" En una persona que es margina, sempre hi ha un culpable. Un home que somia, sempre somia contra el món habitable. Refusa la seva part, allunya el proper a l'infinit. "
Paul Valéry
1/1/21
27/12/20
Vida d'un nàufrag ( XVIII )
El foc
s’ha extingit. Quan desperta, el primer que veu el nàufrag son petites volutes
de fum dispersant-se cap amunt. Per un moment, no sap on es troba. El seu cos
sembla formar part d’aquesta sinuositat tranquil·la dibuixada en tons grisos
provinent de les cendres : les restes d’alguna cosa cremada, esgotada,
purificada enmig d’una claror progressiva que les retines van seguint en un
primer moviment. Com si fos dins un llit calent, el nàufrag s’hi troba bé
ajagut com està de costat, arraulit de cames i braços. Així estant l’orella
percep el cant d’aus a les capçades, abraçant el sol el qual penetra dins
feixos per allí on aquelles li ho permeten. Poc a poc va retornant a la
realitat mentre el somni, fulgurant, s’esvaeix. Entumit encara, es redreça i es
queda assegut. Badalla i estira els braços, sentint-los allargassar-se mentre
gira els canells i el coll, espetegant del seu anquilosament. Respira,
s’aixeca. Els bosc, els arbres, l’ajuden.
Els arbres son de branques llargues i
retorçades, des de ben dessota. Al nàufrag li venen ganes d’enfilar-s’ hi, com
si fos Cosimo, aquell baró que decidí de viure-hi per sempre més. El
nàufrag no només ho pensa per buscar aliment – sempre té gana – sinó potser pel
desig d’arribar el més amunt possible i trobar – qui sap si fos possible – un
camí diferent dins el bosc del que li
marca el mapa, per primer cop clar i diàfan, fins i tot empedrat.
Inconscientment no es fia d’unes passeres enfilant cap un arbre de nom
sinistre, com si hi pogués haver-hi una trampa amagada a qualsevol lloc, com si
algú el pogués estar esperant. Pot provar-ho, té temps per fer-ho, de fet té el
dia sencer. Així que s’enfila.
No li resulta difícil i a poc que puja ja
troba una branca més ample per on passar a l’arbre del costat. Aquest fet
l’anima, pensa en la troballa d’un camí
natural dins l’ arbreda. Ascendeix amb certa adrenalina alliberada
fent-li bategar el cor més ràpid. S’ha d’acostumar a l’alçada. No pensa en si
pot caure, a l’illa la por a cap accident no ha planat mai pel seu cap. En
certa manera, el nàufrag ha deixat de tenir por a morir per “accident”. No ha
de fer patir a ningú, cap persona s’amoïna per ell, ni el ploraria si morís. L’inconscient
el fa ser més atrevit, dins les pròpies fronteres de les seves pors naturals i
l’alçada, en aquest sentit, no és pas una d’elles; apart de la pròpia voluntat
dels arbres – invisible però sempre viva - afavorint l’intent aquest de poder
retornar a una activitat pròpia d’infants. Ell s’enfilava sovint als arbres, de
petit : recorda un cirerer d’una casa veïna abandonada, o el pi del pati de
casa, abans de que creixés massa i li tallessin les branques més baixes;
recorda un pollancre vora un riu o l’alzina centenària d’un mas
llunyà...després de gran ja no va pujar a cap més arbre. En cada època de la
seva vida l’ésser humà fa coses que per raons més o menys imposades després no
torna a trobar la voluntat ni les ganes de fer ; les oblida, com s’obliden els
anys. A la vida del nàufrag van desaparèixer aquells arbres amables permetent-li
de trobar un medi diferent, com passava quan es capbussava dins el mar o quan agafava la bicicleta o llegia un
llibre d’aventures. Ara, avui, a l’illa, dalt d’un, el nàufrag recorda la
invisibilitat proporcionada per qui s’amaga dins d’ell, de la sensació de cert
domini, de recés; d’interioritzar, de fer verdejar el cervell, els pulmons, el
cor. Hi ha alguna una cosa de natural o, més ben dit, d’ancestral potser, en el
fet de pujar un arbre. I tot i l’absurd
de ser invisible dins una illa deserta, el nàufrag ho ha fet, sense sentir-se
gens estrany. Deu ser que , en el fons, no se sent pas sol o bé conserva part
de l’infant que va ser en aquesta fogonada matinal que el sol esquitxa de
vegades damunt el seu rostre. Aquí a l’illa en certa manera pot ser allò que
vulgui ser. Dawan , recorda el nàufrag sense nostàlgia.
