Automàtica.21

 

(...)

 les músiques al súper. Les músiques al cotxe. Les músiques a la feina. La paciència. Els diners i les petites glòries concedides al pas del temps : la caixeta aquella petita on s’hi posa el missatge, on tot hi tenia / hi té ? cabuda. Te’n recordes ? La paciència a la carnisseria del súper, la nit, el final del dia. Una vaca em mira, enmig d’un prat. Al fons la carretera que no s’acaba, només en surt un trosset, un trosset de carretera darrera un prat, més llarga o més curta, acabant-se qui sap on,  Que s’acaba. I la vida, i potser aquesta ? I respiro a fons i s’entelen les ulleres i es desentelen al ritme de les pulsacions, com si fos una manera de viure i de veure, de sentir, de pensar, d’existir. Su turno, i un número digitalitzat de color vermell com si fos una data límit, inamovible. Su turno. L’esquellot de la vaca és massa bonic, una campana al coll que no sona. Una vaca bonica, tallada a trossos davant dels meus ulls. Su turno. El guant metàl·lic a la mà esquerra, el ganivet a la dreta i el cop sec damunt la fusta : les costelles son a punt. Les barres de neons liles al sostre. L’asèptic-isme.   El cansament. La fosca, el seu mon i en Josfe. Les paraules redemptores : verdolaga, xicrandes, amura, cobricel...i també, avui, de propina,

malfondre

 (...)

Tot cercant un haiku

Arrenco males herbes amb les mans, de la terra acabada de regar. Son petites herbes, fàcils de treure. Plançons de gram, trèvol, verdolaga, blet...sorgits del compost casolà per on sorgeixen algunes  bledes, que deixaré créixer al seu aire, sota la protecció de tomaqueres, carbasseres, mongeteres...M’ajup doncs - que diria el menorquí - entre fulles , canyes i flors. Després m’aixeco i prossegueixo amb la regada pausada d’aquest primer diumenge de setembre. Ho faig amb la regadora de ferro colat : l’aigua surt per la carxofa, alegre com pluja caient d’algun núvol despistat, tota en rajolins mesclats de llum tremolosa filtrada entre ombres vegetals, embassant breument la terra ; escolant-se fins  en un breu i darrer fil més gruixut d’aigua, seguit del degoteig final, de certa tristesa proverbial. El bidó, però, és encara força ple i amb passes repetides, calmoses, m’hi arribo i la carrego altre cop.

Me n’adono de la mà ennegrida de terra. La baixo sota el raig i la terra torna a la terra, xopa i amb alguna cosa dels meus dits, no sabria dir què, potser  d’olor de pell sortida del llit, de pensament buit, de senyal inadvertida. L’aigua és fresca a la mà, me l’eixugo als pantalons mig bruts. Miro les maduixeres que ja han tornat a fruitar, al seu racó d’obaga. Ara son més dolces, tot i no ser tant grosses com a la primavera.

Penso a fer un haiku mentre faig la collita abans de marxar : la mà, la terra, l’aigua...aquest gest simple de posar-la sota la carxofa de la regadora ; aquesta petita joia de l’aigua escolant-se entre els dits, la lleugera brisa de sud i la llum, movent-se amb delicadesa dins el meu tros. La pau de s’horteta . Respirar moltes vides. Potser masses coses per escriure en un haiku.

 

Moltes més coses

hi ha darrera el raig breu d’aigua

damunt dels dits 

Al súper

 

