El viatger extraviat

Un pagès va anar a Barcelona
a comprar un paraigua
perquè no en tenia cap.
Veient que es posava a ploure
li va dir al botiguer:
me´l podria embolicar ?
És que es podria mullar.

( cançó que era popular )

Avui he anat a Barcelona, amb el paraigua sota el braç. M´agradaria haver anat a algun museu, però els Dilluns feiners tanquen. Així que he anat a mirar llibres. Travesso Plaça Catalunya, plena de coloms i de sol i d´estrangers. Fa calor. Avui que he estrenat màniga llarga i jersei, la ciutat sembla mantenir la temperatura ideal pel turista que ulleja plànols i fa cua per pujar al bus turístic, aquests d´estil anglosaxó de dos pisos, plens a petar de la ciutadania del món disposada a fotografiar qualsevol racó del centre de la capital, des de la façana de El Corte Inglés a la darrera estrella del sostre de la Casa Batlló. Les terrasses encara són buides, i el Passeig de Gràcia se´m fa llarg i d´una amplitud insospitada. Les aceres són permanentment plenes i camino tenint l´estranya sensació de que la gent m´observa com si fos un alienígena, és a dir, com si fos un barceloní de pura cepa, amb la seva camisa a quadres, els seus texans negres, les sabates de pell marró un pèl atrotinades i el jersei sobre l´espatlla, a més del paraigua caminant desimboltament pels territoris ocupats. Fins i tot una noia rossa, jove, probablement anglesa, em musita un perdón ininteligible i em demana per les Amblas. Despistat com vaig li demano perdó amb un altre perdó, i ella em repeteix mirant de pronunciar la R inicial, més fort, però sense aconseguir-ho del tot. No saben el que és una erra ben pronunciada, els anglosaxons, deu ser perquè ningú es diu Ramon.

Tot just arribo a la llibreria i em sento alliberat de la relativa opressió dels edificis, dels carrers i del trànsit. Fa massa temps que no baixo a Barcelona. Els llibres resten pacífics a les lleixes. N´hi ha molts per obrir, per fullejar, per llegir...m´hi estic una bona estona. M´adono que la dependenta em mig coneix, em mira amb certa sorpresa al topar-nos a l´escala que puja al pis de dalt : cafetería, humanitats, art i assaig, ciència...vaig darrera un llibre d el´Einstein, que trobo : “ Mi visión del mundo”, entre tractats de física i matemàtica. La mestressa és prima, més baixeta que jo, nervuda i moguda, de cabell curt. Calça unes bambes d´aquestes sense cordons, senzilles, de ballarina, de color blau fosc. Té un aire de bibliotecaria francesa de poble, si n´hagués de conèixer alguna, amb el rostre angulós i sobri. Bé, potser també podria ser una escriptora novaiorquesa de pel.lícula de Woody Allen, si hagués vist alguna pel.lícula sencera del Woody Allen. Mentida, n´he vist dues : “La maldición del escorpión de Jade” i la de Barcelona. Ah, i la de “Match Point”. Menys la del mig - deu ser perquè Barcelona i les Ambles ja fan una mica de tuf i han perdut tota la peculiaritat dels escrits d´en Pla o la Rodoreda – em van agradar força.

Surto,surto (és que la llibreria té dues portes). Em noto l´esquena un pèl carregada – tota la setmana que em fa la murga, quan m´aixeco als matins semblo un iaio de noranta anys- i camino recte com si portés un tauló lligat a l´esquena. El sol al sol escalfa, o sigui que trio caminar entre els plataners, on hi ha menys gent tret dels que ja dinen a les terrasses. Una colla de japonesos es disposen a gaudir – el verb aquest té doble sentit al passeig de Gràcia – de dues llesquestes de pà amb tomàquet i pernil serrano, o bé d´una fantàstica Seafood paella ( i olé ). Un dels joves, amb els cabells engominats i alçats com els del Koji Kabuto enfoca amb una càmera descomunal – uns quaranta centímetres d´objectiu- a un altre que té al costat amb els cabells blancs, d´aquells oxigenats que es veuen d´una hora lluny, molt pràctics quan es va en grup. Una parella escandinava se´ls mira, ara a ells, ara a la carta, intentant esbrinar amb aquella cara de no entendre gaire cosa, el que els hi diu la traducció a l´anglès del mundialment famós pà amb tomàquet; i a la vegada, quin dels pèls del nas quedarà finalment retratat pel canó fotogràfic que tenen al davant.

