Tornem-hi

Avui toca celebració familiar a Igualada, on hi viu un dels meus germans. Me n´hi vaig amb els pares, que ja no es veuen massa en cor d´agafar el cotxe per fer distàncies massa llargues. El pare té una edat en què tot són records i el recorregut és un passeig pel passat : veiem un cotxe antic, i diu : “Sembla un Strum”, però la mare des del darrera, li diu que no, “ que els “Strums“ tenien forma d´ânec“-"Ah si, n´hi deien els “patos“ eh nena?"- respon entaforat dins el “traje“ dels grans dies. La mare, llavors, recorda que la tieta Josefina de Mallorca n´havia tingut un. I així em tornen a explicar la història de la tieta Josefina de Mallorca, en pau descansi, i de com havia acabat conduint l´”Strum” per la ciutat de Palma. I els records es van entrellaçant entre les corbes de la carretera, tot fent camí dins aquest Diumenge de mitjans de Maig.

Conduir avui és un plaer. Finestra mig abaixada, cel inmens, nítid per l´aire que bufa : la tornada esdevenen imatges on el parabrises fa de pantalla de cine d´aquelles de Panavision, d´aquelles on els colors eren com els de la paleta d´un pintor abans de fer la mescla. Tarda apaivagada, el sol baixant : fer la carretera de Collbató fins a tocar l´aeri de Montserrat és, sens dubte, un regal inesperat . La muntanya a mig aire, on l´asfalt la talla amb corbes molt suaus, que em fan pensar en aquell aforisme tant bonic que diu que la corba és el camí més agradable entre dos punts. El sol també la talla, la muntanya, i fa refulgir les agulles d´aquest món de pedra per on es mou el cotxe a velocitat dels sentits, fixant-se en el verd dels matolls i les petites alzines i pins que albiren per tots els racons. Fins i tot el vell Llobregat, d´aigües tant marrons, es dibuixa cabalós i lluent des de l´alçada dels penyasegats per on transito, amb petits ramats de pollancres dispersats a les seves ribes .

Tornar...al darrer post parlava de tornar. Ves per on, avui em feia mandra, de tornar.