Sentinelles

Els camins planejen entre les ombres dels troncs gruixuts dels pollancres, aquests arbres rabassuts de pell tosca, de tronc ampli i magnífics brancatges que fan pensar en sentinelles sobris i inalterables d´aquest petit palau que formen una colla de camps separats per l´asfalt o la terra encarrilada de vells drets de pas, camps on l´herba llueix encara molt verda amb el pas dels mesos després de la collita. De fet, podria semblar primavera sinó fos per alguns trossos acabats de llaurar amb solcs molt profunds; o bé per la terra deixada en desús, on l´estiu manté les seves relíquies daurades al pas de les vaques, que en petits grupets, masteguen. De tornada, m´aturo i les sento menjar, sense més so que el seu mastegar més rumiador que mai en l´aire quiet il.luminat per les darreres llambregades d´un sol llunyà ja amagant-se, acompanyades per la meva respiració alentint-se després de l´esforç d´una lleugera pujada potser massa llarga per algú poc acostumat a anar en bicicleta. El so aïllat trenca el silenci, com el trencava l´aigua baixant pels recs vora el camí. Enmig d´aquest petit món de pagès, atrinxerat encara de l´altre, els sons són nítids i molt clars, a més d´escassos. Es perceben cadascun com un petit pensament posat enmig del no-res que és la ment deixant-se portar pel so inadvertit de la cadena lliscant avall enmig dels vells sentinelles protegint els seus riverians. Les ombres són molt llargues, com el fred a mesura que s´escurçen els díes ; les llums, segades ; el pedaleig, una flassada cobrint-les totes dues.

M´aturo davant un casalot tancat amb pany i clau, vell, encaracarat i altívol, amb els porticons clàssics de fusta grisa sense repintar, les parets d´un gris mort, tot plegat lleig però molt francès. A França els masos són forts. En canvi, i no gaire lluny d´ell, un asfalt nou porta a una nova llar, d´arquitectura mot més baixa, mig amagada entre els arbres; bonica, polida, moderna, amb un pati molt gran, fet i fet un prat, d´herba mil.límetricament segada. La vivenda d´algú acostumat a viure dins la pulcritud d´un bon pis a Perpinyà o a Barcelona. El contrast em fa dubtar uns segons : m´imagino una àmplia xemeneia dins el casalot, amb troncs repicant brases trencant-se de tant en tant ; un parell d´espelmes il.luminant una estança de sostres alts ; una cadira de respatller alt ; una copa de vi; un gos ben gros dormint la becaïna. I pluja a fora. Per contra, dins l´altre casa només hi puc imaginar una altre mena de solitud, això si, acompanyada d´una tardor de tons ocres i bells, acolorits com els d´una fotografia retocada de contrastos i brillantors. Tracto d´imaginar-me una altre escena, i tanco els ulls. Quan els torno a obrir, em passen pel costat dos nens corrents i al darrera, una parella xerrant. Les seves veus i crits són també molt nítids i malgrat tot, no existeixen. La claredat és dins l´aire que respiro, i va de dins a fora, a joc amb l´acompassament del cor. Llavors, penso que està bé que sigui així,i  agafant la bicicleta abandonada sobre el camí, segueixo.

Més enllà,  algun ocell el travessa al meu pedaleig renovat. El batec torna a ser clar, com el pas de dues fulles caient amb mansuetud, fruit de la tremolor lleugera de la branca sobtadament deshabitada. A la Cançó de la tristesa eterna diuen que s´hi canta :

Que al cel siguem ocells i compartim les ales;

que a la terra siguem arbres entrellaçant les branques.(*)

Penso que no ha de ser molt trista, una cançó amb aquesta lletra.Si d´eternitat es tracta, segurament ho seria la imatge de la meva figura escolant-se i desapareixent rera les rectituds d´aquests camins, una imatge repetida des de fa segles: un punt que era algú desapareixent sense deixar cap rastre. Els camins, al acabar-se l´eternitat, resten allí, amb els seus sentinelles quiets i poderosos. Com parents llunyans, m´agradaria pensar que esperen de bon grat la meva tornada.

