Encaixada

Veient-li la mà ja sabia com seria l´encaixada.Era molsuda,de dits gruixuts i carnosos,ben alimentats però alhora forts,a joc amb una palma rebotida on la carn sobresortia en plecs consistents i homogenis,un conjunt de tamany no tant gran com un podia immaginar-se,altrament una mà seca: al donar-la,no apretaría prou,però si el suficient perquè sapigués de quin peu calçava.

Malacara

Li deien "el malacara" i com qüasi bé sempre, el sobrenom li esqueia prou: una tofa de cabells rinxolats enmarcàven uns ulls petits inquiets,d´intenses pupil.les esbojarrades que et miraven neguitoses.El nas li baixava afilat cap una boca ganyotosa suspesa sobre una àmplia mandíbula de dents petites però afilades, que ensenyava amb freqüència contreta,com contret era el seu rostre cada cop que s´adreçava a algú.La impresió inmediata al veure aquella faç era quelcom surrealista,com de trencaclosques mal acabat,on les peces decididament no acabaven d´encaixar.

Una tanca publicitària

Les campanyes de publicitat renoven els amplis cartells que es veuen en tanques a les entrades de les ciutats, als polígons industrials o a prop de nusos viaris i grans avingudes, tots ells estratègicament situats. Ara, a la primavera, entre dies de pluja i cels trencats de núvols foscos, de ruixats intermitents i de l´esclat del groc de la ginesta al llarg de la riera, em trobo cada día sota la mirada d´uns ulls nous : els d´una noia de pell morena, de cabell d´atzabeja, d´ulls d´una insinuositat a joc amb un cos sinuós mig ajagut vestit amb una combinació d´un color convenientment escollit, fosc, sense ser negre del tot, que desvetlla l´interès inevitable del qui l´observa. Tot plegat dins un fons blanc que li dóna a la fotografia un contrapunt neutre, com d´una inmaculada buidor on resalten encara més la calidesa de les corbes femenines. El nom de la marca anunciant a la part de dalt, no gaire gran, sembla no voler destorbar el poder suggestiu de la imatge en el seu conjunt, i de manera especialment insistent, els ulls de la noia, que semblen seguir-me des de tots els angles.

A la llum del día, la fotografia intimida i atrau al mateix temps, potser pel tamany d´algunes de les valles, potser per la seva repetició; el cas, però, és que aquesta noia sobta dins la seva intimitat que vol mostrar-nos en la grisosa i pública realitat dels carrers; tant natural i descarada al mateix temps.

Però a vegades no és així. Aquesta percepció va canviar quan vaig ensopegar amb ella ( amb la valla exactament igual a la descrita més amunt, és clar) un dia al vespre, ja tard. Ella és al darrera del darrer carrer de la ciutat, a la darrera de les cantonades; darrera seu, camp i foscor. Davant, naus industrials amb l´asfalt del pis mig aixecat, confonent-se amb la pols ; l´enllumenat públic, d´un trist carbassa que el mig plugim que cau entristeix la seva existència.Allí, els fars del cotxe reflexen altre cop la imatge abans vista. El poderd´aquesta però , ja no és tal . La solitud del paratge, la meva pròpia solitud dins del cotxe, dins la nit amb la seva penombra trista de pluja, fa el seu efecte. En l´interval de temps que el cotxe la il.lumina detecto una mirada, potser la meva, despullada de insinuacions i mentides.També podria ser la seva, penso al breu moment en què em fixo com, fugissera, una gota d´aigua s´escapa per la seva galta tot marcant una ratlla més fosca en la seva pell bruna; i un tros de paper, que es comença a doblegar sobre la marca rosada que la patrocina, en un dels extrems de la valla... al llindar de la ciutat, allí on el món de l´home sembla acabar-se.

Una cançó

La guitarra acústica sona primer sola, marcant la melodía.A continuació, es repeteix, però amb l´acompanyament d´ una segona, en segon pla, puntejant les notes.hi ha encara una tercera repetició, on sorgeix la veu del solista, l´Anders Parker, quasi bé recitant que diu :

I know you´ve been wondering what´s gonna happen
Ja se que has estat esperant què és el que passarà
In times like these of blood and metal
En temps com aquests de sang i acer
And then you´ve been waiting for the sun to shine
I llavors has estat esperant al sol que resplandeixi
And thinking maybe it won´t happen this time
I pensant que potser no passarà aquest cop
I know you got a lot of questions and a lot of worry
Ja se que tens moltes preguntes i moltes preocupacions

Canvia la tonada per encarar la tornada, lligant els mots “worry” :

Don´t worry honey, everything´s gonna be alright
No et preocupis nena, tot anirà bé
It´ll be alright
Estarà bé

