Una avenc desconeguda

(I)
El dia de la descoberta probablement fou el més memorable de la seva vida. Si, el bosc era com sempre l´havia vist. Concretament aquell bosc, on les alzines tupien el sostre del camí fins a desembocar a la vella carbonera, assoleiada com si fos el final d´un túnel errant de vegetació ombrívola; l´inici (o la fi) d´un laberint del qual partien itineraris de noms indeterminats i destins que portaven inexorablement a la realitat que tant poc agradava al Siscu.

Les alzines creixien en soques separades i s´enlairaven en grups de quatre o cinc troncs, tots junts i esprimatxats. Així era tota aquella part del bosc. I aquell dia el Siscu ho veié diferent, com si hagués après a veure aquells quadres de l´“ull màgic“, on aparentment no hi ha res, però al mirar-los desenfocant progressivament la vista s´hi descobreixen dibuixos tridimensionals.El cas és que s´adonà de que els arbres eren incomplets. Incomplets en el sentit de que les alzines, com tots els arbres, tenen un tronc més o menys llarg on la sàvia es desplega en les corresponents branques. I allí això no passava.

El dia de la descoberta veié clar la raó de tot allò, i no era res més que el que veia era la part alta del bosc, la de les branques, i que la resta quedava oculta a la vista com si es tractés d´unes restes arquelógiques sepultades pel temps i els elements. La visió d´un tronc de pi (l´únic que trencava la particularitat d´aquell bosc) , curt i mig doblegat donava ben bé la sensació de corroborar aquell primer pensament. I llavors medità, tot seient a la vora del camí, en el seu descobriment. Pensà que si era així, els troncs tenien que rebre la llum del sol, apart de l´aigua necessària per viure, i inmediatament la seva ment li donà la imatge d´ un món amagat sota el bosc, grutes fantàstiques on eixien cascades que alimentaven un bosc d´amples troncs banyats per la llum del sol a través d´escletxes impossibles de definir.

La mirada perduda, així com la veu que repassava la seva quimera foren els seus companys a partir d´aleshores, en un lent procés on la ment anà transformant aquella visió- digueu-ne poètica - en una realitat clara on calia trobar la clau d´accés a aquell món que era just a sota seu. Tornava a aquell camí primer els caps de setmana i després cada dia, quan deixà la feina. Després hi començà a dormir-hi. Es passava el díes endinsat entre les seves branques, furgava al terra i excavava quan el notava tou, i així, el bosc acabà per exhalà crits de desesperació, que no eren altres que els seus. Plorava, però no defallia, sabedor de que ningú el podria ajudar. El Siscu estava sòl.

Llavors arribà l´estiu, i ho cremà tot.

(II)
Els dos avis pujen pel corriol que desemboca a la antiga carbonera, que tant sols es distingueix de la resta del terra encara ennegrit perquè aquesta fa un petit turonet i el sol sembla que hi toca més que a la resta de l´antic bosc, ple d´herba alta, brots de romaní i farigola, arbusts que inicien altre cop el cicle de la vida. El pas és lent, doncs la pujadeta és la de sempre, i els cistells,encara que mig buits, no són gaire còmodes de portar.

-Era aqui, oi Eliseu?- Pregunta el primer tot girant-se cap al seu company., assenyalant grups d´alzines calcinades buides d´ocells. El silenci es fa notar.
-Si em penso que si, així tot pelat em costa de reconèixe´l. Fem-hi una ullada-

El bosc fa la seva feina, i amb les pluges continuades de la tardor no triguen a trobar algunes mates de rossinyols, que es veuen cridaners vora les soques negres. L´Eliseu s´ajup i va omplint el cistell, amb cura i tranquilitat.Quan acaba s´aixeca i va cap ullant el terra, remenant a vegades amb el bastó. Veu el seu amic, mirant el terra fixament.

-Què fas tant parat,Ramon?-Ell li fa un senyal amb la mà.
-Vine,vine.-S´hi apropa. Davant del Ramon hi ha un sot, i sembla profund. L ´herba alta en tapa l´entrada, força gran.
-Mira, hi he estat a punt de caure.-
Tots dos treuen el cap per sobre el forat. Als rostres hi noten un aire fred.
-Recordes que hi hagués un avenc, abans aquí ?-
-No.És curiós. Potser el foc l´ha descobert.- Però l´Eliseu s´adona que no té massa sentit el que acaba de dir.
-Bé, potser si. Com els rossinyols que encara queden per collir.Vinga som-hi.-

I en Ramon rodeja el forat i continua mirant el terra, mentre l´Eliseu mira el forat, intrigat. Mira el cel, nèt del verd antic que el cobria.Mira la soca de l´alzina que hi ha prop de l´avenc: ja hi ha han brotat noves branquetes, amb fulles verdes, punxegudes...

Segons ( temps i felicitat)

"(...)Ella no paraba de reir,y él también reía. Las solteronas, el pescador y el camarero suizo con una chaqueta negra y sucia no se equivocaron : eran muy felices. Pero ¿cuanto dura esta felicidad? se preguntaban; y cada cual respondía de acuerdo con sus circunstancias.(...)"