A aquesta hora, la poca gent que treballa surt de la feina, o de casa, i alguna conversa es deixa caure a les oïdes en un pulcre català de Barcelona, que és com el castellà de Madrid, però una mica més piju ( oseaquehacecomounpocodecalorahora ). A Plaça Catalunya, finalment trobo tres homes autòctons, asseguts a la vorera, aturats, parlant d´oportunitats perdudes. Miro al cel i l´aigua com brolla de la font, i al Ken Follet, tornant a aparèixer ara als laterals d´un autobús.No sé si qui llegeix això ho sap, però el Ken Follet ha escrit una nova novel.la. Tot plegat em recorda un acudit de l´Eugenio sobre el golf.

M´havia de quedar a dinar, però avui sento enyorança dels núvols, i els museus són tancats. I la gent sembla tenir molta pressa. Així que travesso la plaça i entro a la boca del metro. Torno content, una mica com el pagès de la cançó, amb el paraigua dins la bossa, no sigui que es mulli.

I dedicat a l´estranger, aquesta petita faula :

“ El ciudadano y el viajero”

Mira a tu alrededor- dijo el ciudadano-. Este es el mercado más grande del mundo.
Seguro que no- dijo el viajero.
Bueno, puede que no sea el más grande, pero sí el mejor-dijo el ciudadano.
En esto te equivocas-dijo el viajero-.Te aseguro que...

Enterraron al extranjero al caer la tarde.

R.L.Stevenson, de “Fábulas”

I és que Barcelona és la ciutat més maca del món. Bé , sinó la més maca...

Equilibri al precipici

Al camp abandonat, l´antic solc és prou fons perquè encara el noti el peu quan el trepitja. La rosada impregna les tiges a tocar de terra just perquè els primers pinetells alçin mill.límetres de les seves caputxes marrons, i mig cistell de la seva carn tendra, del seu flaire barrejat amb la de l´all i el julivert, arrodoneixin la primera truita de la temporada.

Sobrevola el corb clacant l´abandó dels pins, sota un cel gris. La flor s´ha anat marçint. Un lleuger cop d´aire al clos obert alça l´estam mort i deslliura part de la despulla. Tot hauria de seguir el seu procés, però una mena de darrer esforç sembla sorgir de dins la pròpia flor marçida, com un braç, com una mà que diu que no. Aferrant-se al seu particular precipici, sorgeix l´equilibri de l´efímer.

Pocs metres més enllà, el desequilibri, enlairat sobre la rosada del matí, entre fulles seques i molsa verda, aliena al pas de les hores dels seus veïns. Minúscula, llambrega el món trist que la rodeja. I somriu.

Formes perfectes fent-se i desfent-se sobre solcs enrunats. I mentrestant, el camp reclama mans per llaurar nous terrossos. Que la terra escampi olors de noves collites.

Petit apunt

Desfilen núvols baixos, ben separats i enrinxolats de blancs interns, grisencs de baixos per la oblicuïtat del sol tardorenc. Desfilen allargassats en retirada, en perspectiva, com dibuixats en làmina de dibuix tècnic, el.laborats de més gran a més petit, de més aprop a més lluny, sota linees invisibles dibuixades amb llapissos de punta molt fina, esborrades pel pinzell blau de l´atzur més blau, el més nèt i polit deixat per les quatre gotes espolsades com aigua de colònia sobre els rostres i les mans, invisibles com el mestral enllestint pàtines transparents d´oxígen pur, enjogassant columpis buits, fent arribar veus de mainada a punt d´entrar a escola.

Com el jersei de cotó fi, sense fer nosa. Com unes poques fulles seques, arran de les aceres.

Y miro al que yo he sido

un instante olvidado

de algún dia de Octubre

José Hierro

Hams celestes

“Des de feia anys, l´enigma de les dones belles no havia cessat de fascinar-lo. Les seves característiques, aquelles que les diferenciaven de les boniques, eren difícils d´escatir. Una línea de separació, potser, però inestables, un trencament com se´n veuen de vegades a la superfície de les aigües o com l´articulació de dues fulles d´un mirall, denunciava la seva naturalesa fugissera. Tant si eren fidels com infidels, totes produïen la mateixa impressió d´estar sempre agafades per alguna cosa, per algun lloc, per hams celestes potser, que elles mateixes ignoraven.”