La cançó, després d´aquesta primera estrofa, inicia la segona i darrera, exactament igual, però introduint la e- bow guitar, que emet un efecte de so que sona com una mena de corn, però encapsulat, lleugerament artificial. Aquesta fa com segueix:

You can climb a mountain and see real far
Pots escalar una muntanya i veure-hi molt lluny
See Ursa Major and find the northern star
Mirar l´Óssa Major i buscar l´Estrella Polar
It´s all a big circle you´re coming home
És tot un gran cercle venint cap a casa
It´s a big ride you´re riding on
És un gran viatge que estàs viatjant
I know you´ve got a lot of questions and a lot of worry
Ja se que tens moltes preguntes i moltes preocupacions
Don´t worry honey, everything´s gonna be alright
No et preocupis nena, tot anirà bé
It´ll be alright
Estarà bé.

Llavors es deixa anar la batería, inèdita fins ara , i en Bo Taylor s´introdueix amb un “solo” de guitarra clàssic, acompanyat per tota la instrumentació prèvia, curt però que té la virtut de conduir al tema a una mena d´afirmació,un final feliç que confirma l´Anders Parker repetint la tornada i acabant la cançó amb el It´ll alright repetit, repetit...fins a morir lentament tot esmunyint-se a la baixa en l´escala de volum.

Aquesta cançó la vaig entendre no fa gaire, mentre anava en cotxe cap a la feina. Tal i com em passa després de sentir repetides vegades un anglès dificultós, les dues estrofes entraren dins el meu cap desxifrades amb una naturalitat familiar; com si la música hagués esperat un moment, qualsevol moment de blancor mental per introduir-se dins el meu cap i deixar-hi un missatge. Sorprenent quan succeeix, encara.

El despertador

L´home seu al sofà oreller , mig adormit davant del televisor que va desgranant una vella pel.lícula en blanc i negre. Les darreres llums del dia cauen sobre els seus ulls cansats, traspassant els vidres de l´alta balconada del modest pis que habita; la persiana de fusta és enrotllada encara fins dalt, amb el cordill agafat al ganxo del batent fent un llaç l´ombra del qual li cau sinistra sobre el coll, el qual resta mig tapat pel vell batí de seda que cobreix el cos arrugat fins a les velles sabatilles de cuir, llustroses però de soles cansades.

El sol fa que li plorin els ulls, de per si aigualits, tèrbols de temps passats. S´aixeca per baixar la persiana, tot obrint el balcó.El so de la ciutat entra confós per l´audifon; l´aire de la tarda-nit és lleuger, de tardor primarenca.Torna a seure tot eixugant-se la llagrimeta.Es fixa en la pantalla : els rostres de la Katherine Hepburn, el Cary Grant i el James Stewart es mostren familiars, en una escena que potser ha vist vint vegades. Són dins una gran habitació de la mansió on viu ella. En Cary Grant discuteix amb ella, mentre el James Stewart s´ho mira amb cara d´estar per una altre cosa.

L´home gran sembla haver-se oblidat del desassossec que l´envaeix cada cop que es fa fosc, quan abaixa la persiana, d´un temps ençà. La pel.lícula sembla complir la seva funció d´entreteniment, però un so persistent, que fa estona que dura, sembla despertar-lo de la momentània pau en què es troba. És un so monòton, intermitent, que tard o d´hora acaba per fer-se notar. Tant és així que tot remugant, l´home gran i solitari s´aixeca mentre pitja el “pause” del comandament a distància. Ara, el Cary Grant, la Katherine Hepburn i el James Stewart queden tots tres en un primer pla amb una expressió d´expectació, i semblen escoltar quelcom rera una porta de doble batent, blanca com els seus rostres de cel.luloide.

L´home gran, més sol que mai, es dirigeix a la porta blanca de doble batent rera la qual sembla venir el soroll. L´obre. L´estança és mig fosca, però s´hi mou bé. Gira al voltant de l´ample llit de matrimoni, i amb la mà agafa el despertador de la tauleta de nit. És un model ja un pèl antic, baix i rectangular,de color vermell. Les agulles marquen l´hora amb un verd fluorescent, mentre l´aparell tremola pel soroll que surt apagat i somort dels seus engranatges “made in Japan”, que potser per la llunyania del seu creador acaben morint per si sols, sense necessitat d´enretirar el botó de la posició d´”on” a la d´”off”.

De totes maneres ho fa, i el deixa altre cop sobre la tauleta. Gira cua per sortir del dormitori.Els passos són cansats, mig arrossega les sabatilles per les fredes rajoles del terra.Surt, i amb parsimònia tanca les dues portes, per tornar al sofà. Els actors continuen en la mateixa actitud d´espera.

