...grana

blau...

Roses

Tenia als llavis un polsim de brillantor com de crema de cacau, una brillantor que feia fixar-t´hi quan la miraves. Els llavis eren lleugerament molsuts, sobretot l´inferior, carnós de subtil mossegada . Ell mai havia besat uns llavis com aquells i certament era impossible imaginar-ne el tacte, tot i que la visió de la besada emergia breu i intensa com si algú encengués un llum i després l´apagués quasi bé de inmediat. Aquella brillantor representava una quimera, un senyal perdut, un miratge de dolça amargor. Una petita metàfora de solitud. La seva, és clar.

Un parell de passades lleugeres de dit sobre aquells llavis ; una lleugera mirada de vist i plau al retrovisor del cotxe ; el foulard blanc, se´l treuria poc després de saludar-lo; la camisa...si, la deixaria un botó més oberta; els cabells, recollits en una trena curta fins a la base del coll, blanc de porcellana. Al sortir del cotxe, es miraria les botes negres de talons prou alts per estirar el millor del seu cos : les cames, i més amunt...

-Hola. Està lliure, aquesta cadira ?- diu assenyalant la que té just al seu davant.

Ell aixeca el cap i se la mira. El local és ple a vessar de gent. Fa un gest afirmatiu. Ella li agraeix amb un altre de cap i l´agafa, i tot traient-se el foulard blanc, la fa girar i s´asseu a la taula del seu davant amb algú altre mentre somriu sense impaciència.

Ell segueix escrivint les seves coses. Entra un indi al local, amb tot de roses dins un cistell. En ven unes quantes i passa pel seu costat.

-¿Rosa ?- li diu amb un somriure de negociant. - 1 euro – afegeix. Ja és tard, i demà no en farà res, de les que li sobrin.

Ell li diu que si, que li´n comprarà una. A la taula del davant, ella gira el cap, mira la ràpida transacció i després es fixa en la rosa, que ell deixa sobre la taula mentre s´acaba el cafè i va plegant veles. Després fixa els seus ulls glaucs i petits en ell un instant, per retornar-los a lloc quan l´indi s´adreça a la seva pròpia taula.L´home amb qui està segueix parlant per telèfon. Es mira l´indi i a ella. -No hi ha més remei-, que pensa mentre penja. Hi ha un altre regateig amistós, però l´indi sap el que es fa i li ven per tres euros. Ella es mira aquest últim amb complicitat mentre li dóna la rosa amb el seu somriure fixat sobre les bosses negres dels seus ulls cansats dins el seu rostre fosc, amable i rodó  de pagès del Punjab.

S´aixeca. A l´altre taula, l´home del telèfon també ho fa, disculpant-se abans amb ella, mentre surt a fora amb rapidesa. Els dos homes es troben i un fa com que no veu l´altre. L´altre sabia que ho faria. Ella no en sap res, de tot això. Es mira la rosa de tres euros i pensa, decepcionada, que cada any valen menys, les roses de Sant Jordi. Ell es mira per darrer cop la seva, a sobre la taula. Quan passa pel costat d´ella, amb el braç dret li toca l´espatlla dreta mentre s´esmuny cap endevant, desapareixent dins la munió de gent i taules.

Ella es gira al notar el contacte i veu la seva rosa – la seva - sobre la taula. Gira el cap, però ell ja no hi és. Torna la vista a la rosa . A sota, hi descobreix uns papers, que llegirà més tard, a casa, estirada al llit, els cabells solts, els llavis amb un deix, encara, de brillantor, mentre pensarà en com deu ser, potser de dolça, una subtil mossegada sobre els seus llavis molsuts.

I tancarà el llum, i somiarà.

El raig verd ( tanka )

Darrers instants :

dolçament s´estiren

cercant refugi,

corol.les de petúnies.

Finalment, el raig verd.

Green grass

Ja canta ( per fi ) el rossinyol vetllant la nit, amb aquesta lluna acompanyant-la.Escoltant-lo refilar, el silenci pren qualitat i es manté com em pensava que ja no existia, com als anys passats. Però aguanta, i l´ai del cor queda baldat en successives onades baixant una tensió que com un soroll persistent, ignorava dins meu. Patia .