Dones boniques, dones belles. Kadaré diferencia entre aquests dos tipus de dones, a la novel.la “L´accident”, que explora una relació tempestuosa, estranya, una relació d´amor-odi on hi intervenen tercers, inconnexa, complexa i molt difícil de definir, gens amable, dura i on el final, la mort, resulta ser l´inici de la novel.la.

El cas és que en aquest fragment m´aturo, Kadaré es fa mirall deformat de la idea clàssica de la bellesa, i em fa pensar en una particular visió de la bellesa femenina. Aquesta visió no és cap versió de la famosa bellesa interior, sinó que més aviat té a veure amb el llenguatge del cos, tot i que tampoc seria ben bé això.

Tota dona té algun tret propi que la fa bella, si un s´hi fixa bé. En aquesta bellesa, l´element físic existeix, i en aquest sentit, elements com un somriure, una profunditat ocular, una ganyota, una arruga, una cella arrufant-se, una mà sobre una galta, una veu trencada, un tic involuntari, un creuament impacient de cames... el simple contorn d´una esquena pensativa. Aquest element físic és pur moviment fugisser, i transmet la idea d´ aquesta linea de separació que tan bé defineix l´escriptor com a hams celestes. Associat a aquest moviment n´hi ha un altre : el d´una idea, el d´un pensament, el d´una emoció, que per minsa i petita que sigui s´expressa en trets subtils físics personals i intransferibles, els quals transmeten, en certs moments concrets, (moments que són, d´altra banda, d´una indefinició absoluta ), una idea pròpia de bellesa molt i molt momentània, com un pessic que fa aturar la mirada i fixar-te en ella.

La bellesa és sempre temps i espai, i algú o alguna cosa, generalment viva, al mig. L´esquer viu d´un ham sense canya, llençat a diari per assaborir la brevetat d´un misteri. La raó, altre cop, queda a les fosques de mirades indiscretes.

Primer somni de tardor

Canvia l´estació, diuen, una nit plujosa de Dilluns. El cos forani rep de matinada l´escalfor perfecte de la manta sobre el llençol mandrós, i amb aquella, la imatge dispersa del primer somni de tardor perdurant en la mansa tebior silenciosa del coixí.

Perduts els somnis durant les xafogors estiuenques, el baròmetre conscient de la seva inconsciència li deixa una primera imatge : ell conduint, amb el vell fuster de casa, el Fornells, al seu costat. Hi ha música dins la cabina, són vells standards americans, coneguts però sense una concreció clara de la melodia, només trossos de lletra repetits per la veu indefinida de l´acompanyant quan sona la tornada del tema. Ell se les escolta sense escoltar, la mirada perduda endavant, a les primeres cases del poble. Les cases són albirades estàticament, permanentment a igual distància al davant del parabrises sense que el cotxe, però, deixi de rodar. És com el vell truc de cinema de fer passar una pel.lícula rera el cotxe per crear la il.lusió del moviment, però al revés. El vell fuster de cara plàcida i mig adormida continua marcant les lletres, en un anglès perfecte. La presència del menestral es perceb, però és alhora aliena, com la música de fons. Ell no és ja dins el somni, sinó dins el record del somni. La diferència denota que ell ha traspassat el seu jo conduint dins la cabina, convertint-se en un ell que l´observa, però que s´allunya sense remei del cotxe, de la música, del vell Fornells al seu costat i del poble que no acaba d´arribar mai.

Mentre aixeca la persiana d´un dia fosc pels núvols tapant l´albada, pensa que el Fornells ja és mort. Mira el llevant de la primera llum esquitllant-se somorta. Inspira , expira. Badallant, estira els braços i l´espinada, traient-se la son del cos, mirant de recordar quines cançons sonaven dins el cotxe. Però només hi ha una imatge, encallada en el temps com un disc ratllat.

El dia, com l´estació, només acaba de començar. I el somni continua, ara ple de records.

...and Thursday is all so sad

Finestra verda

.

La finestra contradiu el pas del temps vetllant les flors dins l´estança. El vermell de les flors contradiu l´estiu de fora, fa pensar que a l´hivern no tot és mort. La pintura verda supura la fusta , com la crosta d´una ferida, i contradiu cridanera els estatus de bellesa de les revistes de decoració. Altrament, si passessim revista al cor, potser no hi trobaríem un vidre tant nèt on s´hi reflectissin el blau i el blanc pertanyents al nom d´allò sabut de sobres, i si aquest vidre hagués de contradir alguna cosa potser seria el mateix reflex d´aquest pensament.

