Automàtica.11

Si en sents la necessitat, no cal dir-ho, ni tan sols pensar-ho. Em vaig guardar el poema de l´Elliot a la bústia d´entrada del correu. Llegir texts ben escrits m´ajuda a situar-me en l´espai i el temps, em fa adonar de la dificultat de lligar paraules per obtenir un resultat provocatiu : hauria de ser ben fàcil de fer, això de fer versos o lligar històries. És comprensible, tanmateix. I el silenci, aquesta resposta tan ambigua, també em situa dins el temps crític del qui no fa res per mirar de ser perdurable, sociològicament parlant. Antropològica, de igual manera, se´n dedueix la solitud dafoeniana, comuna a aquest poema que m´he guardat, gràcies a la deferència d´en Marc V. Porto un mes trobant- me´l quan menys l´espero, i d´això es tracta precisament, de la necessitat de no dir ni de pensar ni d´esperar. Acaba així : espera sense pensar, ja/ que no estàs preparat/ per fer-ho :/ Així la fosca serà llum i/ la immobilitat dansa. Esperança, amor,fe. Car fóra quelcom indegut. L´ànima que espera sense esperar res. Difícil com un poema ben escrit, com la història rodona. L´impossible de la mediocritat. ( un meu sospir ). Tot i això  no cediré pas a aquest punyeter i solitari

quelcom

Per la vall de Sant Aniol

No he d´enganyar ningú. Al  gorg dit el Gomarell hi ha gent, en aquesta hora de la tarda. La pujada per la vall que duu a l´ermita de Sant Aniol d´Aguja és plena de gorgs on les aigües diuen " vine". La gent té dubtes d´on banyar-se, cada pleta d´aigua n´es una invitació; els excursionistes s´acumulen, a certs llocs del camí. Tothom sembla buscar el seu paradís particular on estar-se una estona enmig de turqueses plàcides en què la imaginació vola ràpid cap a tròpics insospitats.A d´altres trams, en canvi, la fortuna et manté sol. És a la tornada, que faig pel camí que transita per damunt de la vall, passant pel portell de la Guilla, amb vistes magnífiques damunt la vall i la petitesa dels gorgs - bassals verds albirats a cop d´ocell - d´on m´arriben els xiscles de la gent quan tasten l´aigua garrotxina. Ningú sembla passar per aquí, l´ambient és sec, sense humitat ni aigua. L´aigua atreu a la gent, i jo no en sóc cap excepció. Suat per la caminada, em trobo que el camí creua l´anada amb la tornada per la pleta fotografiada al matí. El destí m´endinsa dins les aigües, més que fredes. Hi ha gent, si, però entra i surt, o camina a peu nu. No neden, i no saben el que es perden. La piscina natural és llarga i al igual que les artificials, va enfonsant-se cada cop més. Al final, un grup d´arbres m´aïllen temporalment allí on el gorg és gorg, i el verd s´emmiralla amb sol i pell. Llavors faig el mort i miro el cel, i recordo versos d´aigua , amarat d´aquesta minsa solitud : el doll que vessa / ben endins de la gorga / és llum pregona. I ho entenc, literalment. La poesia poques vegades ha estat més explícita per a mi.

Però cal altre cop de fer el viu, perquè dins d´aquesta aigua un no s´hi pot estar massa estona. Torno a la riba, m´assec a una roca i faig un mos, envoltat de gent gaudint del seu petit paradís. Envoltat de vida, marxo.

A l´Olimp, viuen

Cau la nit i surto a fora. El paisatge fosc, sense lluna, els llums ataronjats de les faroles del carrer ; la fresca, vinguda de la llarga pluja del dia anterior ; les ombres de les façanes de les cases, dels arbres, del silenci d´una nit d´agost; avions, circulant força més amunt, curulls de destinacions, que no pas de destins. Res per fer, el pensament aturat de fa dies. De sobte, al poc d´estar assegut sobre el pedrís, una llampegada il·lumina una nuvolada amagada dins la fosca, perfectament delimitada dins la nit serena. No se sent cap tro, només aquesta aparició intermitent dels núvols encenent-se de tons grisos i blancs. Davant seu, quan m´hi fixo al cap d´una estona, n´apareix un de més gros, negre a la meva vista: fa de pantalla al so, suposo, perquè l´espectacle és curiós, sense gota de vent ni pluja ni res que faci pensar en una tempesta. Només els llampecs succeint-se a bon ritme. Un petit miratge nocturn, un petit misteri dins la peixera dels ulls que s´ho miren, dubtant de si deu significar alguna cosa. Cinema mut, algú hauria de posar la frase o la música adequada, o canviar a un pla on una dona de rostre molt blanc i llavis ben foscos, teatralment, aixequi les mans al cel o les uneixi suplicant, o bé posi els palmells damunt del cor mentre gira el cap a dreta i esquerra olorant-se una tragèdia. I el públic només esperi , amb l´alè tallat, a veure què passa a continuació fins a la fi, on tot s´acabarà bé.