La primavera madura, fruit de moltes primaveres. La de les abelles, a sota un gran cirerer. La de les roses vaticinant diades. La de la carxofa, perfecte i olorosa. La de la pluja a mitja tarda i la de la terra molla. La dels peus movent-se al ritme d´una nova cançó de la Joana Serrat. La de les veus familiars assegudes al pati. La de l´aire, ara fresc a l´ombra, a la matinada, canviant a càl.lid quan cau a plom a nouranta graus del meu centre de gravetat, fent-me arremengar les mànigues encara llargues del final dels freds. N´hi ha més, vestides de ferro colat. Avui, al final dels graons, la figuera ombrejava ja el meu tros de camí, i era, amb seguretat, l´arbre més bell de tota la terra...que trepitjava, com ho va ser-ho l´ametller,  la mimosa,  el cirerer.

Comptar-les resultaria difícil, no tant com els graons que em baixen on sembla que per la manca de tot, aquest es fa possible. Hi ha algú que m´acompanya, fugaçment visible. Viatjar més lluny, mai costa res.

Ruïnes

Les ruïnes de l´hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. Camino pel que devia ser la planta noble, deslliurada de sostre. De fet, camino per sobre d´ell, desfet i amuntegat entre les parets que encara aguanten.Runes, que no ruïnes. Enmig d´elles, finestres desballestades, amb bones vistes al Pirineu algunes, d´altres a Montserrat. Pel costat, el Camí Ral que anava- que encara hi va, si un vol - de Manresa a Barcelona enfilant la serra de l´Obac i el Vallès.

A sota meu, encara es mantenen els estables, a banda i banda d´un llarg corredor fosc i fresc, no massa alt, de volta feta de totxana. Entro a una de les estances, on encara s´hi veu un abeurador ben treballat de pedra i al darrera, el que devia ser el pessebre, amb una petita finestra per on entra la llum del dia. Fins a setanta mules hi cabien a l´Hostal nou de Vallhonesta, perquè del vell, ja no en queda gairebé res, un parell de parets i l´era, que és el queda sempre dels masos abandonats fa més de cent anys. No es comptava la capacitat en persones, sinó en mules. El camí era per a elles, i pels traginers que menaven les mercaderíes en un trajecte que durava unes disset hores. Avui, mitjahora llarga, a tot estirar. Aquests traginers...l´Espinàs en parla, del darrer traginer del país, que va conèixer pels anys cinquanta en un poblet del Pallars : en Cintet de la Polla. I diu :

“ El Cintet de la Polla té setanta-set anys, uns ulls petits sota la pell plegada d´aguantar el sol i la neu, una gorra torta i, a l´orella, una mica de paper cremat que algun dia fou una burilla.(...)El Cintet es recorda dels hostals i els mossos de fa cinquanta anys; els hostals, avui, són runes, i aquells mossos, vells com el Cintet. (…) Seria terrible que el Cintet tingués forces, altre vegada, per a fer de traginer : li faltaria tot, fins i tot els mateixos camins, que la carretera ha aixafat. L´únic camí possible és ja el que baixa de casa seva a la fonda. Quan entra a la fonda el Cintet de la Polla saluda amb una frase solemne, de traginer que ha conegut terres i gent. Llavors s´asseu i beu el vi posant una boca perfectament rodona, amb un estil depuradíssim.”

M´aturo davant les finestres sense vidres, enmig del migdia. Provo d´imaginar-me l´activitat de l´hostal: els crits a trenc d´alba, el soroll dels cascs sobre el paviment d el´era, les converses de tarda, la llum de les espelmes, les olors dels estables, de la suor, dels roncs dels traginers. Segurament si em parlessin, no entendria res del que em dirien. No entendrien res que no fos el Camí Ral, que he trepitjat tants cops sense ni saber-ho, perquè el camí tan sols s´ha mantingut en trossos molt determinats, prop dels hostals : els Hostalets del daví, Matarrodona, el Puigdoure, La Barata...els més desafortunats ruïnes, on encara aguanta l´era i la figuera. Les vides dels traginers, anònimes i perdudes, com les dels oficinistes d´avui en dia. 