Les contradiccions sorgeixen, continuen, com nafres de la mateixa idea de bellesa que dóna la finestra verda.La nafra de l´arrebossat esquarterat allibera la paret de pedres incompresiblement tapades durant anys. La bombeta groga, ara apagada,és de les que ja no s´estila, però roman penjada d´una tirallonga verda on d´altres bombetes de colors vius il.luminen sense vergonya l´alegria imaginada a les nits fredes de Nadal. L´alegria de quatre bombetes enceses de colors, no es contradiu pas amb l´altre alegria, la dels gratacels il.luminats a les nits més curtes entre tones de ciment de la ciutat més gran ? Mai una bombeta m´ha semblat més ben formada i bella, mai tant ben col.locada dins l´aire que la separa d´aquesta finestra.

L´ombra de la bombeta és dintre la finestra . Contradiu el negatiu la llum que la rodeja el positiu del seu relleu nítid, definint-la sense edat pròpia. L´edat no importa perquè la bellesa no en sap, de les invencions dels homes. Qui pensi això s´adona que el seu és un pensament sense temps precís, vague absolutament, d´una vagància d´estar assegut en una banc observant una finestra verda sense fer res més, sota un bona ombra d´un bon arbre de Plaça Major d´un poble, al final del camí d´un altre poble, d´una altre plaça, d´una altre façana i d´una altre finestra.

Una altre finestra d´un altre estiu i d´un altre mes d´Agost. El més curiós ( i contradictori ) és que la finestra sembla sempre ser la mateixa, com la vaguetat del que fa vacances. Però com bé deia l´Einstein, mai és ben bé així: l´espai i el temps són coses relatives. Encara més, suposo, enmig del record d´una finestra verda en ple mes de Setembre.

Estiu

.

El cel semblant a una pissarra mal esborrada, de quan l´esborrador s´ha quedat a la lleixa pendent d´espolsar i arriba la primera classe del curs . L´ambient sèc, clàssic del prelitoral, és d´una evidència de llibre de text entre els roquetars de baix relleu, per on els corriols deambulen entre alzinars i pins encara més baixos, alguns com bonsais gegants, de verd lluent i escorça ample i ben definida. El recorregut té un cert desnivell, i a estones, quan el vent es deixa anar per alguna bafarada sobre les copes atapeïdes, simula el camí com si fos de ronda marina, amb el so permanent del mar bressolant els sentits.

La calor és agraïda, la suor és la del cos en moviment: una lleugera pàtina al borrissol de les cames, al front, a l´esquena...s´esborra als pocs minuts d´aturada. El camí és un joc per destriar olors, instal.aldes dins l´aire càl.lid, més calent encara que tebi; fragàncies alliberades per l´aigua de les primeres pluges de Setembre. Les pinasses, romanins, farigoles, badianes...encimenten humus delicats de fons d´estiu.Aquest sembla empenyorar a la terra els seus elixirs pacientment guardats, a canvi no només d´enfruitar els seus perfums per endolcir records sinó també amb la secreta voluntat d´allargar uns dies del que ja sembla el darrer cant del cigne : el de les papallones i les petites llagostes fent de sherpas pel qui camina ; el de les mosques brunzint en les voltes obagues i humides ; el de l´esquirol gros i de cua vermella rossegant les darreres pinyes madures; el de la figa negre endolcint el seu cor vermell. El de la gla i la castanya, enfortint-se dia a dia.

Es camina filtrat pel sedàs del bon temps. N´és potser el dia que s´assaboreix més, com és ara el gust i la varietat de la fruita, amb els primers raïms regalimant als bols de les cuines. La frescor dels bosquets travessats és simbiòtica d´aquesta darrera calor, pujada del càlam de la terra per la progressiva llargada de les nits. La sequedat és pura, mediterrània, pulmonar. Les móres ennegreixen, les baies son rojes. L´estiu perdura, indecís, com voleien indecises les ales de les papallones, sense fer soroll.

sent ( i ) ment

.