Algun cotxe passa pel carrer, un rat-penat llisca en la semi-obscuritat, jo que m´ho miro i miro de recordar en aquell lloc on vivien els déus antics...mica en mica la tempesta es va desplaçant cap al sud-est i al cap d´una estona més llarga, la lluna, avui una mica més grossa i menys plena, va pujant amunt, abaixant el teló de la petita funció esdevinguda al cel nocturn. Els déus, encara respiren .

Por

Damunt aquesta ala

el sol ja t´il·lumina.

 No tens pas por.

6:00

Dues figues i unes quantes mores, agafades amb lleugera marinada. Després, el carrer, més que buit, assolellat de tarda silenciosa. El campanar nítid que marca l´hora. Les compto xino-xano. Un adéu llunyà de veïnatge tanca l´escena. Penso si cal res més i en el fons - molt en el fons - penso que no. 

És com un pou, aquesta ànima que tinc.

In memoriam

El monument als caiguts fou, finalment, demolit. Es tractava d´un monòlit de pedra calcària blanca del país, alt i estret – un apropament als déus de la victòria cap als seus caiguts, segons paraules de l´escultor el qual, tot sigui dit de passada, d´oblidat com estava, no li havia estat difícil de ser escollit per fer el nou amb idèntics arguments – flanquejat per dues figures d´àngel amb el cap cot, les ales plegades tocant-ne la base dels peus i les dues mans repenjades damunt l´espasa redemptora ; els anys l´havien ennegrit i a la base, les lletres esculpides eren quasi bé il.legibles. La revolució n´havia estat la causa tot i que tothom les recordava prou bé, perquè de fet, no havia passat tant de temps després de la darrera.

A cada poble i ciutat, la història amb els seus monuments havia estat semblant i les paraules, igualment esborrades en nom de la llibertat, la qual així ho exigia cada cert temps. Era, segons els filòsofs de l´època, una qüestió d´higiene : a nous caiguts, nous monuments. L´escultor, aquest cop, va idear un monòlit de forma piramidal i progressiva -un terme adient als nous temps sorgits de les cendres dels antics temps - d´alçada descomunal i coronat per una senyora amb aires de deessa, de pits prominents i cabells onejant al vent, el braç alçat al cel sota una mirada anhelant de justícia.

I vet aquí que com passa des dels temps dels romans, l´únic que sobrevivia de tot plegat era l´ample pedestal sobre el qual s´erigia un monument rera l´altre. I la part final de la feina sempre era la mateixa. Les paraules que havien de ser esculpides de nou a la base van ser escrites per un dels més il.lustres revolucionaris. La frase fou tramesa oficialment al cisellador, el qual era un home ja gran que havia viscut, com home lligat a un arbre, llibertats de tots colors i mides. Tenia bona memòria, així que no va tenir massa feina a repassar, una per una, les mateixes lletres que ja havien estat escrites uns anys abans, sobre la mateixa pedra. 

Versos manllevats d´una nit d´estiu

Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats................................( en la nit ofegada) ..................................................

eixampla´t Orió,
crea més nit ; que pugui perdre´s
en ella aquesta vida que s´ha fet
tot d´una en mi.......................................( per l´atzar avui favorable i )....................................

a la platja, de nit,
a dalt, a través de les tenebres
neden les delicades germanes,
les Pleiades.

Creus en la mort de les estrelles ?

 
( Al cel de casa meva,
   Rilke, Vinyoli i Whitman
   amanyaguen la seva pols
   - la de les estrelles -, 
   damunt el llom de la Major ).

Terra de ningú

A deshora veig a la senyora M. amb el gos, per allí mateix on a d´altres hores hi passeja altre gent, sempre la mateixa i amb puntualitat d´habitud que se´m fa estranya, potser perquè jo sóc també com ells o com la senyora M .

El lloc resulta diferent segons qui passa. És aquest lloc nostre.

Només que quan queda buit, ja no és de ningú. 

Havent sopat

Esperant res d´especial, la llum sorgeix rera les cases i em somriu, preguntant-me on era. Els dos cavalls em miren, aliens al breu moment. Després se n´obliden i jo, ara que ho recordo, vaig ser uns instants feliç. Només que no ho sabia. El que sabia amb seguretat és que  em vaig sentir lleuger, mentre xiulava tornant del capvespre. La cançó, va venir després.

