Maldat

“Després de traspassar els horitzons que havien limitat fins aleshores la seva vida,s´adonava que havia entrat en un ermot fred i solitari.Se sentia desamparat i abandonat,i li semblava que els grills estridents,les granotes cridaneres i els gripaus raucadors entonaven la melodia del mal.(...)Encara conservava la perla dins el puny,ben premuda dins el palmell,i la sentia càlida i suau contra la seva pell.”

John Steinbeck.-"La perla"

“La verdadera bondad no reside en la negación de la maldad,sino en el dominio de ésta”.

Rabindranath Tagore , de “Cartas a un amigo”.

Kerkyra (III): Topònims

De Corfu, així com de qualsevol lloc que hom visita, se senten encara després de tornar ( dos mesos mentre escric aquestes ratlles), els noms dels pobles que s´han llegit primer als mapes, i on després s´hi ha viscut breument . Se senten perquè algun vilatjà l´ha pronunciat mentre t´indica com arribar-hi, o te´n parla de com era alguna foto antiga en un restaurant mentre una cambrera dóna la benviguda a possibles clients; o et venen al cap les rialles d´un grup de veterans banyistes, mentre suren sense pressa en les aigües fresques i cristal.lines de la platja el nom de la qual acabo de llegir en un murmuri involuntari.

Els records van venint així mentre repasso els indrets per on hem passat: Barbati, Kassiopi, Strinila, Pelekas, Aghios Georgios, Paramonas, Angelokastro, Ermones, Palaiokastritsa, Glyfada, Kavos, Kanoni i Kerkyra, la capital, a més del Mount Pantokrator, el punt més alt del territori.

Són, sens dubte, noms suggeridors, noms que fan que els records flueixin en positiu, oblidant potser el pitjor que s´ha vist, la calor que es pot haver passat o aquell eriçó que em va fer sentir la planta del peu com un coixí d´agulles durant un parell de díes.

Aquesta toponimia, com tantes d´altres, és un nexe evident al passat, i encara que en desconec els seus significats, sonen com velles melodíes, encara que sempre em provoquen una certa decepció quan hi arribo, més gran quan més evocador és l´efecte que em fa al llegir-los, més petita quan menys poètics sonen a les meves oïdes.

Al final

“¿ Sabes que le pasó a la verdad? Que se murió, sin encontrar marido.“

Antonio Tabuchi, de “Tristano muere” .

Vermell

Són poques, però es deixen veure quan esclaten al parabrises del cotxe, esquitxos delimitats on a dins n´hi resten d´altres de més petites, mol.lècules volubles en un procés simbiòtic on l´ull, el vidre i l´aigua executen una carambola a tres bandes dins el tapís mòvil de l´avinguda, mig xopa de cels de tardor que l´embolcallen.

Móns creats per un cel rebel, baix, de nuvolades blavoses d´aigua continguda, incert de pluja aleatòria, sense vent que alteri la caiguda a pols de les gotes observades. Atrament fràgils, aquí i allà s´observen escletxes que aprofita el sol per crear fines sagetes de llum, que segons cauen semblen indicar el camí cap a alguna meravella amagada; o bé semblen haver de fulminar algú per la simple raó de ser aquí baix, adonant-se del cicle de les hores que travessa altre cop la vida del qui l´observa, pensarós de restar així, les mans sobre el volant esperant la llum verda.

(Trad. al castellà): Rojo

Son pocas, pero se dejan ver cuando estallan en el parabrisas del coche, gotas bien delimitadas que enfundan a su vez otras de más pequeñas, moléculas volubles en un proceso simbiótico donde el ojo, el cristal y el agua ejecutan una carambola a tres bandas dentro del tapiz móvil de la avenida, medio mojada de cielos de otoño que la envuelven.

Mundos creados por un cielo rebelde, bajo de nubes azuladas de agua contenida, incierto de lluvia aleatoria, sin ningún tipo de viento que que altere la caida a pulso de las gotas observadas. Cielos frágiles, aqui y allí se observan grietas que el sol aprovecha para crear finos dardos de luz, que según como caen parecen indicar el camino hacia alguna maravilla escondida; o bien parecen tener que fulminar a alguien por la simple razón de estar aqui abajo, percibiendo el ciclo de las horas que atraviesa otra vez la vida del que lo observa, mientras sigue cavilando, las manos sobre el volante esperando la luz verde.

Dèjavú : un conte telegràfic

1. Una cuina com tantes : una filera de moduls baixos, a sobre la pica i l´encimera i per dalt més moduls, la campana i una finestra. A la paret del costat, la nevera i la porta, i al centre, una vella taula de formica groga, a sobre de la qual hi ha una llum de fluorescents.
2.Una dona plorant desconsoladament, a la mateixa cuina , el cap enfonsat dins els braços que s´apoien en una taula de fusta de teka envernissada, asseguda en una vella cadira de formica groga.
3.La mateixa dona, estremint-se potser per un calfred (encara que és estiu), es desvetlla mentre dorm. Es gira i s´abraça a l´home que jeu al seu costat, el seu home.

