Clarenci ( un conte frankcaprià )

¿ Era jo, l´únic que no era real ? *

-Fem una carrera ! - diu tot començant a pedalar. Fas veure, llavors, que corres molt i l´atrapes, posant-hi de costat. Llavors riu, feliç, sobre la seva bicicleta amb rodetes, quan et torna a superar. L´emoció és tan veritable com la teva mà empenyent- lo pel darrera. Guanya, com sempre.

Pesa, la bossa de la compra. La vorera, estretament llarga, et dóna una perspectiva altre cop més llarga del carrer respecte al que realment és. Ja fa un temps que la notes, aquesta nova percepció. Mentrestant baixa una colla de nois i noies rient, xisclant, desentonant com cal a la seva edat. Passen com una petita marabunta, amb els seus mòbils refulgint a les mans. Després notes les cames feixugues, però segueixes. Tens mans fortes, per donar-les quan cal.

Tecleges tot parlant alhora, el telèfon enmig de les dues mans. Et miro els ulls i aprecio les restes negres d´aquestes ombres suposadament abellidores. Tot i això, encara no tens bosses sota les pupil.les fresques. Ets molt jove encara i malgrat això, tens pressa.

Ja va morir, fa tres anys. Tu vius ara i ell, no. El record salta quan menys t´ho esperes : una cançó, una pel.lícula, una fotografia, una fosa de ploms. Quan cerques l´interruptor, mires d´oblidar-lo. La culpabilitat d´aquesta mena és un riu d´aigües plàcides i fondes, mancat de desembocadura. Una frase que mires de recordar, però no massa tampoc, perquè així no l´oblidaràs pas. Aixeques la vista tot mirant a l´estació on arriba el tren. Per sort, ell no anava mai en tren. I al tren no hi ha ja revisors que avisin de la propera estació.

-¿ Saps ? Resulta que sóc celíac – afegeix amb cara de felicitat -. Els dolors i malestars, doncs, són justificats, com quan et van dir que tenies la tiroides pels núvols. Tot sembla tenir una explicació, excepte les pors sense raons de ser. Quan li dius això et mira amb cara de no entendre res. Llavors penses en la sort que té, de ser celíac.

-T´engalipes a crear-te a tu mateix, un cop darrera l´altre. Ara dius que escriuràs un gran llibre. Demà al matí et despertaràs i aniràs a treballar i passarà el dia i arribarà el vespre i pensaràs que demà el començaràs. I el començaràs i no l´acabaràs, perquè no serà el gran llibre. Et justifiques dins la teva pròpia seguretat rutinària del dia a dia. Et fas gran perquè encara creus que és possible. L´impossible era el que tindries que creure, si fossis més jove. Fa anys, d´ això, ¿ te´n recordes ?-. Li somriu i li diu que se l´estima. Ella remuga i es deixa fer un petó. S´aixeca i baixa la persiana, perquè ja s´ha fet fosc.

Ella s´enamorava de l´amor, vivia d´aquesta il.lusió. Els homes que estimava, no. Surt de l´aeroport . Entra al taxi. -¿On?-pregunta el taxista mirant-la pel retrovisor.- Cansada com està, li agradaria dir qua a onsevol, però aquesta no és la resposta adequada, malgrat l´afirmació de la seva millor amiga al sopar d´abans de festes,la qual – tot sigui dit - anava una mica borratxa, quan li ho va dir. Apart d´això, porta tot el dia rumiant en si ha estimat mai ningú com calia.

-No les hi podrem tenir . Ho sento , hi ha el Nadal, pel mig. Miri d´entendre-ho... ara ja és massa tard...si, és clar, jo l´aviso.-

Hi ha el Nadal, pel mig...és la meva feina, que penso jo. Sempre cal fer moltes coses, en dies com aquest. Quan un juga a la part baixa de primera, però , ja se sap... tot i la meva bona voluntat- i de les meves ales, guanyades ja fa molts d´anys  -, miracles, el que es diu miracles, no en puc fer. I de les meves ales no en diré pas res més, ja n´he parlat massa amb els de dalt. En fi, Clarenci, un fa el que pot :

A la bicicleta li vaig aixecar les rodetes, per tal de que no toquessin al terra. Va ser la primera vegada que va pedalar a dues rodes, sense saber-ho.

Vaig aconseguir un bon raig de sol, a tot el llarg de la vorera estreta. Les varius ni les va notar. Sort que no volia una bona nevada.

Sense bateria, no va saber trobar el carregador. Tot un dia sencer. Va aprendre a fer anar les mans.

Propera estació, Tierra del Fuegoooooo !. Va ser un bon regal, aquest.

Les pors, les hi vaig capgirar amb força gluten. No va ser difícil, essent el dia que era.

No va ser un gran llibre. Però va escriure un bon conte, aquella nit.

-¿ On ?- Vaig somriure a la noia, pel retrovisor.- El taxista encara se´n recorda, de la propina. Casa seva era força lluny.

P.D. Després del Nadal , mirarem de tenir-les.

*( extret de “El cel sobre Berlín” , de Wim Wenders )