Però l´Hostal al seu dia també va ser edificat al costat de l´antic, vora l´ermita de Sant Jaume, restaurada i antiquíssima, de l´època en què els pobles s´alçaven dalt dels turons i s´encastellaven com podien per combatre els enemics. Algú devia de pensar que quina desgràcia d´edifici que han fet aquí, tan gran i tapant tan bella ermita, amb lo bonic que era l´antic hostal...algú ric, segurament el suficient per tenir prou temps per lamentar-se amb nostàlgia de temps passats. Diferent del traginer, on la poesia del lament segurament queia sobre les seves mans i el seu rostre d´ulls petits solcat d´arrugues.

Mitja façana m´observa. L´altre meitat ja ha caigut, i en la seva caiguda ha dibuixat una frontera difícil de guardar, inestable com totes les fronteres, les d´ara i les d´abans. Ruïnes, algunes belles, d´altres convertint-se lentament en runes. Acabo assegut en uns graons de pedra, observant-la. Fa un sol ben agradable. No hi ha ningú més, de fet el lloc queda el suficientment allunyat perquè no s´hi arribi massa gent. Mentre he estat aquí, he estat pensat en una paraula, pronunciada per en Roger Mas cantant Verdaguer : ruïnes.

Comarcal

Avui també tinc ganes de conduir llargament, com feia díes que no feia. Llarga ruta per carreteres comarcals, niu de ciclistes i motociclistes circulant de poble en poble, mig omplint terrasses d´antics restaurants tot picant una mica de sol barrejat amb alguna beguda fresqueta, sense pressa per seguir kilometrejant carreteres. Un matí tranquil conduint per llocs, alguns de nous com Marganell, fruit d´errors per mandra a mirar un mapa i la voluntat de cometre´ls, amb la premeditació d´un esplèndid dia d´incipient primavera.

Aturar-se a Rellinars i contemplar la seva església romànica, passar pel Bruc i veure des d´un nou front la figura del drac adormit. Carenejar a mig aire els col.lossos grisos fins a Santa Cecília, amb Johnny Cash fent-se miner per un cor d´or... i baixar, del trencall del monestir fins als seus peus, a Monistrol. Retrobar la principal i en pocs minuts, trencar a Sant Vicenç i passar de llarg, fins allí on s´atura l´asfalt i començar altre cop el dia : només ha calgut colgar-se la motxilla a l´esquena i posar-se a caminar, tot travessant el túnel creat per l´autopista on circulen, sobre el meu cap, totes les angúnies de modernitat a més de cent vint kilòmetres hora. A sota, el degoteig encara de les darreres pluges, malmetent l´orgull del formigó. I després, un nou i petit món per descobrir, Vallhonesta. 