Pitja el “Play”, i segueix la pel.lícula : en Cary Grant, la Katherine Hepburn i el James Stewart semblen respirar alleugits, i somriuren a l´home gran i solitari , que s´adorm plàcidament, tal i com ho fa d´un temps ençà.

Retrovisors

El retrovisor mostra uns ulls cansats. Ara me´n mostra uns de més vius i inquiets alhora. Fa d´espieta i em mira pensant que jo no distingueixo el què em mostra. Però al cap d´una estona apareixen uns ulls nous, que el mirall reflecteix interrogants i encuriosits.

Així el joc continua, el retrovisor amaga rostres per centrar-se tant sols en imatges de sensacions, de sentiments, de personalitats diverses. Sense voler-ho, aquest instrument resulta ser d´una subtilesa reveladora, pel fet que em fa venir al cap els famosos vels que porten les noies magrebins a les escoles. Veient els ulls pels retovisors, penso que a vegades, sinó sempre,els ulls tot sols ens deixen nus d´ànima. Potser per això ens sentim incòmodes . Potser al capdevall no té tanta importància, si l´important de debó és dintre dels ulls dels qui et miren.

Machico

Recordo Machico com un poblet de poques cases blanques, a recer d´una cala a la costa est de l´illa.Rera les cases,el verd ho envaeix tot,i puja cap amunt ràpidament,seguint un pendent suau però ample a la vegada. Aqui, i fins la punta de San Lourenço la geografia és més benigne,menys escarpada que a la resta de l´illa,i això es nota en el fet que no hi ha tantes nuvolades a les zones més altes.El mar banya la costa sense estridències,amb calmositat.El paratge és primitiu, feixes plenes de petites palmeres bananeres ,de barques ancorades en el petit port,que surten al vespre a l´encontre del peix espasa,el clàssic de la cuina de qualsevol illa que es precïi.

Com el peix espasa que surt de les profunditats,la vista de la fotografia que penja del restaurant on hem anant a sopar avui em mostra Machico tal i com era fins no fa gaire temps,potser uns deu o quinze anys,potser menys i tot. El poble que veig no és així. Ara seria fàcil de donar-li un aire nostàlgic a la narració,però potser sonaria a tòpic.El turisme canvia els llocs,i prou que ho sabem els catalans.Que els ho diguin a la gent de Tossa de Mar,de Lloret,de Calella...En fi,de cada poble de la costa.De qualsevol lloc,de fet.Tot canvia,encara que també és veritat,que tot canvia més ràpid als poblets de costa arrecerats,amb boniques cales d´aigües transparents,de cases encalades de blanc; on hi vivien homes de rostres i mans colpits per la mar, dones amb mocadors que anaven al safareig amb els cossis de roba sobre el cap,el vestit negre i els peus espardanyers ,mentre d´altres cusien les xarxes a les platjes solitàries de gent de ciutat.La diferència entre la costa catalana i la de Madeira, però, és el color de les fotografíes.Aqui, sóc testimoni del procés encara no acabat, i la sensació és ben bé com la que vaig tenir al sentir pronunciar Seixal a un estiuejant anglès (ja gran) quan em senyalava aquell poble des de la llunyanía, amb aquest aire de nostalgia que el temps i els canvis sols poden donar, i que la llunyanía sembla no percebre.

A Machico, però, avui hi ha festa.Hi fan "Les jornades gastronòmiques de Machico".No ho sabem fins que sortim del restaurant,dins el casc antic del poble.Baixem pel carrer que mena a la seva plaça que és gran i rodejada de plataners,com s´estila a tants llocs. Fileres de bombetes van d´un a l´altre,i d´aquests a les faroles i a les cases,il.luminant la gent cada cop més nombrosa que va arribant. Rera la plaça,un gran espai obert que s´obre a la dreta cap al port i la platja de roca,en plena reconstrucció, com la major part habitada de l´illa.Frontalment, hi ha un escenari muntat,on una banda de jazz toca amb ritme,un jazz modern,quasi bé funky.Peta bé,però no acaba de quadrar amb el lloc i de fet, poca gent s´ho mira enmig d´un so excessivament alt.Tallem en diagonal cap a l´extrem dret de l´escenari, després d´escoltar-los una estona.Allí ens trobem en un batibull de gent que circula amunt i avall,aturant-se en les paradetes que hi ha a banda i banda del carrer,amb gent asseguda en improvisades terrasses on es pot menjar una certa varietat de plats que van des de peix fregit,passant per fideuas i acabant per uns entrepans de xoriço,molt bons per cert,típics d´aqui.Aquests consisteixen en uns llonguets de pa que es fan al moment,incloent-hi la masa.Així,podem veure improvisats forners treballant la masa sobre la taula,mentre el van coent en petits forns; el xoriço,per la seva part,també es cuina,en forma de tires estretes de la llargada del pa; l´olor és intensa.El resultat,un entrepà suculent,sense pal.liatius.I és que el més bo a vegades és el més senzill fet com il fo.