Al súper s’hi està bé. Porto la llista de compra de la mare, que em fa cada setmana des de lo del confinament. Començo per la fruita i, més concretament, pels plàtans. N’agafava bastants, al pare li agraden. Avui n’agafo menys . Me n’adono d’aquest fet, igual que quan, a l’acabar amb la fruita,  passo de llarg de la nevera per agafar el pot de gaspatxo : se’n prenia una tassa cada vespre, ara a l’estiu. Després venen els Actimels, un pel matí, acabat de llevar, amb la pastilla de Parazatemol. N’agafo sis menys. Passo per la carn, avui xai i llonzat de porc. El tenen maco, en demano dos talls. De formatge, tampoc n’agafo. Havent sopat, en menjava un bon tros. Aigua, llet, begudes...de caldo Aneto en prenia a l’hivern, substituint el gaspatxo de l’estiu. Fa setmanes que no n’agafo però al veure el brick amb el nom ben gros penso en la muntanya aquesta, que va anar a pujar amb quinze anys d’amagat de la seva mare i després vam pujar amb ell cadascun dels seus fills al passar el llindar dels deu anys. Recordo aquells primers passos darrera les seves botes amb pas segur i lent. Cal buscar sempre l’escaleta, em deia.

Segueixo pel cafè, el sucre, l’oli...no necessitava gaire més  per viure. No agafo cap fulla d’afaitar, ni les compreses que feia servir a la nit, per evitar escapaments inadvertits. A l’acabar em miro la llista. La mare ha agafat la de la darrera setmana i ha anat tatxant totes aquelles coses que li agradaven a ell. Jo li he afegit avui un parell de iogurts amb maduixa al fons, que sé que li endolciran la pena.

Ara ell dorm, en una cambra d’hospital. Ens diuen que està tranquil, que no pateix. La sang de mica en mica li va envoltant el cervell. Ahir a la nit, no sé perquè, se’m va desfer un nus que tenia a l’estómac, des de feia una setmana. Vaig pensar sinó és que ja la seva ànima va sortir a fer un vol, se’m va apropar i em va xiuxiuejar arran d’orella que tranquil, que amb nouran-tres anys la seva vida ja era plena. I a vessar.

Avui me n’adono que al súper, ahir vaig començar el meu dol particular, abans no passi res. I ho he pogut escriure.

 

( J.M.B.  6/2/1927-01/09/2020 ).  

Núvols

 

" La nostalgia es tan sólo la sombra de una nube "

H.Hesse

Vida d'un nàufrag ( XV )

 

PAUSA

 

-         I tu què ets exactament ? –

-         Un espectre, és clar. Aquí només puc ser això. Què et pensaves, que seria algú real com la vida que potser voldries tenir ? –

Silenci. El nàufrag es queda mirant l’espectre amb cara de resignació. Quan l’ha vist ha sospesat la realitat aquesta a la que ella ha fet menció. Ha adoptat la figura de la darrera dona  coneguda, aquella dona apareguda del no-res, caminant per aquell camí tants cops recorregut, amb un gos negre grossíssim, un gos perfecte per estar-se ajagut davant una xemeneia d’una gran mansió shacksperiana, observant avorrit els tràfecs humans. Va vestida  amb uns shorts de color clar, samarreta color salmó, sabatilles per caminar a muntanya ; els cabells castanys tallats arran de nuca, els ulls d’igual color, grossos,  el nas curt i punxegut ; els llavis, prims. Tot plegat exactament  com el record clar i nítid que guarda d’ella el nàufrag.

-         És agradable almenys – contesta ell després de contemplar-la llargament.  – Vull dir, que siguis tu .-

-         Soc aquí per parlar, ja ho saps això no ?. No és el que volies fer quan et vas entrebancar expressament en aquell camí on ens vam trobar ja fa...  ? – . Calla, com si hagués estat a punt de dir alguna inconveniència.

El nàufrag somriu, recordant l’escena. Si una cosa creia que sabia fer bé era simular una ensopegada amb sí mateix. De fet, a vegades ni calia simular-ho però a ella, pel que sembla, no se li va escapar aquella entrebancada forçada. El nàufrag es mira la dona i veu que és exactament igual de freda i de distant  que aleshores. No li molesta gens, no pas com certes interrupcions aclaridores amb cert aire de superioritat del qui es pensa que ho sap tot, de l’inici al final.