(*) Bo Juyi

Migdiada a Estana

M´assec al banc de fusta, un banc senzill de detalls rudimentaris, simples i sempre fets per alguna raó : l´arc que en reforça les potes n´és un bon exemple, auster, bell i efectiu, sense estridències. Rústic, de fusta d´avet agrisat pels elements, aguanta sense problemes el meu pes ; l´esquena, sobre la paret que dóna al carreret que és el principal d´Estana, per on passa algun excursionista endarrererit ; els braços, arrepenjats sobre aquella. Havent dinat, al pati de Cal Basté, el sol escalfa la becaïna.

Un gat de pelatge blanc i suaus tonalitats grises a joc amb el banc s´apropa i puja felinament, sense por, per fer-me companyia. Hospitalari, s´ajeu arrambat fent-me costat i aixeca una mica el cap, en una breu indicació perquè els meus dits li gratin el cap una estona. La meva posició de braç només té que fer un moviment per acomplir tan humil desig. Com si fossim coneguts de tota la vida, ell remuga una mica i tanca els ulls. Tot seguit, satisfet, deixa caure el cap mentre la meva mà li bressola el llom, nèt i suau al tacte de la tarda. A dalt, les petites finestres deixen mig sentir les tertúlies enmig dels cafès acabats; a l´àmpit d´elles, una catifa de geranis vermells cauen sobre l´antic pati, on regna una pau a l´ús dels petits pobles d´alta muntanya. Tanco els ulls, sense por a les tenebres.

Més amunt, l´aigua del poble degota sense temps per comptar damunt les piques allargassades que abastien els antics safareigos del poble, ara buits de converses, remor de frecs de roba i olor a sabons de Marsella. L´aigua reflexa el sostre d´alguna casa remodelada dins la verdor de líquens de bassa antiga. Un teulat nou protegeix el bell record. Al davant, el llarg campanar i l´església, amb la seva porta tancada, el seu arc dovellat, la seva porta tancada i el detall d´uns capblancs il.luminats sorgint de les juntes de les pedres. “ Cal que neixin flors a cada instant...” va cantar algú amb fe un dia no tant llunyà com sembla. Més enrera, el petit cementiri, amb quatre o cinc creus clavades al terra voltades de verd. Sense túmuls, ni marbres, ni noms, ni flors.

Protegint tals vestigis, la sempre imponent muralla del Cadí, tancant la migdiada silenciosa d´un dia d´Octubre plàcid i primerencament fred, d´un fred sense estridències, suau i melangiós als ulls tancats davant un sol guaridor de velles promeses, pendents de fer-se realitat. Encara no, sembla dir-me algú en somnis. Encara no.

Anònims

El seu rostre es confon amb la roca. Ell pot apreciar el perfil del seu front en suau davallada cap a la conca dels seus ulls ; el bri d´una pestanya, el pòmul decantat ; i acabant-se, la minúscula barbeta. Ell es fa la mateixa pregunta de sempre : És ella ? Sense nom per recordar, ella és. 

Ella, amb la mirada desviada cap allí on neixen els somnis – l´espai obert, la llum, els núvols jugant ara a marxar ara a venir, el cel fent coloraines, l´horitzó sense fi... coses com aquestes, inebastables totes elles- estira la mà enrera sense desviar-la ni un sol instant dels instants finals. La foscor sempre protegeix aquesta mena d´actes, i ell, que ho sap, estira la seva en la mateixa direcció fins que es troben: una cap amunt, l´altre cap avall, de tal forma que les puntes dels dits es toquen. Els polzes s´acaricien mentre el sol, invisible per a ell, ben visible per a ella, emet el seu alè de vida . Llavors, de la manera més natural des que el món és món, l´ombra esdevé més ombra. Sense saber com, ell es troba fitant un tros de roca amb les mans a les butxaques.

Ella es queda sense girar la vista...És ell ? Sense nom per recordar, ell marxa.