L´ambient es calma quan seguim endevant.Si no fos pel xivarri sentiriem el mar,doncs hi som arran.Tant sols la platja pedregosa ens en separa, negre i silenciosa rera la festa que hi ha sota la llum dels carrers. Més enllà,però sentim més so de festa.Pujem per un carrer a mig fer,i veiem una petita capella,antiga.És prop de les roques,vora el mar.Un caminet hi mena des del que sembla una plaçeta,d´on ens arriba més música.Apropant-nos,hi veiem un grup de músics ataviats amb vestits tradicionals que toquen, mentre d´altres van ballant en rotllana,barrejats amb gent local i turistes.Riuen.El ball no sé ben bé com va,doncs és una mica esbojarrat,els locals intentant ensenyar el ball als foranis,el que provoca la hilaritat general,tant dels que ballen com dels que el miren,que formen un segon cercle sobre els primers,que van tancant i obrint el ball tot picant de mans i cantant.
Després de sortir d´aquesta petita festa,seguim el carrer que ens portarà altre cop a la plaça,més animada ara de quan hem arribat.Gent de totes les edats ens creuen,des de nens que van amunt i avall corrents fins a gent gran asseguda als bancs.Gent que es mira la gent com jo,que no reconeix,que no pot saludar,que sembla que no entenen ben bé el que passa.Els ulls d´aquest vells em miren,i estan tristos enmig de la festa.Són els ulls de la vellesa,els ulls que han vist el Machico de les fotografies en blanc i negre, els que enyoren ara el que els més joves ja han oblidat, i pronuncien el seu nom amb l´accent d´aquell estiuejant anglès : un perfecte, suau i tendre portuguès.

Dominó (III)

No és fàcil per una nena de tres anys adonar-se que no té pare. La petita Sílvia mira a la seva mare amb aquells ulls grossos que marquen la seva petita faç, endolcida pels rínxols que li banyen el front i el petit rictus que li fa ajuntar els llavis en una mostra d´expectació pel què li passarà a la Caputxeta ara que el llop se li ha menjat l´àvia. Però l´expectació deixa pas ràpidament a un afebliment dels sentits, en la veu de la mare allunyant-se tendrament, en un primer aclucament d´ulls que en pocs segons es tornarà en profunda son; en aquest pas natural que l´infant entèn tant bé, el d´endinsar-se del somni del día al somni de la nit, amb total naturalitat, amb natural rapidesa.

La petita Sílvia té en Max agafat entre els seus braços, i quan la seva mare,aixecant la vista del llibre, veu que ja dorm, li agafa l´altre mà i l´acompanya a la suau textura de l´ós de peluix; la nena es gira un xic a la seva dreta i l´apreta contra el seu pit. Així estant, la Sílvia la tapa amb la manta fins al coll, abaixa el cap i amotlla un petó al seu front. Després sortirà de l´habitació tot deixant la porta ajustada, i a dins una dèbil llum sommorta que traspassa la quietud del pis.

Els ulls inertes del Max, el seu somriure permanent, la seva pell suau, són el darrer record que té la petita Sílvia d´un rostre, d´un altre somriure, d´un alè que batega dins seu : d´un regal que mai podrà oblidar, que és el de la seva pròpia vida.

Tarda-nit

“ (...) i per un moment semblava inimaginable que hi pogués haver res més enllà de les muntanyes, que allò fos la fi del món.La paret de llum pura i daurada semblava que sorgia de la infinitat.Llavors sortien les estrelles, la terra retronava per dintre i la il.lusió d´un abisme es perdia.”

John Cheever, de “Contes “ - “El dia que el porc va caure dins el pou “.

Primavera

La calor comença a fer-se notar : el día s´allarga i els jubilats es deixen veure als camps de petanca improvisats als parcs, cap al tard, com les formigues que surten dels nius, petits cràters de sorra gruixosa acabats de fer,nous de trinca.

El sol de ponent acoloreix l´aire nèt on les pilotes de metall dibuixen arcs i cauen pesadament amb un so breu i sord.Les testes, arrugades, esbossen expressions concentrades sota les calves tapades amb gorres de carreter ; els ulls són punts de mira ; una lleu flexió de genolls i la mà que es mou al ritme del canell executant el tir, decididament a càmera lenta.