De ferro colat

El cremador de ferro colat va recuperant el seu to grisós de mica en mica, voltejat sota la feina del fregall ple d´escuma que les meves mans fixen sobre el marbre. A sota la negror es va diluint en un petit riu eixamplant-se poc després dins la pica. De la finestra estant, davant meu, la pluja segueix caient amb una parsimònia de delicada obertura. La mare prova la sortida de gas dels quatre fogons , encenent-los sense por. Una petita flama emergeix blava cap als filtres de la campana, i jo miro de reüll, amb la por incerta per alguna explosió inminent. Ella però, sap el que es fa, i es mira satisfeta la flama quan n´aparta el llumí i veu com tira sola, durant uns segons on tots dos mirem i escoltem, sense voler, hipnòtics, el que de primitiu té aquesta flama. Després, segueixo la feina. La porta de la cuina és oberta al menjador, on el pare dorm, planxat dins el seu sofà preferit. La tele, nova dels reis, té el volum el suficientment alt perquè anem seguint la pel.lícula només escoltant-la. De fet, la mare s´ha passat la vida mirant les pel.lícules així, a trossos, escoltant-les mentre tragina dinars i sopars, o planxa, o cuidant  fills i nèts; o adormint-se, abans de que arribi el final. Em fa gràcia que finalment tingui un televisor tant gran, si de totes formes el seguirà escoltant com fa ara, com si fos la ràdio, i em comentarà quan vegi per enèsima vegada Els ponts de Madison que aquell tros encara no l´havia vist. La d´ara té una banda sonora tranquil.la, rural i americana, acord amb la pluja que va caient a fora. Aixeco la vista : el til.ler dels veïns ja ha brotat. Qui el va plantar ara ja és mort, i els nous veïns l´han mantingut, perquè fa patxoca de veure. És com alguns rosers del jardí, plantats per l´avi de feu cosa de quaranta anys o més, que invariablement treuen alguna rosa i fan somriure la mare, sempre amatent a aquesta mena de coses. L´escuma m´omple els dits, i frego amb cert delit : anar veient com el to del ferro colat va agafant la seva lluïsor original corona un petit èxit pel dia d´avui. La mare, com bé diu ella, ja no té brío ni força per fregar, com el pare per mastegar, segons quines carns. Tot i així encara l´esbronca regularment perquè, amb els anys, s´ha tornat per segons quines coses com un nen, -pitjor que un nen, recalca pujant un pèl el to de la seva veu - i ell somriu i em senyala els audífons, que té tancats. La mare mai crida, només parla alt, i la veu la manté forta i és en certa manera, el termòmetre del seu estat d´ànim. Quan cau malalta, la veu se li encongeix, s´afluixa...i calla. Però ara mira la flama amb uns ullets de nena, aquosos, i em repeteix altre cop que agafi el Vim si no surt prou bé amb el Fairy. Ja fa estona, però, que he tret el Vim; el Vim, exactament igual al de l´època del siscents.

Avui ha plogut tot el dia. Demà direm que diumenge va ploure tot el dia. He tret el ficus, la palmereta, els potus, a fora. He baixat les jardineres del geranis dels ampits de les finestres. Amb l´aigua, una trempera s´apodera de tot el que és verd i fa que s´estiri tot cap amunt. No deixa de ser un fenònem curiós, perquè en general a les persones, la pluja els posa tristos, nostàlgics, melangiosos...potser és el fet de ser darrera una finestra gotejant i mirar com tot regalima ; potser ( ves a saber ) és la incapacitat de formar part d´aquest món que em rodeja, de no estirar-me com una tija de narcís, de no posseir el do d´acció-reacció sense res pel mig a pensar, aquell do purament animal de piular com ho fan els ocells protegits dins les ginesteres verdejant. Hi ha un pati del darrera mig abandonat, per allí baix : és estret però ara el cirerer és plenament florit, i al seu volt, han crecut una mena de capsblancs que no ho són pas de blancs, sinó grocs. Em paro a observar-lo, rera el muret atrotinat de totxo vist i una reixa mig rovellada. M´agraden els patis mig abandonats per la primavera, mig cuidats per la pluja i el verd del que va creixent amb sorpresa però sense neguit. Com aquest cel pintat de ferro colat. Giro el cremador, amb les seves quatre linees partint del centre d´on surt la flama. Que fàcil resulta dosificar, dominar una flama, que penso. Sentim un silenci a la tele, i després un lleuger sospir de la protagonista. -S´han fet un petó, ara -, que diu la mare. I jo miro a fora, on la pluja ja no és res més que una fina capa de brisalls aterrant invisible. I sento una certa incapacitat, de diumenge a la tarda . Inconclusa, inacabada, perduda. Segurament vaga, com ho és l´endevinalla d´una besada mentre es frega el ferro colat i reneix la flama, ni que sigui durant uns segons.