 

-         Escolta – li diu ara amb veu baixa – m’agradaria de deixar de banda aquest fil narratiu... vull dir tot això del nàufrag i de l’illa... – Ella se’l mira, com sabent de què parla. Mira  la gran vall que té davant els ulls i mira el seu gran gos negre ajagut als seus peus, amb posat d’alerta, altiu, quiet , inamovible. Mira la gruta d’on ha sortit ell, ho mira tot com contravenint la seva afirmació, però també se’l  mira ara com si les paraules les acabés d’estar escrivint ella. Com si pogués fer-ho, com si volgués, de sobte, aixecar-se i emportar-se’l on ell desitgés.

-         Si t’expliqués que llavors només quedaria la nostra conversa, sense llocs ni pensaments ni impressions ni explicacions ni metàfores com la d’aquest gran ull de pedra dins el qual estem parlant. No trobes que quedaria una mica trist, tot plegat ? Buit, vull dir.-

-         No sé si ho saps, suposo que sí. Tinc el mapa i els llocs on he estat, i un llibre a mig escriure. Però mira’m ara, val ? Mira’m la barba i el rostre xuclat i les pellofes del meu vestit i les ulleres mig trencades. Almenys ho podem deixar de banda, com si estiguéssim...no sé...en un cafè parlant com m’agradaria haver fet amb tu algun dia-

-         Jo no et veig així – respon ella.

-         Ah no ?-

-         No. Mira’t el genoll si et plau.-

 

( el nàufrag se’l mira , tot observant la ferida per on hi surt un regalim de sang seca, com si s’hagués acabat de caure. Després es mira a sí mateix, tal i com ja ha estat descrit alguna vegada )

 

-         Em veus fora de lloc, suposo. De ser cosa dels espectres, que veieu coses que no son-

-         I de la ferida, què me’n dius ?- replica ella amb to irònic.

-         La ferida hi és, és cert. Saps que ets una mica seca parlant ? No somrius mai, tu ? Et faria més guapa, segurament-

-         Vaja, veig que m’afalagues. Aquestes coses les tindries que haver fet abans, amb altre dones. Vols que parlem de les dones que has estimat ? T’aviso que no tenim molt de temps, les topades amb espectres solen durar poc.- El nàufrag sospira.

-         No acabaríem amb les dones que no em van correspondre...d’això has vingut a parlar ? –

-         Jo només soc l’espectre d’aquella dona que vas conèixer. No li hauries volgut explicar coses de la teva vida ?-

-          

( l’espectre se’l mira i ara sí, li somriu. Està alterant el to de la nostra història, com un convidat no volgut, diguem-li de pedra, cobrant vida. El nàufrag se la mira i abaixa els ulls,incòmode, amb la por clàssica de fer el ridícul explicant la veritat ).

 

-         Sí, però per això hauria necessitat parlar amb ella no una vegada, ni dues ni tres, sinó més.-

-         I ho vas fer amb totes aquestes dones que afirmes que no et van correspondre ?-

-         Les vaig estimar i elles a mi no. Vet-ho aquí. –

-         I de les que et van estimar a tu ? I no em miris amb aquesta cara de sorpresa. Saps que hi ha dones que t’han estimat, i molt. –

-         No, no ho sé. Mai he estimat les dones que em convenien, saps ? I amb algunes anava errat però me’n vaig adonar massa tard. No podem girar cua i canviar les coses, és la llei aquesta de la vida que sempre et fa veure les coses quan ja no toca. – L’espectre se’l mira, silenciosa, amb els seus ulls vius. Després d’una estona, li respon.

