L´aire
inesperadament és fred, d´una fredor desconeguda, abaltidora. La
nota dins el seu petit cos, així com també perceb la inequívoca
necessitat hematòfaga , calenta i vital, de sang. Desorientada,
passa davant una finestra oberta i una bafarada d´aire més calent
li fa donar mitja volta : a dins, llum i escalfor. Els seus sentits
identifiquen les olors característiques d´uns quants mamífers
movent-se i no li fa falta res més per entrar, malgrat l´hostilitat
evident de saber-se dins territori enemic. Té que entrar, està
cansada i s´aixopluga en la mitja foscor de sota una taula, per
recuperar forces.
De
seguida però, les antenes li transmeten el reclam ben a prop seu, on
dues cames es mouen intranquil.les ; a pesar d´això, prefereix
seguir una estona sobre aquella mena de capsa rectangular calentona,
de respiració feixuga, sobre la qual ha anat a parar. Està de sort,
potser podrà fer la feina ràpidament i marxar per on ha vingut. No
li agrada estar dins llocs tancats, artificialment tancats. Tot allò
que toca no té res a veure amb tot allò que coneix, o hauria de
conèixer ; tanmateix de mica en mica i dia rera dia s´ha anat
acostumant als llocs habitats per aquest mamífer tan peculiar,
diferent dels altres. Aquest és més perillós, molt més perillós
però pel contrari, força més abundant en nombre, sobretot dins
aquell bosc d´arbres estranys i grisos on la majoria hi viu. A
pesar del cansament, no trigarà massa a aproximar-s´hi cautelosament; a deixar caure les potes sobre una substància
estranya, un entramat de fibres dures sota el qual hi batega una
pell; a fer-hi penetrar l´àvida trompa. Amb penes i treballs arriba
al seu objectiu i no és capaç de traspassar-la. Ho torna a provar
però un nou moviment de la cama la fa desistir i torna a aixecar el
vol, aquest cop cap amunt.
El
Sr. Mestres sent el brunzit característic a cau d´orella. Se la
nota calenta, ha estat parlant una bona estona amb el pesat del
Rivera, que tan si com no li vol encolomar una partida d´estoc antiga que no compraria ni que li regalés. Té el cap espès;
aquesta calor dins l´oficina resulta sempre pesada. És una calor
artificial, com acumulada i deixada anar per les parets, una calor
que es nota però que a la vegada es barreja amb breus calfreds
d´algun cop d´aire entrant per la finestra. No s´acaba mai de
saber com és aquesta calor, com no s´acaba mai de saber si ja fa
fred pel matí, malgrat la inferioritat de graus marcats al termòmetre
del cotxe. I ara a sobre el Rivera...i aquests maleïts mos...
El Sr. Mestres aixeca la mà per tot seguit, clavar-se una bona
plantofada al coll. Abans de caure , ella veu venir l´ ombra ràpida
i letal i l´esquiva a temps esmunyint-se amb un cop breu d´ales. Encara guarda bons reflexes. El Sr. Mestres també, tot i que a un
nivell més humà, com se sol dir. Si pogués somriure, ella
segurament ho faria ara, mentre va donant voltes sobre el seu cap i
les seves mans, cercant un nou objectiu.
Malgrat
tot no vol allunyar-se massa de la sortida, potser valdria més
marxar. Les antenes però, la tornen a posar en alerta quasi bé de manera immediata ; el ritme accelerat de les anades i vingudes dins aquell recinte li excita vivament l´estat d´alerta i amb aquest, l´instint hematòfag . Ha entrat la
Teresa al despatx, per deixar-li al Sr. Mestres un paper sobre la
taula. De la seva pell se´n despren bona olor, molt bona olor. Com al conte
del flautista, la segueix fins a una estança més gran, on hi ha un
guirigall de sons d´aparells, de veus i de xafogor acumulada. Dalt
del sostre el gran aparell està apagat. És una sort, sap
perfectament que quan està engegat el compte enrere és més curt de
l´habitual i els porus de les pells es tanquen, es refreden com carn
dins una nevera. El fred que ho provoca és un fred sec i com opac,
mancat de vida. Diferent al de fora. El de fora és semblant al de
l´aigua, de la qual encara en guarda una reminiscència protectora,
de quan era tan sols una larva. A l´aigua és on ha de tornar per fer complir el cicle; d´on en va sortir amb dues ales transparents i un
puntet negre en cada una, unes ales que en aquells primers temps –
que llunyans quedaven, trenta díes enrere, vists ara, en la
decrepitud dels primers freds ! - feien voltejar els grans mascles al
seu voltant. Llavors es sentia una reina, li agradava que ballessin
al seu voltant ; els xixuxiuejava notes d´amor per resposta ; notava com se´ls
hi encrespaven les ales, com picaven aquestes entre els seus cossos i com després, els vencedors la buscaven amb una ànsia primitiva per fertilitzar-la quan abans, millor.