Avui, poema

Avui porta el diari una entrevista a un astrònom català, Sergi Hildebrant. Es veu que ell i l´equip on treballa han trobat les ones gravitacionals. Que què són les ones gravitacionals ? Doncs bé, genèricament s´anomena la radiació de fons, popularment l´eco del big bang, un senyal consistent en radiones provinents de la primera fracció de segon després del big bang. És el senyal més llunyà i antic que es pot captar a l´univers, és un senyal que arriba a totes les regions del cel, l´únic que és constant en totes les direccions del cel i en totes les freqüències. La radiació de fons. L´eco el big bang. L´inici de l´inici.

I he pensat que era molt poètic, i he escrit uns versos :

Hildebrant diu :

és el senyal més

llunyà i antic

que es pot captar

a tot l´univers.

Regions dels cels,

radiació de fons.

Arriba a totes elles

sempre constant,

l´eco d´aquell big bang.

Pel matí havia vist una finestra, tot sortint de la feina , una finestra de dos vidres : en un, un tros de cel color blau cel i un tros de núvol de cotó fluix ; en l´altre, la punta d´un avet i el cel més plomís. Ha estat a l´entrar al cotxe, a la ràdio sonava l´Allison Kraus. El dia canviava, almenys per a mi.Llavors, per la tarda, m´he quedat aixoplugat sota una roca, veient ploure d´aquella manera suau i festiva de veure la pluja, amb sol inclòs a les acaballes.

Ja fosc, he afegit alguns versos :

Hi ha senyals semblants

a escala 1:1.000.000 :

com aquells arriben,

llunyans, antics

i també constants.

Com la pluja de març,

la tronada d´abril o

l´inevitable raig...

bocins escampats, dins

l´univers de la memòria.

Com el que diu a crits

el reflex de dos cels

als vidres d´una finestra :

crits retornant murmuris

d´ones estorant platges.

( ecos )

( seria el títol del poema )

Un conte molt curt

Diu el conte :


El dinosario

"Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí ".

Augusto Monterroso, " Cuentos", Alianza Editorial ( 1986 )

Aquest és el conte més curt que he llegit mai, i la veritat és que des que ho he fet, he anat pensant en dinosaures de tota mena, que encara hi són.

Més sorprenent encara és un altre conte, " Dos de cada tres ", que no copiaré per ser un pèl més llarg. Recomanable per a qualsevol blogaire, tot i que va ser escrit ja fa força temps.

Miratge

(...) Vet aqui que sóc, per un minut, infinitament feliç. I em dic encara : "El món en l´ordre del qual vivim, no es pot copsar si un mateix no s´hi troba tancat ". Només avui comprenc el cigarret i el vas de rom del condemnat. Abans no concebia que acceptés aquesta misèria. Imaginem que aquest home és valent, si somriu. Però somriu de beure´s el seu rom. No sabem que ha canviat de perspectiva i que ha fet, d´aquesta darrera hora, una vida humana . (...)

A. de Saint Exúpery,  de "Terra dels homes" ( 1939 )

A la font de la Portella, la parella de jubilats treu els entrepans. L´home hi afegeix una cervesa. Obre la llauna i fa un primer glop ràpidament, com esperant-lo de fa molt temps. Més endevant, en unes roques, una altre parella pren el sol, relaxadament. Semblen assaborir un Diumenge com avui, de màniga curta. Pel camí, veus de dones, parlant de la malatia d´alguna coneguda propera a elles. Inconscientment alleugerides, respiren el matí mentre els tres marits les esperen pacientment més endevant. Un ramat de bicicletes, aturades sobre unes roques : homes rient deixant anar tensions setmanals. Un solitari de cara afable, camisa a quadres i caminar tranquil, de bon dia acotant el cap. Dues noies, cedint-me el pas gentilment al camí de tornada. Qui més qui menys somriu. Vides humanes copsant el món en un darrer instant, com el del comdemnat amb el seu rom i el seu cigarret.

Jo em trobo amb un parell de miratges. Encara que hi siguin, me´ls invento, que diria monsieur Antoine. L´un, el de Montserrat rera el Turó Roig.. L´altre, el de la llum dins del bosc, anant a la seva velocitat habitual, la que ens fa veure sempre les coses com si fos un miratge.

I en Beck, que m´acompanya els darrers díes, amb un disc ple de llum, " Morning Phase ".