Així, avança entre els arbres, mirant de no
perdre el camí massa de vista. Vist de dalt, va fent giragonses enmig del bosc,
verd, amb crostes de negre allí on les
pedres negres son encara visibles. També pot divisar l’horitzó ara selvàtic,
estenent-se pels quatre punts cardinals en diverses alçades ; una vista no
gaire àmplia, doncs no ha trobat encara un punt on poder veure cap on acaba
allò que des de la muntanya de la follia semblava una vall no massa
grossa. El mapa és, en aquest sentit, poc acurat pel que fa a l’escala. Li
manca proporció i perspectiva tot i la seva exactitud. Pel camí es topa amb aus
sorpreses que alcen el vol enmig d’una xiscladissa de sons guturals i batec
d’ales ; alguna ploma cau amb delicadesa arbre avall, el nàufrag la segueix amb la vista com si volgués
protegir-la malgrat la suavitat del seu darrer vol, restant concentrat, immòbil a
la gatzoneta damunt una branca, esperant el final de tant petit viatge. Llavors
es gira i prossegueix. Cerca una altra branca, per avançar. Sospesa les opcions
i s’atreveix amb una ; a vegades, s’arrisca, sense ser massa atrevit ; el cos
treballa fort aquí dalt, va notant un cert cansament a braços i cames, però la
novetat d’ aquest anar superant proves en forma d’arbres als quals arribar, el
fa continuar.
Per
sort sovint passa , dins els medis on l’home s’endinsa de manera impròpia, l’inevitable:
finalment és en un arbre sense possibilitat de continuar. Tot i això, l’arbre
en qüestió té una cavitat central prou grossa com per poder-se asseure i
reposar una mica. El nàufrag està cansat. Es queda mirant les branques més
altes, amb àmplies fulles d’un verd fosc. El cel del darrera és d’un blau
esmorteït, cosa que li fa pensar que el sol deu estar a la part més alta del
seu viatge particular, el migdia.
El
nàufrag pensa a menjar. Encara té alguna cosa al sarró. La treu i deixa aquest
sobre un tou de fulles seques sota les cames, tapant un forat dins la cavitat.
El sarró desapareix amb un so de fregadissa, com si llisqués sobre un tobogan;
allarga el braç cap dins el forat aparegut de cop inútilment.
-
Punyeta ! – crida amb desassossec.
Després sent un altre soroll, opac, d’alguna
cosa aterrant dins un lloc clos. i veu
la negror del forat, força gran com per encabir el seu cos magre ; encara ha
tingut sort, quan s’ha assegut. De pressa, doblega el cos i mira a baix, sense
veure el sarró però quedant sorprès de
l’ample tronc gris de l’arbre ; del seu diàmetre i la seva forma, com de panxa
inflada ; del diferent que és de la resta d’arbres del bosc. Llavors recorda un
conte i identifica aquell arbre; o li sembla que l’és, l’arbre on és enfilat :
un baobab.
Poca gent sap el difícil que és baixar d’un
baobab. A diferència dels arbres per on ha transitat, aquest no té cap branca
sinó és a la seva part més alta. Tot i això, aquest baobab ja deu ser gran,
doncs el tronc és més aviat curt i l’escorça és força esquarterada ; s’ha
encongit, com fan les persones grans. El nàufrag, a pesar del neguit de no
saber si podrà recuperar el sarró, per un moment, se sent privilegiat,
afortunat inclús. És damunt un arbre imaginari, almenys fins ara, quan
l’atzarós i perfectament delimitat destí l’ha portat fins al capdamunt d’un . A
més, els seus fruits son molt nutritius, com barretes energètiques naturals.
Els descobreix de seguida, tenen forma de nespres molt grans, de closca seca.
