Efectes

De fa unes quantes setmanes, la imatge apareix un munt de vegades durant el dia. Només cal clicar la icona de l´escriptori de la barra de tasques, canviar de programma o simplement, tancar finestres mentre treballo i deixar-la com un quadre que es veu de reüll , on els colors vius es reflexen breument a les ninetes a l´alçar la vista.

De bones a primeres, aigua i roques, l´atractiu d´un lloc retrobat. Placidesa de tarda atemperada, fins on arriba el record. Paulatinament, el visionat al.leatori, constant i de moments breus, va perfilant detalls : la rectitud de l´horitzó, les casetes de pedra, la sorra que s´endevina a la dreta, entre les roques. El to de les aigües, de verd a verd blau i al blau més fosc ; els núvols grisencs del cel mig trencats. Simples ullades que mica en mica fan reviure l´olor del salitre, l´oreig a la pell mentre es passeja entre la sorra blanca, els arbusts florits de lila; la manca de petjades, de gavines al cel, de la contradictòria solitud, esfumada enmig d´ella mateixa pel propi indret, aliè al transtorn humà . D´aquesta manera , la fotografia canvia d´efecte.

D´aquest efecte, memorístic, es passa a l´efecte imaginatiu : una taca a l´esquerra, que mig tapen les icones arrenglerades verticalment, em fa l´efecte d´un submarí emergent on fins i tot s´hi pot veure el periscopi, observant-me. A un tou de verd que sobresurt hi veig un cotxe camuflat,clara reminiscència del present.També en les formes de les roques, on a sobre d´alguna d´elles s´hi podria estar tranquil.lament asseguda una senyoreta amb cua de peix, cercant algun somriure de complicitat perdut rera el plasma.

Però per sobre d´això, en qualsevol llambregada, hi apareix el motiu fotogràfic. En aquest cas, l´intent d´atrapar una onada a punt de caure, de perfil blanc i escumós, suspesa sobre el tapís líquid del moment. I és que m´hi vaig passar una bona estona, sobre aquella roca , mirant d´atrapar el breu instant. I ara, al final del dia, abans de tancar l´ordinador, em trobo fent quelcom estrany: clico la icona i la torno a clicar un parell o tres de vegades, i la imatge va i bé, sense que l´ona acabi davallant. Un gest estrany per una estranya esperança. Si davallés finalment, la foto passaria el darrer efecte : el de convertir-se e realitat.

És clar, que això no passarà. Però ho torno a provar un darrer cop, no fos que m´hi trobés de ple.

Per cert, això és el mar de Kristiansand, de fa uns quants estius. Ara ho recordo millor.

Cançó : The waterboys, "This is the sea" ( del disc de igual nom , 1984).