-         Es clar que sí, però en cap sentit. Mai se sap el que pensa ningú de veritat, aquestes coses son així de sempre. Si no en parles, si no et comuniques, no s’hi pot fer res.-

( El nàufrag té un dubte, força evident )

 

-         ¿ Perquè em mires així ? –

-         ¿Com ?-

-         Com si em volguessis dir alguna cosa més. Tens uns ulls molt bonics...ja t’ho he dit, això , no ? –

-         Veus de que serveix parlar, doncs ? Em pots dir com t’agraden els teus ulls, i jo et podria dir com m’agrada la teva manera de mirar les coses, de com cerques l’inexistent amb una fe gens perceptible, inimaginable. Mira aquesta muntanya amb forma de rostre : els rocs i la vegetació han cisellat uns ulls, una boca, un nas...sense fer-ho massa clar com ho fa la natura quan es tracta d’imitar l’home...tu i jo ara volem saber dels dos, però ara ja torna a ser massa tard i malgrat tot parlem, deixant de banda el fil narrador que dius, com en el somni aquell que vas tenir. -

-         Saps res del meu somni ? –

-         Em mires els ulls oi ? –

 

( ... )

 

-         Veus ? hem aconseguit despistar algú, com quan la nit t’acorralava i vas acabar cridant el que aquell home et deia. Que cridaves ?-

-         Dawan...-

-         Sí, cridaves a la llum, ho sabies ? –

 

( ara deixem que ella observi el rostre d’ell, que allargui la mà de dits llargs i prims, que l’acaroni com si volgués treure-li una taca invisible, deixant el tou del dit polze li acariciï el pòmul; deixem, en fi,  que el nàufrag entengui el significat d’aquella paraula, i del que va venir després...)

 

-         No...però té la seva gràcia-

-         El què ? –

-         Que després em trobés uns ulls quasi tant bonics com els teus-

-         La Cristina, clar – El dit rellisca i la mà torna a redós dels seus braços,  creuant-se mentre estira el cap endavant.

-         Sí, ella era això suposo, això que dius tu, la llum. I ho he buscat després tota la vida. Per això m’entrebanco de vegades. – Rius ? – El nàufrag troba el seu somriure certament bonic i somriu ell, també, al seu torn.

-         Deixa’m riure, Dawan. T’haurien de dir així, Dawan, tu que no tens nom.-

-      El meu nom...- hi pensa el nàufrag, amb el seu nom - Aquí només soc un home seguint un mapa i ara...bé...res, ja t’he dit què m’agradaria, espectre sense nom. Però jo de llum, res. Més aviat soc mig cec, ara mateix.-

-         Estimar-me potser t’agradaria, Dawan ? Això ja no és possible, bé que ho saps.-

-         Sempre he estimat espectres, en certa manera. I sí, m’agradaria, penso que no em costaria gens. Tu eres diferent, de veritat que t’ho dic. M’ha agradat tornar-te a veure. Ja no em sembles tant estirada, ara que he parlat amb tu.-

-         Almenys ets sincer de paraula. Això agrada a moltes dones, t’ho puc assegurar. I d’altra banda...els espectres ho som bastant d’estirats, si això et consola. Però en fi, ara haig de fer de vigilant, que és el que mana la història. Segur que ja saps com anirà la cosa...un vigilant de pedra , cisellat amb forma de dona, amb un gran gos als seus peus mentre surts de les entranyes de les muntanyes de la follia...ara rius tu...-

-         No era el títol d’un llibre, això ? A les muntanyes de la follia.

Ella no sembla saber de què li està parlant. Se n’adona però del seu temps, acabant-se.

 

-         Mira’t el mapa i segueix el teu camí. I un consell : per seguir el teu camí posa’t les sabatilles aquestes tant noves que tens. I no cal que em donis les gràcies després. I si cal, crida, com vas fer a la caverna dels noms perduts.-

 

( i dit això el nàufrag cerca les bambes a la bossa i quan es posa la primera, nota alguna cosa que hi ha dins. Hi fica la mà i hi troba un cartutx de tinta. Emocionat, aixeca la vista vers l’espectre i amb sorpresa i certa tristesa veu una figura de pedra amb forma de dona asseguda, amb un gran gos als seus peus ).

 

És com si tot tornés a començar. El nàufrag torna a ser el nàufrag.

 

-Gràcies – mormola.

