" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/7/10

Zero coma quatre i una mica més lluny

El rètol és nou de fa poc, assenyalant amb forma de punta de fletxa la vella carretera que porta al poble, on hi llueix el nom ben gran i visible, i la distància marcada amb dos dígits : 0,4. L´han situat al creuament de la general, bastant més avall d´on hi havia l´antic,que era més petit i estava abonyegat per la part de sota d´ un dels pals que l´aguantaven. Aquesta tara era deguda a una sortida que va tenir el Nèssiu un Dissabte al vespre, fa anys, quan tornava dels Pins mig ensofrat amb la seva vella Vespa vermella, vella perquè aleshores ja ho era de vella. Tothom al poble se´n recordava de la vella Vespa del Nèssiu.

L´àvia Dolores també. Ho recorda mentre resten parats rera l´stop esperant que passi la llarga processó de cotxes de darerra hora, els ulls fixos al nou rètol on les lletres grosses i negres del nom del poble procuren una novetat que, per estarnys viaranys cal.ligràfics, fan pensar en les d´un poble desconegut pel qui les llegueix per primer cop, com si s´hi arribés per primera vegada. L´àvia Dolores xerra del passat, com fan les persones grans, explicant l´anècdota que segurament ja ha escoltat el Fermí més d´una vegada :

-El Linares i el Palomo se´l van emportar al cuartelillo a dormir la mona. Sort en va tenir de no anar en una d´aquestes- que diu mentre una moto de gran cilindrada passa a tota velocitat pel costat, ensordint l´aire de benzina cremada- El Nèssiu queia sovint a les nits, sobretot les de Dissabte, quan tornava dels Pins. Ara ja no tindria ni permís, ni moto, ni res. Potser fora mort i tot, el pobre.- i riu, l´àvia Dolores, asseguda al costat d´en Fermí, recordant l´estampa del Nèssiu, el bigoti i la burilla apagada penjant-li de la comisura del llavi, pujant per la carretera del poble a trenta per hora.

En Fermí l´escolta, les mans sobre el volant. La seva veu és lleugerament aguda, parla fluix i amb lucidesa.L´àvia Dolores porta ulleres de montura fina, els cabells blancs recollits en un monyo petit farcit d´agulles, la cara solcada d´arrugues fermes i ben grosses, els ulls petits i blaus. Cada cop que la puja al cotxe, quan coincideix que torna de l´hort – la seva figura renquejant pel camí paral.lel al pis de la carretera, el pas garrell i lent dels peus petits, sempre amb alguna cosa a les mans, un saquet de mongetes, una bossa de tomàquets, un manat de bledes, alguns cops amb un conill acabat de matar...-, l´habitacle de l ´automòvil sembla reinflar-se d´olors perdudes, i la pacient figura quieta al seu costat fa que al Fermí li vinguin ganes de xiular com quan baixava la mateixa carretera observada ara des de sota el nou rètol. Davallava la BH taronja , el so de la cadena aturada per les campings blaves , que li feien de fre lliscant sobre l´asfalt ( les soles acabaven els estius ben negres i gastades ), la samarreta blau fosc que deia Hola al davant i Adios al darrera en lletres grogues ( quan pensa en els estius de la infantesa li ve sempre al cap aquella samarreta ), els pantalons curts...davallant cap a la vinya de l´oncle Ton, més amunt d´on hi havia el rètol antic, motiu de record de l´àvia Dolores.

En Fermí recorda que aleshores, el rètol, tot i ser més amunt, marcava un kilòmetre al poble. Ara, la vinya és un camp de golf, i el bosc de les ginesteres, al marge esquerra , és en bona part una urbanització on la gent que hi viu, fa la impressió que només hi venen a dormir.

Despistat amb aquests pensaments, endormiscat pel cansament del dia, en Fermí nota que li fan llums des del darrera.

-Ja pots passar- L´àvia Dolores se´l mira de reüll. Fa estona que veu que pot passar, però el deixa fer. Ell reacciona i llambrega el retrovisor amb cert retret.

-Si ,si, ja va. Coi d´impaciència-Arrenca i enfila la vella carretera. Recorda que de fet, el rètol el van canviar devia fer cosa de quinze anys, també per canviar-li la distància: d´un kilòmetre va passara a 0,7 kilòmetres. Seguint el curs dels anys, fent marxa enrera, recorda que va ser quan l´enderroc de la vella masia dels Torres, just davant del Torrent de la Foradada. En poc temps, aparegueren nous carrers, noves cases, nous veïns.

-Ja et despistes, ja, conduint, Fermí. Sembles el teu pare, en pau descansi.