Virginia Woolf, del conte "Lappin y Lapinova" (Relatos Completos).

Puigmal

Passen uns minuts de quarts de deu, i el fred es nota. Davant meu, la pista buida i preparada. La brisa suau i gèlida té la virtut ( o així m´ho sembla ) d´activar tots els sentits vers el torrent sanguini que escalfa, al moment precís en què em trec la caputxa per afrontar el descens.

Els carving nous de trinca, regal dels germans pel quarentè anniversari, m´obliguen a un reajust en els moviments, però de seguida he notat la seguretat al executar el gir en velocitat.Tant sols cal variar la flexió del genoll oposat al gir i adaptar la inclinació del cos al mateix, fixant el pal per davant, encara que ara qüasi bé no cal, doncs l´ample de la pista em permet allargar el moviment sense massa esforç.

La neu és bona, i els cantells afilats dels esquis la trenquen amb un so sord dins el silenci del món nevat . M´aturo al primer replà. Miro dalt, on el sol mira d´escalfar els primers esquiadors del dia. Respiro i miro avall. El pendent s´aguditza i cal controlar el gir amb més força. Els esquis responen amb docilitat, ensinistrats com gossos d´atura. El món és bell, nevat de cims de merenga que guanyen alçada a mesura que baixo i baixo...fins arribar a la caseta de l´“arrastre“, on un noia rossa pica els peus a terra mentre es bufa les mans.

- Bon jour, madmassoille - que faig amb un francès que no domino.

Ella respon alegre, pelada de fred , i em diu quelcom que no arribo a entendre. Li somric mentre em poso altre cop la caputxa i agafo el pal que m´ofereix per tot seguit, enfilar el pendent tranquilament, xiulant de forma inevitable.

Zapping ( agafat al vol )

(...)" Jo prefereixo viure entre ocells que esperar a veure si em creixen les ales"(...) .

De la serie "House" (1er. capítol de la 5a? temporada).

Nocturn

Les ombres de les dues balenes han eixit sota el influx de la llum de la lluna, en una nit de principis d´any on aquella sembla bressolar-les mentre van al seu encontre, dues sanefes allargassades de contorns blancs i difosos que dibuixen un equilàter on l´astre fa de vèrtex i la fredor del cel hivernal el tanca en la solitud de l´inabastable.

La lluna peixa les balenes, en un mar inexistent.

Tr.al castellà:

las sombras de dos ballenas han surgido bajo el influjo de la luz de la luna, en una noche de principios de año donde aquella parece acunarlas mientras van a su encuentro, dos cenefas alargadas de contornos blancos y difusos que dibujan un equilàtero donde el astro es el vértice y el frío cielo invernal lo cierra en la soledad de lo inalcanzable.

La luna acuna las ballenas, en un mar inexistente.

Nadal ( amb cert retard )

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m´acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L´aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d´una establia
Tota d´arrels, el fosc d´un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

J.V.Foix, 1ª estrofa de "Ho sap tothom i és profecia" (1953)
"Onze nadales i un cap d´any" (1984)

Pròleg

La sopa de galets, la carn d´olla, el capó, les pomes al forn...la cuina de la filla, la mare, ja l´àvia.

Nadal a punt de servir.

Kerkyra (V) : El mar

També cal parlar del mar.A Kerkyra, com a totes les illes gregues, les aïgues que banyen les seves costes són d´un blau intens i transparent en bona part de la seva geografia, i aquest fet per si sol provoca les ganes de fer-hi una capbussada sense cap motiu aparent, com no sigui el d´apaivagar la calor intensa de la canícula.

Prop de Barbati hi ha una petita cala de pedra blanca, sota un curt penyasegat damunt del qual els xiprers hi creixen molt arran, i que contemplo plàcidament estirat sobre l`amplia roca, després d´haver nedat una bona estona. Estem a la part nordest de la illa, i davant nostre no hi ha l´horitzó marí, sino les costes del que em penso que és Albània, una terra que en la distància es percep seca i mancada de vida, qüasi bé desèrtica. No hi ha ningú més a la cala, arrecerada per un reduït espigó natural de roca que convoca les aïgues en una mena de pleta que permet nedar amb tota comoditat, sense que l´onatge molesti .Tanmateix, en pot originar el pas d´ alguna llanxa , el motor de la qual puc sentir abans de tenir-la a la vista, l´orella sota l´aigua. I és que sota l´aigua, el mar dorm plàcidament , extenent-se abastament en totes direccions sota els ulls que el contemplen . M´és difícil definir el sentiment davant aquest panorama : potser una certa inquietud pel que pot amagar-s´hi, pel poc control d´un medi aliè a la meva pròpia naturalesa; però també la benestant sensació del fet de sentir-me per uns instants part d´aquest món, com si l´aigua que em rodeja i entra per tots els meus porus m´acollís en una càlida abraçada. I potser el més important de tot és que no penso en res, però en res de debó.