Instants

 

“ In fact nothing exists longer than an instant except the things that we hold in memory “ . Sam Savage, de la seva novel·la Firmin, Adventures of a metropolitan lowlife ( 2006 )

Llegeixo aquesta frase després de fer una foto de l’olivera sota la qual he estès la tovallola. Em fa mal l’esquena, no trobo una bona posició per llegir. Finalment n'encerto una, de costat, recolzant el braç dret sobre la gespa, els dits de l’esquerra damunt la frase aquesta. Hi ha poca gent, tothom que ha de dinar ja ha marxat. L’olivera fa una bona ombra, s’hi està bé així. Savage té una prosa simple sense metàfores , alhora de delicada i dotada de una ironia amable i demolidora . Firmin et fa somriure davant la tragèdia dels homes. En la tranquil·litat aquesta de pensament escolto algú cantant amb igual delicadesa ; més aviat taral·leja una veu íntima i llunyana, tot i ser a prop : darrera el tronc del cedre blau es veu un cos partit de dona; al seu costat, un cotxet de nen ; girant una mica el cap descobreixo dos cametes i uns dits pessigollejant un melic nu. De fons, unes nenes es banyen a la piscina. Una d’elles porta els peus embotits en una mena de disfressa de sirena, simulant una cua de peix. Va fent petits bots damunt els rajols recremats de vora l’aigua, mentre les altre dos es capbussen, tot jugant a anar a buscar una mena de disc de plàstic groc que llencen una i una altre vegada.

Mentre torno a la posició en què miro les fulles de l’olivera contra un cel blau a més no poder, mirant de que l’esquena no es queixi, arriben dues dones amb una nena petita. No me n’adono fins que aixeco l’espinada i em trobo amb la vista de una d’elles cercant ajupida alguna cosa dins les bosses que porten. No puc evitar de veure bona part dels seus pits, abocats endavant per sobre el petit mur que separa la zona de gespa de la piscina. Després es redreça, deixant al descobert una panxa perfectament ovalada, amb forma de síndria a punt de ser collida, de pell tensa com un tambor, una pell – com la resta del cos – amb un bronzo d’anunci, del color de la mel del romaní. L’amiga no és tant espectacular com ella , però té exactament el mateix to en la pell, com si totes dues haguessin pres exactament les mateixes hores de sol. L’embarassada se’n va a l’aigua, cap a la nena que ja és dins, d’uns cinc o sis anys. L’altra puja les escales i s’asseu amb les cames creuades al costat del tronc del cedre blau, i es posa a mirar alguna cosa al mòbil, abstreta. Porta una polsera senzilla amb unes boletes com de fusta al canell de la mà esquerra. Jo em torno a estirar, a poc a poc i abans miro la nena amb la disfressa de sirena, que segueix botant com si fes una carrera de sacs. M’ha vingut al cap el relat que vaig escriure sobre la dona i el nedador i el dofí, i l’aigua que no era d’un verd tant clar. Torno a Savage i la seva frase. Dins l’aigua l’instant es fa més llarg i el record de l’ombra del meu cos al fons de rajoles blaves de la piscina és recurrent de cada estiu, per la seva nitidesa provinent de la simplicitat d’aquesta figura negre movent braços i cames . Podria ser la de qualsevol, és com una ombra no reconeguda i a diferència de les ombres fora l’aigua, no està lligada a cap cos, és lliure. Soc jo i no soc jo a la vegada, i mentre estic submergit la veig moure’s com una mena de desdoblament, una mena d’essència o espectre, capaç de seguir allí dins quan jo ja sigui fora prenent el sol; o quan ja no sigui estiu i l'aigua s'hagi enterbolit de tardor i d'hivern.