N’agafa uns quants i els llença al terra, aquí dalt no té amb què obrir-los. En
acabat es queda dret, el braç damunt una de les branques, com si fos aquell
personatge del conte, que no va arrencar les arrels dels baobabs del seu petit
planeta, xuclant-li tot l’espai a la diminuta superfície d’aquell.
El nàufrag discrepa del petit príncep.
-No
sempre es pot tenir la raó, Antoine.- murmura per a sí mateix.
Vet aquí un baobab, arbre anomenat de la
vida, precisament quan ell va cercant “ l’arbre del penjat ” del mapa.
Quina contradicció : no haguera sigut més fàcil dibuixar un arbre com aquell
fent de referència ? El nàufrag pensa en la impossibilitat de penjar ningú d’un
arbre així. Entotsolat fa un petit salt cap al centre de l’arbre sense recordar-se’n
del forat. Se n’adona quan és dins i cau,
espantat, avall. La caiguda, inesperadament, no esdevé un trenca-ossos, sinó
que és circular dins el tronc i el nàufrag i llisca enmig d’una obscuritat de
túnel profètic. Al cap de res, el
nàufrag és a baix, assegut al costat del sarró a la base de l’arbre que forma
una cavitat amb una petita entrada. Surt. Obre el sarró i mira de que no li
falti res. Després mira cap amunt i somriu pensant que fa no res era allí dalt,
com qui arriba a un camp base per retornar la vista al cim amb plena
satisfacció. El baobab no és un exemplar dels que ha vist en fotografies, alts
i imponents. Aquest és més baix, menys polit, més vell també , atrofiat potser
però bonic, com ho és un vell amic retrobat al cap de molts anys.
El nàufrag mira de saber on és. Se n’adona de
seguida, el camí passa just per aquí i a poc que s’hi fixa, sembla també
acabar-se. Una nova extensió de terreny plana avall, però sense restes de
pedres negres resseguint-lo. Si hi havia algun arbre del penjat, ara ja
no existeix.
23/12/20
13/12/20
7/12/20
Les agulles
El lampista és parsimoniós de moviments, tot ell sembla acoblat al seu cos gros i
cepat, que utilitza amb lentitud premeditada i un punt condescendent amb ell
mateix, com si mirés de controlar-lo amb un caràcter decididament flegmàtic,
poc donat a la brusquedat. La seva veu, mentre es neteja les mans com ho faria
Pilat si hagués fet servir un drap brut i vell, articula els mots sense obrir
massa els llavis, monòtonament , mentre alça el braç i allarga un dit en direcció
a l’agulla indicadora de la temperatura de la caldera :
-
Veu les dues marques que li he pintat, Sra. Emília ? – diu
tot assenyalant dues ratlles negres pintades matusserament a banda i banda de
la tapa circular de l’indicador.
Ella apropa el seu cos encongit per l’edat, i alça el
cap, tot mirant-les. Pensa que fan lleig, així pintades tant negres, però es
limita a assentir amb una somriure de comprensió.
-
Doncs l’agulla sempre ha d’estar entre elles. Si sobrepassa
la de la dreta és que té massa aigua, vagi al tanto que és
perillós si això passa, n’ha de treure de seguida ; i si sobrepassés la de
l’esquerra...-
-
N’hi falta...- s’apressa a dir l’Emilia, atenta.
-
Això. – afegeix ell mentre desa el drap a la caixa d’eines i
la tanca.- però no s’amoïni – afegeix amb solvència -, l’he deixada ben ajustada.
Veurà que l’agulla de totes maneres pujarà quasi bé sempre, sobretot quan la cale
vagi a tope però ella ja es regula, ja veurà.-
L’Emilia, de totes formes, no acaba de veure clar
perquè ha tingut que marcar-li per on ha d’anar l’agulla, si ja ha posat al dia
la caldera. Però no li ho comenta al lampista perquè fa molts anys que el té i
és un bon home, així que l’acompanya fins a la porta de l’entrada tot agraint-li
el servei. Al tancar la porta es mira maquinalment l’esfera del rellotge de
polsera. Observa les dues agulles més o menys fixes, la petita i la grossa. Tal
i com estan posades en aquell moment formen un arc semblant a les que hi ha
marcades a la caldera. Llavors veu passar inesperadament una tercera agulla, la
dels segons, fent el camí entre les altres amb una rapidesa inusitada per a la
seva vista cansada.