El Colin Hay, cantant australià, a la cançó “Beatiful World” parla de que li agrada anar a nedar mar endins, on diu , un home encara pot ser lliure. Pot resultar un tòpic, però és una definició prou adient. Cal capbussar-s´hi.

Trànsit

El camí dels Monjos, que porta a la Mola, està en trànsit. A baix als dipòsits, el sol tardiu il.lumina des de ponent els pins que marquen el camí, d´un verd inalterable al pas de les estacions, mentre al sotabosc els arbusts van marçint-se sense remei, i la pedra regalima d´aigua entre els mil.lers d´escletxes invisibles que la van moldejant. El cim és tapat d´una espessa boira baixa, i la resta del cel és uns simfonia de núvols trencats entre grisors i boirines desdibuixades per vents que semblen esgotats, cues de tramontanes polars que ens han perseguit les darreres setmanes.

El camí puja ràpidament i tot sembla com sempre, encara que el fred és evident mentre hom contempla les cares dels excursionistes que van baixant, rostres de galtes vermelles entre gorros i passamunyanyes aixecats, que dónen la bona tarda amb certa resignació, mentre s´entrecreuen els camins de tornada.

Aquesta tornada és la de l´hivern, que es decobreix més amunt, quan s´entra dins el cercle emboirat que es divisava des de baix . A l´arribar a l´alçada de l´hort del Monjos, el camí fa una breu giragonça, planera fins enfilar el darrer empedrat que porta a dalt. Aquí, en aquest espai reduït, la quietud és definitòria. La neu descansa en totes les branques de l´alzinar que rodeja el camí que es trepitja amb un respecte sobtat. Si un s´hi fixa, s´adona de la perfecta disposició del blanc element, sense cap estridència, sense cap sobrepes que destorbi la perfecta calma del lloc. Al terra no hi ha arribat ni un floc, i en canvi, a totes les petites fulles de les alzines hi descansa un petit tros de la nova estació.

Cal passar sense presses, gaudint del silenci, com si es travessés un quadre. Perquè pocs cops es pot advertir aquest trànsit cap el nou hivern que ja espera més amunt, a peu de monestir.

Cabres

Les cabres em barren el pas. Travessen l´asfalt del polígon sense massa pressa, encara que el gos d´atura- negre i d´alçada mitjana- les va espavilant movent-se ràpidament al seu vol.Tot i així, el ramat no és massa gran, per la qual cosa no hi ha massa feina a fer. El pastor es manté de cara a mi, tranquil, a l´altre banda del carrer, controlant pacientment la maniobra. Jo aturo el cotxe a uns metres de les bèsties, que no es mostren massa interessades en l´automòvil. Els cossos mostren un costellam marcat sota la pell dura i seca que s´eixampla en panxes que cauen com bótes de vi mig plenes; els morros llargs, motejats en combinació de blanc i marró, en alguns casos de negre; els ulls opacs i sortits; el caminar lent d´unes cames seques i ossudes, de peülles poc ensinistrades, fetes per la terra dels camps, i no pas pels paviments urbans. La cabra sempre m´ha semblat un ésser amb pinta d´afamat, que contràriament a l´ovella, més plena i proporcionada , no sembla tenir pas pressa per menjar tot el que troba, com aquella, el cap sempre ajupit. El posat és el d´un resistent a les exigüitats de la natura, sobri i lleugerament altiu, que examina el món com si no n´esperés masses alegríes. És per això que em recorda al camell, amb aquest aire d´indiferència i falsa passivitat que otorguen els espais desèrtics als seus habitants més coneguts.

El pastor, per la seva part, és inevitablement gran, com qüasi tots amb els que topo de tant en tant, cada cop menys. Diuen que l´ofici es perd, i segurament té que ser així, donats els nous temps , de novetat cada cop més curta. Què pot oferir un ramat de cabres al qui se´n cuida avui en dia? Jo no ho faria pas, encara que pogui tenir el seu encant, si t´agraden els matins freds com aquest, amb el so sord dels “cencerros” (que essent dins el cotxe, em sembla que provenen d´una altre galàxia dins les rutines diàries) permanentment a l´oïda, la companyia fidel del gos, els menjars frugals al mig del camp i la pau que pot donar la soledat, si un hi està avesat.

Miro el rellotge, mentre les darreres cabres creuen. El pastor travessa el darrer, el sarró a l´esquena i el lloctinent atent a noves ordres. Em somriu i em saluda amb la mà, com si fes molt de temps que no topa amb ningú, encara que potser ho fa perquè he esperat obedient el pas de tant llegendària tropa, com si l´home sabés de la preciositat del temps a ciutat,i el fet que unes quantes cabres l´estiguin fent malbaratar a algú com jo.

.

Així els veig allunyant-se xino-xano, sense pressa, i jo m´ho miro com si fos el darrer cop. I arrenco amb un cert sentiment de resignació, carrer avall, en direcció contrària a la seva.