L’amiga em mira un instant, com adonant-se de la meva presència per primer cop, encuriosida. Breument, creuem mirades. Em pregunto quina edat deu tenir, potser trenta i pocs ? Ella, per la seva part, veu un paio de cinquanta-i-un anys d’antiguitat que s’aixeca molt a poc a poc de la tovallola, es treu les ulleres, tanca el llibre, camina fins a la piscina i s’asseu al seu llindar, refrescant les cames dins l’aigua. Al moment de seure sento un “perdó ” de una de les nenes quan ja és a l’aire, en aquest instant en que és a l’aire i se n’adona que em deixarà ben xop quan caigui a l’aigua. Un altre instant seguit de una mullena. Res és més llarg  que un instant. Una bona frase. Somric a la nena, no passa res. Les amigues xerren. L’amiga esternuda, i aquest trenca de cop l’encant que tenia. És un mig esternut, d’aquells que intentes parar i la força fa que et surti pel mig dels llavis amb so de pet mullat. Torna a esternudar exactament igual i encara després, un altre cop. Això és que sempre esternuda així. És curiós això dels esternuts, tothom sol fer-ho sempre igual, i és una cosa que no canvia mai, com la lletra. Cadascú té la seva. Em fico dins l’aigua i em submergeixo, sense cap mal a l’esquena. De dins estant, observo en una nebulosa enmig de reflexes daurats, la forma aquella perfectament ovalada, amb algú a dins, a punt de sortir. Després nedo una estona d’esquenes, fent les paus amb aquest sol despietat d’aquests darrers dies. Un altre instant mirant de convertir-se en record. Com la nena amb la disfressa de sirena que, finalment, es llença a l’aigua.

Dies d'Agost

L’hort abandonat : un pati del darrera amb parres creixent damunt el filat, creixent d’antigues branques pendents de podar. Un muret de totxo vist i a dins, un gran cirerer, engabiat, ombrejant males herbes, alls bords, flors de pastanaga i fonoll. Fonoll salvant sequeres, alt i prim, desmanegat com l’espantaocells;  d’agost, d’anís entre les dents com feien els homes de faixa negre i espardenyes lligades al tou de les cames, els de l’era, els de la falç, els del blat i el jull, destriats per a la vida eterna.

Agost de pell brunyida sota sang fresca, com el préssec de vinya, acarnissament dolç dins la ( teva ) boca.

És l’estat de les coses, quietes com els dracs damunt les parets blanques, observant la lluna plena. Ombres argentades damunt la grava, parterres frescs després de la regada, tomàquets tenyint-se de rosa. Olor de pintura assecant-se : blanc marfil de laca, com la marinada de tarda bandejant branques de morera, removent fulles de baladre, les seves flors, blanques i roses com el gelat de galeta assaborit en un carrer de pedra antiga.

Et plantes i camines, com un vell arbre fent viatge. Acluques els ulls, llegeixes uns versos, cerques una ombra, t’escapes una estona. Somrius una dona, et passeges si hi ha núvols disponibles ; i escoltes la veu el mosquit arran d’orella i veus la vespa vora el broc d’aigua i l’abella apurant la flor de sajolida i cap ni una et fibla perquè t’escapes del teu passat davant la porta d’aquell Eden amb el seu cirerer engabiat i les seves males herbes entremig de les parres amb fruits escarransits i després et desperta un raig de llum esmunyint-se fins un tros de  fusta pintada del color del marfil i en sents l’olor i despertes un badall amb un altre badall conquerit al tou del coixí on reposa un tros de vent al meu costat, cercant un nou dia.  

 

Vida d'un nàufrag ( XIV )

El nàufrag s’ha quedat sense tinta. Per ser més exactes però, se li ha acabat la tinta del primer cartutx que tenia a dins la ploma estilogràfica amb la que ha escrit al llibre en blanc. En aquestes darreres línies ha escrit sobre el fet de pujar, sobre la cosa aquesta de ser ja fora del submón de l’illa on estava ficat. Res més lluny de la veritat. Com pots pensar, lector, de sortir d’aquest entramat de galeries subterrànies simplement pujant cap a una llum sense res més que els seus peus i les seves mans ? Els seus peus i les seves mans ! La llum costa més d’aconseguir, si un no té res més per arribar-hi.  I a més després d’una tempesta tropical que ha deixat un rastre d’aigua i fang per aquesta pretesa via de sortida. Però res és impossible, pensa ara el nàufrag. El nàufrag té la sort d’escriure. Escriu per allunyar-se d’aquesta realitat de blaus lumínics des d’on ha tret el llibre per mirar de fugir una estona, ara que no sap ben bé què fer. Li és francament fàcil, li agrada, li convé fer-ho.