( Interval de temps indeterminat )

4.Un llum fos.El de la cuina.
5.Un electricista, enfilat dalt d´una escala, mirant d´arreglar el llum. Un home (el seu home) dempeus sobre la vella taula de formica groga, mirant d´aguantar el protector de plàstic blanc del llum, mig enretirat de la seva posició original.
6.Una forta ventada fa tancar violentament les fulles de la finestra, oberta de bat a bat.
7.Una pèrdua d´equilibri.
8. La taula de formica groga, partida en dos.

( Interval de temps indeterminat, però no massa llarg.)

9. La dona entra a casa, cansada.Es canvia i fa cap a la cuina.
10.Sorpresa : hi ha una taula nova al centre de la cuina.De teka. Envernissada.
11.Tornar al nº2.

12.Una extranya sensació anomenada dèjavú.

13. Fi ?

Arrogància

-L´arrogància és tant divertida.-Ho comenta un director de cine actual, que entrevisten a un progama de la tele. En termes generals, no m´ho sembla pas. Hi ha arrogàncies repel.lents, com per exemple, la de molts polítics, sense anar gaire lluny; o les que són decididament patètiques, com la de certs persontges de la premsa rosa, o de persones que caldría qualificar de falsa aristocràcia. L´aristòcrata autèntic, però, és d´una arrogància suficient, potser per la seva vesant cínica, de casta, la més propera a aquella falsa arrogància, que és la veritablement divertida. La que en definitiva, no existeix.

Somni

“La veritable felicitat s´ocultava en un món que tenia una lògica que es dissolia en despertar.Però el que quedava a l´anomenat món real era una calidesa perceptible, una qualitat amb la qual realment em podia consolar.”

Ingo Shulze, de “Noves Vides”.

Kerkyra (II) : Ubicació

Kerkyra forma, junt amb deu illes més, l´arxipèlag de les illes jòniques, i és la que està situada més al nord, en la ruta dels creuers que venen d´Itàlia, un grapat de línies discontínues que travessen els mapes per l´oest de la illa i que emboquen al sudest cap a la mar Egea i Atenes, la capital. En aquest sentit, Corfú esdevé pel viatger que ve d´occident un prefaci,una introducció, un tast a la vasta gernació de illes que trobem més cap a llevant, amb Creta al capdavant. Geogràficament, i acurant més la seva situació, per arribar-hi es sol partir en ferry des de Igoumentisa, port gairebé bé fronterer amb Albània del qual sortim cap a l´illa després d´un llarg trajecte per carretera des d´Atenes, errant la via més ràpida prop de l´istme del Pel.loponès per pujar pel centre, passant per Lefka i travessant part de la serralada de Pindos, amb paisatges d´altitud pirenaica.

Però retornant a Kerkyra, el que sorprèn és el boscatge de la illa, res a veure amb Creta, on hi serem d´aquí uns dies. I dintre d´ aquest boscatge, el fet de que hi destaquen per la seva abundància dues espècies tant mediterrànies com l´olivera i el xiprer. Així s´hi descobreixen en estat natural (i primigeni) tant les primeres, formant boscos sencers semblants als alzinars, de igual alçada a aquelles, les branques per sota les copes formant un entramat fosc com de mil braços esprimatxats, agònics; aquelles formes que tant van impactar Van Gogh per terres franceses. I entremig d´elles, altius i sobris,els segons, creixent escampats, trencant el motllo paisagístic. Invariables al temps, arrelats com a símbol d´acollida que trobem als cementiris, a les cases pairals, i que aquí em porten sentiments de proximitat, poc delimitats, poc clars; esbossos de repòs lligats a la simple contemplació d´aquests indrets i que sense ells , deixarien d´existir per passar a formar part, potser, de l´escenari d´un somni d´estiu.

Bellesa

" Las mujeres hemosas son para hombres con poca imaginación".

"Un buen año"- de Ridley Scott.

Ball

L´orquestra enceta amb un "paso doble" mandrós d´organillo clàssic de festa major,on la batería i el saxo acompanyen monòtons el ritme marcat d´un baix encara més monòton.Tot i això el volum és prou fort perquè les primeres parelles d´avis, sabedores del seu torn, mig omplin l´envelat amb passes de memòria precisa i concentrada execució.

Poc després el repertori s´amplia en una barreja impossible de dues hores llargues on hi tenen cabuda des del gegant del pi fins el "Born to be alive" dels Boney M,passant entre d´altres pel Sabina,el Santana,el Tom Jones o Paquito el chocolatero,que aquest any ha revifat gràcies a un anunci de cervesa.