De sobte, té un neguit. Es dirigeix cap a la cuina
donant-li pressa al seu pas garrell i es planta davant la caldera, angoixada.
L’agulla segueix inamovible, just al mig de l’arc delimitat per aquelles dues
ratlles negrotes fora de les quals qualsevol desastre pot arribar a
passar sinó està a l’aguait. Se la queda mirant tot esperant un mínim moviment
d’alerta però no passa res durant una bona estona. Després remuga alguna cosa
per a sí mateixa i gira cua cap al menjador on s’asseu a la butaca, vora el
radiador, ja ben calentó. El toca, reconfortant-se com qui reposa la mà damunt
el llom d’un gos pelut vora una llar de foc. Es torna a mirar el rellotge i veu
el pas de les agulles, la petita i la grossa, formant un nou arc, diferent i en
certa manera alliberador, on els segons passen ara més tranquils, dins un camí sense
sotracs.
L’Emília es posa llavors la manta damunt les cames ,
engega la tele i mig s’adorm, guaitant de tant en tant la porta de la cuina,
que s’ha quedat oberta per si de cas.
29/11/20
Astral weeks
Per aquelles coses de la vida, cada dia veig tot travessant el pont de la nacional, part de les parets plenes de nínxols del cementiri, precisament - i el cementiri és gran - aquelles on reposa el meu pare de no fa massa. Sempre l'havia vist, al lluny, sense fer-ne gaire cas. Ara m'hi topo de repent i sense voler-ho el pensament me'l retroba, en la seva absència. A vegades, com divendres, amb certa pesantor momentània al cor : sona Astral Weeks als altaveus, una cançó d'un vell vinil escoltat poc abans de morir ell, després de molt temps de no fer-ho.
Al final del dia, de la setmana, fosc, sol dins el cotxe, retornant a casa...estic a punt de canviar a la següent cançó però no ho faig, mentre el cotxe em porta a l'avinguda enmig d'un encongiment pel que som i cap on anem, aquest carreró sense sortida aparentment buit i negre. Al semàfor, la lletra segueix. Astral weeks és una cançó d'amor, d'un amor perdut i al final, el Van Morrison, que precisament no és profeta de cap religió que no sigui el rhythm and blues va fent morint aquesta lentament repetint una salmòdia arran d'orella, plena de significat : tornar a néixer, tornar a néixer...en un altre mon, en un altre mon, en un altre temps, no som més que estranys en aquest mon, en un altre mon, ben lluny, ben lluny...i la cançó aquesta, que sembla eternitzar-se com tantes d'altres d'aquest meravellós disc, gravada en la llista de cançons aquesta que guardo de cada any, fa poc, abans de recordar-me d'ell quan apareixen els murs blancs del cementiri...aquesta cançó d'aquest disc, avui veig que la va fer l'any que jo naixia, el 1968 (1), Jo, que sempre he pensat el que deia Nick Cave en aquella cançó també d'amor, que no creia en un Déu intervencionista, me n'alegro que de vegades tingui algun detall amagat dins d'algun tema fet fa cinquanta-dos anys per ser escoltada ara en un moment més o menys precís, quan feia falta. Només per això, ja ha valgut la pena d'escoltar tota la música que he escoltat al llarg de la vida.
Tot agafat amb pinces, ho sé, però em va fer sentir millor, estimat, acollit en certa manera. A pesar de tot allò que em manca, a dia que passa més.
( 1 ) Suposo que alguna cosa s'havia fumat, al fer-la, ara que la re-escolto.
22/11/20
Boxa
Al vespre, tot passant com cada dia tornant de la
feina vora el darrer parc de la ciutat, s’hi veu un parell de dies a la setmana
un grup de joves practicant boxa. Amb tot això del confinament han instal·lat
allí una mena de gimnàs adaptat per les circumstàncies : amb les gomes del ring
n’han improvisat un lligant-les a tres troncs d’arbre i un altre l’han abillat amb coixins d’aquells
que serveixen per protegir les bases de les cistelles de bàsquet i el fan servir
de sac. Així, un es dedica a colpejar-lo mentre dos aspirants, amb casc
reglamentari i protecció bucal, es busquen amb els guants sota les llums
esmorteïdes dels fanals. Finalment, el que sembla l’entrenador, va alliçonant
el darrer dels pupils, el qual balla sol amb les seves Everlast d’sparring tot
movent les mans embenades al ritme del cos.