Fou
poc després de sortir d´un d´aquells eixams plens de libido quan
va sorgir la necessitat de sang, fruit d´una plenitud fins aleshores
desconeguda. L´instint manava totes les seves accions i així fou
com ho va fer la primera vegada, deixant-se endur per aquell sense
saber-ne´n massa . No va saber triar bé, es va deixar emportar i
quasi bé li costa la vida, però el gust d´aquella primera i
minúscula gota de sang va ser inesborrable, segurament irrepetible.
Després vingué la necessitat; en volia més i va saber triar :
cames i braços molsuts, de pell suau i olor agradosa. Va aprendre
que la sang humana era la més fàcil d´obtenir. La pell humana és feble i sovint, la més exposada, molt més que la dels gats, gossos
o ocells. No tenia bones defenses als seus atacs, era un animal molt
vulnerable en aquest sentit. Així i tot, tenia el costum de portar a
sobre una segona pell difícil de traspassar, que l´obligava a
cercar altres llocs de la seva anatomia més vulnerables. I és per
aquesta raó que ara tria les cames de la Teresa, lliures avui de la
tirania dels pantalons.
La Teresa no
nota les picades, ella sap ser delicada al fer-ho. Serà només al cap
d´una estona quan la picor li farà baixar la mà fins al tou del
bessó per rascar-se i després, davant la insistència d´aquella,
enretirar la cadira per girar el cos i observar les quatre petites
marques perfectament simètriques, formant un petit quadrat; quatre
petits punts vermells dibuixant algun inici, potser millor un indici,
d´antigues escriptures tatuades sobre el cos. La Teresa no té
aquesta bella visió. Més aviat emet un petit renec, suficientment
baix perquè no el senti el Sr. Mestres i mira la Domi, que li somriu
comprensiva ensenyant-li les marques sobre els dits d´un dels seus
petits peus calçats amb sandàlies de cert estil romà, molt en boga
els darrers anys. Acte seguit, s´aixeca, va a buscar l´insecticida
i flita tot el sota de la taula. El Sr. Mestres, al sentir el so de l´esprai li demana amb veu alta que si pot, si us plau,
li porti quan acabi.
Ella,
però, ja és lluny. Ple l´abdomen de sang, fuig de l´olla de
grills on s´ha ficat potser ja masses vegades ; si no d´aquesta,
d´alguna de ben semblant, n´hi ha moltes al bosc gris de roques
fredes. Fuig de les trampes i dels humans, de la seva desgraciada
hematofàgia, d´aquest matalàs necessari on gestaran els seus ous.
Sang. Sang calenta; com si fos un vampir però sense ser-ho, perquè
el vampir sempre és humà, el vampir manté la seva vida i no la
dels altres. Ella, en canvi, la transmet.
És
fora, fa fred i ara té que descansar. Sap on ha d´anar però és
lluny per les seves petites ales. És un lloc arrecerat d´aquest
vent del darrer dia de setembre, plujós i que literalment, l´està
matant. És el seu petit paradís particular, dins un celobert
protegit, sobre un sostre de plàstic d´una sauna on el sol no cal
que hi toqui perquè és calent, molt calent i humit. Podríem dir
que és la seva llar, si hi ha llar per a una femella de mosquit.
Els
carrers són passadissos d´aire i el seu petit cos es veu arrossegat
mentre els seus ulls s´acluquen, mirant de protegir-se. L´instint
la guia. Només li queda això al final, l´instint per sobreviure.
No sabem si arribarà mai, a la seva llar.