Un dilluns qualsevol

Endormiscat, mandrejo mig estirat damunt el sofà. Quarts de quatre de la tarda i per la finestra, núvols blancs, petits i esfilagarsats decoren un cel ben blau, radiant d´estiu. Semblen quiets i m´hi fixo, entre capcinada i capcinada quan mig obro els ulls que no acaben de cedir al son ; molt a poc a poc, i agafant de referència la barreta que separa els vidres, el núvol va passant, com la tortuga. O sigui que sí, que encara que no ho sembli, el temps passa.

Pel matí, el campanar d´Err així m´ho anunciava : les deu del matí, una bona hora, una hora en què res fa pensar en alguna cosa acabant-se ; hora del bon jour madame, bon jour, monsieur. En aquest poble – que és al sud del sud de França i a la que des d´aquí s´anomena la Catalunya del Nord – no hi ha pressa. Tenen els carrers escrits en català, com el carrer de les Closas o el carrer de les dues esglésies, fet que me´l fa seguir fins topar-me, efectivament, amb dues esglésies, totes dues antigues, totes dues de costat; l´una, la que es veu de lluny, la del campanar clàssic pirinenc de sostres a quatre aigües de pissarra, amb rellotge i campana que donen quarts i hores ; l´altre em sembla més antiga, d´estil romànic – tot i l´amplada de la nau central que la fa semblar més un mas que una església -. Al costat, el cementiri, amb els panteons clàssics grisos d´aquest país, que no enterra el morts en blocs de pisos com solem fer aquí per algun estrany costum.

Dilluns feiner i surto del poble seguint les línies vermelles i blanques del GR, direcció Llo. Feiner perquè em passen dues furgonetes i un tractor, obligant-me a cedir pas a l´estret camí de carro. Qui sap on van. Qui si que ho sap és la senyora que se´m creua fent footing, una senyora que de lluny em recorda la iaia Paquita, que m´hi fa pensar un instant. A l´apropar-se, li corroboro l´edat en el cos àgil i les arrugues terses de la cara, en la pell fina i blanca de les cames, en el mig ritme sorprenent en algú de poc més de setanta anys, de ben segur. Maillots curts , samarreta tècnica i unes herbes a la mà esquerra, em saluda gentilment sense esbufegar ni un sol cop. La iaia Paquita, una mica més gran, feia ganxet al carrer de Sant Llorenç número trenta-cinc, allí on estiuejava de petit.

I és que hi ha dues menes de nostàlgia, que penso mentre enfilo la pujada que gira cap l´altre vessant de les petites valls on pasturen aquests poblets : la que ens provoca visitar llocs on s´ha estat en temps passats i la contrària, provinent del propi enyor d´aquests llocs on sabem que no hi tornarem mai perquè ja no hi són, com la casa del carrer Sant Llorenç amb la iaia fent ganxet les tardes d´estiu. Aquí no n´hi ha de nostàlgia. Hi ha una altre cosa, que s´endevina a l´obrir la finestra i respirar l´aire d´estiu al Pirineu. L´olor no és la mateixa a tot arreu. Les meves olors són més lluny i són més braves ; les de la Cerdanya m´hi poden portar fàcilment perquè són cosines germanes de les altres tot i que no em generen cap mena de nostàlgia sinó més aviat la pregunta recurrent de però com he pogut oblidar aquesta sensació ? . I a partir d´aquest fet, dedueixo la futilitat dels temps perduts d´entremig, sense ser prou valent per abastar-ne les seves longituds, sovint inabastables, sense suport per albirar-ne cap mena de nostàlgia propera al fet del gaudi de la pròpia vida.

És per això que ara, aprofitant la solitud del camins veïnals, m´aturo i m´assec sota l´únic arbre disponible d´ombra fresca en una llarga recta que travessa camps de pastura. Estiro l´esquena i guaito l´aire, el sol, el so de la llagosta; miro a dreta i a esquerra, tanco els ulls, els obro, guaito el cel, el groc de les pastures, el verd dels arbres. Dormisquejo i penso que ja arribaré a Llo un altre dia, potser d´aquí un o dos anys.

A Verdigranys, quatre cases atalaiades entre els dos pobles dalt d´un petit turó, m´assec al mirador. Una senyora remena el mòbil amb mans maldestres ; després s´adona de la meva presència i em saluda, amablement . Acte seguit remena la bossa i en treu agulla i fil. L´enfila, guaitant atentament el forat, amb destresa. I es posa a cosir. Una altre àvia, que penso, aprofitant el bon dia. El campanar de Sallagosa marca les dotze. Al cap de pocs segons, ho fa el de Llo, amb campanades més greus i sòbries que l´altre, com s´escau al pas del temps que ara sí, sembla acabar-se.