La gent alenteix el pas i es fixa en aquests esportistes
tant poc donats a exhibir-se fora d’un gimnàs, poc publicitats, força
inexistents en els àmbits de premsa o televisió...encara hi ha clubs de boxa ? Aquesta
pregunta me la faig tot seguit de veure’ls com qui veu una pel·lícula antiga o
recorda de quan encara feien toros, d’aquest enfrontament amb sang pel mig,
primigeni, de dos homes pegant-se en base a unes regles, exhibint les seves
habilitats en la rapidesa de moviments per esquivar i colpejar...quan veig
alguna cosa relacionada amb la boxa sempre em ve al cap aquell boxejador de
Gràcia que era parent de la segona dona del meu besavi Siscu, de cognom Gironès,
nom que sorgia indefectiblement en alguna de les converses de les d’abans.
Al Josep Gironès li deien el canari perquè es
veu que xiulava força bé. Durant uns anys ho va guanyar tot i va ser un ídol de
l’esport català, segons explica el documental que més tard veig a casa, al
vespre, titulat 138 segons, que es veu que és el que dura un assalt en boxa. Un
documental on es dibuixa la vida d’un home trist i solitari en l’exili. Un home
truncat per una guerra, exiliat i volgudament allunyat d’aquell mon que potser
va estimar tant. Sense tenir la seva sang a sobre – la meva àvia era filla del
primer matrimoni del besavi Siscu – miro amb tristesa la similitud de tantes
vides arrencades i deixades de banda, oblidades, mai recobrades, misterioses i
tanmateix, tant humanes. Més, possiblement , que les d’ara; que la meva, per
posar un exemple.
15/11/20
Polar.2
(
amb les famoses mascaretes posades )
-
JomdiAlba –
-
JomdiÀlvar –
-
¿ comdisquetdis Alba ?-
-
¿ Itu Àlvar també ?-
L’Alba
se l’abaixa :
-
Alba !
L’Àlvar
se l’abaixa :
-
Àlvarrr !
( se
les tornen a pujar )
-Aaahhaancantat
!
-Aahhaancantada
!
7/11/20
Retorn
"I jo, en la meva ingenuïtat juvenil, em vaig posar a descriure els llocs. Quan després hi vaig tornar, als llocs, quan vaig intentar agafar aire i embriagar-me amb la seva presència intensa, quan de nou vaig intentar parar l'orella cap als seus murmuris - vaig patir un xoc -. La veritat és terrible : descriure és destruir.
Per això cal anar amb molt de compte. El millor és no fer servir noms ; fer fintes, amagar coses, donar adreces amb molta cura per no temptar ningú a anar-hi en pelegrinatge. Què hi trobaria, allà ? Un lloc mort, pols, unes restes, com un cor de poma, assecades. "
Olga Tokarczuk, " Cos" ( 2019 ) Ed.Rata - Traducció de Xavier Farré -
1/11/20
Diumenge
Sota la figuera el sol esquitxa les fulles de darrera llum. Els peus ja trepitgen fulla seca, fent-ne sentir el seu cruixit d’alarma : aviat les branques seran nues. Mentrestant les fulles van esgrogueint-se, tot morint-se. Al redós de la figuera, vora el tronc poderós i curt, ramificat, la meva figura encara és cega per qui passeja a prop, com si hagués desaparegut del paisatge a l’entrar en aquesta tosca cabana feta per sobreviure els estius. Des d’aquí veig com se’n va el dia; com el sol, ja desgastat, abandona tant l’escalf com l’enlluernada del seu vol cada cop més baix. Fora d’òrbita trobo a faltar la frescor sota la volta d’un bosc humit, les passes vora un riu o els dies i dies de pluges calmoses de tardor, com si fos aquella rialla perduda d’algú que hem estimat. La llum, però, segueix inalterable al pas dels anys. El passeig, estranyament buit, fa avui de cementiri.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
