noms escrits, el que vol dir que no hi ha amants les inicials dels quals hagin quedat gravats a l´escorça del cor del cor, és a dir, de la branca tallada ; és a dir...de l´amor perdut. Neix el cor un cop es talla la branca ? Probablement el caprici ha esberlat el tronc mutilat amb aquesta forma, ha assecat els seus contorns i n´ha dibuixat un cor. Un cor nou, acaronant una nafra, una pèrdua, una estima, una manca. Acarono vells cors dibuixats sobre un de sol, buit de noms perfumats de l´ahir més inmediat, el que mai passa. Sístole, diàstole, sístole, diàstole... Com petits submarins emergeixen del fons d´algun lloc i em miren tal com són, bells i vells, joves i grans. S´enfonsen altre cop . El baf de la respiració indica un cor viu mirant-ne un d´artesania, sense noms per estrenar, amb batecs somorts ressonant dins la fusta. Al capdevall un, a setanta pulsacions per minut ; i un altre, a unes quantes més multiplicades per anys d´absències.