Cinc mil i un dilema

Abans d´ahir em vaig fer canviar les escombretes del cotxe. Les velles ja feien el soroll clàssic de plàstic ressec sobre vidre de quan comença a ploure, estovant-se amb celeritat si la pluja és més forta i creant arcs d´aigua difosos que brollen de les puntes obertes ja gastades. Aquest fet provoca jocs interessants per a la vista però d´un cert perill alhora de conduir, sobretot ( i com quasi bé passa sempre ) si els arcs mencionats queden just a l´alçada dels ulls, quan llavors s´enten que si segueix plovent amb certa habitud no hi haurà més remei que canviar-les per unes de noves.

En general, tendeixo a allargar la vida d´aquesta mena d´estris ( estris , per altre part, mancats de qualsevol element nostàlgic o perdurable aparent, però que acabo apreciant d´una manera ridícula) més del que seria escaient, com qui triga a anar tallar-se el cabell durant una temporada més llarga del que és normal, sense causes aparents. Potser cal buscar-les a mig camí entre la mandra i una voluntat amagada de perdurar un estat inevitablement finidor, una mena de resistència pacífica al pas del temps. Així sembla funcionar la cosa amb aquest tipus de coses, fins que canvies. Llavors, sorprenentment, et trobes bé amb el cabell curt altre cop, potser perquè has decidit fer més cas als afalacs de la mestressa que t´acaba de prendre el pèl que del propi cabell escampat miserabement pel terra de la perruqueria.

Amb les escombretes passa quelcom semblant.Un cert orgull absurd, barrejat amb un cert plaer bessó al pas d´un netejavidres per sobre un ensabonat de vidre m´envaeix amb el funcionament d´aquelles, i me n´adono al moment propi de la primera escombrada d´aigua ( clara i transparent de pluja provinent del nord, la millor de totes per gaudir de l´espectacle ), aquest moment inesperat on d´una passada el vidre resta eixut en un tres i no res pel ball de la nova parella perfectament sincronitzada a tal efecte. És una meravella de sincronia, silenciosa i fulminant alhora.

Aquest moment però, té que arribar. Mentrestant, les escombretes noves són noves perquè hi veig un petit adhesiu a ambdues en el ferro que les aguanta, i això suposa una novetat digne de menció als meus desplaçaments de diari. Romanen baixes, agafades al vidre. Tot d´una comença a ploure, a mig trajecte, i les gotes apareixen del no res. Les d´avui són més aviat d´un terme mig, d´aquell tipus de gotes que al posar-se sobre el vidre mig ovalat del parabrises s´aguanten amb igual inclinació, volubles però fermes, entremig de punts d´aigua que no assoleixen un estatus pròpiament dit de gota. Un estatus, per altre part, format pel caprici d´un núvol que va omplint el parabrises i la resta del cotxe amb un repiqueteig sèc d´impactes breus i continus durant tres o quatre minuts, els suficients per mostrar-me un petit univers col.locat expressament per posar-me davant un dilema : Netejo el vidre ? O no el netejo, i espero els primers regalims que desfacin aquest inesperat quadre de sol.lidesa tant i tant líquida , reflex pur i solitari d´un cel d´estiu al Pirineu?

Busco ajuda. Miro al voltant. Tothom fa una escombrada : els vidres nèts de quatre gotes emprenyadores. Llavors sóc conscient de les escombretes noves. Amb les velles, com a moviment propi ja vell, probablement ni hi hauria pensat, i el soroll lent i raspós , anodí i insensible, bandejaria l´aigua com sempre ho havia fet, ni més ni menys. Amb les noves, és una altre cosa. El sol fet de pensar en el moviment perfecte d´eixutesa inmediata, em crea el dilema pel fet que l´espera del moment adequat ha provocat l´aparició de la bellesa de quatre gotes caigudes. D´aquest moviment que imagino mentre abaixo inconscientment el dit anular de la mà que subjecta el volant, de la patxoca d´aquesta estrena, del petit plaer de la novetat. I miro l´ univers ixent del meu parabrises, aturat davant un semàfor en vermell , i penso en que només són quatre gotes.

Quatre gotes ? Arrenco altre cop, i mentre vaig conduint, miro de fer un ràpid càlcul del nombre de gotes que poden haver-hi al parabrises. A veure, si el parabrises fa un metre d´amplada...no, un metre no, millor metre i mig, per més o menys...posem...mig metre d´alçada...això fa ( cinc per cinc vint-i-cinc, ens en portem dues...cinc per una cinc més dues set, passem la coma ) zero setanta-cinc metres quadrats. Que són set-mil cincents centímetres quadrats. Miro el parabrises i acoto un centímetre per un centímetre. Pot haver-hi una mitja de quan ? Una gota ? Dues terceres parts de gota, si comparem volums ? Això farien, pel cap baix, unes cinc mil gotes.

Cinc mil gotes al parabrises del meu cotxe !. La xifra em deixa una mica perplex, com quan et diuen que un ocell pot volar cinc- mil quilòmetres d´una tacada buscant l´escalfor d´un estiu llunyà. I no vol ploure. I s´estan així, com mirant-me. Tot plegat em fa somriure, i penso en lo sonat que dec semblar si ho explico a algú, tot això. I torno a engegar la ràdio, mentre arribo al meu destí.

Per la tarda tornarà a ploure, i els regalims finalment ja hi seran, en la foscor del dia caigut , delatant un canvi inevitable, com el dels cabells caiguts. Però durarà poc, perquè un moviment perfectament sincronitzat n´el.liminarà totes les restes... silenciós i fulminant alhora.