 

Quedar-se sense tinta ha estat com un càstig per la seva mentida. Sense tinta doncs, cerca a la bossa el recanvi pel qual va tornar a la gruta des de la platja quan ja tenia a sobre el vendaval, jugant-s’hi la vida. Amb la mà remena l’interior i no el troba. Obre més la bossa : hi ha encara una mica de fruita i el seu encenedor, a més de les sabatilles esportives – el que queda d’elles-, el llibre i la ploma. Res més. La bossa té forats, quan se la va fer amb trossos de lianes la va teixir com va poder. No va pensar en el cartutx, ben guardat a la seva habitació fins al dia d’avui. Quan el va recollir el va entaforar a la bossa i prou. Quan se n’adona articula un merda que l’eco li retorna feble i distant. Està desolat. Mirem-lo bé : grenyut , amb la roba bruta i espellifada damunt el cos prim i ossut, flac. Aquesta és la paraula : flac ; i ara, a més, sense flaca. El nàufrag es mira les puntes dels dits, amb restes negres de tinta a les puntes. Un doble càstig, pensa, per inventar-se coses i escriure-les. Ha de trobar una solució al problema perquè sinó perdrà allò que encara el lliga amb la resta de la humanitat. Per a ell es tracta d’un element més de supervivència, vital podríem dir. El seu intel·lecte corre perill. Pensa en reomplir el cartutx, però, amb què ? La sang és el primer que li ve a la ment. La idea d’escriure amb la seva pròpia sang és suggestiva, a més de temptadora : la sang com a tinta existencial, paraules escrites amb color de vellut roig. Recorda quan anava a donar sang, aquella bossa on anava a raure tota l’espessor provinent del seu propi cos, com fluïa a través del catèter en un viatge sense retorn...amb no res d’aquella bossa ompliria el seu cartutx i podria seguir escrivint sobre la vida, seria ben fàcil de fer. Després però, pensa en si no serà prou espessa, en si s’acabarà assecant, en si hauria de barrejar-la amb aigua, en si funcionarà...decideix deixar-ho per si no té més opcions. De moment, té un cert marge. Pot esperar uns dies, si cal. El que ha de fer, és sortir d’allí dins. Però tampoc sap si vol sortir, com li va passar després d’un temps d’estar-se en aquesta illa.

 

Sospira, assegut en una pedra. Mira endavant i després amunt, cap al trosset de llum per on ha intentat de pujar vàries vegades. El camí de guionets al mapa no trenca de manera tant brusca, Del Clos del Jonàs segueix les passes que ha seguit per dins les entranyes de l’illa, almenys pel poc sentit d’orientació que encara li resta allí dins. Ha seguit probablement el mateix camí, amb lleugeres giragonses fins arribar al punt on creia que no podria continuar, on s’ha hagut d’arrossegar per seguir i on el dubte de l’atzucac l’ha fet estar a pocs metres de recular. Però no ho ha fet. Ha seguit fins aquella mena de passadís blau on es troba...espera però ! Passadís has dit ? El nàufrag torna a treure el mapa, les mans tremoloses. Hi ha un paratge escrit amb lletres mig esborrades, just on podria ser ara. S’apropa el pergamí al rostre, el suficient per poder veure que, efectivament, la paraula que no aconseguia desxifrar podria ser passatge. Un passatge blau ! The blue passage ! Tot escrit amb lletres diminutes, ben juntes. Té sentit, té plenament sentit, que pensa el nàufrag. Ara es mira, altre cop, el mapa amb uns altres ulls, els de la redescoberta. Seguint l’estela del camí, veu la tirallonga fluir altre cop cap un altre lloc, enmig d’aquelles lletres borroses. Les lletres també poden ser una trampa, de vegades.