Millor tú que jo

(…) El "jo" va aparèixer molt al començament a causa de la por a la mort ; l´al.liè al "jo" es va transformar en el que s´anomena el "tú". L´home era llavors encara incapaç de tenir por de si mateix, el coneixement de si no provenia més que de l´altre. Només el fet de capturar o de ser capturat, d´estar sotmès o de sotmetre, el confirmava en la seva existència. La tercera persona que no té relació directa amb el "jo" i el tú és ell. I ell no apareix sinó de forma paulatina. Més tard, he descobert que passa una altre cosa amb l´”ell” : fou l´existència d´éssers diferents el que va fer retrocedir la consciència del "jo" i del "tú". L´home ha anat oblidant mica en mica el seu jo en la lluita per la vida amb el seu proïsme i, summergit forçosament en el món infinit, ja no és més que un granet de sorra. (…)

(...)Vaig sempre a la recerca del sentit, però, en definitiva, ¿ què és el sentit ? ¿ És que potser puc evitar que els homes construeixin aquesta presa monumental mentre destrueixen la seva pròpia memòria ? No puc fer altre cosa que portar a terme indagacions sobre el meu propi jo, minúscul gra de sorra. Tant sols puc escriure un llibre sobre mi, sense ocupar-me de saber si veurà la llum. ¿ I quin sentit té escriure un llibre de més o de menys ? ¿ Es trobarà a faltar la cultura que ha estat destruida ? ¿ I té l´home tanta necessitat de cultura ? ¿ I què és la cultura ? (…)

(…) M´he creat el meu propi sistema, o més bé una lògica que respon a una espècie de relació de causa i efecte. En aquest món caòtic, els homes s´han construit sempre sistemes, lògiques, relacions de causa i efecte per afirmar-se. ¿ Per què no me´ls hauria d´inventar jo també ? Així puc refugiar-me en ells, en pau amb la meva consciència.

La meva desgràcia però, és que he desvetllat el "tú" portador de mala fortuna. En realitat "tú" no és desgraciat, sóc jo exclusivament la causa de la teva desgràcia, que neix exclusivament de l´amor que sento per mi. Aquest maleït "jo" no s´estima més que a si mateix amb bogeria (…) .

Gao Xingjian, de “ La muntanya de l´ànima “ ( 1989 )

Aquesta tarda es veu que després de la intensa tormenta com feia temps que no es veia, ha sortit un arc de Sant Martí bellíssim, mentre al cel encara tronava la tempesta. M´ho puc imaginar : el cel partit en dos, la nuvolada fosca allunyant-se, el sol adormint-se a ponent.

De nit, els llampecs seguien, i han il.luminat aquest mateix paisatge durant un breu segon. He tingut la impressió de ser com les bombetes dels flaixos de les antigues càmeres de fer fotografíes: després de fer el fet, ja no servien per a res més. Així se m´ha quedat la ment altre volta a les fosques, pensant en la memòria, el sentit de les coses, el jo, el tú, les causes, els efectes, els refugis...no ho he vist, però m´ho han explicat. Molt s´escriu i molt poc es llegueix. Segurament passa com amb els trencs d´alba que ningú mai arriba a veure, són semblants a d´altres vistos però alhora, molt diferents : com el tú o el jo, o fent la translació natural, l´ell o l´ella. Dins d´un mateix no tenen raó de ser, però dins una novel.la dónen molt de joc. Existeixen però no hi són, perquè no han estat viscuts. Viuen, a través de les paraules.

Avui he escoltat Mozart, mentre plovia, dins el cotxe. Piano en moviment abans d´encetar la tarda . L´home té necessitat de cultura, d´això si que n´estic segur.

Accident

( al motorista desconegut, i al conegut també )

Penso en marxar, quan tot s´acabi. Penso en el sol, la carretera sempre oberta i la meva ombra viatjant davant meu, al meu costat o potser quedant-se enrera. Dormir allí on s´acabi la benzina. Caminar pel desert, vorejar algun mar ; pujar turons o muntanyes, olorar qualsevol bosc. Reprendre una darrera vida, lluny d´aqui.