-No, és que pensava, s´hi ha fixat ?- pregunta ell- Cada cop el rètol marca menys distància al poble.-

-Si, i el rètol és més lluny.Ho deuen fer per estalviar-me pressa- diu ella múrria, les mans agafades sobre la falda.-

En Fermí gira el cap, somrient. La carretera puja directe al carrer Sant Joan, fins arribar a l´únic semàfor del poble, a la plaça de l´església. Està vermell. La Dolores mira per la finestra abaixada la porta tancada d´aquella, de doble batent, alta i sòbria, rectangular. Hi ha una esquela enganxada, petita. La Dolores allarga el cap per fora la finestra oberta, per tal de llegir-la. Al Fermí li arriba un lleuger estremiment del cos petit assegut al seu costat, concentrat al vermell del semàfor. No té temps de veure-li la cara quan torna a girar el rostre, perquè el semàfor es posa verd, i arrenca. Gira a la dreta fins al final del carrer Pallerols, un carrer estret i esbiaixat, on s´alcen encara cases petites de dues plantes, les més antigues del poble.

Para el cotxe davant una d´aquestes velles cases de pedra vista, de façana curta, on la porta envidriada de mig punt, encostellada de ferro prim pintat de color blau cel, hi destaca al mig. Li fa gràcia veure-hi encara una antiga argolla enganxada , enmig de la pedra. Sempre s´hi fixa, així com en la ferradura encimentada al tros d´arrebossat de sobre el llindar del canzell. Un dia s´hi va parar a comptar-hi els forats que s´hi veien, els forats per on s´introduïen els claus per fermar les potes dels animals. Havia sentit dir que si n´hi havia set era un senyal de bona sort.

L´àvia Dolores es manté quieta, la mirada perduda. No ha estat mai àvia, ni mare, però ja ningú al poble hi pensa, ni tant sols la majoria en tenen notícia. Saviesa popular, en diuen.

-Dolores, àvia... deia algo ?- Ella sembla sortir de la seva abstracció.

-Eh? No res. Ah ! Ja hi som. Si seré bleda...ai la vida- es gira i li somriu, agraïda com sempre que algú la porta.- Obre la porta, li dóna uns copets maldestres al seu braç esquerre, i surt a poc a poc, com fa la gent gran quan surt d´un cotxe. Es gira i li deixa sobre el seient unes quantes prunes, de pell groga i tibant, dins una bossa.

Sense deixar-li dir res, afegeix : - Menja-te-les, que estàs prim que fas pena. Gràcies, noi.- En Fermí sap que no val la pena discutir, i tampoc ho vol fer. L´olor de la fruita acabada de collir li fa venir gana.

-Gràcies a vostè. Cuidi´s, i passi bona nit- I mentre gira el cotxe, en Fermí l´observa mentre treu la clau i obre la porta, esperant el darrer adéu amb la mà lliure, com fa sempre a l´entrar a la vella ferreria del poble.

Dóna la volta, i torna a la plaça de l´esgléssia, pel carrer de l´altre costat. El semàfor està en vermell. Pensa què se´n deu haver fet del Nèssiu, fa alguns mesos que no el veu, amb la bosseta blava de les bales sota el braç fent cap al camp de la petanca. Llegueix, sense voler, el nom de l´esquela, i un petit calfred el sotraga .

El rètol ara marca menys distància al poble. I tot i així, sembla una mica més lluny.

5 comentaris:

neus ha dit...

oh! quina història tan maca... i que ben explicada! ostres he vist clarament tots els personatges i he sentit l'olor de les prunes :)

una abraçada.

Macondo ha dit...

En aquesta ferradura hi falta un forat! Deu ésser l'escletxa per on s'ha colat el teu relat!
Bona sort.

PS ha dit...

El cistell de l´àvia Dolores (en Fermí potser no se n´ha adonat, però segur que portava cistell, les bosses de plàstic a dins, ben plegades)és ple de velles coses conegudes. No només hi ha tomates, prunes i mongetes,hi ha la BH, els càmpings,els cartells rovellats,les turques del Nèssiu i molta saviesa.
M´han fet gràcia en Palomo i en Linares, bona clucada d´ull taurina, ara que van de capa caiguda.
Una besàvia meva és deia Dolores també, però pronunciat a la catalana, Duloras. No l´he coneguda mai, però se que duia monyet també. Ara ja li he posat cara ;-)

Pilar ha dit...

Sempre m'han agradat les descripcions reals mitjançant personatges i costums.
La teva inventiva, cuidada i detallada, m'ha deixat amb ganes de continuar sabent coses del racó del món que hi descrius i les persones que l'habiten...Saps jugar a establir diversos plànols, amb petits detalls que els fan protagonistes segons el que vols dir...El del poble que s'allunya i la Vespa vermella, m'han corprès.
Un plaer llegir-te.

Estranger ha dit...

És que ara és l´època de les prunes, Elur. I són bones, bones...

Una abraçada,

-----------------------------------

Ben vist, Macondo.

Gràcies,

-----------------------------------

Jo tamé tenia una besàvia que se n´hi deia. Bé, de fet van ser dos, perquè aquest besavi es va casar dues vegades, i les dues es deien Duloras ( eren de la Terra Alta ). La meva iaia era filla de la primera.

-----------------------------------

Le vespes eren molt comunes fa anys. Em penso que no hi ha familia sense un record amb una Vespa pel mig.

Un plaer que comentis

-----------------------------------