11 de Setembre, 2010

Desordre

Encenc per primer cop les curtes al tornar al vespre. En dos o tres dies els pocs minuts perduts de llum diària s´arrepleguen sobre les vuit tocades. L´aire circula, com els núvols al cel, que el van tapant. Dotze hores abans, sense ser tocades encara les vuit, ara del matí, no he abaixat els vidres del cotxe. No hi he pensat fins que he fet el gest maquinal de pujar les finestres. A la ràdio, el programa musical dels matins tornava després de fer vacances. Ja no me´n recordava. Les dues darreres setmanes sonava el Flor de Pasión ,en diferit. Música prehistòrica de finals dels cinquanta i els seixanta. També fa un temps que algun dia escolto el Preludi, de Catalunya Música, amb l´Olga no sé què de presentadora, que té una veu de senyora de seixanta anys, i en canvi, la vaig veure a una foto no fa gaire a la web, i és una noieta que deu sobrepassar la trentena justet justet. Fa temps que no escolto les notícies pel matí. Bé, ni al matí, ni a la tarda ni al vespre. Ho vaig deixar estar, ara només llegueixo el diari el cap de setmana : les sabatinas intempestivas del Morán, l´article del Trapiello, el Juliana, l´Alcoberro i la Rahola, que em fa riure una estona. I les notícies per sobre, de reüll. Poca cosa més, el Culturas de tant en tant i el Babelia del País, quan esmorzo al Viena algun Dissabte perdut. No sé perquè explico aquestes coses, a qui li pot interessar ? Potser algú que pateixi d´insomni, ves a saber. Però del que es tracta és d´escriure, avui. No sé perquè, però escriure ja em va bé ara, sigui el que sigui.

Surto a fora havent sopat. Han caigut quatre gotes, i fa aquella olor humida de quan plou lo just per embrutar-te el cotxe. No falla qüasi bé mai, Dissabte me´l vaig rentar . Els plataners del carrer tremolen lleugerament, i em quedo mirant una estona com llampegueja cap a l´est. L´olor aquesta és com premonitòria, com lo dels vidres i les llums del cotxe. Està bé perquè és diferent. El terra lleugerament xop ja fa diferent aquest Dilluns, com una ombra que he vist juganera sobre una roca, com els llamps i una trista notícia que he rebut fa una estona. Potser també algun estat d´ànim decaigut tot llegint algun blog. Això també el fa diferent.

Torno a l´ordinador cantussejant la tonada d´emisió del Flor de Pasión, pensant en si val la pena que algú llegueixi tot això. L´acabaré eliminant, tard o d´hora. El Juan de Pablos és un crack de la ràdio. Te l´escoltes més a ell que la música que posa, sembla que t´expliqui un conte o reciti Shakespeare en comptes d´explicar-te històries de cançons perdudes. Com no l´he vist mai, me l´imagino com el Charles Laughton, l´actor anglès. Deu tenir alguna cosa seva, entre cínic i falsament petulant. Però en fi, que acabo. Volia escriure sobre l´ordre de les coses, de sobre com un joc de finestres i llums semblen canviar les coses, i acabo posant una cançó de l´Adriano Celentano. Una mica psicodèlic, tot plegat. Deu ser cosa del temps, que fa moure els penells de les teulades de les cases.

La pluja, ara, torna a caure amb una mica més de força. Sempre m´ha semblat com una ovació.

Bravo, Adriano !

Retorn sense retorn

...I hola què tal i què ja s´han acabat que ràpid i com va tot i tot bé i res aquest any a casa uns dies a la muntanya i s´acaben quan ja t´hi acostumes sembla mentida quina merda però sort que hem tornat n´hi ha que no ho fan saps el Z. mort Dilluns passat...si... el càncer sembla que si... no som res quina merda què hi farem treballar si ens deixen i fer-les l´any que ve i ara què a veure fins final d´any Setembre se´ns farà llarg dia a dia ja saps si any empeny ...si...l´has vist Masquerano bon reforç res nen res un passeig passo mira tarifa nova...

He pensat en el Z. , aquesta setmana. A mitjans de Juliol va aparèixer amb una gorra calada, fent broma, com sempre. Semblava que se´n sortia.

El viatge de tornada mai és el mateix que es va fer a l´anada. La vida és vida mentre es viu i la mort no és mort fins que no arriba. Escapar-se no pot ser l´unic camí per escapar-se. Conduim fins que se´ns acaba la benzina. Hi ha més benzina de la que podràs pagar. Però viu ( fes-ho ) de totes formes.

El vídeo diu coses com aquestes de l´anterior paràgraf. M´he topat amb ell aquesta tarda. Mentre el veia, he pensat en fer vacances, i en el Z. també. Després he continuat treballant.