Ara només sóc al terra. Hi ha una dona que em mira amb angúnia i s´abraça a algú altre. Hi ha un policia que redreça el trànsit a l´avinguda. L´ambulància ha fet tard. Hi ha cotxes passant lentament, com si fossin una comitiva funeraria. Em miren amb curiositat, pena, sense dolor. No em noto l´ull esquerra. El casc, partit, ha deixat de rodolar. He frenat tard, he desviat el rumb. La gran torre elèctrica m´ha aturat als seus peus. Passa un tren, absent de qualsevol cosa, pel pont que tinc a sobre. I poca cosa més. Al mig de l´avinguda, en un dia radiant, les meves inicials i la meva edat han estat fotografiades a les roderes deixades sobre l´asfalt. L´endemà sortiran al diari local.

Algú va tornar-la a comprar, no fa massa. L´han pintada de nou, l´han arreglada. Fa goig de veure-la. La seva ombra buida guarda el meu record, tot i que ara ja ningú em recorda, i qui ho fa, ja no em plora. Les flors a la base metàl.lica de la torre no van durar gaire. Els rams es marceixen massa de pressa.

Jo només pensava en marxar. La moto era nova. Feia sol i jo em vaig deixar endur pel vent de l´oblit momentani. Pensava en un final de camí. Va ser res...

( amb afecte )

Wilder , la Shirley i en Lemmon

Ahir vaig enganxar, esgotat per un dia amb masses coses, la part final de “El apartamento”, pel.lícula que té el do d´enganxar- m´hi sempre de fa anys, quan en algun canal perdut de la tirallonga llarga de canals – que mai s´acaben d ´acabar tots – la donen. Ara feia anys que no la veia. Era a la seva part final, de quan la Shirley McClain es pren masses somnífers i l´atabalat Jack Lemmon mira d´arreglar-ho com pot. Personatges còmics per situacions dramàtiques, sense haver d´arrencar cap llàgrima, només somriures davant de papers on l´ingenuitat es barreja amb el cinisme i l´excessiva però justa frivolitat de tot allò que envolta la famosa doble moral americana.

Sempre hi ha alguna frase que queda, com aquella on ella li diu a ell : “ Així tu ets una víctima. Al món només hi ha víctimes i aprofitats “. Un no pot deixar de comparar-se amb en Jack Lemmon, d´identificar-s´hi potser i tot en alguns moments, com quan al final de la pel.lícula, embala els trastos de la casa i troba un spaguetti enganxat encara a la raqueta de tenis que li fa d´escorredora. Com se´l mira, com l´agafa per la punta i el fa rodolar al llarg del dit, recordant el sopar frustrat pel cunyat emprenyat i segurament també, l´únic petó que ella li fa al front. L´antiheroi fet actor.

Avui pensava encara en lo bé que em va anar veure-la, en com va apareixer i em va arreglar el son de la nit passada. A l´hospital, en un box d´urgències, una dona ja gran dormia. Feia una cara cendrosa, tenia el braç dret ple de taques vermelles, els ulls tancats. Fragilitat i temporalitat, carn i ossos.¿ Alguna cosa més ? Dolor, probablement. Rictus d´una certa amargor als llavis. A la feina, una dona jove, amb un somriure, uns cabells, una figura – al meu modest entendre – moldejada per a la felicitat. Sense escarafalls, sense afegits de cap mena. Cert aire de puresa.

Sovint els rostres, les vides, no tenen la gràcia ni la desgràcia d´uns personatges com els de qualsevol pel.lícula. No són com la dona del box o la jove de la feina, que serien l´antitesi perfecte per fer-ne un petit conte o un relat. Estaria bé inventar-se una història, però si algun dia ho fes, m´agradaria farcir-lo de la fina ironia del Billy Wilder. Veient “ El apartamento” seria fàcil, però és ben sabut que el que sembla fàcil, és sempre el més difícil.