 

S’aixeca i camina. Torna a admirar la bellesa silenciosa d’aquells blaus. Baixa fins on la galeria porta a una paret. Un cop davant d’aquella veu que la galeria pren curs per a la seva esquerra, davallant lleugerament. El terra torna a ser humit ; al cap d’una bona estona de caminar mig a les palpentes – els blaus han anat disminuint a mesura que avança – sent un fort soroll d’aigua, més endavant. Segueix caminant fins descobrir , en ambdues parts de la paret, dos sortints d’aigua, com si fossin dos desaigües provinents de més amunt. A partir d’aquest punt, un riu parteix en la única direcció que pot mantenir, però no és un riu cabalós : les aigües discorren tranquil·les dins la galeria, doncs ara el sòl s’anivella i sembla com si el seu discórrer s’endinsés en un mon més civilitzat, semblant al de les antigues termes romanes que el nàufrag havia visitat temps enrere...mira el sostre mentre camina, els peus nus enfonsats fins als turmells dins una sorra fina de platja.  El pas dels cartaginesos, apuntaria en el seu mapa particular; ha pensat en Cartago, en les seves ruïnes, en la frescor d’antigues galeries per on  l’aigua discorria enmig de canalitzacions de pedra. Se n’adona que ara no s’ha d’imaginar, com llavors, del pas de l’aigua enmig de la sequedat d’estiu al nord d’Àfrica. Ara és dins unes d’aquelles galeries, podria estar vivint perfectament en l’època romana , pel sol fet de l’existència de l’aigua, donant sentit a l’obra humana, que acaba enrunant-se i perdent les seves raons de ser. Però a l’illa no hi ha cap resta de termes romanes, ni de cap gratacels tampoc. Té un mapa, que li assegura que algú altre ha trepitjat, ha vist, ha sentit els mateixos llocs per on transiten aquells guionets seguits pel nàufrag, amb les seves sensacions, les seves passes, els seus sentiments també ; el nàufrag té el seu mapa particular, travessant ara la història d’algú altre, un desconegut del qui mai arribarà a saber pràcticament res però amb qui pensa cada cop més, com passa sovint en l’inici de moltes passions, siguin de la mena que siguin. No té la impressió d’haver seguit un mapa, sinó de descobrir algú a través d’ell i, d’aquesta manera, potser a ell mateix. Amb aquests pensaments, el camí s’amplia, com si, d’alguna manera, el més difícil ja hagués passat, o almenys hi hagués una pausa per poder descansar.

 

El nàufrag no trigarà a trobar una sortida a l’exterior. I no es tracta de ninguna petita cavitat semblant al forat d’una avenc. No. El nàufrag arribarà a una sortida natural de dimensions que podria qualificar de descomunals, vist el que ha vist. Com si fos l’entrada per on ha acabat sortint, com la conca d’un ull excavat en la roca d’una muntanya, cobert d’espessa vegetació. I com a totes les entrades, el nàufrag hi trobarà un vigilant, d’esquenes a ell, assegut en una roca, de cara al que sembla una vall amagada, potser al centre de l’illa, potser en aquest lloc on tot bon pirata amagaria un tresor, si en tingués un per amagar. O un nàufrag per trobar.

Souvenir

Com sol passar amb els amors d’estiu, no va ser fins al darrer dia que es va decidir. La va estar buscant per tot el poble fins que un amic seu li va dir que ja se n’havia anat. Se’n tornava a casa seva . A Hawai.

Com sol passar en aquest mena de situacions, al capvespre va anar a passejar per la platja, tot sol,  pensant en ella i en el final d'una història. Li quedava la seva polsera de cuir, ara al seu canell. Si d’alguna cosa estava segur, és de que mai més la tornaria a veure.  

Amb els anys va acabar descobrint que no calia ser de tant lluny.

                             

Cor de pedra

Mentre t'observo,

el teu reflex m'il·lumina.

Ploro en silenci.