El final sempre m´ha agradat, és un final feliç sense estridències, amb un toc de dramatisme còmic. Sempre és bo acabar les partides que un comença. La llicència a un final feliç encara avui hauria de poder existir. 

Quan s´acaba la tarda

El vent, els boscos

moren besant la lenta

llum de la tarda.

( S. Espriu)

Amb l´arribada de la tardor les tardes claudiquen. S´escapen, literalment, dels díes marcats pel negre de les necessitats : en aquests díes de Setembre encara fugen davant teu, quan tornes cap a casa . Les veus fonent-se, quan no queda res per aprofitar; llevat potser  d ´uns quants segons  si algun semàfor encarat a ponent t´atura a temps de veure- la passar.

Passa Setembre i ho fa cada cop més acompanyant negrituds : la del matí, la del capvespre. La sort del migdia dura en el millor dels casos en un breu passeig sota el sol, o bé en el temps de regar algun gerani, o de tancar els ulls asegut al sofà amb les claus agafades a les mans.

I després hi ha dos o tres díes de llum, de vent, de boscos i si s´escau, de tarda lenta  de besada. És llavors que penses en l´Agost primer, i en el Setembre després, passant sempre  massa ràpid. Desaprofitat,  com un final d´estiu cansat de ser-ho. 

Quan tot torna al seu lloc ja s´ha acabat, com la tarda.  

Permanent

Amb el permanent he trobat la solució al problema de comprar CD´s verges sense ni una trista caràtula on anotar els temes. Avui en dia tot sembla d´una utilitat tant precària que quan un s´acostuma a alguna cosa ja en sorgeix una altre, o moltes d´altres, sovint pitjors. Jo discrepo i fugo d´estudi . Encara m´agrada fer-me les meves pròpies grabacions , és de les poques coses que no he deixat de fer des que vaig tenir el meu primer - i últim - "radiocassete stereo" Sanyo amb doble entrada de cinta. Després els vinils - els tocates bons eran cars aleshores - i més tard els compactes. I ara internet, sense res físic a les mans i un so esquarterat de matisos, on la feina de mesos d´un músic es veu reduïda a un "download " cap a un arxiu amb mils de cançons injustament inapreciades. El nou fa temps que ho va deixar de ser-ho. Però el que va ser nou em permet també de que algú pogui escoltar alguna cançó de la llista, amb un so més o menys acceptable,  sempre que vulgui i on vulgui : em penso que hi ha això de l´mp4 i l´i-phone que ho permet. Algú m´ho va explicar un dia en un Mc Donalds...

Rastres

“ (…) Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions : el cos que es descompon afeixuga l´ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l´esperit, capaç de meditar. Si amb prous feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel ? (...)”

del Llibre de la Saviesa 

El que queda de l´alzina, aquest tronc de soca ample descomposant-se amb elegància, em recorda a la Victòria de Samotràcia; o potser a alguna resta d´agun edifici cremat o bombardejat durant alguna guerra, un símbol per recordar temps difícils, memòries de temps passats. Samotràcia va vèncer al rei Antíoc III, rei de Síria, fa més de dos mil anys. Per conmemorar-la, la van vestir d´àngel amb cos de dona. La testa, com d´altres estàtues, es va perdre. Un cos sense esperit, una cabana de terra. Podria fer-ne un poema, com en Forcano.

Però no m´atreveixo,

perquè em costa seguir els rastres de les dones.

De l´amor,

no en sóc un bon perdiguer.

Així que m´agafo al tronc ressec i fort del vell cedre, petit, de copa rodona, estrany i solitari. De sempre ha estat sota el bosc on encara l´arbre més alt és el de la victòria, assecat un estiu de molta calor. Aquest és ben viu, malgrat no ho sembli. I un l´agafa bé, malgrat tingui les mans petites. El cel resta molt boirós, qüasi bé invisible, sobre els turons.

Via Toronto

De fet, el meu país no és tant petit...